Acabada la marató, caldrà seguir corrent?

=

Joan del Alcàzar

El 6 de març de 2015 va començar la campanya electoral per a les eleccions andaluses que es van celebrar el dia 22. Després d’aquestes, van vindre altres tres convocatòries electorals: les locals i autonòmiques [en maig], la de Catalunya [en setembre] i les Legislatives [en novembre]. 2015 va ser una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. Transcorreguts dos mesos i mig des de les de novembre, després dels dos intents fallits de Pedro Sánchez per a constituir govern, es corre el risc d’haver de dir-li a la ciutadania dues coses: 1) no saben vostès votar, així que hauran de repetir el procés; 2) senyores i senyors, vostès creurien que s’havia acabat la marató [electoral], doncs no: han de seguir corrent.

Ningú, cap partit vol eleccions, però en la seua incapacitat de pacte entestats en els seus propis interessos, en la seua obstinació en no transigir perquè ningú els acuse de trair essències, poguera ser que, uns per uns altres, ens vérem convocats a les urnes a la fi de juny.

Aquest immens esforç, aquest malbaratament absurd d’energies, a més, amb prou faenes serviria de res. No hi ha cap analista que sostinga la idea d’una possible bolcada electoral que simplificara l’aritmètica parlamentària. No és previsible un increment de vots al PP, ans al contrari amb un cadàver com a candidat; més aviat cal imaginar que continue un lent transvasament del seu capital electoral cap a Ciutadans. No està fundada la idea d’una alteració substantiva de la correlació de forces entre el PSOE i Podem: el ferri marcatge de la cúpula conservadora del partit pot perjudicar el reforçament de lideratge que ha aconseguit Pedro Sánchez, d’una banda; mentre que per una altra, la intransigència, la supèrbia i les posades en escena discutibles de Pablo Iglesias poden restar-li suports entre el sector menys radical dels seus votants. Finalment, res fa pensar en canvis sensibles en el suport als partits de fort implant regional: ni els nacionalistes bascos o catalans, ni ERC, ni Compromís, ni les Marees gallegues. Conclusió: unes noves eleccions podrien ser un llarg, extenuant i caríssim [en tots els sentits, també l’econòmic] viatge a cap de lloc. Una cridada a les urnes que tornara a deixar-nos en el punt en què quedàrem al desembre de 2015.

Els polítics professionals es dediquen a això, però els ciutadans tenen els seus propis problemes particulars o familiars, i no se’ls pot demanar una atenció continuada a la situació política que és la pròpia d’un període electoral. La fatiga política pot ser molt nociva per a tots, tant i més si a ella unim la desconfiança en la capacitat de les institucions per a abordar els problemes generals, per a resoldre les tensions i els conflictes socials inherents a una societat complexa com la nostra.

Aquests dos últims mesos han sigut políticament esgotadors. La tensió partidària  ha estat i està molts punts per sobre de l’aconsellable. Hi ha hagut debats i confrontacions de bon nivell que han servit per a percebre amb nitidesa les virtuts i els defectes tant de les forces polítiques com dels seus dirigents més visibles. També s’han viscut situacions que millor hauria sigut evitar. Els insults i les desqualificacions que en ocasions es prodiguen els professionals de la política no són fàcils de digerir pels ciutadans comuns; acusacions i ofenses que en la vida real de qualsevol són molt seriosos, sembla que són moneda corrent en l’esfera política, la qual cosa genera el distanciament d’aquells que no comprenen eixes dinàmiques. La corrupció, desbocada i colpejant particularment al Partit Popular, acusat des de la fiscalia de ser una associació criminal no fa sinó aprofundir l’allunyament dels electors.

Què poden fer els partits davant aquest escenari tan poc encoratjador? Doncs tothom ho sap: acceptar que els ciutadans els van donar al desembre passat un sudoku difícil, que no pot ser resolt de la forma que fins avui era habitual: amb pactes senzills. S’imposen, doncs, dues coses: realisme i innovació. Sense elles, el resultat està cantat. I és dolent.

PSOE i Ciutadans van a negociar conjuntament amb la resta de les forces polítiques el suport o l’abstenció per a aconseguir investir a Pedro Sánchez i constituir, així, un executiu en minoria que hauria de recórrer més endavant a pactes de geometria variable per a desenvolupar la seua acció de govern. És més que raonable aquesta decisió. No podria ser d’una altra forma, si volen tindre un nivell d’eficàcia desitjable. El Partit Popular està i estarà en coma induït mentre no es deslliure de Rajoy, com Albert Rivera els ha dit amb una claredat que ha sorprès a molts. Podem no pot entrar en eixe govern per raons òbvies i de coherència, però sí podria convertir-se en l’oposició d’esquerres, i amb la seua capacitat de diàleg amb les forces perifèriques jugar un paper d’envergadura que, objectivament, redundaria en el seu enfortiment com a força política de govern a futur.

Els sobiranistes catalans, per la seua banda, tenen el seu propi pla de ruta, però la seua majoria en el Parlament de Catalunya és fràgil. Potser haurien d’avaluar la solidesa de la seua posició actual davant un hipotètic canvi en la correlació de forces a Madrid, o també de l’esgotament de la seua gent. De la mateixa manera, els espanyolistes que no volen veure la força social del nacionalisme del Principat, haurien de reflexionar sobre aquesta posició tan castissa del sostenella i no enmendalla. Algunes coses importants han canviat a Catalunya, i no voler veure-les és entre infantil i suicida.

En qualsevol cas, cada cosa al seu temps. Que ja s’ha perdut bastant. El primer és aconseguir constituir un govern viable que no serà el que li agradaria a cap força política concreta. Per a això, els convocats a discutir, a negociar i, si escau, a pactar, haurien de tindre una cosa clara: han de respectar als ciutadans, i no els hi poden dir que no han sabut votar i que han de tornar a fer-ho.

A un maratonià que ha arribat a meta, els jutges de carrera no poden demanar-li que continue corrent quaranta-dos quilòmetres més.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER