Europe ou la mort

20151009_121627

Javier Cid

 

“Europe ou la mort”, em deia Koffi Keita, ivorià de 24 anys, quan li preguntava pel seu objectiu pròxim. Eixa és la seua esperança, l’únic motiu per a continuar després de dos anys a Marroc lluitant per creuar i haver-ho intentat més d’una desena de vegades. Viu a l’entrada del bosc de Mirikan, a les afores de Tànger i amb ell viuen cinc persones més, tots de distintes nacionalitats.

Tots ells han fugit de les màfies que controlen el tràfic d’immigrants durant tota la ruta migratòria i s’han unit en aquest tortuós camí per a malviure al costat d’un riu que és la cloaca de Tànger, un riu que no desprén vida sinó pudor. També compten amb un aeroport a menys d’un quilòmetre, el que fa que tinguen la companyia acústica dels avions durant tot el dia. Unes condicions insalubres que es culminen amb la falta de sostre que els protegisca de les males condicions climàtiques que ja s’apropen.

Mengen pa que compren entre tots amb els pocs diners que poden recaptar pidolant. A més, tots consumeixen drogues. “El pa em fa passar la fam, però un canut em fa oblidar-me dels meus problemes”, conta. Malgrat que no tenen diners, s’han fet addictes per a poder sobreviure amb les seues depressions. Ixen deixant arrels, perseguint somnis i amb la il·lusió com a bandera però troben barreres, violència, violacions, racisme i dolor. Les rutes migratòries els fan passar condicions extremes, madurar per necessitat, lidiar amb la mort i viure al dia.

Una nova alba, una aventura per a ells. Han de buscar-se la forma d’aconseguir passar el dia, trobar menjar i diners. Linda, de Guinea Conakry, única dona al grup i la més jove amb només vint anys està resignada. “Jo vull diners per a tornar al meu país, és impossible passar i no vull perdre tota la meua joventut intentant-ho”. La policia marroquí i les forces auxiliars a la regió de Tànger-Tetuan peguen sistemàticament als emigrants per a que transmitisquen el missatge de que a Marroc s’està malament i que no és bona idea vindre. De vegades, ens conta Daniel, un camerunès de 36 anys, detenen a uns quants immigrants barons i els porten a tots al bosc amb una furgoneta, trauen una zodíac d’altre vehicle policial i els fan una fotografia per als mitjans de comunicació simulant que tenen la intenció de creuar l’estret de Gibraltar.

Quan comencen els seus viatges en la cerca d’un món millor, l’europeu, ningú els avisa de tots els perills i mal moments que patiran a un camí sense parangó. Una ruta que com bé deia Koffi Keita els pot dur a Europa o a la mort. Com ells, molts altres immigrants es juguen la vida dia rere dia tractant d’assolir el somni europeu. Mentrestant, a Europa el racisme creix i les històries de vida de Koffi Keita, de Linda, de Daniel o de molts altres cauen en l’oblit més absolut.

La mort és al que condemnen als immigrants els governs internacionals coneixent i permetent que aquestes situacions de pobresa, violència, violacions i màfies es produisquen. Si no ix als mitjans de comunicació, no existeix per a la gran majoria de la gent i, per tant, les màfies i la corrupció continuarà. Aquestes persones estan sobrevivint o morint en l’intent d’anar a Europa. Mentrestant, els polítics europeus, allò que fan és posar tanques als seus somnis de dignitat, d’alliberament i de cerca d’unes millors condicions de vida. Fins a quan aquesta barbàrie?

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER