Gustau Muñoz
Ara tota l’artilleria pesant de l’Estat apuntarà a Catalunya. Quina audàcia, desafiar l’ordre estatal establert! Se van a enterar… Així raonen, és un dir, a l’altiplà. Se les va a caer el pelo. Tot el blindatge de l’aparell jurídic serà posat en joc. Tot l’argumentari contra el procés serà espremut al màxim. La pauta la dóna el mitjà clàssic del progressisme hispànic, el diari El País, convertit en un veritable pamflet que ha renunciat al diàleg, i s’ha quedat amb l’anatema.
Però no n’hi haurà prou. Les clavegueres de l’Estat funcionaran a ple rendiment. Ja se’n veuen els primers resultats… I si no fos prou, les tensions internes a Catalunya serien exacerbades, mirant de crear, d’inventar, un conflicte on no n’hi havia, per a deslegitimar als ulls de l’opinió del país una aposta que certament és coherent, però arriscada. Coherent amb una exigència molt àmplia, majoritària, sostinguda en el temps, que vol manifestar la seua opinió i decidir. Arriscada perquè hauria de calcular les seues forces i saber ben bé a què s’enfronta.
Molta gent aguanta l’alè davant aquesta primera escenificació del temut xoc de trens. Sovint per a interpretar el present hom convoca tots els records, la memòria, les referències del passat. L’experiència de les generacions passades pesa sobre la mentalitat i la voluntat de les generacions presents. Més o menys això deia, en un passatge ben conegut, el clàssic. I certament, les evocacions del passat pesen i no poden ser més ombrívoles. Un passat no precisament tranquil·litzador en el qual l’entesa, el diàleg i el respecte han estat l’excepció escadussera. Ja sabem que la norma ha estat marcada per una mentalitat casernària, d’ordeno y mando, per un exercici de comprensió i convivència tan generós que, si es deixa anar, repeteix allò tan entendridor de “Barcelona, cal bombardejar-la cada mig segle”.
Ara potser les coses no seran tan dramàtiques, però ull! Tot l’aparell jurídic i coactiu, si cal, entrarà en joc. Amb resultats incerts i en qualsevol cas perillosos. No serà bufar i fer ampolles com alguns, ingenus, es pensaven. Això ja ho sabíem, però ara es podrà comprovar. El ressò internacional no vol dir gran cosa. És un afer noticiós i que distreu. Però de solidaritat efectiva, en veurem poca.
La història, de vegades, s’accelera. Hi ha episodis que marquen una inflexió. Sembla ben clar que som davant un d’aquests moments que marquen tot un període. Cal esperar que algunes lliçons s’hauran après, de la història, si no és massa tard. I que tothom sabrà estar al seu lloc.
El problema torna a estar plantejat de manera oberta i esclatant. Com el 1919, el 1931, el 1934… I torna a començar. La història no es repeteix, però de vegades s’assembla. I no sempre, en contra aquesta vegada del clàssic, com una farsa. L’escepticisme té bones raons en una situació com la que es dóna ara a Catalunya enfront de l’Estat. Però cal esperar i ajudar perquè, malgrat tot, trobe una sortida digna i generosa. A l’alçada del repte plantejat.
