La Via valenciana com alternativa per a formar govern [a propòsit de Borgen]

Govern valencià

Govern+valenci%C3%A0.png

Joan del Alcàzar

L’experiència catalana. El 27 de setembre passat van celebrar-se les eleccions a Catalunya, i tres mesos després ―el 6 de gener― no s’havia assolit un pacte de govern estable per la manca d’acord entre les dues candidatures independentistes: Junts pel Sí [JxSí] i la Candidatura d’Unitat Popular [CUP]. Faltaven hores per a que el president en funcions, Artur Mas, haguera de convocar noves eleccions. De fet ja s’havia fixat el dia: serien el 6 de març.

Malgrat tot, el 7 de gener començaren, des de primera hora del matí, un rosari de reunions a la desesperada entre els partidaris d’encetar definitivament el procés de constitució d’un govern sobiranista. Al Parlament, a les seus de les diverses formacions, a les d’entitats cíviques, a un hotel, diversos grups de comissionats de les dues formacions polítiques i, també, d’organitzacions de la societat civil sobiranista, treballaren frenèticament contra el rellotge.

El clima entre els participants era irrespirable. Els insults, les desqualificacions, les amenaces, les acusacions de tota mena s’havien vingut intercanviant cada dia amb més virulència des de les eleccions de setembre. Els nervis estaven a flor de pell i les sensibilitats extremades entre els interlocutors i, també, entra la militància i els votants de JxSí i de la CUP. Des de les files dels primers havien acusat els segons, fins i tot, de ser agents del CNI [els serveis d’intel·ligència espanyols], i s’havien llançat a una cursa de greuges i injuries insuportables, moltes amb un to terriblement masclista. Des de les files dels segons, se’ls havia dit de tot tret d’honorables, i les acusacions de corruptes, antisocials i mentiders havien estat els arguments per a afirmar una i altra vegada que mai, mai, mai recolzarien la renovació en la presidència d’Artur Mas.

Encara i així, el mateix dia 7 de vesprada, reunits a un hotel, el president de  l’Assemblea Nacional Catalana ―Jordi Sànchez― va fer la pregunta clau als reunits: “Si algú vol anar a eleccions que ho digui ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un acord i no anar a eleccions”. Ningú va alçar la mà, i les negociacions van continuar, amb diversos graus de tensió, fins que el dia 8 de vesprada, una representant de la CUP va llegir un text que significava un colp de timó total en la seua estratègia. Després vam saber que eixe text l’havia redactat personalment Artur Mas, i que estava disposat a cedir la presidència. El dissabte 9, a les 21.30, el Parlament de Catalunya va triar president Carles Puigdemont, recolzat pels diputats de JxSí i per vuit dels deu diputats de la CUP, tal i com s’havia acordat.

Borgen, la sèrie danesa de televisió, en versió espanyola. La narració d’aquesta rocambolesca dinàmica negociadora entre formacions polítiques antagòniques que només comparteixen un objectiu [la independència de Catalunya] i divergeixen en tota la resta dels seus programes polítics, hauria encaixat en l’argument de la molt reconeguda i seguida sèrie danesa de televisió Borgen. Tot i amb això, allò que importa destacar ara és que la pregunta de Jordi Sànchez va ser la clau que va obrir el pany de l’acord final.

Aquests dies, a Madrid, també està negociant-se la constitució del nou govern després les eleccions del 20 de desembre passat. El PP de Mariano Rajoy vol continuar manant, i exigeix ―pel bé d’Espanya of course― formar un gran govern de coalició amb el Partit Socialista i amb Ciudadanos. La direcció actual del PSOE es nega en redó [tot i que alguns dels seus patums ho veurien amb bons ulls], conscients que eixa Große Koalition significaria posar-li data de caducitat al partit. Paral·lelament, els Ciudadanosd’Albert Rivera, que voldrien eixe pacte, es neguen si els socialistes no hi participen.

Mentrimentres, la resta de les forces de l’arc parlamentari estan ―per raons diverses― en contra de la continuïtat del PP i, encara més, de Rajoy. Seria, llavors, el moment d’obrir una negociació amb voluntat ferma de pacte, amb la tossuderia catalana. El partit majoritari d’entre els opositors a l’actual govern en funcions, el PSOE, hauria de convocar-los a tots a una reunió. Molt probablement no hi assistirien més que aquells que aspiren a un govern ben diferenciat de la trituradora social que ha sigut el PP de Rajoy. Als que hi acudiren, un altre Sánchez, en aquest cas Pedro, hauria de repetir la pregunta del Sànchez català, Jordi:  “Si algú vol anar a eleccions que ho digui ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un acord i no anar a eleccions”.  Si els que es quedaren a la taula sumaren més de 163 escons [els que fan els 123 del PP i els 40 de Ciudadanos], els participants a la reunió haurien de juramentar-se per no alçar-se de la cadira fins a haver aconseguit trobar la forma de constituir un govern que permetera afrontar els dos grans problemes que ningú pot obviar: la dramàtica realitat social i el necessari nou encaix territorial. En qualsevol cas, serà necessari que els interlocutors disposen de l’habilitat política i la capacitat de negociació que en Borgen demostra la primera ministra Birgitte Nyborg.

La Via valenciana. Per a fer efectiva eixa voluntat de conciliació ―que no vol dir fer-se amics per a anar de paella, sinó socis polítics lleials― algú podria fer una anàlisi d’allò que és conegut com el Pacte del Botànic, signat a València pel Partit Socialista i Compromís-Podem. Caldria que l’analista començarà per explicar com de dures van ser les desqualificacions, com de fermes les línies roges i com de ferotges els atacs d’artilleria que es van prodigar durant setmanes els després aliats.

És a dir, que ―per començar, que queda molta partida per davant― ningú hauria d’espantar-se pel fet que, ara per ara, les posicions de partida estan molt allunyades i que l’acord sembla impossible. S’hauria de tindre en ment l’experiència catalana ―que demostra que quan n’hi ha voluntat política s’ha d’explorar fins a la darrera vereda per a eixir del laberint― tant com  la dificultat extrema que va haver de superar el pacte de València.

La Via valenciana pot ser vàlida. Ximo Puig, el president socialista [la primera autoritat no catalana que va telefonar Puigdemont, gest que ha de valorar-se com cal], Mònica Oltra, la seua vicepresidenta, de Compromís [admiradora confessa, per cert, de la sèrie Borgen] i Antonio Montiel [el líder del Podemos autòcton, home seriós i respectat] podrien explicar com és i quins resultats està donant eixa fórmula de no repartir parcel·les de poder entre els aliats, sinó fer col·laborar els diversos partits en les distintes responsabilitats de govern.

En una entrevista el dissabte 16, preguntada per la possibilitat de replicar la Via valenciana per a la resta d’Espanya, Mònica Oltra va respondre:  “Clar que és possible! I desitjable. Jo aposte per eixe pacte, i oferisc la nostra experiència, que en els inicis va ser complexa (…)  Però quan la prioritat és la gent tot és més senzill perquè eixa causa és una causa invencible. Cal aplicar-se, cal treballar, cal escoltar, aprendre a transigir i tindre clar que ningú té la veritat absoluta. Cal ser flexible i obert. De ment i de cor”.

Doncs això. Això, clar, si la resposta a la pregunta és que ningú vol tornar a repetir les eleccions en cosa de tres mesos. Una opció que seria una irresponsabilitat mastodòntica. Birgitte Nyborg, de cap manera cauria en eixe error.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER