Rajoy, la insuportable levitat d’un anti-líder que va nàixer i va morir a València

=

Joan del Alcàzar

Mariano Rajoy va nàixer i va morir políticament a València. Va arribar al congrés de 2008 del PP sol i aïllat, menystingut per la vella guàrdia del partit, devots d’Aznar, comandats per Esperanza Aguirre. Contra tot pronòstic, va eixir vencedor, i ho va aconseguir gràcies al suport sense límits del llavors pletòric PP valencià, comandat per Rita Barberà i Francisco Camps. Vuit anys després, Camps està en l’ostracisme amenaçat per negres núvols jurídics, Barberà està a l’espera d’un suplicatori per a ser processada, el grup municipal de l’Ajuntament de la capital té 50 imputats, entre ells tots els regidors menys un, s’ha nomenat una gestora, nombrosos dirigents estan en la presó o ad portas, i la direcció regional li demana a la central de Madrid que els permeta un congrés extraordinari i, fins i tot, canviar-li el nom al partit! El PP valencià, corcat per la corrupció, està sent la puntilla per al president de govern en funcions.

No és cap secret com va ser que Mariano Rajoy es va convertir en president del govern d’Espanya. La primera raó és que es tracta d’un home ―registrador de la propietat de professió― que té com a característica política més notable saber-no-fer-res. Ser capaç de deixar podrir-se els problemes amb tal de no prendre una decisió, de no definir-se, de no comprometre’s. La segona és que José María Aznar el va designar com a successor, per alguna raó estranya i obscura, de la qual fa molt que es penedeix amargament. La tercera i última és que en les eleccions de 2011, després de la gestió dels primers anys de la crisi per part de Zapatero, si el Pato Donald haguera encapçalat la llista del PP també haguera arribat a La Moncloa.

Passats dos mesos des de les eleccions del 20D, Mariano Rajoy és un cadàver polític insepult, un home petrificat, patèticament incapaç d’assumir que el seu temps ha acabat. Aquest senyor de Pontevedra, com ell mateix es defineix, segueix sent el cap de cartell del gran partit de la dreta espanyola perquè aquesta organització és tan jeràrquica, tan vertical, tan militaritzada, que el secretari general controla tots els ressorts de poder intern i pot fulminar a qualsevol que s’atrevisca a qüestionar-lo.

Mariano Rajoy actua com un líder, sense ser-ho. No és un líder reconegut, no és un home amb aquell lideratge natural que han de tenir els alts responsables partidaris. Al contrari, Mariano Rajoy és l’anti líder per excel·lència. No genera confiança, no transmet seguretat, no compareix en els moments difícils, no fa sentir la seua veu en la refrega partidària, no té discurs, és un home sense recursos oratoris, és incapaç de respondre amb agilitat a les preguntes del debat polític, necessita llegir qualsevol intervenció pública, per banal que aquesta siga; al contrari, és balbucejant, insegur, maldestre i la seua covardia l’ha portat a fugir dels periodistes per la porta de darrere del Congrés o a comparèixer en una roda de premsa parapetat darrere d’una pantalla de plasma. El seu llenguatge no verbal i la seua gestualitat el delaten, mou nerviosament les cames, se li tanca l’ull esquerre [diuen que quan vol mentir aparentant aplom], trau la barbeta mentre es menja els llavis i, de sobte, sembla un vell desdentat. A més, les seues ficades de pota són ja motiu de burles i objecte d’acudits populars. L’última ha sigut de vergonya per a propis i estranys: va ignorar de forma impresentable la mà estesa del candidat socialista Pedro Sánchez a l’inici d’una reunió entre tots dos.

Les seues evidents limitacions de tot tipus estan arreplegades en anecdotaris de domini públic; dins els quals destaquen els recolzaments verbals o escrits a coreligionaris que més tard han resultat ser delinqüents amb pena de presó. Entre les simples ficades de pota cal recordar un parell de perles: “Espanya és una gran nació, els espanyols molt espanyols i molts espanyols”, o aquella altra de “És l’alcalde el que vol que siguen els veïns l’alcalde“. Entre els suports que el perseguiran fins als inferns de la seua decadència, algunes més. 1) “Luis. Ho entenc. Sigues fort. Demà et cride. Una abraçada”, que li va escriure per SMS a Luis Bárcenas en 2013 [el tresorer, avui en la presó], quan va esclatar l’escàndol de la comptabilitat B del Partit Popular; 2) paraules dirigides a Alfonso Rus en 2007, llavors president de la Diputació de València, avui processat per diversos delictes que el portaran segurament a presidi: “Jo et vull Alfonso, cony! (…) Vull que sàpies que els teus èxits els considere els meus èxits”; 3) paraules dedicades a Jaume Matas en 2004, exministre d’Aznar, llavors president de Balears i actualment processat en diversos casos per corrupció, que ja ha estat en la presó i tornarà: “Anem a intentar fer a Espanya el que Jaume i tots vosaltres heu fet a Balears”; 4) i fi del repertori, quan referint-se a Carlos Fabra en 2008, llavors president de la diputació de Castelló i avui en la presó, va dir: “és un ciutadà i un polític exemplar” [per al PP i per als habitants de la ciutat].

Rajoy no és un líder, és l’antítesi d’un líder, però és un president que no ha dubtat a plegar-se dòcilment a les exigències de la Troica europea. En els seus quatre anys de govern ha imposat una política antisocial duríssima que ha generat atur, pobresa, desigualtat i una tremenda reculada de l’Estat de Benestar que serà molt difícil recuperar. Rajoy ha sigut el campió dels austèrics, aquesta nova categoria que no arreplega el diccionari que han fet de l’austeritat la Paraula del Déu Mercat. Els costos de la crisi han recaigut sobre els més vulnerables, mentre que les grans fortunes, les grans empreses, els bancs i els amics polítics s’han beneficiat de la política de retallades i retallades de Mariano Rajoy i els seus ministres sense cor.

Paradoxalment, el càstig electoral el 20 de desembre passat, tot i ser fortíssim, va mantenir al PP com a força més votada. L’enfonsament del Partit Socialista, incapaç d’oferir una alternativa política convincent, i la consolidació de Podemos [i els seus aliats] i Ciudadanos, han conformat un Parlament en el qual són imprescindibles els pactes. Ningú, ningú en el seu judici, vol ni pot asseure’s a pactar amb Mariano Rajoy. Més enllà de la seua gestió antisocial de la crisi, més enllà de les seues limitacions verbals, més enllà de les seues ficades de pota, més enllà dels seus errors en aplaudir a delinqüents que s’han fet famosos, és la corrupció sistèmica que corrou el Partit Popular, imputat per “organització criminal i associació il·lícita”, la que l’ha convertit en un empestat del que ningú vol saber res.

La delegació valenciana del PP ha esclatat feta miquetes. Després del desastre electoral de maig de 2015, en les municipals i autonòmiques, va vindre el dur revés de desembre passat. El PP ja havia perdut el Consell de la Generalitat i els ajuntaments més importants del País. Rita Barberà, la millor alcaldessa d’Espanya segons Rajoy, avui atrinxerada en el Senat, no s’atreveix a aparèixer per Madrid; el seu partit li demana explicacions de forma explícita, i li prega que marxe per la porta falsa de forma implícita.

Que el Partit Popular valencià haja sol·licitat formalment permís a Gènova 13 per a canviar-li el nom a l’organització regional per a poder refundar-se, dóna idea de fins a quin punt la corrupció ha corroït els murs de càrrega de la que era la potent maquinària partidària, d’aquella que va elevar Rajoy als altars. Aquells murs ara derruïts, com castigats per artilleria pesada, han sepultat  Mariano Rajoy. El cavaller està mort. Tots ho saben, fins i tot ell ho sap. Potser, no obstant això, fidel als seus principis, encara creu que si no fa res, si es limita a repetir la lletania que o ell o el caos, tot haja sigut un malson. Però no és així. Rajoy, després de llarga i penosa malaltia, va morir definitivament a València. Ningú no plora per ell.

Publicat en el bloc escriureenaire

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER