In memoriam. Atocha 55, 1977

Atocha 55

Joan del Alcàzar

Ara que alguns banalitzen sobre el que va fer-se o no fer-se durant la Transició, convé recordar què passà demà farà trenta-nou anys. En la nit del 24 de gener de 1977, un comando ultradretà va penetrar en un despatx d’advocats de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d’Espanya (PCE), situat en el número 55 del carrer d’Atocha a Madrid, obrint foc contra els que allí quedaven després d’una assemblea. Com a conseqüència dels trets van resultar morts els advocats laboralistes Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco; l’estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio; i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. Van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz, esposa de Sahuquillo.

Els terroristes anaven a la recerca del dirigent comunista Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid, convocant d’unes vagues anteriors que, en bona mesura, van desarticular la que era una màfia franquista del transport. Els assassins, creient-se immunes gràcies als seus contactes polítics, no es van prendre si més no la molèstia de fugir de Madrid. No obstant això, per al govern de Suárez era una prioritat capturar-los; i ho va fer. El Tribunal que els va jutjar va dictar sentencia el 4 de març de 1980.   La sentència va condemnar José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá a un total de 193 anys a cadascun d’ells, i Francisco Albadalejo a un total de 73 anys. No obstant això, va haver-hi dubtes i polèmica de si no hi hauria algú amb una major responsabilitat com inductor en els atemptats. El jutge de l’Audiència Nacional encarregat del cas, Rafael Gómez Chaparro, es va negar a investigar més enllà dels encausats inicialment.

La Matança d’Atocha és el moment més greu dels diferents successos violents que van succeir-se en aquells mesos, i va ser un intent de provocar una reacció violenta de l’oposició antifranquista, singularment dels comunistes. En els dos dies anteriors havien mort altres dues persones relacionades amb organitzacions d’esquerres, una a mans de la mateixa Triple A i una altra per un pot de fum llançat per la policia a curta distància durant una manifestació en protesta per la mort del primer. Cal recordar, a més, els atemptats d’ETA (responsable de 28 morts en 1977) i del GRAPO (en el mateix mes de gener responsable de la mort de dos guàrdies civils i un policia nacional).

Un dels ferits a Atocha 55, Miguel Ángel Sarabia, declararia en 2005: “Encara que ara semble poca cosa, el judici dels assassins d’Atocha, en 1980 —malgrat l’arrogància dels acusats, amb camisa blava, i molts assistents també d’uniforme falangista— va ser la primera vegada que l’extrema dreta va ser asseguda en la banqueta, jutjada i condemnada” .

A l’enterrament van assistir més de cent mil persones, va constituir la primera manifestació massiva de l’esquerra després de la mort de Franco, i va transcórrer sense incidents. El PCE seguia sent il·legal. El seu secretari general, Santiago Carrillo, havia tornat de l’exili al febrer de 1976 clandestinament. No obstant això, va fer acte de presència per a forçar el reconeixement i legalització del partit dels comunistes espanyols. Al sepeli li van seguir importants vagues i mostres de solidaritat a tot Espanya, a més d’un atur nacional de treballadors el dia després de l’atemptat. A l’abril, tres mesos després, la legalització del PCE es va fer pública durant el dia conegut com a Dissabte Sant Roig, perquè el govern va aprofitar aquella festivitat catòlica per a mitigar la reacció política i militar dels franquistes d’estricta observança.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER