Ferran Garcia-Oliver
Franco havia mort per fi. Han passat ja quatre dècades i la temptació d’afirmar que les coses, les coses de la política, han canviat ben poc, és massa gran. Pensàvem que mort el gos, desapareixia la ràbia i ens vam equivocar de dalt a baix. El país ja no és el país de 1975, perquè la història segueix un curs que ningú no pot aturar. Però el franquisme sobreviu en l’aluminosi de la democràcia que ens han endinyat aquest grapat de famílies que, amb els inevitables recanvis i adequacions genètiques, governen el regne d’Espanya aproximadament des del les Corts de Cadis. N’hi ha que governen com a propietaris de bancs, n’hi ha que governen com a capitans generals, n’hi ha que governen com a fiscals generals de l’estat o n’hi ha que governen com a ministres. L’endogàmia i els encreuaments a l’hora d’incorporar hàbils grimpaires amb sort els permet dilatar-se en el temps i sobreviure durant les maltempsades. Espanya és el seu més gran i millor negoci.
Als divuit anys, o als setze o als vint, que era més o menys l’edat en què vam empomar la mort del general i la reencarnació borbònica, envernissada de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, en aquesta edat, doncs, ¿què podien veure els ulls i adjectivar el cervell, sinó la clara determinació d’una esperança? A fi de comptes, havíem llegit, una mica només, el barbut de Trèveris i una mica més el volterià de Sueca, havíem calibrat les possibilitats d’un Summerhill indígena i, és clar, havíem cantat «Nosaltres no som d’eixe món», mentre tiràvem pedres als grisos, pintàvem a les parets consignes alliberadores de tota casta i descobríem la màgia dels cossos al seu albir, amb poca o gens de roba.
Tot era nou, tot estava per fer i, per consegüent, tot era possible. El 1975, als dèsset anys, després de quaranta anys clericals, espanyolíssims i de las JONS, fins i tot fer un bany a la mar tal com la mare ens va dur al món, tenia l’encant de la novetat irreverent i de creu i ratlla amb el passat. Tot era tan radicalment nou que ens havíem d’inventar, com aquell qui diu, el nom dels espais viscuts —i fins els mateixos espais viscuts, si molt filem prim. Fins llavors el poble estava situat en la provincia de Valencia, región de Levante, i al seu torn dins l’Espanya indiscutible. El nostre joc de nines russes alternatiu arrasava com un huracà aquests noms que, sens dubte, feien la cosa —els espais—, ja perfectament instal·lada en l’imaginari de la gent, si més no des de la garrotada d’Almansa. Enfront de la província havíem d’ordir la comarca; per substituir el descafeïnat Levante i altres succedanis teníem el de País Valencià, moderníssim i prenyat de futur, i per al recanvi d’Espanya proposàrem els Països Catalans, nom que un jurista catarrogí del XIX s’havia tret de la màniga i aquest impertinent volterià de Sueca aspergí per a gaudi d’almogàvers i aflicció de pusil·lànimes i veritables nacionalistes de tota la vida que es pensaven i es pensen que no ho són.
Els de la meua generació fórem espectadors i actors de repartiment. Alguns es van creure tenors de l’obra representada, però la realitat era més avara que les il·lusions. Nosaltres ens bolcàrem al carrer. Allí empenyíem cap a les calderes de l’infern les recialles del franquisme i posàvem les primeres pedres del país que somiàvem. ¿En forma de què? En forma, per exemple, d’un territori lliure de nuclears, que es diu prompte, o de denúncia que el Supercaminal —eufemisme de l’autopista— era un negoci especulatiu fabulós, o en forma de cases de cultura, que ara poden ser una bagatel·la però el 1976 era una bufetada a la coenta i elitista cultura oficial. I en forma també de les primeres proses, els primers versos i les primeres cançons que formulàvem en la llengua de l’Ausias i el Joanot, que no havíem après en l’escola sinó en la clandestinitat dels dies i les nits. I resulta i va que era també la llengua de Verdaguer, dels gitanos de Perpinyà i del foll aquell del Ramon Llull. No exagere, de veritat, si dic que aquest descobriment tingué l’abast d’una bellíssima epifania, íntima i col·lectiva, que ens proporcionà aquell entusiasme desbordant i divertit amb què ens implicàvem per fer un país a la mida dels nostres anhels. La llengua, que miraculosament havia sobreviscut en la paraula dels humils i a esquenes del poder, ens va remetre a un senyor que li deien Estellés, i d’ell a un altre que li deien Espriu i després a Jordi de Sant Jordi, i Maria del Mar Bonet, i Bearn, Nabí, Súnion, Mahalta i Tot l’enyor de demà, i Martí i Pol, i Vinyoli, i l’oceànic Pla, i Sagarra, i Rodoreda i Rosselló-Pòrcel i les Rondalles de l’Enric Valor…, en una cadena cada volta més gran i admirablement atractiva. Alhora, ens enfilàvem als cims des del Canigó fins al Montcabrer, per admirar els horitzons inabastables del país, mentre Sisa proclamava que «qualsevol nit pot sortir el sol» i Pau Riba que podríem veure mil efectes d’aigua i llum «just a trenc d’alba», després que al seu torn Foix hagués declarat que «és quan dormo que hi veig clar». Mai més estaríem tan a prop de tocar els núvols amb les ales de l’ara o mai.
Ens bolcàrem al carrer, però el carrer no era nostre. Els que manaven i els que volien manar —subversius de despatx i ecumenistes de catecismes— recelaven de la força espontània del carrer, i de la «nació» diferent, radicalment democràtica, que volíem. Estranya associació dels uns i els altres després de tot el que havia passat, les morts a les presons, les tortures o la sang encara fresca de Salvador Puig Antic. Així, dictaren un nou ordre, enllaunat dins la sagrada Constitució, que consagrava el successor volgut pel dictador, i un Estatut d’Autonomia de barracó de fira. Tot vigilat pels mateixos militars, la mateixa policia, els mateixos guàrdies civils i fins els mateixos jutges que ens havien amargat la vida. La higiènica i necessària ruptura amb el règim es convertí en matalàs per rehabilitar homes amb les mans tacades de sang i començar a perpetrar el relat de la Transició com un conte de fades.
Encara estem pagant els plats trencats del frau descomunal. Però la clara determinació de l’esperança roman inalterada.
