Rebutgi imitacions

Rajoy i Sánchez

Joan B. Culla

És un fenomen tan antic com curiós. Tant al govern com a l’oposició, el PSOE –que en matèries ben sensibles, com l’avortament, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’ensenyament de la religió, etcètera, no ha dubtat a desafiar els valors del conservadorisme i els dogmes de l’Església catòlica– es mostra incapaç de fer el mateix, d’apartar-se d’aquells valors i dogmes, quan del que es tracta és del concepte d’Espanya com a nació única, de la sagrada unitat de la pàtria, de la intangibilitat de la sobirania nacional i assumptes similars. Aquí, als socialistes els resulta impossible allunyar-se conceptualment –cosmèticament no és difícil– de les tesis de José María Aznar o de monsenyor Cañizares, per citar un parell de referents ben acreditats.

Com ja he apuntat, la cosa ve de lluny. Per no furgar més enrere, el 1981, quan un PSOE desitjós de fer mèrits com a alternativa de govern va considerar necessari donar suport a la LOAPA, aquella llei que desvirtuava l’esperit autonomista de la Constitució acabada d’aprovar. Després, entre el 1983 i el 1989, un Felipe González que governava sense oposició efectiva –la dreta estava aixafada sota el “sostre de Fraga”– no va voler fer res consistent per modificar la cultura política espanyola, per corregir els seus rancis reflexos unitaristes i impregnar-la de conceptes pluriidentitaris i federalitzants. Si va ser per convicció o per tàctica, per jacobinisme o per oportunisme, això ho ignoro.

Sota el lideratge de Rodríguez Zapatero, va poder semblar que les coses canviaven. No va ser així, i la relació política entre el lleonès i Pasqual Maragall en constitueix un bon testimoni. Després d’haver donat suport sense entusiasme i a la baixa al nou Estatut català, el president Zapatero no es va atrevir a donar un cop d’autoritat davant de les cavernes mediàtica, funcionarial i judicial, que van acabar guanyant la partida amb la sentència del Constitucional de l’estiu del 2010. Tot indueix a pensar que Pedro Sánchez manté, en aquesta matèria, la continuïtat amb els seus predecessors, afegint-li el candor del debutant.

Quan, a finals d’octubre, el jove líder del PSOE va brindar a Rajoy el seu suport polític davant del “repte independentista” i va acordar amb l’inquilí de la Moncloa sostreure el procés català de la imminent pugna electoral, va creure de debò que el Partit Popular renunciaria a un argument de campanya tan formidable?

Si ho va creure, ja deu haver comprès el seu error. De fet, sigui a Béjar (Salamanca), a Lorca (Múrcia), a Las Mesas (Conca) o a Madrid, Mariano Rajoy no deixa passar cap míting sense insistir en dues idees clau. Una, que “el PP defensarà la unitat d’Espanya com ha fet sempre”; és a dir, que la dreta tradicional porta aquesta defensa a l’ADN, en la seva història (es remunti a Fraga, a Franco, a José Calvo-Sotelo o a Cánovas), com una cosa metaconstitucional, cosa que no pot dir tothom… I dues, que davant dels qui amenacen de saltar-se la llei, la garantia del seu acatament, qui té els instruments i la voluntat per posar de genolls la Generalitat (vegeu el FLA) és ell, el president Rajoy.

No sé com ho veuen els spin doctors de Ferraz, però, posades les coses en aquest terreny, el PP té, al meu modest judici, totes les opcions de guanyar. Si el PSOE oferís, pel que fa a l’arquitectura politicoterritorial espanyola, un altre producte inequívocament diferent, un altre model –no una gasosa reforma constitucional òrfena, a més, de la majoria exigida–, llavors existiria una competència real entre Sánchez i Rajoy. No obstant això, i amb els socialistes situats a remolc tàctic i estratègic dels populars, funcionarà el vellíssim eslògan comercial: “Compri’ns la marca genuïna i rebutgi imitacions“.

Pitjor encara: al PSOE no li queda ni l’esperança d’atreure electors amb una concepció unitària i homogènia d’Espanya, però fastiguejats de Bárcenas i Gürtel, o farts de l’estil pesat i gris de Rajoy, o anhelosos d’un cert regeneracionisme. Aquest perfil de votants els té guanyats Ciutadans que, encara sense la tradició del PP, fa valer el seu origen català però antinacionalista i la seva gairebé virginitat política. Quan Albert Rivera és capaç d’atribuir al model escolar la suposada fractura social existent avui a Catalunya, quan el seu cap de llista per Barcelona és un antic col·laborador de Federico Jiménez Losantos, el perill per Pedro Sánchez és quedar tercer al rànquing patrioticoelectoral.

Publicat a El País (4 de desembre de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER