Quo vadis, Pablo? Dues ànimes o simplement estils diferents en Podemos?

image

Joan del Alcàzar

Sí, on va Pablo Iglesias i la direcció de Podemos? Després de l’indiscutible èxit de la candidatura [especialment on apareixia en coalició amb uns altres] en les eleccions del 20D ―triomf indiscutible encara que complex de gestionar―, semblava evident que el partit morat anava a centrar-se en els tres problemes que havia identificat com a centrals: afrontar amb fermesa la reversió dels estralls de la política antisocial del PP, acabar amb i castigar la corrupció sistèmica i abordar amb decisió el problema territorial, que desborda el marc de la Constitució del 78.

Prompte va començar el foc de morter contra els de Podemos. El de morter, el de míssils terra-terra i els bombardejos amb napalm, tant des de la Brunete Mediàtica, com des del PP i, també, des de la fracció més espanyolista i reaccionària del PSOE. D’igual manera, primerencament van començar les provocacions, les desqualificacions, fins i tot els insults, cap als diputats novells. L’acte de constitució del Parlament va ser poc edificant per part de quasi tots. Podemos, que és qui avui ens interessa, es va equivocar en la posada en escena, com va venir a reconèixer després, donant-li una cobertura d’amable i discreta ombra al momificat Rajoy, a la presència d’un diputat comissionista delictiu del PP i al cridaner repartiment de llocs en la Mesa del Congrés. El PSOE es va quedar amb la presidència, sí, però el PP i Ciudadanos es van repartir el panell de control, deixant Podemos a la intempèrie. Amb molta rapidesa es van veure els dos efectes primers: el rebuig de la Mesa a la constitució dels grups parlamentaris de les coalicions de València, Catalunya i Galícia; i la distribució dels escons, que va relegar Podemos poc menys que a la graderia alta, a general dempeus, com una forma d’humiliar-los i, paral·lelament, d’ocultar-los als ulls de les càmeres i, pel mateix preu, dels espectadors del quefer parlamentari.

La diputada Carolina Bescansa, número tres de la formació, preguntada sobre si havien pagat la quintada, va respondre: “Ens ha sorprès la facilitat amb la qual PSOE, PP i Ciudadanos es van posar d’acord per a donar-li la majoria a PP i C’s a canvi d’una butaca per a Patxi López quan existia una alternativa. És cert que es tracta d’un baptisme fort”. I tan fort!

No obstant això, més fort resulta que sa senyoria se sorprenga per la gramàtica parda parlamentària. Després de la seua confessió, no se sap què resulta més preocupant: que evidenciara com són de novells els nous parlamentaris o que, molt pitjor, no avalue bé amb qui s’està jugant els diners en la Carrera de San Jerónimo. Les preguntes següents estan cantades: quantes sorpreses els esperen? Són realment tan novicis davant les dinàmiques partidàries? Quantes males passades pot jugar-los d’ara endavant eixa barreja de inexperiència i petulància?

Podemos està utilitzant una tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten als altres partits està descomptat, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals pel que fa a la sociabilitat partidària. Allò preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, com a mínim, en una part sensible d’aquests.

Iglesias va donar un gran colp d’efecte quan li va anunciar al Cap de l’Estat i als mitjans que anava a proposar-li a Pedro Sánchez un govern PSOE-Podemos-IU ―amb ell de vicepresident―, abans que el propi líder socialista ho sabera. ¿Va ser una jugada mestra de la nova política o va ser una ofensa innecessària, resultat d’un error de càlcul, d’un passar-se de frenada? Si, com en determinats cercles s’afirma, Podemos ja ha decidit que vol anar a eleccions, potser va ser un bon colp d’electoralisme. Si, contràriament, com s’afirma en altres ambients, va ser una decisió poc meditada d’una direcció partidària que no controla els temps tan bé com ells es creuen, va ser un greu error que pot resultar-los car.

Què hi ha darrere d’aquesta supèrbia i permanent ganes de brega, d’aquest paper d’emprenyat perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més a més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la difícil situació en la qual Podemos i les seues coalicions haurien de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol possibilitat d’enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez.

Tots dos, Iglesias i el líder socialista, es llancen la mateixa idea com un bumerang: els seus votants respectius no entendrien que ells no s’entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als interessos que tots dos diuen defensar. Sánchez ha pres la iniciativa, ha entrat en contacte amb Albert Rivera i entre els dos, amb habilitat, han empentat Iglesias al racó fosc. La rèplica d’aquest ha sigut un ultimàtum a Sánchez: ha de renunciar a negociar amb Ciutadans. Què ha obtingut a canvi d’aquest colp arriscat? Aparentment res. Pèrdua de credibilitat, potser.

Molt més intel·ligent ha sigut, per contra, la posició d’Alberto Garzón i Izquierda Unida. També la de Mònica Oltra i Compromís. Domènech, el català, es queixa ja de falta d’independència mentre Ada Colau anuncia un nou partit, i les Marees gallegues donen símptomes d’incomoditat.

Podemos està jugant amb sil·logismes simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més, la geometria i l’aritmètica variable del seu propi grup parlamentari.

Amb tot, no és això el més important. Aquest exclusivisme, aquest essencialisme no va a ser fàcilment digerible per l’electorat més exigent que recolza a la formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista. Podríem estar a les portes d’un error fatal que l’esquerra més enllà del PSOE ha repetit històricament: confondre als votants amb els seus militants. A la majoria dels electors progressistes ―ja siguen més o menys radical-democràtics― no els importa si el PSOE, Podemos, Compromís, Esquerra Unida o la resta de formacions a les quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les de poder, sinó si el nou govern que pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la incompetència de Rajoy.

Això és el més important. Quasi la mateixa gent que va votar pel PSOE va votar per Podemos més els seus aliats o Confluències, i entre tots dos electorats hi ha ―sumant als qui ho van fer per IU― onze milions de vots que esperen que es prenguen decisions de convergència o de col·laboració que permeten imaginar que es va a revertir la política selvàtica, insolidària, autoritària i cleptòmana d’allò que en diuen el marianismo. Això és el que realment importa. Per això seria necessari que callara Susana Díaz, que els anomenats barons deixaren treballar Sánchez, i que Iglesias canviara la seua [aparent?] convicció que solament amb ell als comandaments es pot eixir positivament de la situació.

Caldrà veure quantes ànimes té Podemos. D’entrada, d’estils ―vistos i comprovats― almenys dos. Relegat afortunadament a la rebotiga Juan Carlos Monedero, sempre aspre i malcarat, contrasten les formes d’Iglesias [i alguns del seu cercle més íntim] i les d’Íñigo Errejón. No li falta contundència al segon, però les seues formes sempre són més empàtiques que les del seu amic, qui amb massa assiduïtat recorda la intransigència pròpia del que creu detentar la patent de la línia correcta. Ignore si aquests dos estils responen a la clàssica divisió entre falcons i coloms, durs i blans, fundis [de fonamentalistes] i realos [de realistes] segons vam aprendre de Die Grünen. En qualsevol cas i a l’espera de confirmar o rebutjar la hipòtesi de les dues ànimes, la veritat és que hi ha un estil que suma i un altre que resta.

Molt s’ha parlat de replicar a Madrid l’anomenada Via Valenciana, a la qual Mònica Oltra es referia en la seua reunió amb Pedro Sánchez com a representant de Compromís. Una diferència evident entre el Podem valencià i el que lidera Pablo Iglesias és que en el d’Antonio Montiel, Fabiola Meco, Rubén Martínez o Ángela Ballester les formes són de les que sumen, no de les que tracen línies roges o caven trinxeres.

El partit morat hauria de ―si és que ha de fer prevaldre els interessos del seu electorat per sobre els [hipotètics] del partit [associats a una nova consulta electoral]― relaxar les seues formes sense cedir en els seus principis que, tot siga dit, no són universals. La correlació de forces no li permet jugar al tot o res. Haurien de facilitar i cooperar per a iniciar una legislatura curta, una legislatura que revertira la corba creixent de la desigualtat i dinamitzara l’ocupació; que enviara el PP a l’oposició a purgar els seus greus delictes de corrupció i a rejovenir-se; i que començara a donar passos sensibles a favor d’un nou encaix territorial. Just tot el contrari del que han sigut els últims quatre llargs, infausts i desgraciats anys en els quals el timó ha estat en les mans del president més inepte de la història recent d’Europa.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER