Memòries a la ciutat

A-Lopez-y-Lopez

Ricard Vinyes
Susan Sontag, en el seu llibre Davant el dolor dels altres, va meditar sobre la representació del dany en les imatges fotogràfiques. És un text valent i perspicaç, en el qual va escriure que “el que es denomina memòria col·lectiva no és el fet de recordar sinó d’estipular que això és important”.
L’atreviment de Sontag és asseverar que la memòria és una decisió, una indicació que procedeix d’una tria. Per això he dit que el text és valent, si més no davant de qui considera que la memòria és una evidència natural, establerta a perpetuïtat i portadora d’un mandat imperatiu blindat a qualsevol modificació dels hereus, un tòtem que reclama actes d’adoració a determinades expressions del passat concloent que res es pot tocar, en lloc d’assumir i mirar el passat com un rescat patrimonial històric, i en conseqüència eventual (però no arbitrari), i mudable (però no frívol). ¿Per a què hauria de servir un patrimoni si no és per interpel·lar-lo i decidir-ne l’ús, el profit o el rebuig?: “ Això és important”, diu i subratlla amb picardia Sontag. O sigui, “atreveix-te a decidir”. I sí, per a mi Sontag té raó.
Aquesta posició sintetitza un corrent d’anàlisi memorial que ha anat creixent en dimensió, qualitat i gestió a mesura que les actituds imperatives es revelaven inútils per comprendre com es formava la memòria pública i què se’n podia fer. Em refereixo a la proposta de considerar la memòria com un fenomen d’indicació, un treball de nominació i possessió, orientat i gestionat per necessitats culturals i polítiques: tu -o això – m’importes; tu -o allò – no. Aquest és un dels motius pels quals la memòria expressa litigis humans i polítics a través de metàfores i símbols. Encobrir la naturalesa conflictiva de la memòria i els seus diversos suports expressius -noms, plaques, himnes, monuments…- ha generat problemes i malestar, i els darrers quaranta anys en són prova empírica. La voluntat administrativa de pacificar els records proposant un sol discurs simbòlic s’ha sostingut en tres sofismes: suturar ferides, equiparar víctimes i immortalitzar allò que ens fan recordar, però sense possibilitat de revisió; fer-ho perpetu en la memòria dels homes. Aquesta manera de procedir ha generat discòrdies notables que han revelat de quina manera la marginació induïda de noms, banderes, símbols, espais, lideratges, gènere, esdeveniments… pot canviar i els seus agents rebel·lar-se i incorporar els seus referents identitaris, però també pot liquidar símbols considerats ofensius per a la seva pròpia visió de les relacions humanes, i pot introduir-se en l’agenda política, o fer-la seva i començar a gestionar i administrar relats complementaris o en alguns casos substitutius, o totes dues coses, depèn. I aquesta circumstància bé pot considerar-se un èxit dels que han intervingut, des d’àmbits dissemblants, perquè Barcelona -i Catalunya- reconeguin on es troben les bases ètiques de la seva turmentada tradició democràtica i perquè les seves al·legories siguin incorporades al text narratiu de la ciutat, a l’espai públic. Si bé les persones que han fet emergir aquestes vindicacions sospito que pertanyen a la massa, creixent, de “ resentidos que ladran su odio por las esquinas ”, segons va precisar el president José María Aznar amb el seu verb habitual, impagable i ombrívol, o la senyora Anna Caballé quan, en un article de premsa ( El País, 25.2.2016), també qualificava l’acció d’aquestes persones de “ressentiment ideològic, classista i sectari”; ella, que, segons sembla per les seves paraules, és de mena agraïda, imparcial, comprensiva, i particularment ben educada, esclar. La incriminació feia referència a les actuacions anunciades sobre el monument i la plaça dedicats en honor a l’empresari i traficant d’esclaus (d’ànimes, diu l’excel·lent llibre de Gustau Nerín) Antonio López. El monument a López és un espai urbà amb el qual la ciutat sempre ha mantingut diàleg: el 1936, durant la febrada iconoclasta, els ressentits i classistes van derruir el monument, però en canvi cap d’aquells ressentits, classistes i sectaris va enderrocar el monument de mossèn Cinto Verdaguer -capellà i protegit de López-, per bé que l’hecatombe eclesiàstica d’aquell estiu va ser tremenda. Després de la guerra, els agraïts, imparcials, comprensius i ben educats havien guanyat i van alçar altra vegada el monument. Després, als anys noranta, el monument va promoure diverses indignacions i debats, i ara també.
L’argument per mantenir López dalt del podi és que som fills del passat i el passat no canvia, cosa que ningú nega fins on jo sé; el que canvia són els símbols del passat, que és ben diferent, i confondre el passat amb les seves representacions i al·legories és el mateix que confondre la realitat amb la ignorància pròpia. L’altre argument consisteix, per dir-ho ràpid, en el fet que tothom ha fet coses lletges a la vida, però també de bones; som davant un buit ètic? Al capdavall, els actuals traficants de dones, criatures o refugiats fan el bé perquè generen un nombre no desdenyable de llocs de treball i faciliten esperances de benestar; és cert que també generen dolor, sí, però fa de mal dir què ha de prevaldre. O un individu o una comunitat religiosa que ha practicat l’abús sexual; és reprovable, sí, però també ha generat consol i espiritualitat o ha sigut un bon docent… diuen. Una vida brillant i plena d’elements positius redimeix qualsevol acció? Fem un monument a Dominique Strauss-Kahn?
La qüestió de fons no és la puresa d’una conducta sinó quines hegemonies representa una ciutat, i el debat forçat per mantenir el nom de Llucmajor a la futura plaça de la República n’és un exemple, també. El tema és delicat perquè els nomenclàtors els carrega el diable. El criteri és la convivència de noms i cultures polítiques, però aquesta és una realitat que encara no existeix als carrers de la nostra ciutat perquè la història dels dominis culturals i socials ha estat desequilibrada, falten encara una pila de ressentits, i sobretot de ressentides, i sobren, més que franquistes, més que borbons, sobren aquells que tenen responsabilitat notòria de sang, i els traficants d’ànimes gosaria dir que la tenen. En el cas de López, ningú ha negat encara la seva condició de negrer, a tot estirar l’ha posat en dubte, i tan sols ha argüit com a defensa que a més de dany va generar riquesa, que va pujar del no res i es va fer ric a empentes, i ja se sap que hi ha danys col·laterals. En qualsevol cas, potser una opció seria alçar al seu costat, davant l’edifici de Correus, un monument a Juan March, i que es mirin i s’abracin sota el cel, i una mica més enllà agafarem les golondrines, i des del mar veurem la ciutat de l’esforç simbolitzada en aquells dos grans creadors de llocs de treball gràcies a sengles negocis d’importació/exportació.

 

Publicat a l'”Ara”, dimarts, 8 de març de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER