Ferran Sáez Mateu
En ple centre de Madrid, prop del parc d’El Retiro, hi ha el carrer del Marqués de la Ensenada. De vies públiques dedicades a membres de l’estament nobiliari, la capital d’Espanya n’és plena. En general, es pressuposa que al vescomte de tal o a la baronessa de no-sé-què els van dedicar una plaça o una avinguda per pura rutina adulatòria. De vegades no és ben bé així, però. Qui era, per exemple, el marquès de l’Ensenada? D’aquest individu ja en vaig parlar fa temps. Es deia —poca broma— Zenón de Somodevilla y Bengoechea (1702-1781). I què va fer aquest noble suposadament il·lustrat durant els regnats de Felip V, Ferran VI i Carles III? Entre altres coses, va orquestrar el primer intent de genocidi del món modern, la primera idea de “solució final” coneguda, molt abans que Hitler, Eichmann i companyia. El marquès de l’Ensenada va planificar en secret, però amb el permís de Ferran VI, el que es va conèixer oficialment com la Prisión General de Gitanos, i entre els afectats com la Gran Redada. L’objectiu final era l’extinció d’aquesta ètnia. Quan dic extingir em faig ressò de la literalitat de l’ordenança: “ Falta lo principal, que es darles destino con que se impidan tantos daños y extinga si es posible esta generación”. A finals de l’estiu de l’any 1749 van ser detinguts entre 9.000 i 12.000 gitanos. Van ser separats els homes de les dones i dels menors de 7 anys. No hi havia cap acusació concreta; el seu únic delicte era existir. Molts van morir en condicions indescriptibles, i als altres se’ls va esclavitzar durant anys. El carrer del Marqués de la Ensenada —ho reitero— existeix i és en ple centre de Madrid, així com en moltes altres ciutats espanyoles.
Si els parlo de tot això és —suposo que ja ho han endevinat— per l’informe que l’Ajuntament de Madrid va encarregar a la Càtedra de Memòria Històrica de la Universitat Complutense de Madrid, dirigida per Mirta Núñez (una tafaneria que no té res a veure amb el tema: aquesta professora és filla de la primera dona de Fidel Castro, Mirta Díaz-Balart). L’objectiu era detectar els noms vinculats amb el franquisme que queden en el si de l’extens nomenclàtor madrileny. Enmig de la llista hi apareixien, entre d’altres, els catalans Pla, Dalí o D’Ors. Manuel Machado i Gerardo Diego també formen part de l’estranya enumeració. Barrejar aquests noms amb el que va representar realment el franquisme —no l’època franquista, sinó el règim criminal i il·legítim que la va — sobta. Fins i tot, si m’ho permeten, emprenya. Per no buscar exemples estranys: no crec que ningú gosi acusar de franquista l’exalcalde de Madrid Enrique Tierno Galván. Jo tampoc. En tot cas, Tierno Galván va accedir a la seva càtedra de dret polític l’any 1948, amb 30 anys. Repeteixo la data: 1948. En aquell moment resultava literalment inconcebible, per no dir impossible, que una persona que no fos addicta al règim —carnet de Falange inclòs— obtingués aquesta distinció acadèmica. D’altra banda, va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, com qualsevol altre funcionari de l’època del mateix rang. Això converteix el fundador del Partit Socialista Popular en un franquista? Jo diria que no. En canvi, si em pregunten si el marquès de l’Ensenada va ser un precursor de les pitjors barbaritats del segle XX diré, sense pensar-m’ho ni un segon, que sí.
Com a responsable del Grup de Recerca en Comunicació, Opinió Pública i Memòria de la Universitat Ramon Llull (GRECOM) conec les aportacions de la Dra. Mirta Núñez i els seus col·laboradors. Moltes estan relacionades amb el tema de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. Acadèmicament, són impecables. ¿Com pot ser, doncs, que ara s’hagi publicat una llista tan manicomial com la que comentem? La resposta és ben senzilla: perquè venim d’on venim, és a dir, del gran atac d’amnèsia fingida de la Transició. Recuperar la memòria col·lectiva a Espanya és avui una tasca condemnada al fracàs, en la mesura que el punt de partida és una mentida gegantina. Els ponents de la Constitució espanyola sentien l’alè dels militars al clatell, i el cap de l’Estat, Joan Carles I, va ser successor de Franco “ a título de rey”. Com que de tot plegat no se’n pot parlar, perquè constitueix encara un gran tabú, fem aquestes llistes absurdes. Si es tracta de revisar noms de carrers, n’hi ha de més urgents: el del Marqués de la Ensenada, sense anar gaire lluny.
Aquest article està dedicat a la memòria de Muriel Casals. Descansa tranquil·la, perquè ho aconseguirem.
Publicate a l’Ara, dimecres, 17 de febrer de 2016
