Menjar ‘made in Xina’

Cofco

Gustavo Duch

Em van convidar a participar en un debat amb el següent títol: En el futur, què menjarem? El primer que vaig pensar és que en el present ja hi ha molta gent, massa, que no menja o menja malament. Després vaig arrufar el nas i em vaig preocupar que no volguessin abordar el debat des del punt de vista de si menjarem insectes o, com els astronautes, pastilletes de colors. Finalment vaig pensar en la tesi que avui preocupa i mobilitza moltes persones: menjarem el que ara es menja als Estats Units. Sí, llavors el que se’m va arrufar va ser l’estómac, pensant en una dieta d’hamburgueseria a força d’ingredients d’allà, amb les condescendents normatives sanitàries d’allà i que, amb el Tractat del Lliure Comerç entre Europa i els EUA, el TTIP, inundaran els mercats a preus rebentats. Un escenari preocupant per qüestions de salut però sobretot perquè provocaria la desaparició de la petita agricultura que ens queda als nostres territoris. Però encara que aquest escenari és molt probable, pensant-hi detingudament crec que, igual que en el vestir, igual que en qüestions de tecnologia, aviat menjarem aliments controlats per la Xina. I als EUA també.
L’expansió agrària de la Xina avança amb tres estratègies. La primera, ben coneguda, és la política de control de terres en tercers països. Aquests acaparaments de terra han estat denunciats per moltes organitzacions; la primera que va parlar amb aquesta terminologia, la fundació GRAIN, ja comptabilitza 61 casos en 31 països que sumen un total de 3.325.000 hectàrees acaparades o en procés d’acaparament.
A aquesta estratègia de control de terres foranes se n’hi afegeix una altra basada en l’adquisició de grans empreses agroalimentàries de qualsevol lloc del món. Segons els càlculs de GRAIN, la inversió agrícola xinesa en aquest capítol, en els últims deu anys, ja va depassar els 43.000 milions de dòlars. Un exemple molt representatiu és el de Shuanghui International, subsidiària de WH Group, que el 2013 va absorbir l’empresa productora de porcs més gran del món, Smithfield Foods, dels Estats Units i antiga propietària de Campofrío. Recentment la corporació estatal Cofco (China National Cereals, Oils and Foodstuffs Corporation Group), la fabricadora, processadora i comercialitzadora d’aliments més gran de la Xina, va adquirir accions que li donen el control de dues de les comercialitzadores de grans i oleaginoses principals del món, Nidera d’Holanda i Noble de Singapur. Actualment també diverses companyies xineses estan fent ofertes per adquirir la companyia australiana S.Kidman & Co., que posseeix 11 milions d’hectàrees en granges de bestiar.
En tercer lloc, és molt significatiu el suport del govern xinès per reconvertir ràpidament la seva agricultura tradicional i de petita escala en una gran potència agroramadera. Un pas previ per aconseguir-ho és que la terra que ara està en mans camperoles passi a les mans de poques corporacions. En concret, i segons el ministeri d’Agricultura xinès, els drets d’ús (ja que la venda de terres no està permesa) d’una quarta part del total de terres camperoles, 25 milions d’hectàrees, ja han estat transferits a companyies com la mateixa Cofco o a l’empresa financera estatal CITIC.
Però la pregunta que ens hem de fer és: ¿tant control de terres i de corporacions per alimentar la seva població? Sí, efectivament, les necessitats de seguretat alimentària d’un país amb tanta població i desitjosa de menjar molta carn són moltes, però pel que sembla també estan pensant a agafar els comandaments del sistema alimentari corporatiu globalitzat. L’impuls del govern xinès per desenvolupar grans empreses en el sector agroalimentari amb capacitat d’actuació tant al seu territori com fora és molt important però té una particularitat: la seva expansió i posicionament en el mercat global s’està aconseguint establint aliances amb altres grans empreses transnacionals de l’alimentació i amb el suport de fonts financeres internacionals. Abans anomenàvem CITIC i Cofco, que en són un bon exemple: la primera té pactes ferms amb la corporació de llavors i plaguicides Bayer CropScience per utilitzar els seus productes en les noves terres conquistades. En el cas de Cofco, observem que, a més d’una aliança amb el gegant de llavors Pioneer, també està construint grans granges industrials de porcs amb fons de KKR, una signatura de capitals d’inversió amb seu als EUA que -en aquest rosari d’aliances- també té una societat amb el principal productor de làctics xinès, China Modern Dairy, per a la construcció de megagranges lleteres.
Si amb aquests suports globals les empreses xineses controlen cada vegada més terres i empreses al seu país i fora per implementar produccions agroramaderes industrials i intensives, és ben segur el que dèiem al principi, que en el futur l’alimentació pot ser per a tot el planeta la mateixa: una perillosa alimentació a partir de tres, quatre o cinc corporacions controlades des de la Xina.
Publicat a l’Ara, 19 de gener de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER