Roger Palà
Alerta roja a Espanya. Boira espessa més enllà del 20-D. Boira imprevista, molt similar a la boira que planava sobre Catalunya les setmanes prèvies al 27-S. Les darreres enquestes assenyalen una possibilitat que fins ara no era en el guió de les eleccions espanyoles: que Ciutadans i el PP no sumin la majoria absoluta necessària de 175 diputats per investir un president del Govern. Fins ara, totes les enquestes donaven per fet que la suma del PP i de Ciutadans superaria els 175 diputats. Ahir dilluns, els sondejos de Metroscopia per a El País i de Gesop per a El Periódico assenyalaven el contrari. I això és un llum d’alarma majúscul en la política espanyola. Madrid, en un escenari de bloqueig similar al de Barcelona. Boira baixa i espessa.
La Constitució estableix que el president del Govern és proposat pel rei i escollit per majoria absoluta del Congrés en primera volta. Si això no pot ser, dos dies després es fa una segona votació, en què el president és investit per majoria simple. Si en segona volta el candidat proposat pel rei (tradicionalment, el líder de la força guanyadora) no assoleix la majoria simple, entrem en l’interregne. Es poden proposar nous candidats i es poden celebrar tantes votacions com siguin necessàries. Si al cap de dos mesos no hi ha president investit, el rei dissol la cambra i hi ha noves eleccions. Us sona la música?
L’escenari ideal per a Rajoy –i més còmode per a Rivera– hauria estat una victòria relativa però folgada, i que n’hi hagués prou amb una abstenció de Ciutadans per ser escollit per majoria simple en segona votació. Però això, ara com ara, sembla lluny. De fet, el que assenyalen les enquestes és una reproducció de la situació catalana a escala espanyola. Que la suma de tota l’oposició (amb l’excepció de Ciutadans) sumi més que la suma del PP i de Ciutadans, ‘a priori’ els dos partits amb més possibilitats de pactar. Per tant, encara que els d’Albert Rivera donessin suport en bloc a Mariano Rajoy, si la resta de diputats hi votessin en contra la situació restaria bloquejada. Espanya i Catalunya en un bon pantà. Eleccions al març a Catalunya. Noves eleccions a Espanya al maig? Suor freda a les redaccions de política de Barcelona i de Madrid.
Sortida número 1: el PP i Ciutadans investeixen president gràcies a l’abstenció dels grups minoritaris
A hores d’ara semblaria la sortida més probable d’un escenari de bloqueig. Tot i això, no serà gens fàcil. En primer lloc, caldria donar per fet que Rajoy i Rivera es posen d’acord i que Ciutadans està disposat a investir activament Rajoy. Res d’abstencions: vots a favor. Des de Catalunya això sembla obvi, però des d’Espanya la mirada és diferent: el partit de la regeneració donant suport al PP dels sobres i de les targetes black. Déu n’hi do.
Superat el primer escull, començaria una autèntica obra d’orfebreria parlamentària en què els diputats dels partits minoritaris poden prendre un valor especial. L’enquesta de Metroscopia, per exemple, dóna 29 diputats a aquests partits. El PP i Ciutadans en sumarien 169. La resta de l’oposició, 181. Faria falta com a mínim l’abstenció de 13 diputats de grups minoritaris per facilitar la investidura d’un president. D’on sortiran, però, aquests diputats? La majoria de les formacions minoritàries són d’esquerres i/o nacionalistes: Esquerra Unida, ERC, Democràcia i Llibertat, Amaiur, el PNB, Coalició Canària, el BNG… Tindran pocs incentius per abstenir-se o votar a favor de Rajoy.
Un candidat lògic a l’abstenció podria ser el PNB, avui en dia molt lluny dels postulats sobiranistes d’Ibarretxe. Però la majoria d’enquestes li donen entre 5 i 6 diputats. Coalició Canària seria un altre soci plausible, però la seva representació no sol passar mai dels 2 diputats. Tampoc UPyD no apareix a les enquestes. A hores d’ara, no cal dir que és del tot impossible que els diputats de Democràcia i Llibertat facilitessin la investidura d’un candidat del PP…
Si la cosa està ajustada, els resultats s’hauran de mirar al mil·límetre, i les abstencions, i no diguem ja els vots a favor dels grups minoritaris al Congrés, aniran cars. La nit electoral serà d’infart, perquè pot anar de molt pocs diputats. Les circumscripcions petites poden ser clau per decantar majories a favor del PP. Tothom té a la ment el cas de Junts pel Sí: si la formació encapçalada per Raül Romeva hagués obtingut 63 diputats (un més dels que té ara), n’hi hauria hagut prou amb l’abstenció de la CUP per investir Mas. No cal dir que, igual que a Barcelona, a Madrid les coses serien més fàcils si Rajoy deixés pas a un altre candidat més “net” (per exemple, Soraya Sáenz de Santamaría).
Sortida número 2: el PSOE, l’esquerra i les perifèries articulen una majoria alternativa
La segona opció, més complexa que la primera, és que la resta de forces polítiques al marge del PP i de Ciutadans es posin d’acord en l’objectiu d’investir un president alternatiu a Mariano Rajoy. A hores d’ara resulta una idea quimèrica, però cal recordar que en política tot és impossible fins que deixa de ser-ho. Certament, no ha passat mai en la història d’Espanya que el segon partit acabi presidint el Govern a partir d’una aliança entre grups minoritaris. La paraula tripartit genera terror. La pressió mediàtica de la caverna espanyola contra un projecte així seria de les que fan època.
Un acord d’aquest tipus implicaria també una obra d’orfebreria del PSOE i de Podem per aconseguir abstencions i vots a favor de grups minoritaris. Amb una qüestió clau sobre la taula: el referèndum català. Podem ha dit que supeditarà qualsevol acord d’investidura a la realització d’una consulta a Catalunya. Això és jugar fort. Vol dir que, si Podem investeix un president del PSOE, o li arrenca la consulta o es menja amb patates un dels punts estrella del seu programa electoral. Probablement, Iglesias no té unes ganes especials de partir-se la cara per un referèndum català. Però cal recordar que en aquests moments el talismà de Podem, per bé o per mal, s’anomena Ada Colau. Aquest escenari, per acabar d’afegir complicació, implicaria aconseguir vots a favor d’IU, d’ERC, de Democràcia i Llibertat, d’Amaiur… Per a la dreta espanyola, un Govern avalat per tot aquest personal que, a més, facilités una consulta a Catalunya implicaria poc menys que un estat d’implosió total.
La possibilitat d’un pacte a tres entre el PSOE, Ciutadans i Podem és també força complexa, perquè implicaria que o bé Podem o bé Ciutadans i el PSOE “es mengen” el seu programa per a Catalunya.
Escenari 3: cap a la gran coalició (per activa o per passiva)
Una tercera possibilitat seria que la situació d’ingovernabilitat propiciés un “pacte d’Estat”, que podria tenir el suport explícit o implícit del PSOE. L’opció més discreta per als socialistes seria que, després de successives votacions fallides, els de Pedro Sánchez s’abstinguessin per facilitar la investidura d’un president del PP. En un escenari així probablement tampoc no seria necessari el vot afirmatiu de Ciutadans: n’hi hauria prou amb l’abstenció. Rajoy seria escollit només amb els vots del PP i els vots en contra de l’esquerra i de les perifèries. Tot i això, cal tenir en compte que donar suport a Rajoy, encara que sigui amb una abstenció, pot ser per als de Pedro Sánchez una mena de suïcidi en diferit. Aquest escenari, a més, generaria un Govern feble, i probablement seria l’avantsala d’una legislatura curta.
Seria possible un escenari de gran coalició amb la continuïtat de Mariano Rajoy al capdavant de l’Executiu? En aquest sentit, és rellevant recordar que en el cas espanyol, a diferència de Catalunya, no cal ser necessàriament diputat per ser president. Tot i que a hores d’ara és entrar en l’àmbit de la política ficció, un escenari de bloqueig total podria trencar-se amb l’aparició d’una figura de consens que pogués tenir l’aval directe del PP i del PSOE. Un pacte excepcional entre els dos grans partits del règim, que seguirien representant la majoria dels votants i que podria vendre’s com una forma de garantir l’estabilitat, posar fi a una situació altament complexa i conduir Espanya cap a la sortida de la crisi. Aquesta és, probablement, l’opció favorita d’Angela Merkel. El problema és que no s’ha donat mai en la història. L’únic precedent relatiu és la moció de censura que Alianza Popular va presentar contra Felipe González, amb Hernández Mancha (que era senador i no diputat) com a candidat.
Mentrestant, Catalunya segueix encallada i s’apropa la data fatídica del 10 de gener. Depenent de com quedi el 20-D, les sobretaules de Nadal seran intenses en molts sentits i en molts punts diferents de la geografia espanyola.
Publicat a Crític (15 de desembre de 2015)
