El Gran Debat anuncia un nou temps

Debat 7D

Joan del Alcàzar

Allò nou està naixent i allò vell està moribund.  Com, si no, podem entendre l’absència de Mariano Rajoy del debat televisiu d’anit? No és difícil imaginar què haguera sigut d’ell, incapaç de respondre, incapaç d’argumentar, incapaç d’anar més enllà de les consignes dels seus assessors, aquelles que estan pensades per als electors de l’Espanya provinciana d’edat madura i per als ja convençuts. Per instint de conservació, Rajoy es va anar a Doñana, que és un lloc de pau, no sé si tanta com un cementeri. El seu suplent, una dona intel·ligent sens dubte, va patir quan va haver de justificar la seua absència dient que el seu cap no havia anat perquè ells són un equip. Un argument tan pueril no mereixia resposta, i ella va ser conscient.

Això va ocórrer en el minut un del partit, com qui diu, i la vicepresidenta no va aixecar el vol en tota la nit. Va estar nerviosa, mal educada fins i tot. Maldestre en ocasions, com quan va equiparar la formació d’una majoria parlamentària de govern amb la classificació dels equips en la Lliga de futbol. No es pot saber si era ella la que parlava o era la que deia el que haguera volgut dir Rajoy. La  corrupció la va asfixiar: a l’allau d’Iglesias amb noms i casos sol va poder respondre equiparant a la famiglia Genovese amb Monedero. En qualsevol cas, Sáez de Santamaría va evidenciar dues coses: que en un debat com el d’anit la seua talla és poc més que la d’una opositora monocorde, amb una prosòdia insofrible i una jactància que evidencia les seues insuficiències; i la segona, que una cosa és parlar a opositors des del banc blau emparada en un rodillo parlamentari, i una altra molt diferent enfrontar-se en un debat [relativament] obert.

Sánchez, senzillament, va naufragar davant uns adversaris superiors. Massa somriure fotogènic, massa mirar arrere, a la fulla de serveis del PSOE i, sobretot, un abús de la idea de la primogenitura: solament ell i el seu partit poden derrotar al PP, un producte molt difícil de vendre davant una opinió pública que sembla percebre que, com li va dir Iglesias [reblant el clau] en diverses ocasions, el seu partit diu unes coses des de l’oposició que no fa quan està en el govern. És un líder precari, i se li nota [també per aquesta banda va entrar el de Podem]. L’ombra de Susana Díaz és llarga-llarga i el pes de la federació andalusa, emparat en els resultats de les enquestes, aclaparador. En qualsevol cas, el problema del PSOE no és de noms, sinó de credibilitat. Segueixen en actiu, negant-se a abandonar l’escenari, personatges que són una pes mort, un llast, un recordatori errant d’un partit que no tornarà a ser el que va ser.

S’esperava més de Rivera, encara que va transmetre que la nova dreta espanyola és solvent i compta amb un lideratge definit. Aquest va ser el seu avantatge i el d’Iglesias, tots dos són els caps de files dels seus, cosa que ni la representant del PP ni el secretari del PSOE transmeten. Rivera va estar massa moderat amb el PP i poc agressiu amb el PSOE. Allò de no entrar en el “i tu més”, és bona idea; però la defensa dels pactes amb uns a Andalusia i amb uns altres a Madrid va resultar forçada i manida. Va estar més convincent que el PSOE i el PP en el tema dels compromisos militars d’Espanya, però la seua posició davant la qüestió catalana va tindre escàs d’interès per reiterada. S’espera més d’un home que ve de la perifèria peninsular a l’hora d’entendre la pluralitat espanyola, i no va quedar clar què proposa als seus amics, veïns i familiars que estan en l’òrbita sobiranista.

El més mediàtic i experimentat en debatre dels dirigents va ser el que es va portar el gat a l’aigua, encara que li va sobrar certa supèrbia quan va abusar de demanar calma a les seues antagonistes. Ell va saber transmetre que existeix una possibilitat real de canvi, amb una convicció i una naturalitat que no van tenir els seus adversaris. Va ser valent en la seua defensa de la pluralitat d’Espanya i es va presentar com el que és: un unionista, segons la fórmula que els independentistes catalans utilitzen per a injuriar als seus contrincants. Però no és un partidari de la permanència de Catalunya a qualsevol  preu. Va ser l’únic que sembla comprendre que Espanya és un estat plurinacional, i que cal acceptar-ho i ajustar el que siga menester perquè continue unit. En política econòmica va evidenciar que té idees noves, que si més no evidencien que no es resigna al més del mateix que proposen el PP, Brussel·les, Berlín i la Troica. La resposta de Sánchez traient a Tsipras i a Grècia de la cistella va ser d’un tenor semblant al de Sáez de Santamaría oposant la factura de Monedero  a Bárcenas, Rato, la Gürtel, etc., etc., etc.

Malgrat que es va obligar als intervinents a aguantar dues hores a peu ferm, sense un faristol en el qual recolzar-se [Rajoy estaria avui amb lumbàlgia aguda]; malgrat que l’escenari va semblar pensat amb cert sadisme, va ser un bon debat, històric en la mesura que mai s’havia fet alguna cosa similar. El que és normal en les democràcies avançades, a Espanya no s’havia fet mai. La nota va haver de donar-la el president del Govern, amb la seua absència; però això diu més de les febleses del PP que de la realitat del ventall partidari que tenim.

És veritat que temes molt importants van quedar en el tinter. És veritat que amb prou faenes es va parlar de grans problemes com les aliances en política internacional, les amenaces sobre Europa, el canvi climàtic, les migracions, els tractats internacionals ad portas. És veritat que el debat va resultar una mica com del planeta Espanya, solitari en la galàxia. Això és el que hi ha, tanmateix.

També cal destacar, en positiu, que els periodistes van ser com els bons àrbitres de futbol: avui no cal parlar d’ells.

Malgrat tot, els dos eixos dels quals tant s’havia parlat van combinar bé: l’eix esquerra/dreta, i l’eix vell/nou. Quant al primer, una esquerra desconnectada de la majoria ciutadana es va veure superada per la nova que, amb els errors i inexperiències que es vulga, proposa un altre camí. No vol prendre el cel per assalt, sinó una alguna cosa més tangible, més d’acord amb les necessitats reals de la majoria de la gent que està en el costat dolent d’una  Espanya molt més desigual que fa quatre anys. L’eix vell/nou va quedar negre sobre blanc: els dos joves dels partits vells no van poder amb la frescor dels altres dos que arriben lleugers d’equipatge. Senzillament no van poder.

Veurem què passa en el pròxim debat entre Rajoy i Sánchez. Tots dos acudeixen per motius diferents. Un, perquè vol fer, com ell mateix diu, allò que sempre s’ha fet: un joc de monòlegs alternants. L’altre, perquè el ser reconegut com a cap de l’oposició li dóna un espai televisiu en el qual espera recuperar terreny. Veurem. En qualsevol cas, treball tenen els organitzadors per a innovar un format que no faça olor de naftalina. O a mort, que seria molt pitjor. En qualsevol cas, crec, la criatura ja està ací.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER