La irreversibilitat d’Espanya i la fugida catalana en vespres electorals

Rajoy, Mas i el Felipe VI

Joan del Alcázar

Rajoy no podia somniar que els sobiranistes li feren tan gran regal quan estava agonitzant. A menys de dos mesos de les eleccions al Parlament de Madrid, amb un Partit Popular enfangat en la corrupció sistèmica que l’aproxima molt a una organització delictiva, i amb una realitat econòmica que la ciutadania no pot conciliar amb els discurs triomfalista dels popularistes, el president del govern espanyol ha rebut un passe de gol o, si ho preferiu, un bocatto di cardinale, des de Catalunya. Les dues metàfores són d’Enric Juliana, i funcionen perfectament per a descriure allò que ha ocorregut al Parlament català. Amb les alegries de la senyora Forcadell i la declaració recolzada per Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular el programa electoral del PP ja ha quedat tancat i arrodonit, i pot resumir-se així: “Por la Unidad de España, de los mucho españoles unidos, muy españoles”.

La unitat d’Espanya, ―que n’hi ha dies que arranca d’Isabel i Fernando, i d’altres de Viriato o d’Atapuerca―, és i serà eterna, diuen molts des de tot arreu, Catalunya inclosa. Afirmacions d’aquest tipus ens recorden, per exemple, que el règim castrista va afegir en 2002 una disposició especial a la Constitució cubana de 1976, segons la qual el socialisme va ser declarat irrevocable. No sols Francis Fukuyama ha volgut acabar amb la història, també d’altres han intentat, intenten i intentaran fer valdre la seua idea de que n’hi ha coses ―un Estat en el cas del que parlem― que són i seran pels segles dels segles. Una concepció així té poc a veure amb la democràcia. El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Nicolás Maduro, ―per posar un altre exemple―, ha declarat davant les properes eleccions al seu país que si l’oposició obté la victòria, ell no cedirà el poder i governarà “amb el poble, sempre amb el poble i en unió cívica militar”. Un altre que també vol decretar que s’ha arribat a la fi de la història, i si el decret no funciona, els militars s’encarregaran de fer-lo funcionar.

Evidentment no es tracta de comparar el règim polític espanyol, una democràcia occidental homologada [d’una qualitat molt millorable, això sí, a hores d’ara] amb una dictadura com la cubana o un règim populista autoritari com el veneçolà, però sí els podem fer servir per a entendre que les estructures polítiques són com són mentre els ciutadans, ―els qui tenen realment la sobirania―, no decidisquen una altra cosa. I això s’ha d’aplicar a Cuba, a Veneçuela i, també, a Espanya.

Actualment, el creixent distanciament entre Catalunya i Espanya s’assembla cada vegada més a un abisme davant el qual molts han començat a patir un atac de vertigen. No serà perquè els sobiranistes no vingueren anunciant les seues intencions. Des de La Moncloa, tanmateix, Rajoy va ser fidel als seus principis i va continuar amb la lletania del compliment de la llei i del no n’hi ha res a debatre sobre la irreversibilitat espanyola. El problema no ha fet sinó complicar-se cada dia més, i ell ara confia en que tot abanderant la unitat d’Espanya, apareguent com el cap de quadrilla dels que fan front als separatistes, l’electorat oblidarà contingències menors com ara l’atur, la corrupció, la crisi o l’empobriment creixent, i el recolzarà per a mantindre’s a La Moncloa quatre anys més. Ja ho ha dit ell, amb eixa manera irritant de maltractar la llengua castellana: “Estar seguros. Esto va acabar bien. Lo malo es que ha comenzado mal“.

Rajoy s’ha reunit amb els dirigents del Partit Socialista, de Ciudadanos i de Podemos, tot tractant de constituir un front anti-sobiranista. Els dos primers són sensibles o directament partidaris de fer-ho. Seria un error més en la llarguíssima sèrie d’errors que s’han comés des de fa anys, particular i especialment el Partit Popular. Qualsevol cosa que polaritze la situació, que confirme l’existència de dos blocs que no poden ni tan sols parlar-se, serà no ja contraproduent, sinó que significarà la victòria d’aquells que des de les dues posicions enfrontades són aferrissats partidaris de la coneguda consigna del “quant que pitjor, millor”. Per a ells, és clar; millor, sols per a ells.

També a Catalunya n’hi ha de partidaris d’aquesta tesi. La radicalització és creixent com més va més. Persones que semblaven assenyades equiparen la situació catalana amb les lluites d’alliberament nacional dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, com si Catalunya tinguera res a veure amb Algèria, el Congo o Vietnam. Altres, inclús, han emparentat l’actual situació al Principat a la lluita pels drets civils dels afroamericans als Estats Units. I no són declaracions aïllades i sense recorregut, no; que hi ha qui s’ho pren seriosament. Ho demostra que fins i tot el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-Moon, ha declarat de forma explícita que Catalunya no està entre els territoris amb dret a l’autodeterminació.

És que ens estem tornant tots bojos? Alguna cosa així va dir algun conseller a la reunió de govern presidida per Artur Mas fa uns dies, segons ha contat La Vanguardia. Com no podia ser menys han començat a aparèixer dissensions dins el govern català, i al si de la pròpia Convergència. Més enllà de la credibilitat que puga merèixer-nos un pacte estable entre JxS i la CUP, antitètiques en tantes coses, sorprèn i molt la urgència amb la que l’actual majoria parlamentària vol actuar. No volen esperar ni a tindre govern, ni tan sols candidat a presidir-lo. Han decidit allò que en diuen la desconnexió, però ―si arribara el cas― marxar d’Espanya no hauria de ser fugir d’Espanya; desconnectar no hauria de ser arrancar els cables i els endolls. Tot fa creure que tenen por de perdre impuls i necessiten una reacció airada, inclús autoritària per part del govern de Madrid.

És difícil no caure en la sospita de que estan fent tant de soroll i tant d’aldarull amb tanta urgència perquè volen que el PP continue manant a Madrid. Aznar, FAES, Rajoy i el PP són els qui han eixamplat i enfortit l’independentisme a Catalunya, com va reconèixer un home que parla clar com és Joan Tardà. ¿Serà que des del pont de comandament del procés n’hi ha por que canvie el color i el tarannà del govern espanyol després del 20N? Tot fa pensar que sí. Per què sinó el passe de gol a Rajoy?

Hauria de quedar clar que una cosa és el dret legítim dels ciutadans de Catalunya de redefinir el seu futur, incloent-hi el tipus de relació que volen tindre amb Espanya, i una altra el com està gestionat l’actual majoria parlamentaria eixe dret. On creuen que poden arribar així? Corren el risc de perdre el suport dels qui des de fora de Catalunya ―pocs o molts― recolzen el seu dret a decidir. Sembla que no els importa, tanmateix.

En qualsevol cas, seria convenient que reflexionaren una mica. Mai, ―és una regla d’or en qualsevol confrontació política de negociació, i la situació actual exigirà tard o d’hora negociar―, pot deixar-se a l’altre sense cap eixida, ni mai se li pot demanar una cosa que no pot concedir-te. Deixant de costat la utilització bastarda que Rajoy i el PP estan fent i faran de la situació, el govern espanyol mai podrà prémer la tecla del Sí a tot el que es demana ara per ara des del Parlament de Catalunya. No queda, per tant, altra eixida que negociar, raonar, pactar. És una evidència que hauria d’estar clara per a tots.

Seria convenient tornar a allò del dret a decidir. Tornar a exigir la convocatòria d’un plebiscit que siga legal per arribar a saber que en pensa realment la gent catalana davant una pregunta simple: vol o no vol vostè continuar dins de l’Estat espanyol? Cal ser conscients, tanmateix, que el referèndum no seria una mena d’abracadabra que desfaria el nuc actual. No és suficient, però si necessari per a que uns puguen conèixer en profunditat els pro i els contra de la separació d’Espanya i altres l’escenari sobre el que han d’actuar. És a dir, que convindria abandonar el frontisme,  la híper polarització, la confrontació del tot o el no res, i començar a fer política d’alta qualitat democràtica i sense urgències. Una situació com l’actual no es pot resoldre ni en dies ni en mesos. Caldrà mantenir la calma i ser pacients. Per començar, uns haurien d’acceptar que res tret de la mort és irreversible, i d’altres que marxar, si arribara el cas, no pot ser de cap manera fugir.

Publicat en el bloc Escriure en l’aire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER