És Europa…

refugiats europa

Gustau Muñoz

¿Quins dels resultats electorals recents, en diferents països, influiran més en la percepció de la política i les preferències dels ciutadans a casa nostra a curt o a més llarg termini? ¿Quins, per un altre costat, són més representatius de tendències que també estan presents en la nostra realitat més immediata? Perquè en poc temps hi ha hagut eleccions amb efectes molt notoris. I esdeveniments que marcaran sens dubte el futur que podem esperar.

Si haguérem de fer cas del “periódico global” en espanyol, que dedica pàgines i pàgines a Amèrica Llatina, el triomf de Macrí a Argentina i la fi del règim kirchnerista serien de gran transcendència, un veritable tombant històric. Però més exultant encara es mostra davant la desfeta electoral bolivariana a Veneçuela, que obre el camí a la caiguda de Nicolás Maduro i de la revolució chavista. Tanmateix, aquests canvis llatinoamericans, que vénen a sumar-se a les hores baixes de la presidenta Roussef al Brasil, són difícils d’interpretar -encara que d’intèrprets sorprenentment familiaritzats amb tot allò, no en falten. Què hi ha pogut pesar més, el desgovern i la corrupció, les extravagàncies d’un estil polític colorista i inclassificable o els subtils, o no tan subtils, moviments de boicot econòmic que acaben soscavant la moral de qualsevol població?

Potser sobretot les promeses no acomplertes, les frustracions, els escàndols de corrupció desfermada que fan insuportables les privacions, tot i les iniciatives redistributives d’aquests governs que alguns en diuen populistes. Però és difícil dir. Els determinants locals, inescrutables, hi deuen tindre molt de pes. Tant almenys com un fet de fons que determina, em sembla, bastants coses: la pertinaç davallada dels preus de les matèries primeres al compàs de la desacceleració de l’economia mundial i en primer terme del gran importador que ha estat al llarg de dues dècades la Xina. Vet ací, potser, la clau del declivi programat dels règims redistribuïdors d’Amèrica Llatina.

En qualsevol cas, una realitat més propera i més immediata ens interpel·la en termes molt més directes. Les recents eleccions regionals a França, que han consagrat el Front National de Marine Le Pen com a primer partit al país de la revolució i els drets humans, resulten si més no inquietants. La progressió d’aquest partit d’extrema dreta camuflada ha estat constant. Els seus millors resultats coincideixen fil per randa amb el mapa de la desigualtat social a França. Amb el mapa de la regressió econòmica, dels perdedors de la tan exalçada societat de la globalització i de les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions. Tot això, adobat amb el declivi d’una socialdemocràcia desconcertada i amb els nyaps de la dreta clàssica, dibuixava ja un panorama prometedor per a una extrema dreta innovadora, al qual només li’n faltava el detonant dels brutals atacs jijadistes a París. La societat francesa se sent indefensa i respira aires de revenja. La França de sempre es difumina enmig d’una realitat multicultural mal articulada, mal definida, mal gestionada, que no s’acaba de pair. Un còctel vertaderament explosiu.

Pense que el que passa a França influeix molt més directament que el que passa o no passa a l’Amèrica Llatina. Perquè és la nostra referència immediata i perquè compartim espai mental, espai econòmic i marc polític dins de la Unió Europea. Perquè ens afecta molt directament tot el que passa a la Mediterrània, les polítiques que marquen el BCE o les directives europees, la crisi grega, l’allau de refugiats, els combats a Síria i Iraq, els tripijocs de Turquia, la incursió de Rússia… Per tant, convé seguir de prop, molt de prop, l’evolució política europea. I preparar-se per a unir forces amb intel·ligència per salvar els veritables valors europeus, els que van ressorgir triomfants el 1945.

Malgrat l’FN, l’UKIP, i tota l’extrema dreta que es cova al continent, a Holanda, a Escandinàvia, a la mateixa Alemanya, a Itàlia… En temps que s’intueixen durs, amb atacs criminals i operacions bèl·liques a l’exterior, amb refugiats, amb amplis sectors marginats i creixement de les desigualtats. Unes tendències de fons que menen a la desestabilització. A una desestabilització a l’europea, que recorda els anys 30 del segle XX, però que és diferent i original. Que recorda també, segons com, la segmentació i la desigualtat extrema i els abismes socials d’Amèrica Llatina, però que hi té poc a veure en el fons. Un problema d’Europa, que pot desbaratar el somni europeu. Caldrà estar a l’aguait.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER