Josep Sorribes
Introducció: un segon viatge d’alt profit
Com ja vaig dir quan vaig tractar sobre l’àrea urbana i metropolitana de València, tal vegada en la seua accepció més laxa Cullera seria de les ciutats que potencialment s’hi podrien incloure perquè molts indicis apuntaven al fet que Cullera té més relació funcional amb la ciutat de València i la resta de l’Àrea Metropolitana que no amb el seu entorn de la Ribera Baixa, al qual pertany oficialment.
Jo ja havia estat, en viatge d’estudi i descoberta, a Cullera feia 14 anys amb motiu de l’elaboració del llibre Un país de ciutats o les ciutats d’un país (PUV 2002, col·lecció Assaig núm. 5) i després en una de les edicions de les Jornades d’Estudi de Cullera a la qual em va convidar el que havia de ser en aquesta segona “tongada” el meu cicerone: Josep Aparici, filòleg i cap de l’àrea de cultura de l’Ajuntament des de fa una pila d’anys.
Recorde que en aquelles Jornades vaig compartir taula rodona amb l’arquitecte Albert Peñín i un company de la Facultat, Jose María Nácher Escriche. La cosa anava del “model” de creixement econòmic de Cullera, òbviament basat en el turisme, des de l’òptica de la sostenibilitat. Cadascun de nosaltres diguérem la nostra, com sol ser habitual. Albert Peñín va fer, com sempre, una intervenció acurada i interessant sobre les qüestions constructives i Nàcher em va sorprendre molt quan fugí d’estudi i argumentà que no tenia dades per a defensar una opinió concreta. A banda que la seua tesi doctoral havia estat sobre Cullera, sense cap ànim de fer la guitza, cal dir que, de vegades, la vista també és una font d’informació valuosa.
Jo vaig intervenir l’últim i recorde perfectament que vaig dir la boutade que Cullera tenia futur turístic si organitzava tots els anys un seminari d’alt nivell sobre com no es fa el turisme. Almenys la ciutat seria coneguda per alguna cosa bona. Després de les intervencions i abans del debat hi hagué el preceptiu descans i jo vaig observar com tres dones i un home, tots quatre ja grans, avançaven pel corredor de la sala i es dirigien cap on jo estava. Vaig pensar que ja la teníem. Quan arribaren a la taula on estava recollint els papers em saludaren molt educadament i una de les dones em digué: “Senyor professor, ens ha dolgut molt el que ha dit, però té raó vostè”. Vaig respirar.
Per cert, una segona anècdota sobre la meua relació amb Cullera fou una mica abans en el temps, arrel de la visita feta el 2000. Llavors m’acompanyà un jove historiador, Raül Silvestre que em fou de gran ajuda. Llàstima que quan aparegué el llibre (presentat a la Fira del Llibre de 2002), al llegir el que jo havia posat en boca seua, Raül mudà de color i patí (ell i la seua família) una crisi d’ansietat perquè jo parlava obertament del grau de corrupció existent a l’Ajuntament per qüestions urbanístiques (independentment del color polític de la Corporació) i segons sembla la Llei del Silenci no era tan sols el títol d’una coneguda pel·lícula. Raül tenia un germà interí a la Policia Local i vaig constatar que hi havia por, molta por. Tal vegada massa, però la reacció ja indicava un estat molt poc desitjable. Aigua passada, però aprofite l’avinentesa per a posar els punts on toca.
Dit això, he de reconèixer que aquesta segona visita m’ha llevat el mal gust que, a posteriori, em deixà la primera. Havia quedat amb Josep Lluís Aparici el dia 10 de Juliol a les 9,30 a la Casa de la Cultura. Vaig arribar una mica tard perquè de camí a la Pista de Silla un amable conciutadà m’informà que tenia una roda punxada (al final vaig canviar les quatre) i aquesta fou la causa del retard.
Parlaré, doncs, per segona o, millor dit, per tercera vegada de Cullera. I seguiré un ordre aleatori però un tant lògic. Primer faré servir el que vaig aprendre amb la vista i la oïda en el molt interessant i agradable matí que passí amb Josep Aparici. En segon lloc, tot i que això podria haver- ho fet en qualsevol dels molts nuclis costaners visitats i “explicats”, aprofitaré el cas de Cullera per a fer una petita incursió acadèmico-polèmica sobre la importància del turisme com a especialització econòmica “local”. Per últim, en tercer lloc, miraré una mica cap enrere per fixar- me, si més no, en les fites més rellevants de la història de Cullera i en els atractius patrimonials que hi resten. Aquest és el pla de treball. Si l’estimat lector ho considera convenient, el convide cordialment a aquest petit viatge geogràfic i metodològic.
Un viatge sensorial
Després de l’incident de les rodes, vaig agafar la Pista de Silla i arribí a Cullera per un camí per on mai havia anat. En altres viatges anteriors, jo m’havia fixat que tot just abans del peatge hi ha una indicació que anuncia “Sueca”. No l’havia utilitzat mai i m’abellia experimentar. Fou un encert. Finalitzat l’obligat bucle després de la desviació, es pot circular per una via de doble sentit, ben ordenada i senyalitzada, molt recta i que travessa d’oest a est l’arrossar. Un plaer per als sentits. Quedaven pocs dies per a la sega i els camps d’arròs estaven meravellosos, a dreta i esquerra de la carretera, amb les muntanyes (la Serra de Corbera), blavoses, allà al fons i la mar que s’intueix. Malgrat la presa perquè arribava tard, vaig gaudir de debò del trajecte. L’únic inconvenient és que ja al final, passada la desviació cap a Sueca la carretera du a Cullera però sols en té un carril en cada direcció i, en lloc de recta, la carretera no sols perd el seu encant visual sinó que esdevé perillosa. Un punt negre com després m’informà Josep, que ha estat objecte de moltes queixes els darrers anys. Són momés 7 o 8 Km però et lleven el bon sabor de boca.
Una vegada arribat a Cullera vaig girar a la dreta travessant un polígon industrial petit i desballestat i de seguida arribí a la vora dreta del nucli antic on vaig preguntar en un bar on parava la Casa de la Cultura. I ara que parle del nucli antic de Cullera, no està de més recordar que des de qualsevol punt d’observació Ribera endins (per exemple venint a València per l’A-7) ú es queda de seguida amb la imatge d’un turó prou elevat (no se si anomenar-li muntanya) on han gravat, estil Hollywood, el nom de CULLERA i al recer del qual jau un bigarrat conjunt de cases que no és altra cosa que la Cullera “de sempre” protegida dels vents i dels perills (els pirates) de la mar, des del qual sols es veia el Castell i el Far. A la dreta del nucli ja s’endevina l’inici de la bogeria turístico-immobiliària però si tens sort t’estalvies l’skyline tan poc original com devastador per a la vista i per al medi ambient.
Amb les indicacions rebudes al bar arribí de seguida a un carrer del petit eixample de Cullera, atapeït de cotxes. A la dreta hi havia un inconfusible edifici blau destenyit que era la Casa de la Cultura, on havia quedat amb el meu amfitrió. Jo recordava amb esforç els trets facials de Josep, però només entrar al seu despatx a la tercera planta vaig fer memòria. Molt més jove que jo malgrat els anys que du en la brega, Josep és un home menut ,la cara ovalada i poc de cabell que té una mirada intel·ligent. Es d’eixos que estan en tot i no se’ls n’escapa una. En un quart d’hora em proporcionà un plànol de la ciutat, una carpeta plena d’articles i l’exemplar de les X Jornades d’Estudis de Cullera, celebrades en Novembre de 2011. Documentació que em completaria setmanes després amb un bon feix de papers sobre el turisme i la història de Cullera.
De seguida ens dirigírem al bar d’enfront i mentre preníem alguna cosa, em posà al corrent, amb el plànol a la mà, dels trets bàsics de la ciutat que anàvem a visitar. Si l’any 2000, Raül Silvestre em dugué a l’església de la Mare de Déu del Castell, com a punt d’observació, aquesta vegada Josep escollí per la mateixes raó el Castell, a la vora de l’església esmentada. Un Castell per cert recentment rehabilitat i que té molt bona pinta encara que per raons de temps no hi entràrem i ens quedàrem al mirador de baix. De seguida vaig copsar “l’estructura” que, per altra banda, encara recordava del viatge anterior. Davant nostre estava l’arc que comença al sud-oest i acaba en el far. Sols teníem fora de la visual el nucli antic (a l’oest i amagat pel turó) i el que hi ha a l’altre costat del far, el qual, de tota manera, veuríem després.
Els catorze anys transcorreguts no m’han fet canviar d’opinió en un extrem: si el SIM CITY no fóra un joc pagaria la pena esborrar el constructo turístic i començar de nou. Perquè Cullera té un paisatge excepcional vist des de dalt. t i que la visibilitat no era massa bona, el dia era assolellat i es veia tot amb bastant claredat. Al fons la serra de Corbera amb el Cavall Bernat com a referent. Baix de la Serra el Brosquil, una planura bellíssima creuada pel Xúquer. Es veien casetes a la platja del Marenyet, dos blocs de considerable envergadura que trencaven l’ harmonia del paisatge i la línia fèrria València-Gandia més enllà de la qual s’estén l’arrossar i el Parc Natural de l’Albufera. El conjunt, malgrat les malifetes, molt bonic.
Altra cosa molt diferent succeïa quan baixaves la vista i et topaves amb la crua realitat de la Cullera turística. La urbanització El Bulevar del Xúquer (casetes unifamilars adossades), malgrat que és prou presentable i molt recent, de tot just abans la crisi, ha ocupat un tram de la vora esquerra del Xúquer, cosa que no té cap gràcia. Em recordà una famosa frase del gerent de l’Associació de Promotors i Agents Urbanitzadors de València, Benjamín Muñoz a qui no li importà gens ni mica dir que “si nos dejaran llegaríamos a Mallorca “ (sic!). La depredadora voracitat immobiliària feta frase. Un irresponsable.
Si no s’haguera aturat el macroprojecte de la Bega, no tan sols s’hauria ocupat tota la vora dreta del Xúquer: tot el Brosquill estava condemnat. Em consta que a l’IVSA ja tenien preparats els “dibuixos “ que prolongaven la bogeria fins a trobar-se amb el polèmic PAI de Tavernes promogut per Bancaixa. Josep em parlà d’uns 10 milions de metres quadrats del quals, afortunadament, “només” s’han aprovat 600.000. Per cert, Brosquil ve del llatí Brusculum que equival a Devesa, i allò de la “Bega” de Cullera (que jo pensava que era una grossa errada) sembla que esdevé del terme (arcaic i d’origen fosc) ibai, que té el significat de terra fèrtil al costat del riu. Coses de la toponímia. Passant a la vora esquerra, la vista des del Castell certifica un teixit atapeït on es veuen edificacions de diferents altures, anys i qualitats i que tan sols la presència continua de la mar blava fa suportable. Dins d’aquest maremàgnum (que de vegades agafa en el plànol el nom d’urbanitzacions com ara Bahia Park, Racó de Bellver, Cullera Park, Masia del Racó, Cap Blanc o Foro Mediterrani), hi ha tres o quatre coses que convé destacar. Tot just després d’un eixample bastant correcte que finalitza en l’Avinguda de Joan Fuster i que no està amagat -com el nucli antic- per la muntanya, hi ha una enorme “parcel·la”. Allí començava la Bega, o el Manhattan de Cullera com també se la coneixia popularment. Alguns “visionaris” ja preveien que, en una segona fase, creuaria el Xúquer (no sé si haurien respectat la Torre del Marenyet) per a estendre’s per tot el Brosquill fins al terme de Tavernes de la Valldigna.
El PAI la Bega-Port fou la utopia turística de Cullera: 610.340 m2 sobre els que hom pretenia construir 33 torres de 25 altures i 2 torres de 40 altures, la qual cosa suposava 4.883 nous habitatges (1.100 de protecció pública), als quals s’hi afegien 5 nous hotels, un auditori, un palau de congressos… El malson començà en 2005, fou aprovat per la Generalitat Valenciana en 2007 i finalment aprovat pel Ple de l’Ajuntament en 2010, una vegada superades les al·legacions presentades sobre les infraestructures d’accés i la disponibilitat de recursos hídrics. Els 5 anys de tramitació (un llarg període que en part fou el resultat de l’oposició social i política) foren vitals perquè la crisi immobiliària determinà la paràlisi de l’execució del projecte i no hi ha perspectives a curt termini que aquesta bogeria es concrete en fets consumats. Convé recordar que el Manhattan és coetani d’altres esbojarrats projectes sorgits de la factoria Blasco-IVVSA-Ortiz–Llanera (Nou Mil·lenni de Catarroja, Nou Manises, Sociòpolis) i tots tenen un puntet d’ironia: com que les critiques als PAI’s d’habitatges adossats amb el reclam del camp de golf anaven in crescendo, la resposta fou aquestes macro-operacions d’urbanisme “compacte” que donaven de menjar a alguns promotors escollits (amb les queixes d’altres exclosos de la loteria) al temps que es col·laborava en complir la promesa electoral, feta per Camps, de 100.000 nous habitatges de protecció oficial i es presumia de “política social”, perquè el nombre de VPO era tan baix que es confonien VPO i habitatge social.
Fracassada la magna operació especulativa i fent de la necessitat virtut, aquest enorme solar ja du uns anys sent la seu de un macro-festival de música (El Medusa Festival) que a la darrera edició mobilitzà a unes 67.000 persones en tres dies. Tots els festivals d’aquesta mena (el Rottotom i el FIB de Benicàssim o l’Arenal Sound de Borriana) tenen els habituals requeriments (places d’aparcament i càmping) però a Cullera terreny no cal. De fet, ja hi ha més de 1.000 places d’aparcament.
Deixant a banda la Bega, entre la muntanya de Cullera i la Platja de Sant Antoni en el melting pot d’edificis que aprofiten al màxim el metre quadrat (des del Castell no es veu cap àrea lliure de l’edificació) hi ha dos elements “singulars”: Dos torres de la promotora Espacio que destaquen per la seua alçària però que són dins del que cap “correctes” i, una altra torre, aquesta promoguda per la cooperativa Ferrobús, que no té perdó de Déu: tot el que té d’elevada altura i volumetria ho té de coentor. Encara des del mirador del Castell vaig cercar inútilment a l’esquerra el Far de Cullera. El final de la panoràmica són dos edificis que semblen estar bastits a la mar. “Allò és la illa dels Pensaments” -m’explicà Josep. Pel que vaig entendre era un illot (d’un nom preciós, per cert) que esdevingué un petita península en unir-se a terra gràcies al projecte d’un tal Navarro el 1864. I allí mateix, com si d’un qualsevol Finisterre es tractara, s’hi construïren dos edificis, quasi bessons (l’Estrella Polar i l’Orion) que és el que jo veia des del castell i feien invisible el far. Com sempre, apropiació privada dels millors llocs.
Ens estiguérem prop de mig hora al Mirador del Castell jo observant i preguntant i Josep donant-me tota cmena d’explicacions. Després tornàrem a agafar el cotxe per a fer la segona part de la razzia a cota zero. Tot el que havia vist des de dalt (sempre més bonic) perd bastant l’encant quan li mires la cara de prop. Per posar només un exemple, la torre de 21 o 22 altures de Ferrobús és bastant més lletja i coenta de prop. Josep féu fixar-me en alguns edificis com ara el Pioner o alguns dels 5 “Florazar”, que fou una de les primeres promotores de València a “treballar“ en Cullera. Després de la platja de Sant Antoni ve la platja del Racó i la de Cap Blanc i a aquesta altura, més o menys, comença una altra Cullera, ”la pedania del Far” que té certa autonomia administrativa i un alcalde pedani. La platja dels “Olivos” i la platja del Far romanen abans del Cap de Cullera i, entre aquestes dos, surt de línia l’illa dels Pensaments i els dos monstres ja esmentats.
Com que el relleu esdevé prou més accidentat, la segona part del viatge en el cotxe de Josep fou un autèntic carrusel de pujades i baixades, agafades a una certa velocitat per Josep que volia complir el programa previst i que no se’ns menjara el temps. Aquesta altra Cullera té un altre aire. És un pastitx d’estils, antiguitats i “noms propis” (Los 37 Soles, això m’ho pague jo) que complica i prou la descripció. De tota manera el que per a mi fou un descobriment que no vaig fer el primer viatge fou superar el far i aturar-nos al Mirador del Dosel.
Al nord del cap de Cullera, la ciutat s’estén vora mar: l’extensa platja del Dosel i el Mareny de Sant Llorenç que limita amb el Mareny Blau i el Mareny de Barraquetes, ambdós ja al terme de Sueca. Aquesta franja urbanitzada deixa a l’esquerra la bassa o ullal de Sant Llorenç i els camps d’arròs del Parc Natural de l’Albufera. Tota aquesta franja urbanitzada té una densitat considerablement menor, sembla més una ocupació costanera dels 70 i no li resta massa bellesa al paratge. Doncs sí, Cullera és més gran i més allargada del que jo em pensava. Recapitulant li vaig preguntar a Josep si hi havia alguna estimació fiable de la gent que “cabia” a Cullera en els períodes de màxima ocupació. No va saber-me dir una xifra concreta però, a simple vista, els 22.292 habitants empadronats el 2013 deuen d’esdevenir-ne molts, molts més, en temporada alta. De entrada, el 2011 el nombre d’habitatges, 28.986, superava als habitants (23.813), cosa habitual als municipis turístics. Però, a més, la mateixa font oficial del Institut Valencià d’Estadística ens parla de l’existència, segons el cadastre, de 42.600 immobles urbans, presumiblement la gran majoria dedicats a habitatge, la qual cosa ens donaria una xifra d’habitatges sensiblement major que la ja esmentada. Ves a saber! La fiabilitat de les nostres estadístiques territorials és prou baixa com ho demostra l’existència reconeguda d’un gran nombre d’apartaments no comptabilitzats. Si fa no fa, Cullera pot arribar a “acollir” a 150.000 habitants en temporada alta.
Del mirador del Dosel (ja era tard) tornàrem cap a la Casa de la Cultura donant-li la volta a la muntanya deixant a l’esquerra la urbanització Bonavista i, a la dreta, l’ermita dels Sants de la Pedra (on hi ha un Museu de l’arròs) i el Parc Aquàtic. Foren tres hores molt ben aprofitades en les quals, a més del “reconeixement“ territorial, Josep i jo parlàrem d’altres temes com ara les migrades relacions amb els municipis veïns desaprofitant economies d’escala. Si de cas, o com a relíquia històrica, es pot detectar una certa relació amb Tavernes de la Valldigna. La gent major encara utilitza el “me’n vaig a Vall”. També parlàrem de l’alt grau d’especialització turística de Cullera que explica bona part del PIB actual, així com de l‘origen dels visitants (francesos, gent de València i la seua àrea i gent de la Ribera principalment) i del fet que darrerament (i gràcies a la inestabilitat d’altres destinacions mediterranies), la temporada alta l’ocupa Juliol i Agost, quan fa uns anys era encara més reduïda. I com a dada curiosa isqué a relluir la marca “Senyorial” de l’arròs de Cullera. Entre vistes, paisatges i comentaris passèrem aquell agradable matí.
El turisme, motor de creixement econòmic de Cullera?
Ja havia dit que aprofitaria l’avinentesa de parlar de Cullera per a fer una reflexió entre turisme i creixement econòmic, reflexió que si bé és d’utilitat a nivell del conjunt de l’economia espanyola o d’algunes economies regionals, assumeix un paper clau quan parlem de nuclis costaners del país molt especialitzats en el turisme. N’hi ha un fum i bastants d’ells han estat examinats en aquesta sèrie. I tret de Benidorm (perquè és un cas singular i irrepetible) el que aquí es dirà sobre Cullera pot ser d’aplicació general per a bona part dels nuclis turístics costaners del país.
Anem a pams. Començaré amb una afirmació de Francesc Colomer, -ex alcalde de Benicàssim (la Plana Alta), socialista i nomenat recentment director de l’Agència Valenciana de Turisme- en una entrevista concedida a El Mundo el 7 de setembre de 2015. En un moment donat, Francesc Colomer afirmava: “Si hacemos las cosas bien, el turismo puede ser la gran respuesta de la Comunidad al drama del paro”. Una afirmació que ha de ser comentada i matisada. Sortosament disposem d’algunes anàlisis i opinions sobre el sector turístic que ens en faciliten la tasca. Paga la pena deternir-se un moment en el raonament de l’economista Pau Rausell a eldiario.es/val del 28 de setembre de 2015 en un article titulat “¿Y si dejáramos el turismo un poco en paz?”
http://www.eldiario.es/cv/opinion/dejaramos-turismo-paz_6_435766447.html que és un eficient antídot enfront dels tòpics.
Resumint molt els arguments es pot dir que si s’analitzen les característiques del turisme, no és precisament una bicoca el fet de tindre una elevada especialització en aquest sector. Començaré, tanmateix, esmentar els avantatges que implica aquesta elecció, és a dir la vessant “positiva” de l’especialització turística. El turisme és una exportació de serveis en origen que, d’entrada, té una elevada elasticitat-renda, la qual cosa vol dir que en augmentar la renda familiar disponible augmenta la despesa turística i això val tant per al turisme exterior com per al creixent turisme interior. Com que a més és un sector intensiu en mà d‘obra com la major part dels serveis, l’augment de la demanda i de la despesa dedicada a “fer turisme” té un impacte positiu en l’ocupació. A més, com demostra el Compte Satèl·lit de l’activitat turística elaborat per la Comptabilitat Nacional, quan el sector turístic registra una evolució positiva hi ha un efecte positiu d’arrossegament sobre altres sectors com ara la restauració, el transport i altres activitats de serveis.
Per tant, en economies molt especialitzades en turisme el percentatge del PIB local “explicat” per aquesta especialització pot arribar a ser molt alt. Sobretot si, com es el cas a Espanya, i també de Cullera, l’opció triada és la dominada pel mal anomenat “turisme residencial”, és a dir, quan la major part de les pernoctacions turístiques es fa en blocs d’edificis d’apartaments construïts ad hoc pe a atendre la demanda turística. En aquest cas, als efectes d’arrossegament suara esmentats cal afegir-hi l‘activitat econòmica generada per la construcció d’aquests blocs d’apartaments amb les seues demandes intersectorials (mà d’obra, materials, ceràmica, fusteria, marbre, transport, finances…) i amb la demanda indirecta a altres sectors determinada per l’habitabilitat d’aquests apartaments (moble, tèxtil-llar, electrodomèstics etc.). Inclús es podria defensar l’efecte positiu que la construcció d’aquests blocs d’apartaments tenen en les finances locals, encara que hi ha estudis que mostren un migrat impacte en aquest sentit. No cal dir que la lògica en l’expansió d’aquest “turisme residencial” és la lògica del capital immobiliari i no la dels agents del mercat turístic.
Fins ací la part positiva del turisme com a oli en cresol que, comprensiblement enlluerna als regidors de la cosa pública i a no pocs agents econòmics. Malauradament, aquesta és només una cara de la moneda i cal fer un balanç més acurat per tal de tindre el cap fred a l’hora de prendre decisions de futur.
¿Quins problemes presenta ser, o voler ser, “un país (o una ciutat) de cambrers” per utilitzar un a expressió que ha assolit un lloc en el lèxic quotidià? Doncs més d’un, bastants, i gens menyspreables. En primer lloc, la mà d’obra o la força laboral que intervé pot ser, i de fet ho és, mà d’obra amb nivells d’instrucció molt baixos i remuneracions igualment escasses, per bé que aquests són dos trets que s’han generalitza a molts sectors -sobretot el segon- arran de la crisi. Una mà d’obra abundant i barata que a més està sotmesa a la temporalitat (una altra característica que s’ha difós àmpliament “gràcies” a la reforma laboral) perquè el sector te un comportament cíclic en el temps, amb temporades altes i baixes.
El turisme a més és una activitat de serveis en la qual l’augment de l’output exigeix l’augment de la mà d’obra (per això és intensiu en treball) perquè és difícil introduir progrés tècnic que incremente la productivitat i estalvie mà d’obra com passa en els serveis avançats (banca i assegurances, transport, serveis a empreses etc.). Tot i que l’ús d’Internet ha revolucionat alguns subsectors com les agències de viatges, el predomini del turisme residencial no juga a favor de la introducció del progrés tècnic que té, en canvi, un cert marge de maniobra -com passa també amb el que es coneix per intangibles- en la vessant dels hotels.
Pel que fa a la rendibilitat, com que l’opció més comuna (a tot Espanya) ha estat la maximització del nombre de turistes, hem optat per un turisme massiu i de migrada capacitat adquisitiva. I dins d’aquesta tendència general, de nou el predomini del turisme residencial és nefast perquè les xifres de despesa diària per turista són baixes en general (al voltant dels 100 euros) però aquesta modesta quantitat encara es redueix un 40% aproximadament quan parlem del turista d’apartament (vegeu la web “El turismo en cifras”). Això fa que els marges de rendibilitat siguen baixos.
Abans de passar als costos vinculats a l’activitat turística cal apressar-se a dir que voler que el turisme siga el “motor“ del creixement econòmic és somiar truites. Ningú nega els efectes d’arrossegament ni la conveniència de tindre un cert nivell d’activitat turística com a “complement”, però tot el discurs del I+D+i i dels emprenedors trontolla quan la voluntat expressada apunta, o els fets apunten, a la sobre-especialització turística.
He deixat per al final els costos derivats de l’activitat turística. Costos bàsicament socials que hom sol menystenir. Pense el lector per un moment la quantitat de despesa pública corrent i d’inversió que es fa per tal “d’atendre al turisme”. És cert que part d’aquesta despesa roman en el municipi (infraestructures, sanitat etc…) però hi ha altra que depèn directament del nombre de visitants (recollida de fem, seguretat, sanejament.. ). I, com ja he dit, les xifres de la hisenda local no semblen acompanyar aquesta allau de turistes, tal vegada perquè l’estructura dels ingressos és molt rígida, les matrícules fiscals estan obsoletes i molts ingressos “extres” (com l’impost de plusvàlues i l’impost de construccions, obres i instal·lacions) sols es cobren una vegada, mentre que les despeses de manteniment de les urbanitzacions turístiques són per a tota la vida (vegeu Josep Sorribes, “Hacienda Local” en: Romero, Joan, dir.; Vera, Fernando (coord.) et. al., Diagnóstico técnico sobre funciones urbanas y desarrollo territorial en Denia, PUV, 2008).
Per últim, la relació entre intensitat de l’activitat turística i costos mediambientals és prou obvia i les destrosses múltiples. Recursos naturals exhauribles i malbaratats, paisatges costaners irreversiblement perduts, i un llarg etcètera, entrarien en aquest capítol, encara que em sembla important posar de relleu que la responsabilitat és de la negligència pública i no del fet que siga alt o baix el nombre de visitants. L’elevat nombre incrementa les exigències i complica objectivament el control però no justifica allò injustificable.
Comptat i debatut i tornant al nostre objecte, que no és altre que la ciutat de Cullera, una ciutat sobre-especialitzada en turisme des de fa ja dècades, la prudència en el judici s’imposa malgrat que és difícil respondre a la pregunta: “…i si no fem turisme, què fem?”
En Cullera, com en moltes altres ciutats turístiques costaneres, el vector dominant és el turisme massiu, barat i que cerca bàsicament el recurs del “sol i platja”. És el que els “experts denominen “destinos turísticos consolidados del litoral” o “ destinos turísticos maduros” i que fou l’objecte d’un seminari internacional sobre la seua eventual ”renovació i reestructuració”. Un seminari que tingué lloc a la Universitat d’Alacant el 24 i 25 de novembre de 2011 i derivat del qual tenim alguns ponències i comunicacions referides a Cullera. El receptari és conegut (lluitar contra l’estacionalitat, professionalitzar el sector, oferir altres productes turístics que no siguen el sol i platja, cuidar la gastronomia i el patrimoni cultural i un llarg etc… que resultaria tediós especificar i que el lector interessant pot consultar en la bibliografia oferida al final d’aquesta petita síntesi sobre Cullera.
Vaja per davant el meu inevitable escepticisme, malgrat l’aparent dinamisme dels intents que recullen els diversos i successius “plans”: el PDPTC (Plan de Dinamización del Producto Turístico de Cullera), el Cullera Impuls, el Plan de Espacios Turísticos de la Comunidad Valenciana etc…). Però és clar que després del passeig molt il·lustratiu que vaig fer amb Josep Aparici, assabentar-me que la nova marca turística de Cullera era “Cullera, Bonita, Bonita”… fou per mi un colp tal vegada massa dur.
El trànsit de la Cullera agrícola a la Cullera turística
Deixaré aquesta reflexió sobre la sobre-especialització turística per a parlar una mica de la història i el patrimoni de Cullera, dos elements que, a més del seu interés objectiu, ens reclamen com a vies de superació del síndrome de sol i platja. Com a qüestió prèvia cal dir que a Cullera, tant en el passat immediat com en el present, l’associacionisme i l’activisme cultural han estat destacables, tot i que, pel que diuen els fets, no han estat un entrebanc a un dels creixements turístics costaners més intensos i alhora depredadors. Ironies de la història. La publicació des del 1993 de les Jornades d’Estudi de Cullera (anuals) o la presència de Cullera en les ja consolidades Assemblees d’Història de la Ribera són fets tan obvis com la barbàrie urbanística. Costa conjugar les dues vessants, però no es pot negar cap dels dos extrems.
Tant les Jornades d’Estudis de Cullera (1993-2013, onze edicions publicades) com l’Assemblea d’Història de la Ribera (1979-2014, setze edicions, bianual) ens permeten un interessant coneixement de la història de Cullera (que té molts trets comuns amb Sueca i l’àrea arrossaire, i menys amb la resta de la Ribera dominada pel monocultiu de la taronja), història que es veu completada per llibres com ara el d’A. Furió i J. Aparici (eds.), Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer, PUV, 2012, molt interessant, en el qual destaquen, per al nostre cas, les aportacions de Francesc Giner, Lluís Arciniega i Raül Silvestre.
És realment complicat proporcionar al lector una síntesi alhora acurada i llegívola de la història de Cullera. Per això que he optat per deixar de banda, molt a desgrat meu, episodis de la història medieval i moderna tan suggeridors com la construcció de les drassanes, les torres de guaita i la construcció dels Castell i les seues muralles, per a centrar-me en alguns trets de la història contemporània, cosa que faré de la mà de l’excel·lent article d’Albert Girona i Albuixech (Modernització social i canvi polític: la Ribera Baixa en el primer terç del segle XX. IV Jornades d’ Estudi de Cullera). Girona comença per situar amb molt de seny les transformacions agràries en una societat endarrerida i que en el cas de Cullera (i també de Sueca) té com a punt cabdal la seua especialització en el conreu de l’arròs, el qual es reforça de forma considerable en la conjuntura favorable de la Primera Guerra Mundial, moment en què la demanda d’arròs per part dels països bel·ligerants es dispara. Passada aquesta conjuntura excepcional els interessos dels grans propietaris triomfen en assolir del Govern Central una política proteccionista. Fins a l’ arribada del boom turístic dels anys 60 del segle passat (sobretot en la dècada dels 70) Cullera tingué una economia clarament depenent de l’ arròs. El conreu que es va estendre des del segle XVII a costa dels nombrosos aterraments del llac de l’Albufera, procés en el qual participaren tots els municipis limítrofs de l’ Horta i de la Ribera Baixa.
Aturem-nos una mica en alguns detalls d’aquesta modernització agrària que tanmateix fou la font d’un conflicte social continuat (fins el 1940), per l’existència d’una nodrida classe d’obrers i jornalers agrícoles amb condicions de vida gens “modernes”.
Seguint les passes de l’article d’Albert Girona, el primer que cal subratllar és que el 1900 Cullera comptava ja amb 11.497 habitants i malgrat l’emigració forçada i l’epidèmia de grip de 1918, arribà el 1930 a 13.351 habitants. Un població important per a l’època en termes relatius per tractar-se d’un municipi eminentment agrícola. El creixement de la producció tingué tanmateix un ombra permanent: el manteniment d’una estructura social molt polaritzada. Tan sols els grans i mitjans propietaris (aquests amb parcel·les de 8 o 10 fanecades) es podien permetre una renda disponible alta o mitjana. Però la gran majoria eren assalariats sense terra, jornalers i proletaris del camp.
Mentre que els grups dominants lluitaven i aconseguien organitzar-se en defensa dels seus interessos (Federació arrossera el 1918, Consorci Nacional Arrosser el 1925) i obtindre, d’aquesta forma, un règim proteccionista que xocava amb els interessos lliurecanvistes dels taronjaires, els jornalers –tot i amb molta presència anarquista- estigueren al principi lligats al republicanisme, fonamentalment blasquista, amb el qual compartien l’ideari lliurepensador i l’anticlericalisme. Posteriorment, en una segona fase, ja es varen decantar per la CNT o el PSOE. En el bloc dominant destacaren personatges com Emeteri Muga -el gran cacic de la comarca de qui es deia allò de “tens més mà que Muga”- i també els Serrano, Peris Mencheta, Marqués de Castellfort… sense oblidar el paper que entre els propietaris mitjans tingué el sindicalisme agrari catòlic del Pare Vicent com a contrapès del sindicalisme agrícola de classe (l’ Agrícola el 1909).
Amb els rols definits d’aquesta forma, els avalots i els conflictes socials eren la conseqüència lògica, bé foren els famosos esdeveniments de Cullera del 1911 (Salvador Pedrós, X Jornades d’Estudi de Cullera. Ajuntament de Cullera 2013) o bé de la també famosa vaga dels segadors (la vaga dels blavets, com es coneguda) el 1919, conflictivitat que anà in crescendo fins a la Guerra d’Espanya i que ha estat estudiada en més d’una ocasió per Ricard Camil Torres Fabra. La societat estava en ebullició i sovintejaven els casinos, les associacions de tota mena estudiades per Raül Silvestre (VI Jornades d’Estudi de Cullera 2003), les escoles republicanes (l’Escola laica estudiada també per Raül Silvestre en les mateixes jornades), les publicacions periòdiques com la molt difosa revista Sucrona. Amb l’arribada del franquisme es féu la nit i quan la democràcia reprengué el camí abandonat per la força, Cullera ja havia iniciat una ruta (el turisme) que cada vegada la distanciaria més de la seua cosina germana Sueca. Sense deixar encara el tema històric convé subratllar si més no les aportacions fetes des d’una perspectiva més costumista i intimista de José Codina Cerveró (Proyectos y realizaciones de obras públicas en las décades de los años 1920 y 1930. Jornades d’Estudi de Cullera IV, i sobretot, Mis vivencias con hechos históricos del siglo XX. Jornades d’ Estudi VI 2003, de gran valor informatiu).
Abans de passar a comentar breument el ric patrimoni que, a més de la memòria històrica, té Cullera, tal vegada siga escaient reproduir dos o tres paràgrafs (prou durs de judici, avise) que jo mateix vaig escriure sobre Cullera ara fa uns catorze anys. Era el moment de la gran devastació, l’inici de la bombolla immobiliària. Deia així :
“La Cullera tradicional tenia tres espais clarament diferenciats, ubicats al raser de la muntanya: el Raval, el nucli antic (amb el carrer del Riu com a eix principal) i el Replà com a resultat de l’ eixample del XIX, on, pel que sembla, el Marqués de Jura-real va fer de les seues. La trama urbana és, en aquest sentit, prou clara i explícita i l’avinguda Diagonal del País Valencià és l’inici del far west, de la conquesta de la platja. Una conquesta feta amb el pitjor estil i les més mafioses pràctiques… L’ eslògan preferit -el tan conegut “hasia arriba”- diu prou de la infinita voracitat immobiliària que ha provocat una irrisòria ratio de mig metre quadrat de verd per habitant… I tampoc serveix d’alleujament saber que la societat EDUCSA ja té prou madur el desenvolupament del Bulevard del Xúquer a l’altra vora de riu que servirà per a destrossar un entorn valuós (El Marenyet i el Brosquill) imitant les magnífiques torres que la Immobiliària Espacio construí ja fa uns quants anys més al sud (i això és un mal presagi) i que es destaquen amb tota claredat amb l’horitzó. O si ho preferiu, el descarat intent d’urbanitzar l’àrea del Dossel, dins del límit del Parc Natural de l’ Albufera. Qui els pararà els peus a esta colla de tafurs sense escrúpols?. No són humans. Són com màquines. I ho arrasen tot, tot,tot (recordeu la cançó de l’Ovidi?). I el pitjor del cas és que no podem seguir la lletra i dir allò de “home, si paguen millor…” perquè aquests pirates contemporanis no donen de franc ni les gràcies. I l’únic puny que tenen tancat és el de la dreta.
…En aquest context no m’estranya gens ni mica que la plantilla de l’ Ajuntament siga atípicament gran; que els funcionaris de Cullera incórreguen en clares incompatibilitats treballant a les vesprades en immobiliàries; que els investigadors del cas Naseiro apareguin com qui no fa la cosa per l’Ajuntament; que hi haja personatges locals com el senyor Ribes i forans com l’històric Florazar i tants altres que han acudit a la mel; …que la gent jove emigre perquè no hi ha treball si ho és de caràcter temporal, de funcionari (si et col·loquen) o d’administratiu en una immobiliària o en un dels molts estudis d’arquitectura i enginyeria…
Cullera, al cap i a la fi, és una ciutat morta la major part de l’any, trista, inhabitable, corrupta, que foragita el seu millor capital humà. Una ciutat que, tot siga dit, ha destrossat un entorn natural privilegiat sense pensar ni un segon en els drets de les futures generacions. A qui hem de donar les gràcies per tants encerts?”
Com pot veure el lector un judici dur, potser una mica excessiu, que tractava d’alertar sobre el que se’ns venia damunt. La intenció “dels agents“ era explícita i feia feredat però afortunadament més d’un “projecte” ha estat aturat per diferents raons. I així i tot el viatge fet 15 anys després ha estat descoratjador. Un conformista podria dir allò de “podria haver estat pitjor” però jo em pregunte: I, ara, ara com ho arreglem? La maleïda irreversibilitat del cement fa que les errades tinguen una vida “útil” de vàries generacions. I fa mal, a la vista, al cor i a la raó, el malbaratament que ha aconseguit que Cullera siga “un destino turístico maduro”, eufemisme que amaga la gran dificultat de redreçar un model econòmic i mediambiental demencial que determina el futur a curt i mitjà termini, perquè els canvis –si és que són possibles- per tal que es facen efectius hauran de passar diverses generacions.
La cultura i el patrimoni a Cullera
Ja hem comprovat adés com la barbàrie urbanística ha estat paradoxalment acompanyada d’una activitat cultural important i d’una revisió cada vegada de més qualitat de la història de Cullera, encara que hom pot trobar a faltar estudis històrics sobre el desenvolupament del “nou model “ a partir del Pla d’Estabilització de 1959.
Per difícils que siguen els reptes de futur, la necessària autoestima ha de partir del coneixement de la pròpia història i de la valorització del seu patrimoni. Pel que fa a la primera, no hi ha dubte que Cullera està en el bon camí com ja hem tractat de demostrar adés. Cada vegada sabem més coses de la història de la ciutat, llacunes a banda. Pel que fa al patrimoni em fa la impressió que interessar als consumidors de sol i platja en aquestes qüestions és realment difícil, tot i que cal intentar-ho. De tota manera els quasi 25.000 habitants “aborígens” de Cullera tenen dret a conèixer i estimar el seu patrimoni. La introducció del fullet de la lamentable marca de Cullera Bonita Bonita acaba amb un provocador ¿Necesitas más razones? Descubre lo auténtico, descubre Cullera. El fullet, lamentablement en castellà i no en valencià, francès i anglès comença per una breu sinopsi històrica que serveix per a datar alguns elements patrimonials: el castell i les muralles construïts en temps dels àrabs, la Torre del Marenyet (segle XVI), les esglésies de la Sang, els Santos Juanes, la Casa de l’Ensenyament, el Consistori i nombroses ermites (segles XVII i XVIII) i, per últim, el Santuari de la Mare de Déu del Castell, el Pont de Ferro, el Mercat Municipal de Lluís Ferreres, el Far, l’Ateneu Marítim o la Casa del Poble (segles XIX i XX), elements tots ells als quals el fullet de referència dedica a continuació un espai explicatiu. El complement són, lògicament els museus: el d’Història i Arqueologia, el de l’Arròs, la Torre de la Reina Mora o de Santa Anna i el Refugi Museu del Mercat Municipal. El Castell, les seues Muralles i la Torre de guaita del Marenyet tenen l‘atractiu d’haver estat peces clau en tots els processos de conquesta, intents de conquesta (com els del pirata Dragut) i guerres civils i dinàstiques.
Em permetrà el lector que no puga fugir d’estudi i que em pregunte per la irreversibilitat del model iniciat a Cullera els anys 60 de la passada dècada i per com pot ajudar el coneixement de la història i el patrimoni a bastir una ciutat amb uns nivells raonables de qualitat en termes d’habitabilitat i respecte al medi ambient. Tal vegada siga massa tard com en tants altres llocs del país. La Generalitat acaba de presentar un document base d’un pla del litoral on, a banda de la necessària moratòria ha seleccionat l’espai del Marenyet i el Brosquill com a espais a recuperar dins d’allò possible. Una petita llum al final d’un túnel llarg i fosc. Els meus millors desitjos.
I, per acabar amb una nota d´humor, heus ací una coneguda cançoneta que té la mateix música que La Panderola i que diu així:
Baix del pont de Cullera
lere, leré
Hi havia un sapo, leré
Ves espai que el mossegue
lere, leré
Que està borratxo, leré
