Joan B. Culla
La falta de voluntat o de capacitat de les elits espanyoles per entendre el que ha passat a Catalunya durant els últims cinc anys resulta cada vegada més cridanera. La culpa del procés secessionista és “dels historiadors nacionalistes” (quins?) dedicats a “la nacionalització del passat”, a la fabricació de “contes de fades” (on? en quins textos, més enllà de l’infaust títol d’un simposi del qual ningú sembla que s’hagi llegit les actes?). O, alternativament, tot és obra dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat, que deixen com a principiant el Völkischer Beobachter. O de la no menys famosa “espiral del silenci”, aquell estranyíssim silenci que ressona cada matí des del 75% de les capçaleres amb edició a Barcelona.
En canvi, la desbocada campanya del Partit Popular el 2005-2006 contra el nou Estatut i la seva culminació amb el recurs d’inconstitucionalitat, tot això no té res a veure amb l’escenari actual. Tampoc la displicència del PSOE pel que fa a Pasqual Maragall. Ni la barreja de menyspreu i incomprensió de la intel·lectualitat espanyola d’esquerres davant d’aquesta iniciativa legislativa, per mitjà de la qual gairebé el 90% de l’arc parlamentari català pretenia acomodar-se amb Espanya almenys per a una generació.
Descartada la possibilitat de fer el que es recomana fer davant de qualsevol conflicte –posar-se en el lloc de l’altre i mirar d’entendre les seves raons–, l’actual ortodòxia hispanoespanyola està filant encara més prim de la impermeabilitat i del rebuig davant les aspiracions d’almenys la meitat dels ciutadans de Catalunya. I, en la seva ala més radical, aquesta ortodòxia ja afirma que l’origen del problema separatista resideix en les “cessions” fetes durant dècades pels Governs centrals al “xantatge nacionalista”. Singularment, amb l’anomenat pacte del Majestic.
Que no es tracta de les acusacions estrafolàries d’algun llunàtic ho prova la reacció que van tenir, la setmana passada, els al·ludits: la FAES va elaborar i va distribuir a corre-cuita un document de 19 folis plens d’estadístiques i gràfics per desmentir que aquell pacte hagués contribuït a l’“enfortiment de l’independentisme català”. Amb el mateix propòsit, José María Aznar va publicar divendres passat, en un diari amic, un article de pàgina sencera: Catalunya, el Majestic i la lleialtat.
El d’Aznar i la FAES és un esforç que ens informa sobre quina és ara mateix l’atmosfera a Madrid (que ells apareguin com a sospitosos de lenitat retrospectiva davant el “repte secessionista”…!), però resultava bastant innecessari: ningú que conegui mínimament la història política catalana recent pot afirmar que el Majestic va esperonar la radicalització nacionalista. Ningú, excepte els que considerin “entreguisme” tot el que no sigui mantenir l’España, Una, Grande y Libre, que n’hi ha.
No, l’acord d’investidura i governabilitat del 1996 entre el PP i CiU no va convèncer gaire gent que Aznar parlava català en la intimitat. Però sí que va fer concebre a molts nacionalistes de centredreta una esperança: la que, una mica forçat per les circumstàncies, el rejovenit PP fos capaç d’evolucionar en un sentit girondí, en una línia CDU alemanya. I, malgrat episodis com l’intent de la ministra Aguirre de recentralitzar l’ensenyament de les Humanitats, aquesta expectativa es va mantenir fins al 2000. Després, l’ús legislatiu i gestual que Aznar va fer de la majoria absoluta va substituir aquesta esperança per una primera i profunda decepció.
Va venir a continuació un segon desengany, el del catalanisme de centreesquerra (des de Maragall fins a ERC) que va dipositar les seves expectatives en la xerrameca de Rodríguez Zapatero per portar a bon port el nou Estatut, i va acabar topant-se amb el raspall d’Alfonso Guerra, la serra de Manuel Chaves i altres eines de la fusteria PSOE. Malgrat tot, a l’Estatut encara li quedava una mica de substància, i d’aquí ve el voluntariós esforç per ratificar-lo en referèndum, a mitjan 2006. En va: recurs del PP i, després de quatre anys al corredor de la mort del Constitucional, una sentència castradora i humiliant el juny-juliol del 2010.
No, no va ser el Majestic el que va alimentar l’independentisme. Van ser les decepcions en cadena de la dècada 2000-2010, agreujades després per la indiferència i el menyspreu de l’establishment (de Felipe González cap avall) davant les conseqüències tant jurídiques com morals del trist desenllaç de l’aposta neoestatutària. És d’aquí d’on venim, tot i que molts continuïn entestats a buscar falsos culpables.
Publicat a El País, ed. Catalunya (22 d’octubre de 2015)
