Propaganda negra i menyspreu per l’electorat

Felipe i Aznar

Joan del Alcàzar

En aquests últims dies el focus d’atenció de certs generadors d’opinió ha corregut en paral·lel amb les desqualificacions i els intents d’intoxicació d’una part gens menyspreable dels dirigents polítics. S’ha arribat no solament a abusar ad nauseam del que podem denominar periodisme d’intoxicació, sinó que s’ha recorregut a allò que tècnicament es coneix com a propaganda negra.

Des de la Fundación España Constitucional ―que reuneix ex ministres de PP i PSOE, liderats per personatges tan vidriosos com José Bono i Eduardo Zaplana― al club d’amics que ha designat portaveu a un altre recordat i contundent exministre, José Luis Corcuera, s’han fet notables esforços per tibar l’ambient partidari en el PSOE i, especialment, per a lligar de mans Pedro Sánchez. Tots ells han coincidit en un objectiu confessat: impedir qualsevol acostament del PSOE a Podem i, en la mateixa operació, propiciar un pacte de gran coalició entre PP, PSOE i Ciudadanos o, en defecte d’això, un govern en minoria de PP i Ciudadanos amb l’abstenció o la col·laboració parcial dels socialistes.

Encara és prompte per a avaluar els efectes que aquestes actuacions ―treball fraccional es deia abans― han generat tant en el Partit Socialista com en el seu entorn de simpatitzants i votants. Però la reunió del Comité Federal ha generat un escenari intern que haurem d’avaluar amb més calma.

El focus que havia estat en l’últim temps obsessivament fixat sobre els independentistes catalans s’ha instal·lat ara sobre Podem i els seus aliats.

No és necessari ser votant ni simpatitzant d’aquesta formació per a coincidir en què s’han convertit en la peça a batre dels nostàlgics del bipartidisme i de l’Espanya més convencional i castissa. Se’ls ha humiliat amb la distribució dels escons en el Congrés [relegant-los a les zones més altes i allunyades en l’hemicicle, o deixant-los sense lloc de reunions per al grup del Senat]. I ho han fet els tres partits majoritaris: PP, PSOE i Ciudadanos, que es culpabilitzen entre ells de ser els promotors de la malifeta; els mateixos que es van oposar a que constituïren els grups parlamentaris que pretenien les coalicions de Podem amb altres forces polítiques del País Valencià, Catalunya i Galícia.

Dues grans figures com Felipe González i José María Aznar han sigut particularment bel·ligerants contra els del partit morat. Tots dos exdirigents, els dos amb moltíssim pes específic en els seus partits, s’han despatxat a gust i, cadascun pel seu costat, han dit que el nou partit és ―entre altres boniqueses― chavista, comunista, leninista, bolivarià i jomeinista.

Aznar ha declarat que Podem ―que “té finançament veneçolà i iranià”― és “una amenaça per al nostre sistema democràtic i les nostres llibertats”, ja que “no creuen en un sistema democràtic i volen subvertir-lo; no creuen en l’Estat de dret; no creuen en la independència judicial; no creuen en un sistema democràtic lliure ni en l’economia de mercat, ni en les llibertats de les persones”. En conclusió, per a Aznar “Podem és un risc polític i, si té alguna possibilitat d’arribar al Govern, molt més encara”.

González, una mica més subtil només que siga perquè almenys diferencia de forma explícita els líders dels seus votants, censura “el comportament arrogant dels líders de Podem, amb humiliacions que posen al descobert quines són les seues vertaderes intencions”. Segons l’ex dirigent “volen liquidar, no reformar, el marc democràtic de convivència, i de pas als socialistes, des de posicions semblants a les que han practicat a Veneçuela els seus aliats. Però ho oculten de manera oportunista. De la mateixa manera, van deixar de parlar de Grècia quan més ho van necessitar els seus amics. Són pur leninisme 3.0”. Hi ha més, no obstant això, quant a la desqualificació del partit morat: “plantegen també amb dissimulació [la cursiva és nostra] l’autodeterminació [de Catalunya, País Basc, València, Galícia, Balears], una cosa que contradiu un projecte per a Espanya com a espai públic que comparteixen 46 milions de Ciudadanos”.

¿Què han d’entendre els votants de Podem i de les organitzacions amb les quals van concórrer en coalició a les passades eleccions del 20D després d’escoltar aquests dos patricis? Descartat que a Espanya es puguen comptabilitzar fins a cinc milions de bolivarians, o cinc milions de neo leninistes, o cinc milions de jomeinistes, o cinc milions d’un assortiment variat de tots ells, allò que hi ha darrere d’aquestes desqualificacions, d’aquests improperis de tots dos dirigents és ―a més d’una bona dosi de propaganda negra― un enorme menyspreu per l’electorat que ha recolzat aquestes opcions polítiques.

González i Aznar van ser d’aquells que, quan el moviment del 15M acampava en les places exigint atenció als problemes reals de la gent, els desqualificaven com a perroflautas i anti sistema, i els comminaven a acceptar la democràcia i a presentar-se a les eleccions. Una bona part d’aquella gent ho va fer, i a ells es van unir molts altres ―persones i grups polítics― que responsabilitzen als dos partits majoritaris de la gestió de la crisi, dels estralls de les mesures econòmiques, polítiques i socials que s’han pres des de 2008 en endavant, i ―per a rematar― de la corrupció que corca les institucions polítiques, molt particularment les governades pel Partit Popular.

Doncs bé, allò que sembla, segons els dos próceres, és que eixos cinc milions de babaus no saben el que han votat. ¿Com anaven a votar, si no foren tan ximples, per trencar Espanya en trossos per a després convertir-los en la Veneçuela chavista, en l’Iran jomeinista o en la Rússia bolxevic? Desconeixien el que representava la papereta que van ficar en l’urna.

Encara sort que estan ells, els estadistes preclars, per a esmenar el vot d’aquells insolvents ―eixos cinc milions de necis― forjant una gran coalició de govern ―explícita o implícita― que salve Espanya de tant d’enemic infiltrat [els dirigents] i de tant de tocacampanes que no sap ni votar el que correspon. Què correspon? Doncs que els amics puguen seguir fent els seus negocis, que les portes giratòries estiguen ben greixades, que la dissidència de qualsevol tipus estiga degudament penalitzada, que els disconformes siguen silenciats, que es respecte l’ordre raonable de les coses. Això, el normal. El de sempre.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER