Cultures polítiques i pactisme

cultures politiques

Gustau Muñoz

John Carlin afirma a El País (18 de gener 2016) que la paraula anglesa compromise no existeix, amb el significat de cessió mútua per a benefici comú, en espanyol. I atribueix aquesta incapacitat de pacte i compromís a una cultura política molt marcada per una Església catòlica inquisitorial, autoritària i fanàtica, que no s’havia avesat a la transigència i la tolerància a la qual, per força, hagué d’adaptar-se d’ençà de la Reforma protestant a Europa. A les Espanyes hi predominava més aviat un catolicisme martillo de herejes més pròxim a la versió wahabita de l’islam més fanàtic que avui fa estralls que no a una religiositat pacífica, respectuosa i amatent a l’altre, misericordiosa.

No deixa de tindre un punt de raó, tot i que evidentment és molt esbiaixat i ignora que, per exemple, la cultura política catalana està molt influïda per la tradició del pactisme, que impregna tota l’acció política i la legislació d’ençà dels tractats de pau i treva a l’edat mitjana. Clar que tot és molt relatiu, i de fanatisme, als Països Catalans, també n’hem tingut bastant. Per tant, res de superioritats morals. Siguem realistes. Però el pactisme de la legislació a la Corona d’Aragó i durant l’època foral és una constant -com l’aversió a la metafísica i els grans capitans que ens caracteritza-, que encara explica algunes coses.

Quan des de Madrid, per exemple, diuen que els d’ERC són uns “palanganeros” per pactar Junts pel Si, és que no entenen res. Com deia Joan B. Culla, la cultura política espanyola no és de pacte ni de diàleg: envesteix com un bou feréstec.

Quan article rere article blasmen la CUP per haver arribat a un pacte per permetre la investidura de Carles Puigdemont, és que no entenen res. Els fa molta ràbia la flexibilitat catalana, no l’entenen. Només entenen la vida política en blanc i negre, en termes de traïció, d’atemptat, d’honor i deshonor, d’amic i d’enemic. L’empremta de la Inquisició, les persecucions, la guerra civil , el franquisme, i fins i tot de Carl Schmitt, és palesa.

Un pacte com el del Botànic que permet la governabilitat al País Valencià, no l’entenen. O amb mi o contra mi. O guanye jo o tot s’enfonsa, i anem a per vosaltres…

Doncs resulta que aquesta cultura política està molt superada, és atàvica i reaccionària. En canvi, el pacte, el diàleg, el compromís i l’acord són promesa d’una política pacificada on és possible el joc de suma positiva. No han entés res. Con su pan se lo coman. (Ja veieu, el refranyer castellà, com va…).

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER