Catalunya

dret a decidir

Gustau Muñoz

Ha hagut de ser un tinent general, un militar prestigiós que fou Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit espanyol, qui ha expressat un pensament ple de sensatesa que, per cert, posa en evidència els Savater, Elorza, Vallespín, De Blas, Juliá i els dos-cents, o tres-cents, ideòlegs del nacionalisme espanyol –versió més elaborada- que omplen cada dia les pàgines del diari El País. Sí: aquest militar d’alta graduació, avui retirat i vinculat a Podemos, ha manifestat reiteradament, i fa molt poc en una entrevista, una posició respecte de Catalunya bastant insòlita, tot i que respon a uns mínims democràtics. Uns mínims democràtics que -com el valor en l’exèrcit- s’haurien de donar per suposats en els intel·lectuals progressistes.

I com és tan evident que no és així –com que els mínims democràtics, en aquesta qüestió, no existeixen per a molts demòcrates i progressistes espanyols- la cosa és molt cridanera. Perquè José Julio Rodríguez ha manifestat recentment: “Lo que propugnamos en Podemos es la unidad de España, pero como además somos demócratas, defendemos el derecho a decidir de los catalanes.” (Entrevista a Levante-EMV, 12 desembre 2015, p. 41)

“El derecho a decidir de los catalanes”… això és pura lògica democràtica. Expressat per un militar espanyol, és per traure’s el barret. Lògicament, ell posa l’accent en la unitat d’Espanya. Podria ser altrament? Però el que va per davant, va per davant.

Julio Rodríguez té autoritat militar i un gran prestigi professional. I és un home progressista. Feia molt de temps que no hi havia a Espanya un alt militar demòcrata i d’esquerres. Era una espècie gairebé extingida. N’hi havia hagut en el passat, sota el directori militar de Primo de Rivera, als anys vint, i durant la República. Per cert, els militars lleials a la República, els militars demòcrates, foren els primers a caure assassinats el 17 i el 18 de juliol del 1936. Les paraules i la decisió de Julio Rodríguez, candidat de Podemos, és una innovació molt important, relacionada amb l’evolució positiva de l’Exèrcit espanyol els darrers anys, bolcat en missions exteriors i en ple procés de modernització.

El fet viu de Catalunya és encara una ferida oberta en l’arquitectura política i en la configuració de les mentalitats a Espanya. Pedra de toc de la democràcia. Una comunitat històricament configurada que es reconeix molt i molt majoritàriament, i de manera sostinguda en el temps, com a nació diferenciada té el dret a decidir el seu destí. El respecte i el reconeixement promourien sens dubte la vigència i validesa dels llaços històrics amb els altres pobles d’Espanya. Més encara, desfarien la lògica malfiança i les ganes de fugir. En principi…

Catalunya té dret a decidir. La demanda ve de lluny. Al llarg del segle XX Catalunya ha demanat l’autonomia, l’autogovern o bé la independència, majoritàriament, amb un gran consens social, en moltíssimes ocasions. Amb la Solidaritat Catalana, amb la Mancomunitat, amb la campanya pro Estatut del 1918-1919, amb el moviment cívic i l’acció de Macià durant la dictadura de Primo de Rivera, amb la Generalitat republicana, amb Companys quan proclamà l’Estat Català dins la República federal el 1934, amb la pràctica independència el 1936/1937, amb la resistència durant el franquisme, amb l’Assemblea de Catalunya, amb la Generalitat recuperada, amb la recent reforma estatutària frustrada, amb el moviment pel dret a decidir i pro independència, tan massiu, dels darrers anys.

El catalanisme és hegemònic en la societat, i de manera normal i democràtica, com es comprova en reiterades consultes electorals. Catalunya es reconeix com a nació per la majoria de les seues forces polítiques. El Parlament de Catalunya ha aprovat reiteradament l’exigència de sobirania i dret a decidir. I avui té una majoria sobiranista. Dels moviments nacionals d’Europa que vénen de lluny, del segle XIX, el de Catalunya és dels pocs que no ha reeixit a aconseguir de ple els seus objectius, a constituir-se en estat, tot i la seua gran fortalesa. I Catalunya té tot el dret del món a aconseguir els seus objectius històrics. S’ho mereix, per la fermesa, la tenacitat, el caràcter democràtic i cívic, el gran suport social…

Espanya té ací un problema. Que només podrà solucionar des del respecte i el reconeixement, amb un replantejament constitucional i un canvi en les mentalitats dominants. Catalunya hauria de poder ser a tots els efectes un ens polític equiparable als Estats, si així ho vol. És difícil, a la vista de l’evolució política a Espanya, i el paper que hi juga l’anticatalanisme, però un auguri que potser alguna cosa va canviant en aquesta matèria, malgrat tot, és l’opinió manifestada per Julio Rodríguez. Alguna cosa es mou a les profunditats de la societat espanyola o castellana. Als llocs més insospitats.

La gran decepció, i per a fer-s’ho mirar, és la trahison des clercs, el gran fracàs de la intel·lectualitat soi dissant progressista espanyola, que s’ha deixat endur per les passions del nacionalisme dominant, imperial, el dels 400 milions, el que no reconeix res ni ningú tret d’ells mateixos. Una intel·lectualitat com la que publica a El País que ha abandonat els valors del dret i la justícia, del reconeixement de les nacionalitats diferenciades, no castellanes, amb tot el que se’n deriva, el pluralisme lingüístic i cultural i la necessària sintonia amb la realitat: una concepció plurinacional, basada en l’autogovern i el dret a decidir, si hi ha una exigència social coherent, majoritària, seriosa, avalada per la història i la voluntat de futur. Com a Catalunya.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER