Refugiats, persones migrants i ciutadans a València

12364004_10208060613254248_726648945_o

Laia Mas

Amir és un siri de València de vint-i-cinc anys. Hi va arribar fa huit anys per realitzar els seus estudis a una de les universitats de la ciutat. En acabar-los, fa quatre anys, va voler tornar al seu país, però el conflicte ja iniciat li ho va impedir. Des d’aleshores fins ara ha viscut ací com un ciutadà més, tot i que li ha costat bastant tindre els seus drets com a tal reconeguts. Exactament, tres anys. Algunes organitzacions l’han ajudat des d’un inici a demanar l’asil com a refugiat i a adaptar-se a aquesta societat. No han sigut necessàries les ajudes econòmiques: la família d’Amir, alguns membres de la qual encara estan a Síria, és de classe mitjana. De fet, és per això que ell va poder pagar-se uns estudis a València. No obstant, la seua reconeguda tendència política li impedeix tornar a sa casa on, d’altra banda, li seria ben difícil fer-ho ara, si és que encara continua en peu. Després de molts –moltíssims- tràmits i papers, ha aconseguit tindre accés a la sanitat pública, fet que li preocupava més que l’economia, i ha trobat una feina. A més, parla valencià i, en el temps lliure, ajuda a persones que es troben en la mateixa situació que ell fa uns anys.

Khaly és un senegalés de València de vint-i-cinc anys. Hi va arribar fa tres anys, quatre anys després d’haver eixit del seu país. Va viure fins els denou anys a Tànger, esperant el seu moment per creuar l’estret i arribar a Europa. Ho va poder fer i, a la tercera vegada, no el va enxampar la policia. Va aconseguir arribar a València, on tenia un familiar, amb tan mala sort que en pocs dies un agent li va demanar la documentació i, per no tindre-la, el va portar al CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Allà està des d’aleshores, darrere la porta blava, veient passar els dies, sense possibilitat de tindre un treball, ni accés a la sanitat i amb moltes necessitats econòmiques. De fet, és per això que va voler abandonar sa casa, la seua família i el seu poble: el sou de pescador no donava per als seus set fills, i va marxar en busca d’un futur millor. La família de Khaly, molts membres de la qual es troben a Senegal, és molt pobra, i esperen des que se’n va anar que torne carregat de diners o, com a mínim, que els n’envie. Khaly a penes parla l’espanyol –per no parlar-ne del valencià-, ningú li l’ha ensenyat i no té contacte directe amb la societat. Té molt de temps lliure, però el cúmul de problemes no li permeten invertir-lo en res productiu. No té diners ni ha aconseguit el seu somni, però la vergonya de tornar a casa amb les mans buides set anys després d’haver marxat en busca d’una vida millor, li impedeix tornar enrere.

Joan és un valencià de València de vint-i-cinc anys. Hi va arribar fa cinc anys, quan va començar els seus estudis, des del seu poble natal al nord de Castelló. Ha estudiat enginyeria industrial i ara fa pràctiques en una empresa que, tal vegada, el contracte en acabar. No li paguen, però aprén molt. A més, els pares, de classe mitjana, li poden pagar l’estància a la ciutat durant uns quants anys més. Treballa pels matins, i per la vesprada dedica el seu temps lliure a jugar a basquet, anar a fer-se cerveses amb els amics, aprendre anglés, alguna visita al cinema o córrer per la platja; li agrada l’esport. També és actiu a Facebook, on ara mateix una bandera francesa i un llaç de dol tapen la seua imatge de perfil. D’un temps ençà, li interessa la política, tot i que mai n’havia fet massa cas. No obstant, la situació convida a participar-hi: és el moment. Fa unes setmanes, mentre passejava per la Plaça de l’Ajuntament, es va trobar una assamblea de persones i es va aturar a escoltar: parlaven dels refugiats i, pel que va saber després, eren d’una plataforma que pretén acollir-los. Ha buscat informació i ha parlat amb els seus companys de pis de la possibilitat d’acollir algú a casa, tot i que la idea se li n’ha anat del cap immediatament: no els ve de gust compartir el pis amb una persona més i, a sobre, tan diferent. Però arran d’açò, Joan ha conegut Amir, que també participa a la plataforma i li ha contat la seua experiència. Joan no sabia que, abans de l’actual crisi, també hi havia refugiats siris a València, ni tampoc en què consisteix el procés d’asil. A més, Amir li ha parlat de Khaly, a qui coneix pel seu temps de voluntari al CIE i Joan ha conegut la seua situació. El jove castellonenc no sabia res de l’existència del CIE ni que tants migrants hi visqueren allà. Joan ha contat les històries als seus amics i a la seua família, qui li ha dit que no es clave en embolics i que, si estan tancats, alguna cosa hauran fet. I quant a la idea d’acollir algú a casa, son pare li l’ha esborrada de seguida: “que no has vist el que ha passat a París? Un dels que atemptava era de Síria, i refugiat, que hi van trobar el passaport!”.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER