L’aventura vital de Jorge Semprún

semprun

Sal·lus Herrero

Jorge Semprún és un personatge sempre interessant, fins i tot fascinant, amb una trajectòria complexa, amb contrastos forts, lligat estretament als grans corrents i contradiccions del segle que visqué intensament. Fa poc ha aparegut un nou llibre, La aventura comunista de Jorge Semprún. Exilio, clandestinidad y ruptura, de Felipe Nieto, que ens permet endinsar-nos una mica més en una faceta molt important de la seua vida. Com s’indica en la contracoberta d’aquest llibre (XXVI Premi Comillas), publicat el 2014, es quasi impossible resumir les moltes vides de l’escriptor i intel·lectual Jorge Semprún (Madrid, 1923-Paris, 2011), però hi ha dos trets en els quals ell mateix sempre va veure definida la seua existència: exdeportat de Buchenwald i roig espanyol (o Rotspanier, que deien els nazis).

En aquesta obra d’excel·lent investigació, Felipe Nieto (Santander 1948), professor d’història a la UNED, després de contar la etapa inicial de l’exili, el pas per la resistència francesa i la deportació a Buchenwald, es centra en un dels moments més fascinants de l’aventura vital de Jorge Semprún: els anys de perillosa activitat clandestina a l’Espanya de Franco, viscuts sota diversos ‘noms de guerra’, entre els quals el de Federico Sánchez. A mitjan anys setanta Jorge Semprún publicà amb el seu nom vertader una “Autobiografia de Federico Sánchez”, un cognom -Sánchez- que li havia posat Santiago Carrillo. Semprún recuperava així públicament amb aquell llibre (que guanyà el premi Planeta, i que alçà molta polseguera) el seu propi nom i la seua existència després de les experiències totalitàries del nazisme (patit al camp de concentració de Buchenwald) i de l’estalinisme al si del PCE.

Una experiència, aquesta darrera, l’aventura comunista que dóna títol al llibre, que visqué a fons i durant molts anys fins que es produí el famós trencament (juntament amb Fernando Claudín). Semprún i Claudín miraren d’aproximar-se més acuradament a la realitat social de l’Espanya dels primers anys seixanta, criticaven el culte a la personalitat que es fomentava al PCUS i al PCE, feien acostaments a la via italiana i qüestionaven el dogmatisme polític intern al Comité Central, les consignes pamfletàries, literàries i estètiques, de les quals Federico  Sánchez havia sigut víctima –però també botxí- als anys quaranta i cinquanta. També botxí, perquè Federico Sánchez havia sigut un “dur” del Partit. Molt amic de Carrillo, amb el qual fins i tot feien vacances familiars al Mar Negre per compte de la “pàtria del socialisme”.

Per a desenvolupar la política del Partit Comunista, a partir de 1953 Semprún entra clandestinament en nombroses ocasions a Espanya amb la finalitat d’involucrar els sectors intel·lectuals i universitaris en la lluita contra la dictadura, una activitat en la qual reeixí plenament. Contacta amb el valencià Ricardo Muñoz Suay, amb Juan Antonio Bardem, amb Javier Pradera, Ramón Tamames, Enrique Múgica, Eduard Punset, Sánchez Dragó, Juan Marsé, els Goytisolo, Francesc Vicens, Jordi Solé Tura, Manuel Sacristán, Pere Portabella, Simón Sánchez Montero, Carlos Saura, Joaquim Jordà, Luis Buñuel (i ‘Viridiana’), els Dominguín, Gregorio López Raimundo, inclús contacta amb Dionisio Ridruejo, que venia del falangisme, o amb intel·lectuals de la talla d’Emilio Lledó, el qual tot i que no es va apuntar al PCE va cultivar l’amistat amb Semprún. Són anys de tensió no només en la repressiva Espanya de Franco, sinó també en les files comunistes, que comencen a descobrir els crims de l’estalinisme mentre, al Comité Central espanyol, Santiago Carrillo es consolida com un líder indiscutible de “el Partit”.

A la fi d’aquest període, Semprún comença a mostrar els seus dubtes entorn a la política i els mètodes que el PCE feia servir a l’Estat espanyol. I als seus darrers anys de clandestinitat, amb El largo viaje (1963), escrit originalment en francès, inicia una de les aventures literàries més fascinants de la història del segle XX per acabar reflexionant sobre Europa, en Pensar Europa i analitzant els riscos dels totalitarismes i de la vulneració dels drets humans des d’unes ideologies que, sense cap escrúpol, inventen la realitat en funció dels seus interessos partidistes, del culte als líders, passant per sobre de les necessitats i els desitjos de la població… Tant els camps de concentració nazis o feixistes, com el Gulag expressen la cara de la barbàrie de dues ideologies que redueixen els éssers humans a objecte de manipulació instrumental, a infrahumanitat, a carn d’extermini, a pèrdua del dret a tenir drets, com analitzava Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme.

L’any 1962 marca la fi d’una l’època per als intel·lectuals comunistes i per a la seua posició dins del partit. L’escàndol i el segrest de ‘Viridiana’ afectaren a la productora de cinema Uninci que canalitzava els designis culturals del PCE, hi hagué discussions per qüestions econòmiques, i polítiques. Bardem i López Salinas s’enfrontaren amb Ricardo Muñoz Suay, que demanà i aconseguí que li tornaren els diners de les accions de la productora, unes cent mil pessetes d’aleshores. Salinas l’invità a anar a Paris a explicar-se. “Que viaje a Roma?”, ironitza Ricardo. “No, a Paris”, respon l’altre sense copsar el matís eclesiàstic. Muñoz Suay dóna llargues perquè coneix com se les gasten els seus camarades constituïts en alt tribunal. Bardem a les seues Memòries recorda que Carrillo, entre altres comentaris més o menys amables, va dir que “en altres temps eixe ‘traïdor’ hauria acabat al voral de la carretera”. Era cert el comentari i els vorals una trista realitat, però allò monstruós, comenta Semprún, és que Bardem, al referir-lo “commogut” segons diu, veiera Muñoz Suay culpable i mereixedor d’eixe tipus de càstig criminal de temps no tan llunyans. Muñoz Suay relata que “El 62, ‘cansat’, vaig demanar la llibertat per a mi i ‘vaig dimitir’ del meu càrrec, de prou responsabilitat”. I pel que fa als seus anys de militància ofereix un balanç: “Fou aleshores que vaig poder reflexionar sobre la que tantes vegades suposava una terrible realitat: havíem sigut molts, moltíssims, els que en la nostra època havíem lliurat molt a un sistema que era senzillament una espantosa tirania. El XX Congrés soviètic no fou sinó la cristal·lització d’alguns dubtes que apareixien com un llamp que de sobte dissipàvem Però algun temps després ja foren moltes les decepcions que patíem. Trencar amb la pròpia vida d’un mateix no m’ha sigut gens fàcil”.

Al llarg del llibre s’observa l’espanyolisme patrioter del PCE, les seues abrandades declaracions nacionalistes i patriòtiques, la seua constant referència al “pueblo español” en els pamflets, articles i discursos, l’enaltiment de la literatura en llengua espanyola o castellana i res en llengua catalana, èuscara o gallega, el pintoresquisme espanyol, el conreu del flamenc i les corregudes de bous, “a mort” com volia Picasso, tot i que a França estava prohibit per les lleis, com es constata el 25 d’octubre de 1961, al complir 80 anys, en l’homenatge que li tributen a Picasso, pagant el PCE totes els despeses de la festa i la correguda de bous, on assistiren la família Dominguín, Domingo Ortega, Alberti, Antonio Saura, Portabella, músics i cantants arribats de la Unió Soviètica, Europa i els Estats Units, actors espanyols folklòrics com Aurora Bautista i Paco Rabal, que recitaren poemes de Lorca i Alberti. En aquest homenatge, Muñoz Suay, com se n’adona Portabella, es veia que “No estava en l’all”, que estava oficiosament marginat, una presència que resultava “desagradable”, segons Semprún. Al seu torn, l’aliança de forces democràtiques de l’estat espanyol, el PNB, Acció Nacionalista Basca, ARDE, l’Esquerra Democràta-Cristiana, el PSOE, es reunien a Munic i deixaven fora el PCE, en la marginació.

Hi ha una lectura possible d’aquest llibre sobre Semprún, a la manera catalana, com ens convé a valencians, balears i catalans, per descobrir les infàmies i calúmnies del PCE contra Joan Comorena, del PSUC, foragitat del PCE i denigrat, com altres dirigents comunistes, amb acusacions de “petit burgés” per defensar la llibertat nacional de Catalunya. Hi ha l’any 1957, després de quasi vint anys de dictadura, on hi ha ‘per primera vegada’ la reivindicació d’una càtedra de català a la Universitat de Barcelona, que sembla que el PCE també admet i tolera, no sabem si a contracor; hi ha l’any 1962, davant un imminent homenatge al poeta Miguel Hernández, l’aprovació de propostes sobre la vaga general pacífica, absolutament fracassada, tot i que es pensava que anava a caure la dictadura i després es comentava que havia sigut tot un èxit, que exaspera al jove Javier Pradera i inicia una discussió política desacomplexada i insòlita amb el Comité Central; hi ha propostes sobre les comissions obreres, sobre l’amnistia als presos i, finalment, es proposa a la direcció del Comité Central del PCE, el suport a la llengua catalana amb el ‘compromís’, encara inèdit el 2015, després de ‘terminar’ la dictadura de Franco i els 40 anys de “democràcia”, que siga reconeguda i estesa pels intel·lectuals ‘espanyols’ de matriu castellana als seus propis territoris. Era, llavors, a principis dels anys seixanta, els anys en què Joan Fuster li preguntava a Dámaso Alonso, a Ridruejo, a Camilo José Cela, etc., als congressos de ‘confraternització’ cultural de l’estat, què pensarien si la seua llengua i cultura [castellana] estigués absolutament prohibida a l’administració, als mitjans de comunicació i totalment invisibilitzada per una altra, posem per cas, [la catalana], que s’imposara amb tota la força bruta de l’estat i tots els seus mitjans? No podien ni imaginar-s’ho, responien atònits i Ridruejo, potser perquè estava casat amb una catalana, potser perquè volia superar del tot els seus orígens falangistes i rehabilitar-se, sincerament, com a demòcrata, afirmava que després de Franco, una Constitució democràtica reconeixeria, de manera igualitària, les quatre llengües i cultures de l’estat, sense jerarquies ni supremacismes ni marginacions. El problema gros és que aquesta imposició del castellà, aquesta jerarquització, que privilegia una llengua i inferioritza les altres, ha continuat en una “democràcia” d’escàs reconeixement i nul respecte per la diversitat cultural, el plurilingüisme i la plurinacionalitat de l’estat. Com podem observar tots els dies quan miren la Constitució espanyola, de matriu castellana, les estructures de l’estat espanyol i els seus mitjans de comunicació tan “democràtics” i respectuosos amb les altres llengües, cultures i nacions d’un estat que és el principal enemic de la llengua, cultura, societats i nacions catalàniques (País Valencià, Catalunya i les Illes Balears). Hi ha l’anàlisi dels congressos del PCE a l’exili, sobretot, és interessant la celebració del VI Congrés del PCE a Praga, entre el 20 i el 30 de desembre de 1959 per resoldre els conflictes polítics que hi havia entre la fracció comunista de Paris, de Bucarest, de Moscou o de Mèxic, perquè sobretot amb l’entrada de l’Estat espanyol a l’ONU, en la crida a la vaga general pacífica, en les posicions sobre l’estalinisme, el titisme, el sovietisme, el maoisme, etc., hi havia distintes versions publicades, inclús antagòniques, sobre la valoració de l’entrada d’Espanya a l’ONU, d’un mateix partit acostumat a la unanimitat. Quan tornen del Congrés de Praga detenen a Madrid i Barcelona a Luis Goytisolo, Palazuelos, l’advocat Gregorio Ortiz. També foren detinguts els pintors Vázquez i el valencià Doro Balaguer (que fou, anys després,company a la Unitat del Poble Valencià, i prèviament marginat i foragitat del PCPV igual com l’Ernest Garcia, Gustau Muñoz, els germans Codonyer, i tants altres) , junt al professor de filosofia en la Universitat de Barcelona Joaquim Marco. Juan Goytisolo, des de Paris, va promoure una campanya internacional a favor de l’alliberament dels detinguts amb la recollida de signatures –Picasso, Sartre, Octavio Paz, François Mauriac, Senghor, Jean Genet…–, articles en la premsa, entrevistes amb l’ambaixador francès a Espanya –gestió de Florence Malraux–, que tingueren un impacte notable a Europa i repercussió a Amèrica: a Mèxic signaren Carlos Fuentes i Max Aub. El relativament ràpid alliberament dels detinguts, segons Luis Goytisolo, fou gràcies a aquestes campanyes , nacionals i internacionals.

A principis dels anys seixanta, hi ha discussions sobre “la terra per a qui la treballa” i la ‘reforma agrària’ al comité central, discussions sobre el culte a la personalitat, sobre el dogmatisme i el reformisme, les relacions entre el sovietisme i el maoisme, l’obertura o el tancament del marxisme, el posar-ho tot en dubte, com a bons marxistes o acceptar les resolucions polítiques sense discutir. Jorge Semprún havia sigut apartat de Madrid per Santiago Carrillo, sense cap explicació. Segurament, en aquestes discussions Carrillo –que en unes jornades sobre cultura, literatura i art, va pontificar sobre la necessitat de defensar el ‘realisme’ i de fer servir la filosofia marxista com a arma política, el marxisme-leninisme i inclús part de l’estalinisme… – s’havia obert una bretxa. En canvi, Semprún i Claudín, pensaven que calia revisar els dogmatismes, superar l’estalinisme i les consignes ‘subjectivistes’, triomfalistes, sectàries i molt poc critiques i menys encara autocrítiques, per tal d’acostar-se la realitat econòmica i social de l’estat espanyol dels anys seixanta. De manera realista, discuteixen i escriuen a les revistes del PCE, Nuestras Ideas i a Mundo Obrero. Carrillo, poc acostumat a que el contradigueren en les discussions polítiques i gens habituat a les dissensions al si del comité central, potser pensava que Fernando Claudín i Federico Sánchez volien llevar-li el càrrec, els acusà de ‘fraccionalisme’ i de ‘conspiració’ contra el PCE i s’acabà la discussió, que es tornà judici intern, tergiversació brutal dels arguments polítics, falsejaments, estigmatització grollera, condemna inquisitorial i expulsió de Claudín i Semprún, que continuaven reivindicant-se com a comunistes, lleials i fidels al PCE; els dos expulsats expliquen el seu cas a Rossana Rossanda i a Palmiro Togliatti, que també reclamava la defensa de la llibertat intel·lectual amenaçada, invitava als partits comunistes a la lluita per la llibertat, reclamava una política independent per als partits comunistes –unitat en la diversitat sense unanimitats forçoses– i descartava la necessitat d’organitzacions internacionals centralitzades, de partits guies suprems i considerava perilloses les supervivències estalinistes derivades del culte a la personalitat, les causes del qual convé estudiar amb profunditat i prudència. En aquest paquet de neteja ideològica, també expulsaren a Francesc Vicens, del PSUC, que anys després, a la dècada dels vuitanta fou diputat d’ERC al parlament de Madrid, i Jordi Solé Tura marxà de Ràdio España Independiente (la Pirenaica), instal·lada a Bucarest, a l’interior, a Catalunya, Javier Pradera i altres intel·lectuals comunistes, com Enrique Múgica, decebuts i frustrats, abandonaren el PCE i buscaren altre vies en l’activisme polític, cap al socialisme democràtic. Cal remarcar que al si del PSUC hi havia més pluralitat política i no hi havia la quasi unanimitat espanyola per a expulsar els dissidents, com passava al PCE. Tanmateix, seguí un curs molt semblant al PCE. López Raimundo no se’n desvià ni un pam. I Manuel Sacristán no simpatitzà gens ni mica amb Semprún-Claudín. Tot al contrari.

Jorge Semprún a Autobiografia de Federico Sánchez, el 1977, dotze anys després d’aquella expulsió del PCE, escriu sobre una de les fronteres de la seua vida: “Crec que sóc perfectament honest amb mi mateix si dic que m’embargaven en eixe moment dos sentiments contradictoris. Per una banda, la certesa que s’acabava un període essencial de la meua vida, sens dubte el més important de la meua vida, el més ric d’aventura i d’experiència. Per altra banda, la íntima satisfacció d’haver sigut fidel fins a la fi a les meues conviccions més profundes, de no haver traït aquella llibertat comunista que em portà al Partit, als divuit anys, i que ara, en funció d’una idèntica exigència de rigor i de coherència, m’expulsava del Partit”. Inicia el seu ofici d’escriptor, la nova etapa que comença el 1965, sense programa ni projecte traçats, guiat únicament per la “obstinada aspiració a la lucidesa”, obsessiva des de l’adolescència, que l’empenta a donar compte, de manera crítica i autocrítica dels anys viscuts al servei de la causa del comunisme. No és cap exercici de nostàlgia i de retorn al passat a la manera dels ex combatents. Al contrari, el propòsit de Semprún és producte de la voluntat de l’intel·lectual europeu que sempre aspirà a ésser, obligat moralment a enfrontar-se públicament per a aclariment i il·lustració dels seus contemporanis, a un dels fenòmens centrals del segle XX, el comunisme, els seus dogmes, els seus mites, les seues aspiracions gegantesques i els seus grandiosos fracassos, junt amb el lliurament, els sacrificis i els traïcions dels comunistes, tot això sotmés a examen. Passa pel filtre de l’escriptura, allò que ha format part de la seua experiència vital. Estarà sol davant el seu nou destí. És simplement Jorge Semprún –“tu ja no ets Federico Sánchez… Tu ets de nou tu mateix: ja ets jo” – obligat a viure una vida normal, com qualsevol, sense més raons per a viure que la vida mateix. Sense màscares, els alies, personatges de noms diferents… tot i que, als anys vuitanta, el 1988, Felipe González li proposa que siga ministre de Cultura, perquè així en un gest carregat de reminiscències li donava la pàtina d’antifranquisme que a l’Estat espanyol li calia per a ‘legitimar’ la nova etapa ‘democràtica’. Així recordava Semprún que li havia dit González, el president dels GAL i del terrorisme d’estat: “Seràs ministre. Tindràs molts amics… i molts enemics […]. Però un dia aniràs de visita a una província espanyola allunyada per a inaugurar una biblioteca o presidir un col·loqui, i, com a ministre, seràs rebut pel coronel de la Guàrdia Civil que té sota el seu comandament la guarnició de la plaça. En posició de ferms davant de tu et dirà “excel·lència”. Aleshores comprendràs perquè he cridat a Federico Sánchez”.

El fantasma de Federico Sánchez va envoltar el ministre de Cultura, Jorge Semprún; per a escàndol de molts el nou sistema ‘democràtic’ continuava amb els policies torturadors dels franquisme que havien sigut elevats a un càrrec més important o els posaven medalles per mèrits policials inclús davant acusacions de tortura ja en “democràcia”. En una recepció diplomàtica, el policia que confessà haver-lo seguit de prop l’any 1971 li presentà al seu cap, antic membre de la brigada político-social franquista (la BPS) i en eixos moments un dels màxims responsables de la lluita antiterrorista, Manuel Ballesteros, assegurà haver-lo seguit anys abans, quan era Federico Sánchez. Millor dit, ho havia “intentat”, va admetre. Semprún incòmode davant la reaparició d’aquells personatges gens fantasmals, va reconèixer l’elogi implícit –Comissari, és el millor compliment que podia vosté fer-me– i va seguir a una altra cosa.

Felipe Nieto fa balanç de l’obra i de la vida de Jorge Semprún i afirma que la revisió de l’experiència comunista de Semprún arranca, a La segunda muerte de Ramón Mercader, de la constatació de l’heroisme sempre viu del militant sacrificat per la causa davant la fossilització dels aparells de l’estat burocratitzat. A l’Autobiografia de Federico Sánchez, s’enfronta radicalment a l’estratègia del PCE –de la que fou partícip decisiu durant anys–, a la seua direcció i al seu partit com a tal, creació de la tradició leninista, dogmàtic i tancat a la discussió, llastrat per les seqüeles persistents de l’estalinisme, cosa que acabà per dur-lo a la insignificança política. El trajecte condueix en la seua recta final a la proclamació del rebuig a totes les derivacions leninistes del marxisme cristal·litzades a la Unió Soviètica i sistemes afins. “Rester de gauche”, seguir sent d’esquerres, dirà, clarament, és trencar tota relació amb el que encarna el sistema opressor instal·lat a la Unió Soviètica. I amb tot el que signifique la instauració d’un poder per la violència revolucionària que no emane de la voluntat popular i fonamente una legalitat democràtica. Durant més d vint anys l’estrella comunista fou referència imprescindible dia i nit de Semprún… A poc a poc, va anar perdent la “fe” en la seua llum per a després “apotasiar” de tot el credo de les veritats comunistes a través d’un llarg i dens lapse de la seua vida, traçat i reflectit a la seua obra fins a la fi del seu temps, una reflexió “sobre eixa part de la meua vida en què he volgut ésser “això” […] i sobre eixos vint anys passats per a desprendre’s d’”això” i per a destruir en mi el que havia sigut l’objectiu de la meua vida durant tant de temps”.

Més de vint anys per a trencar les “certeses” del passat, sense perdre les “il·lusions” del present i de l’avenir. Anys en què fa l’acostament definitiu a la democràcia representativa, als valors universals de la democràcia. L’antic “leninista antieuropeu” que fou Semprún, considera que amb el projecte d’Europa s’obri un horitzó possible per a posar en pràctica una democràcia radical. A Pensar Europa recorre a “La crise des sciences comme expression de la crise radicale de la vie dans la humanité européenne”, el text de les conferències d’Edmund Husserl a Viena i Praga, on el filòsof alemany defensava la idea d’Europa com “una creació espiritual, unida en la diversitat i multiplicitat de pobles i nacions, fonamentada en la raó i l’esperit crític”, que Semprún anomena “raó democràtica”, crítica i dialogant. Vigilant també per a evitar el retorn dels totalitarismes, enemics declarats de la democràcia. Fa seua la Declaració Europea de Laeken, de 2001, segons la qual “l’única frontera d’Europa és la democràcia, la seua ànima”. Una ànima que ara, davant el fluxos de refugiats de Síria, s’està posant a prova greument. Semprún considera que Europa és un projecte inconclús, que garanteix la pau entre els seus pobles, els estats democràtics de dret i que ha de ser un espai de justícia, de solidaritat i de respecte dels drets humans. Creu que ha aconseguit combinar i unir definitivament l’escriptura i la vida, des de la denúncia de les desigualtats i les injustícies intolerables que persisteixen a les societats d’avui, des d’un compromís incessant, a partir del que deia Scott Fitzgerald: “s’hauria de saber que les coses no tenen remei i, tanmateix, s’hauria d’estar disposat a canviar-les”. L’obra postuma, Exercices des survie va de les qüestions vitals de Semprún, la deportació i la clandestinitat, moments essencials de l’aventura comunista. Per primera vegada reflexiona sobre la seua pròpia experiència de la tortura a mans de la Gestapo, tot i que alguns al PCE (per influència de la URSS i de la paranoia estalinista), calumniant-los, acusaven a tots els supervivents de ‘col·laboracionistes’ amb els nazis: si havien sobreviscut i s’havien ‘salvat’, és perquè, d’alguna manera, havien sigut ‘còmplices’. Tant si es refereix a la pròpia com a l’aliena, de la resistència al turment per a preservar el silenci i no posar en perill la vida dels camarades, es tracta d’una “experiència de solidaritat, així com de solitud. Una experiència de fraternitat, no hi ha paraula més apropiada”.

Un propòsit d’heroisme, d’elegància i d’enorme generositat política davant les atrocitats per mantenir la dignitat en peu enmig de les runes i els enderrocs, dels grans abismes, causats per la barbàrie totalitària. Semprún és un supervivent i un militant de la reflexió i de la memòria, que ha deixat, en les seues obres, les seues petjades del llarg camí recorregut enmig dels totalitarismes que sacsejaren i destrossaren Europa i el món al segle XX.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER