Vomito, per tant existeixo

balcanes_11

Vomito, per tant existeixo

Gregorio Luri

El maig del 2013, a les portes dels 60 anys, la meva dona i jo vam agafar les motxilles i vam remuntar a peu el riu Tundja, recorrent els 300 km que separen la ciutat d’Edirne (a la Turquia europea, on van matar Roger de Flor) de Xipka, al cor dels Balcans búlgars (on Rocafort va caure sobre els assassins de Roger). Fèiem etapes d’uns 30 km per un paisatge que ha estat solcat per les grans migracions europees al llarg de la història. A Edirne ens van insistir molt que anéssim amb compte perquè travessaríem una zona perillosa amb emigrants errabunds. Els darrers anys s’havien incrementat als Balcans els grups d’immigrants il·legals procedents de l’Àfrica i l’Àsia que arribaven per vaixell a Istanbul i des d’allà els transportaven de qualsevol manera fins a la frontera de Bulgària, on acostumaven a abandonar-los, assegurant-los que darrere d’aquelles muntanyes hi havia Alemanya. Caminaven perduts en grups heterogenis cremant la seva esperança en cada cim que feien. Llavors no eren notícia, malgrat que entre el 1993 i el 2012 es van documentar 17.306 morts al conjunt de les fronteres europees. Cap periodista viatjava amb ells per les rutes dels Balcans, que era la nostra ruta, i la dels perses, macedonis, romans, gots, croats, almogàvers… i la dels exèrcits de Mehmet II, que es dirigien d’Edirne a Constantinoble mentre el darrer emperador bizantí discutia amb els seus teòlegs si la llum de la transfiguració de Crist al mont Tabor era de naturalesa material o immaterial.

L’únic que ens va inquietar va ser un empresari català amb contactes amb els txetxens i els musulmans búlgars. El vam conèixer a l’Hotel Galina Palace, a Sram. Viatjava acompanyat d’un guardaespatlles que havia estat membre de les forces especials búlgares. I no és prudent que en parli més.

Ens vam sentir sempre molt ben acollits. Érem una parella poc habitual que entrava en uns pobles de noms impronunciables amb la motxilla a l’esquena despertant la curiositat generosa del seus habitants. Més d’un ens va cridar en passar per donar-nos un grapat de cireres acabades de collir. Mai no ens hi vam sentir forasters del tot. Recordo la recepcionista embarassada de Banya, que havia estat tres mesos treballant a Múrcia; aquell camperol de Kran que, quan ens vam acostar al seu camp de cireres per preguntar-li com anar a Caleto, va reconèixer el nostre accent ispanski i ens va respondre amb un immens somriure: “ Uno, dos, tres, cinco, Murcia, Lorca, buenos días señor, hasta mañana, mi rancho. ¡Yo Murcia, Lorca, Águilas! ”; la dona de mitjana edat que vam trobar a l’entrada de Kazanlak que havia viscut tres anys a Sant Celoni i sabia algunes paraules en català; la Diliama, la cambrera que havia estudiat a Valladolid i que treballava 12 hores diàries cinc dies a la setmana per 400 levs (200 euros) mensuals; l’entranyable velleta que vam trobar en una parada d’autobús i que ens va dir emocionada que tenia una filla treballant a Pamplona a la qual no veia des de feia 14 anys; el Kassimir, el conductor del minibús de Nova Zagora que parlava l’espanyol amb accent sud-americà que va aprendre treballant a Barcelona…

He pensat molt en aquest viatge aquests darrers dies mentre els mitjans ens oferien imatges esgarrifoses dels exiliats sirians. Tinc més preguntes que respostes, i em temo que la mateixa formulació de les preguntes és políticament incorrecta, però necessito dir-les per poder pensar-les a fons.

¿La crisi dels emigrants no ens planteja un deure moral al qual és impossible donar resposta? ¿Els nostres principis morals proclamats no estan molt per damunt del que li podem demanar honestament a la política? ¿Podem mesurar la nostra moralitat per la intensitat de la nostra vergonya?

Hi ha qui, molt emprenyat, assegura a les xarxes socials que sent vergonya de ser europeu. Però ¿té cap mèrit rebel·lar-se moralment contra aquesta Europa nostra tan moralment vulnerable que fins i tot podria naufragar en el seu propi sentimentalisme? Europa ha perdut els seus imperis, però sembla que vulgui implantar una mena d’imperialisme ètic ben curiós: ens creiem els més bons perquè sabem que no ens trobem a l’altura del que voldríem ser. Per això quan el president turc, Erdogan, que no sembla especialment capacitat per donar-nos lliçons morals, acusa Europa d’haver fet del Mediterrani “un cementiri d’emigrants”, ens afanyem a cridar “Europa, shame on you ”.

La indignació moral pot ser una forma de pornografia emocional perquè és el triomf de les vísceres sobre la intel·ligència, del vòmit sobre l’apetit.

 

 

Publicat a l’Ara, diumenge, 12 de setembre de 2015

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER