Novelda. Una ciutat de traginers intrèpids

novelda

Nèstor Novell

Després de passar l’Alcoià i el cantellut castell de Saix, Novelda sembla un oasi. Una foia verda rodejada de muntanyes semidesèrtiques. Hauré d’acostumar-me a l’aridesa de les Valls del Vinalopó (Vinalopó diuen que és un mot àrab que deriva de binalub, la penya del llop). M’acompanya Vicent Todolí, amic del novelder Lluís Boyer que ens espera a les afores de la ciutat. Novelda també és una mena d’oasi lingüístic al Vinalopó Mitjà, amb Monòver, Petrer, El Pinós i Agost. Un valencià que conserva alguns classicismes i que es parla sense pronunciar cap de les consonants intervocàliques de la darrera síl·laba. També és una illa en una mar de calcer que s’estén pel riu des de Villena al Baix Segura. Ací no n’hi ha, excepte en algunes llars que fan treball a domicili.

Mentre ens prenem el café que amablement ens ha fet Lluís a la seua caseta, comencem a parlar de Novelda, o millor dit, a prendre notes sobre Novelda, perquè Lluís s’ho coneix tot sobre el seu poble, i amb un discurs pausat i ben estructurat, va desgranant la vida de Novelda amb la profunda saviesa d’aquell que coneix les coses des de l’estima.

El primer tema és l’aigua. Tota aquesta verdor no seria possible sense l’aigua que es porta des de l’embassament de Novelda, un gran dipòsit d’aigua que s’alimenta d’uns pous de Villena, cada vegada més profunds, sobre l’aqüífer del Vinalopó. Tot el famós raïm de taula del Vinalopó, però també el poc raïm per a vi, alguns fruitals i les hortalisses, és fa a reg per degoteig. Encara que el sistema de reg fa un estalvi considerable d’aigua, el creixement de la superfície conreada fa que de vegades ja no hi haja bastant per a tots. És cert que més d’una petita propietat ha abandonat el conreu, però també és cert que han anat apareixent casetes de camp, amb horteta i piscina, que no sempre tenen els 10 mil m2 que marca la llei (un poc menys de 10 tafulles). A Novelda, com a tants llocs del País, l’observança de la disciplina urbanístic no sol passar de ser una, amb millor o pitjor intenció, declaració d’intencions. Lluís és partidari que en aquestes parcel·les, no molt grans ni massa menudes, estiga permés al propietari construir una caseta, és clar, amb els controls que siguen necessaris. Potser no en qualsevol lloc, per evitar una dispersió gran pel terme, però ell entén que són casetes familiars per a un ús de lleure i petita horta. Els perills d’aquests decisions són evidents: excés de volumetries, amuntegaments, clavegueram, moviments especulatius….. que Lluís les compren, però la qüestió té una profunda motivació sentimental i paisatgística: no pot veure antigues terres verdes de conreu, convertides (ací passa això) en un trist sequeral de terra groga blanquinosa.

Els números són ben demostratius del que ha passat els darrers anys en l’agricultura del Vinalopó. Fa 50 anys, amb una finca de 30 o 40 tafulles (ací una tafulla són 1.179 m2), vivia una família, però això no ho tenia tothom. Propietats de 10 a 12 tafulles són bastant normals, també hi ha algunes finques de 200 tafulles, i evidentment, un grapat de menys de 10 tafulles, la majoria de les quals ara no són rendibles.

De la laboriositat dels novelders ja en parlava Cavanilles[1]

“El suelo de la huerta es inferior en mérito á los de Monovar, Elda y Aspe; pero la industria é improbo trabajo de sus dueños la han mejorado de modo, que cada tahulla les dexa al año diez pesos de beneficio: riéganse con las aguas del barranco de Jaut, situado en la parte meridional del término de Elda (…) En Novelda y pueblos convecinos se cultiva una planta desconocida en el resto del reyno llamada alficós (…) que algunos años el fruto que se coge en una tahulla vales hasta 50 pesos.”

Cavanilles l’atribueix a Salvador Sirera una dedicació constant a la millora de les condicions agrícoles de Novelda, tant facilitant l’arribada d’aigua de reg amb baixa salinitat com en la introducció de l’esporgada de les oliveres. Cavanilles parla bé de Novelda i ens dóna notícia d’una artesania que ha perdurat fins a temps ben recents, la randa

“Entre las villas de segundo órden merece Novelda un lugar distinguido por la abundancia de alimentos y frutas, salubridad de la atmósfera, y situación ventajosa casi en el centro de sus hermosas huertas, y en la llanura que queda no léjos de la rambla: tiene espaciosas calles, edificos decentes, y 1686 vecinos, todos labradores, excepto un corto número ocupado en traginar mercaderias y frutos desde Alicante hasta las provincias de España más apartadas, y otros que esparcidos por ellas venden las randas fabricadas en la villa. Más de 2000 entre mugeres y niñas se emplean en esta fábrica, y regulando su ganancia diaria á un reál, entran en el pueblo cada dia 2.000 reales.”

I posà de manifest les possibilitats que tenien les muntanyes del terme:

“En la heredad que este pose (Sirera) caminando hácia Elda, llamada Sesilia, observé lomas compuestas de amoladeras en hojas casi verticales, con las que alternan otras de diversas sustancias i colores, siendo las principales el amarillo y amoratado. Algunas de dichas hojas son de marmol de color de castaña entretexido de venas negras muy sutiles,”

Novelda és famosa pel raïm tardà gràcies al microclima del lloc que, fins fa poc, menjàvem tots amb les dotze campanades de cap d’any. Una idea brillant convertida en tradició a tot l’estat, com el torró i el cava de Nadal, que ha donat eixida durant anys a l’agricultura local i comarcal (45.000 tones). El Raïm de Taula Vinalopó té denominació d’origen protegida que certifica la procedència i la qualitat del raïm.

La varietat de raïm local era la Valenciana Blanca, avui desapareguda. Les que n’han fet famosa la comarca han estat: la Ideal, que es cull a la tardor, de gra més gran i dolç; i la coneguda Aledo, de gra més petit i de gust neutre que es cull més tard, a novembre, ja de cara a Nadal.

A partir de juliol els singlots de raïm són emborsats (només Agost, Asp, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Montfort, Novelda i la Romana utilitzen aquesta tècnica). L’emborsat el va inventar el 1919, Manuel Bonmatí, per a protegir el raïm dels insectes, però s’ha vist que comporta uns beneficis afegits: també el protegeix de la fumigació, de les inclemències del temps, i fa un raïm amb una pell més delicada i suau, de coloració uniforme, i retardat en la seua maduració. Aquesta particularitat del conreu s’ha institucionalitzat i, anualment, a festes, s’organitza un concurs de rapidesa en emborsar de raïm, que solen guanyar les dones.

En l’època daurada del raïm Aledo alguns novelders tenien magatzem propi per a preparar la fruïta. També s’hi dedicaven les empreses industrials del poble, com la mateixa ‘Carmencita’ del safrà. Textualment diu Lluís Boyer:

“Només començar juliol els raïms que estan en bon estat s’embossen amb un paper especial que tanca pel peduncle, deixant oberta la part de baix. A tota la comarca se’n poden arribar a posar entre 225 i 250 milions de bosses, atés que la producció s’aproximava, un bon any, a les 200.000 tones. Ans s’exportava molt a Itàlia i França, i es pagava molt bé. Als anys 80 es pagava a 100 pts./Kg. Avui pot estar a 1€/Kg.”

El conreu emborsat del raïm Aledo a Novelda té un futur incert: les tradicions, inclosa la de Nadal, són cada vegada menys fortes; han aparegut les càmeres frigorífiques; hi ha varietats més productives en altres pobles de la comarca a les que no cal posar borses perquè són més primerenques i tenen menys riscos, com és el cas de las Red Globe, Crimson i Victoria; i a més, ara hi ha tota classe de fruites tot l’any.

“Ans és feien 1.500 Kg/tafulla i les noves varietats en fan 3.000 Kg/tafulla. Per això l’Aledo va deixant-se de conrear. A Montfort ara fan unes varietats que arriben ans al mercat perquè el clima és més humit. Allà conreen el raïm, el cullen, l’empaqueten i el venen. S’ho fan tot ells. A Novelda el costum ha estat vendre el raïm al camp, «ja me’l compraran», a empreses valencianes (també a algunes locals) per a què el comercialitzaren”

Recentment, el paper de les cooperatives en la preparació del raïm i la seua comercialització ha adquirit importància, tant a Montfort com a Novelda. La cooperativa de Montfort, que la porta un empresari de Novelda, és subministradora de Carrefour.

Una altre conreu famós de Novelda, entre els anys 60 i 80, va ser la tomaca. La producció va ser enorme però eren finques grans que empreses de fora aconseguien arrendant a petits i mitjans propietaris. Preferentment eren terres abandonades o noves que ajuntaven i aplanaven per a fer grans produccions. L’empresa comprà terres en diferents llocs de la comarca, però els collidors i els magatzems estaven a Novelda. A la collita arribaven a treballar 1.200 persones, que hi conformaren un barri nou

“L’empresa més important va ser una empresa catalana, Improver, el gerent de la qual era mon pare. L’empresa exportava grans quantitats a Anglaterra i a l’exèrcit americà a Alemanya. Ací tenien el clima adequat i d’aigua no en faltava, a més, amb un punt de salinitat que a la tomaca i al meló els fa més dolços. Quan deixaren de ser rendibles abandonaren les terres i se n’anaren cap Almería.”

Seguint aquesta tradició, actualment s’arrenden terres per a fer productes com la carxofa i el bròquil. La principal empresa arrendatària és Topeflor, també n’hi ha d’altres del Baix Segura i de Múrcia.

Lluís veu en Novelda dues personalitats col·lectives que conviuen històricament, perquè a banda d’aquesta mentalitat rural, passiva, també hi ha un esperit comercial i emprenedor que, potser, defineix millor el poble.

El vi derivat de la vinya, un conreu antic, és un dels sectors que controlaria la burgesia d’esperit comercial. El producte va generar les grans fortunes al segle XIX fins l’arribada de la fil·loxera. Bé, el vi i l’aconseguiment de terres del negoci especulatiu que va generar la desamortització. Totes les grans propietats del XIX tenen aquest origen. Ja se sap allò que les mans blanques d’avui són hereves dels treballs negres dels avis..

Altres productes tradicionals en mans dels traginers locals eren: les figues i la pansa, que s’exportava per Iecla, “la porta de Castella”; la seda, que es venia a València; la confecció de randa, que durant el XIX i el XX és venia a Espanya i al Marroc espanyol; i com no, al XIX, apareix el safrà i altres condiments, que els novelders acabaran comprant fora per a comercialitzar-lo a tot l’estat i a l’estranger:

Joan Fuster[2], als anys 60, basava l’economia local en la tomaca i el safrà:

El camp de Novelda era per al bladar i la vinya, i encara sense grans perspectives; però últimament s’han dut aigües des dels pous de Villena, que barrejades amb les salades que dóna el seu terme, faciliten el conreu d’una mena de tomàquets primerencs extraordinàriament aptes per a l’exportació

Novelda era terra safranera (…) el safrà va deixar de produir-se per ací. Tanmateix, ja aleshores alguns noveldencs s’havien introduït en els mercats internacionals venent els cars i apreciats brins, i no es resignaren a abandonar el negoci. Avui la Manxa i Aragó recol·lecten el 90% del safrà del món: la major part d’aquesta producció ve a parar a Novelda (…) I si per això fos poc, Novelda elabora també un succedani del safrà, unes pólvores grogues i barates, condiment de cuines pobres. I, a casa, randes: puntes teixides amb boixets, fines i valuoses.

Comerciants famosos del safrà n’hi ha uns quants. De la informació que em donen Lluís i José Luís en citaré a dos. Començaré per Sellés & Ogino, un comerciant de Novelda que munta a Xanghai, amb el xinés Ogino, una empresa de safrà per a exportar a EUA. El segon és el creador de Carmencita (Jesús Navarro SA), una empresa emblemàtica a tot el País. La seua història és paradigmàtica del caràcter dels novelders:

Ara fa uns 100 anys, l’avi dels actuals propietaris va guanyar uns diners a la loteria fent el servei militar al Marroc i que li serviren per pagar el seu alliberament del servei. Tornà a Novelda i demanà un préstec a una de les famílies importants, els Alberola (un ric de Novelda que es dedicava a la venda de safrà a la India) que li va fer un préstec d’unes poques lliures de safrà i se’n anà a vendre’l a Múrcia, a Andalusia i a Canàries. L’avi quan marxà només tenia la instrucció bàsica, llegir i escriure, però va generar una xarxa interessant comercial en aquests territoris, mentre l’àvia, a casa, empaperava el safrà en les conegudes “carteretes”. Les carteretes encara porten la fotografia d’una xiqueta amb un barret cordovés. Aquesta xiqueta, la filla del fundador de l’empresa, era la sogra de Lluís Boyer.

“Els diversos comerciants de safrà de Novelda crearen un veritable cartel on és repartien el mercat. Fins a la meitat dels anys 60, les carteretes de safrà es feien al porxos de les cases de persones de confiança. La producció a la fàbrica és dedica a l’empaquetament i la comercialització del colorant, un producte que després subministraria l’empresa Bayer”.

L’empresa Carmencita a poc a poc es va anar convertint en l’empresa de referència del safrà. No tardà en diversificar la producció, envasant en potets el pimentó i la nyora. Tota la matèria primera es comprava fora (ja deia que això de poble agrícola era una veritat a mitges) i el negoci és basa en anar venent cèntim a cèntim.

“Ans es venia a un representant local, amb els quals la relació era quasi familiar i passaven les vacances a Novelda. Ara la venda es fa a les grans cadenes de supermercats”.

Carmencita està tota en mans familiars però durant uns anys l’empresa sucrera Ebro va comprar el 50% de l’empresa. Encara que la relació es va trencar, Ebro va deixar una empremta impagable, va canviar la gestió de l’empresa per una altra de més professionalitzada i moderna, cosa que també explica l’evolució posterior de Carmencita sense els problemes que solen aparèixer a les empreses familiars.

Avui Carmencita té un catàleg de productes increïble: Tota mena d’espècies i condiments preparats, infusions (que li emborsa Martínez i Cantó) sacarina, flams, fruïts per al gintònic i productes més complexos com un kit complet per fer una paella (calder inclòs). El mercat és bàsicament l’estatal (són interproveïdors de Mercadona). També mantenen un mercat de certa importància a Sud-amèrica i a Mèxic.

La plantilla és de més de 200 treballadors repartits en diverses naus situades dins del poble. A Novelda hi ha un greu problema de sòl industrial.

Lluís, amb tota la modèstia del món, ens diu que ha concertat una entrevista amb l’arxiver municipal –“perquè ell et pot explicar millor, que no jo, les característiques i la història del poble”.

Mentre esperem que l’arxiver arribe al Centre Cultural Gómez-Tortosa, una magnífica casa modernista del carrer Major, passegem pel centre històric. Entrem a la plaça de l’ajuntament o plaça Vella, presidida per l’escultura de Jordi Joan, emmarcada per l’eclèctica casa dels Bonmatí, el lateral de l’església barroca de sant Pere i l’Ajuntament, de 1696, amb els porxos de l’antiga Llotja de l’Aigua. Passem per davant de l’edifici modernista de l’antiga Caixa de Novelda, de la Casa Museu Modernista al carrer Major, i la Casa Mira al carrer sant Vicent. El patrimoni modernista de Novelda és potent i de qualitat, són les propietats urbanes de la important burgesia agrícola, comercial i financera del XIX. La ruta modernista es completa amb al santuari de la Magdalena a la Mola.

El centre de Novelda és petit i mereix una passejada, especialment el carrer Major. Una mica degrada, li caldria un pla de rehabilitació integral i una normativa que fera respectar les tipologies. Ara el moment és bo. Lluís em comenta que a bastants joves els agradaria tornar a viure al centre si tingueren ajudes per a la rehabilitació.

Lluís em porta a veure el Casino situat a l’antiga travessia del poble, d’aires neoclàssics i amb un jardí de 7.000 m2. Un edifici magnífic al centre de Novelda que ja voldrien moltes capitals. Sales amples decorades amb un cert aire modernista i un esplèndid jardí, on es pot fer qualsevol activitat cultural o social amb una gran dignitat. Només està ple el saló de jugar a cartes i em comenta que cada vegada hi va menys gent. Ser soci costa uns 20 euros, però, com molts altres casinos, llangueix perquè ha anat perdent l’atractiu social que tenia fins fa uns 30 anys. La dignitat de l’edifici i la qualitat dels espais és mereixedor d’un major protagonisme en la vida sociocultural de Novelda.

Després en dirigim cap a la Casa Museu del Modernisme. La casa respon a un modernisme eclèctic obra de l’arquitecte Pedro Cerdán i edificada entre 1900-1903 per a Antonia Navarro Mira, també propietària de la casa que avui és el Centre Cultural Gómez Tortosa (així n’hi hauria una per a cada filla). Antonia Navarro fou una dona valenta de l’alta burgesia local que va saber multiplicar la important herència que va rebre participant en nombrosos negocis, concessions públiques i en el mercat financer. La casa ara és de l’Obra Social de la CAM, i per tant, subjecta a un futur incert. A la porta ens rep Merxe Navarro, que ens fa una explicació emocionada, exhaustiva i molt professional de la història, l’arquitectura i les nombroses peces d’art modernista que s’hi exposen. Durant la guerra d’Espanya la casa va ser quarter d’una brigada italiana –es calfaven cremant el valuós pis de fusta decorada amb polititots i diversos mobles modernistes d’un valor incalculable-; i posteriorment, fou una escola de xiquetes de l’ordre de Cluny. La CAM la va adquirir, la restaurà i millorà amb diverses col·leccions i amb un gran respecte a l’original.

La façana és més aviat austera i elegant. L’entrada, amb els despatxos laterals, el rebedor, són d’una gran bellesa, profusament decorats amb molt de gust i fins el darrer detall. El menjador és una peça única decorada amb bells tapissos i pintures, que a més dóna a un pati porticat. Al bell mig de la casa es troba un ample pati de llum, al que donen les habitacions superiors, tot fet de fusta llaurada, i la imponent –per lleugera, sofisticada i elegant- escala el·líptico-helicoïdal.

A les habitacions superiors destaca el gran saló de reunions que dóna en balconades al carrer major. A la segona planta, la hi ha un xicotet museu de la vida, els llibres i els estris que va utilitzar el novelder Jordi Juan.

La casa-museu, amb els fantàstics mobles, els tapissos, la rajoleria, la decoració de parets i sostres, l’entaulellat, els detalls artístics de cada racó, el passamans de l’escala, les vidrieres…., no té a res a envejar a les millors cases modernistes més conegudes… L’acurada col·lecció de peces modernistes que es podria enriquir amb el objectes familiars que té a Madrid l’exministre i rebesnét de la propietària, Gómez Navarro. En resum, una gratificant sorpresa a la petita ciutat de Novelda.

José Luis Pellín ens rep en el seu despatx-arxiu, entre protocols notarials, arxivadors i armaris, un sagrari del XIX i una fotografia de Carmencita. Li explique el treball que estic fent i el meu interés en aquells fets històrics que siguen rellevants per definir el caràcter dels novelders. Amb una gran facilitat articula un breu resum de la història agrària de Novelda: la pansa, la figa, el vi, la seda, el raïm de taula, el safrà…

Novelda va ser conquerida per Alfons X el Savi de Castella el 1252. Entre 1292 i 1300 Jaume II conquereix el regne de Múrcia, el qual, després de l’acord de Torrellas-Elx de 1304, restarà dividit entre Castella i la Corona d’Aragó. El Vinalopó i el Baix Segura serien valencianes.

El 1366, Pere el Cerimoniós li va donar el castell de la Mola al bretó Bertrand du Guesclin, capità de les Companyies Blanques. Un any després la Mola passà a mans de Hug de Calviley, i Novelda a les de Mateu de Gournay. L’any 1378, Pere el Cerimoniós donà la fortalesa a la seua esposa Sibil·la de Fortià. El 1393, Violant de Bar, dona de Joan I va vendre Novelda i la Mola a Pere Maça de Liçana, almirall d’Aragó. El 1449 es creà la Baronia de Novelda, de la qual formaren part la Romana, Monòver i Xinorla. Les terres de Novelda acabaran en mans del Marqués de la Romana per una línia successòria que ve dels Maça de Liçana, passant pels Caro i els Medina-Sidònia.

A la fortalesa de la Mola vivien les tropes cristianes mentre que a Novelda residia una població majoritàriament morisca, per això, amb l’expulsió de 300 famílies el 1609, el poble quedà pràcticament deshabitat.

Un altre lloc històricament rellevant de Novelda és la finca del Fondonet, casa dels pares de Jordi Juan, i on va tindre el quarter general el Duc de Werwick. Aquí és reunia amb d’Ansfeld i el cardenal Belluga durant la guerra de Successió.

Jordi Juan i Santacília és el personatge més important de Novelda (encara que els de Montfort també el tenen com a propi). Descendent de les famílies que arribaren amb Jaume II, va nàixer el 1713 i va ser un important científic i erudit. Va treballar d’espia al Regne Unit per a la corona espanyola. Va ser membre de l’Acadèmia de les Ciències francesa, de la Royal Society anglesa i, com no, de la Real Societat Econòmica d’Amics del País. Autor de diversos llibres, es conegut per la seua participació, amb Antonio Ulloa, en l’expedició francesa al Perú per mesurar l’arc de meridià d’un grau terrestre. Un càlcul aleshores molt complicat, però essencial per a fer la definició del metre.

Durant la guerra del Francés, el sergent Navarro va ser un dels herois de la batalla de Fontdalt. Capturat més tard, va ser penjat a Barcelona. També cal dir que, el 1901, Alfons XII li donà a Novelda el títol de ciutat.

José Luis fa un apartat respecte a la Guerra d’Espanya del 36

“Durant la guerra d’Espanya Novelda fou un reducte socialista. Hi va haver moltes sublevacions de juliol a setembre del 36 i intents de col·lectivització de terres. Hi va haver dues fàbriques de guerra, una de bales i una altra de fabricació d’hèlix d’avió de fusta. També es construïren refugis.

Ben prop d’Elda estaven la posició Dakar i la posició Yuste del darrer govern de la República. Al Fondó del Manyà entre Monòver i el Pinós, estava el camp d’aviació.

El darrer alcalde de Novelda va ser José Martí Alberola, manobre i socialista. No va fugir després de la guerra i el van executar. Està soterrat a la fossa comuna núm.11 d’Alacant. “

Com tants demòcrates que assumiren la defensa de la legalitat republicana enfront del cop d’estat militar, romanen en l’oblit quan no en el menyspreu. Josep Lluís voldria, i no li’n falta raó, la recuperació de la memòria d’aquest servidor de la societat, la seua dignificació, i que s’exhumara el seu cadàver de la fossa anònima i tornara al poble.

Però tornem al caràcter de la població. José Luis en reafirma les paraules de Lluís en la diferència entre la mentalitat agrícola i la que empeny el poble, els comerciants-industrials.

“Hi ha un fil conductor en totes les activitats del poble, la majoria de les matèries primeres es porten de fora. Ací s’elaboren, s’empaqueten i es venen. Poble de traginers, amb decisió per buscar-se la vida en el negoci, en el comerç a Marroc, a Castella, a Canàries, a Sud-amèrica, etc. Però per altra banda, la població rural és molt conservadora i anquilosada. Són els que venien la collita al bancal i esperaven els comerciants forasters “que vinguen a comprar-me el raïm”.

Les grans famílies que aconsegueixen fer grans patrimonis al XIX són els Rizo, Ferrándiz, Abad, Alberola, Mira, Bonmatí i els Navarro. També alguns professionals liberals (notaris, advocats, etc) com els Sirera. Els Navarro foren la família més important, els Pitxotxos, que es dividirà en els Gómez Tortosa i el Gómez Navarro. Mentre els primers són molt conservadors i religiosos i seran coneguts per les seues obres de caritat, els segons representarien la burgesia lliberal i serien coneguts per les donacions en equipaments socials. Tant una branca com l’altra demostrarien la seua preeminència social en les mansions modernistes que han perdurat. Una característica d’aquesta important burgesia del XIX, com tota la gent de Novelda que fa diners, era anar-se’n a viure a Alacant o a Madrid.

“Luis Navarro, el Pitxotxo, va ser un comerciant important de finals de la segona meitat del XIX. Va ser alcalde en 1895. Es casà amb Antonia Mira (altra família important de comerciants), amb la que va tindre dos fills. La seua filla heretà una gran fortuna, va dur els negocis familiars i va construir les dues principals cases modernistes del carrer Major.”

La història de la família és ben interessant perquè és un bon exemple de la burgesia del XIX al Vinalopó.

Els Navarro eren lletrats, ocuparen càrrecs municipals i realitzaren crèdits a la noblesa. Compraren terres durant la desamortització executant els deutes de les finques desvinculades al Marqués de la Romana. Es quedaren amb les terres productives, l’aigua, els molins, les séquies i l’energia. Amb el temps tendirien a fer-se un càrrec entre la noblesa. Diversificaren les inversions i es feren prestamistes del Banc d’Espanya, accionistes de l’Hispano-Colonial, del ferrocarril de Múrcia, i aconseguiren concessions per a fer carreteres. Són cofundadors de Boetticher i Navarro.

Per finalitzar aquest recorregut per la història i l’ànima dels novelders, cal ressenyar la forta immigració de castellans que es produí als anys 60 i 70, atrets pels llocs de treball que generaven el marbre i, el conreu i els magatzems de tomaques. Com ha passat durant la darrera bombolla urbanística, el creixement econòmic d’aleshores no va dur aparellat els estudis i la formació. La inquietud cultural de Novelda és molt minsa.

Avui (dades de 2014) la població de Novelda és de 26.292 habitants (-0,85% interanual), amb una densitat de 347,75 hab./Km2. El estrangers en són 2.167, el 8,24%. El 50% de la població té entre 30 i 64 anys. Sense estudis o amb estudis primaris hi ha el 29,33% de la població mentre que, amb estudis superiors, només hi ha el 10,99%.

Ens acomiadem de l’arxiver. El seu tracte, obert i simpàtic, ha estat exquisit, i la informació ben interessant. És hora d’anar a dinar. A l’agost mitja Novelda està de vacances i no sempre és fàcil trobar un restaurant. Lluís ens duu a la finca-celler Heretat de Cesília (Sicília), una finca de 80 Ha. dedicada a la producció de vins que s’estén per quatre partides de Novelda: Alcaydias, Ledua, la Mola i Sicília. El propietari és un adinerat empresari de Ponferrada resident a Alacant, que ha fet diners gestionant concessions de transport públic en diverses ciutats europees. El celler és la resposta a una il·lusió que tenia de tota la vida. La casa de la finca va ser construïda en 1707 i ha estat ampliada per incorporar el celler, una botiga d’articles de la comarca i el vi que produeixen a la finca. A més, té un bon restaurant amb terrasses per a celebracions. Ací, amb el vi de la casa, es pot tastar els menjars tradicionals. Nosaltres optem per l’arròs amb magre. També hi organitza experiències d’enoturisme.

La producció de vi de qualitat és una alternativa al raïm de taula de Novelda i que s’uneix a la bona oferta que es fa a Monòver i a El Pinós. També es produeix i, especialment es comercialitza, vi a Petrer (Bodegas Ruiz) i a Montfort (Verdú Pérez, 9,8 milions en vendes, el 2013, i 12 treballadors) Una altra cosa són els destil·lats de Montfort (Tenis: anís i licor de taronja).

Després de dinar pugem a la Mola. Des del turó es divisa tota la foia de Novelda. Des d’ací es veu el perquè de les Valls del Vinalopó en plural. La comarca és un seguit de petites foies o valls: la d’Elda, la de Novelda, la de Monòver.. i no una vall fluvial continua. Els pobles estan ben a prop els uns dels altres, però hi viuen absolutament d’esquena. No hi ha cap sentiment comarcal ni cap mancomunitat.

Des d’ací, mirant cap la serra del Maigmó i la penya del Sit a la serra de la Sella (que els castellans, no sé per què, tradueixen per Cid), s’hi veu la clara línea que separa el verd agrícola del groc muntanyenc, subratllada per les dues línies de ferrocarril, una de l’AVE. Vora les vies, l’enorme fàbrica de la Levantina i les muntanyes gegantines dels detritus de la indústria del marbre, un greu problema mediambiental no resolt. Travessant la Vall, vora riu, la carretera que duu de la mar a Castella.

El santuari de la Magdalena, tot de pedra seca de diversos materials i textures, és una obra arquitectònica impressionant que segueix els cànons modernistes de Gaudí. La seua construcció, amb finançament popular, va començar el 1918 però l’obra no finalitza fins el 1946. Com la majoria del patrimoni del País, es troba tancat. Lluís em diu que a dintre hi ha un original orgue fet tot de marbre. Vora el santuari hi ha un edifici tipus hostal-restaurant de 3 plantes, que és conegut com la “casa de la vergonya”. Sembla que va ser construït amb diners recollits per al santuari, però en qualsevol cas, la seua ubicació, que amaga el castell i vora el santuari modernista, reclama una solució dràstica: el seu enderrocament.

Pugem al castell, les muralles del qual s’han beneficiat d’obres de consolidació i reconstrucció. L’interior es troba en un estat ruïnós, excepte una torre quadrada aïllada de tapial, i la peça més original, la torre triangular o Torre dels tres cantons que està al fons de l’antic pati d’armes. Aquesta torre és del segle XIV, i un dels primers exemples d’edifici cívico-militar d’estil català i, segons diuen, un disseny triangular únic a Europa.

Tots els anys el novelders pugen en romeria al santuari. Vicent Todolí, tot un veritable expert en festes i tradicions valencianes ens explica els actes::

“La patrona. Maria Magdalena, és baixada del santuari de la Mola el 20 juliol de cada any al poble a l’església de sant Pere per a presidir les festes. La petita imatge va adornada amb singlots de raïm –la millor negra i la millor blanca del poble segons un concurs anual-. La processó de baixada és multitudinària per a les festes, Moros i Cristians. Després de festes i “la muntà” és fa primer dilluns d’agost.”

Lluís ens baixa en el cotxe a veure la complicada ubicació de les empreses de Novelda, els polígons industrials i, inevitablement ens tocarà parlar de l’altre gran sector econòmic de la comarca, la pedra: el marbre i la pedra de Bateig, però això serà un altre dia.

Per anant fent boca, només dir que la pedra decorativa és una indústria de molta tradició a Novelda. Als segles XVIII i XIX ja era famós el marbre i el propi marqués de la Romana tenia una fàbrica de marbre i jaspi. La pedra bateig és la pedra natural de Novelda. Molts palaus i panteons de Madrid de finals del XIX es varen fer amb ella. Abans de la desamortització les pedreres eren comunals, però a partir de 1870 passaren a mans privades.

El marbre tampoc és una matèria prima de Novelda, el porten dels pobles veïns. La pedrera més important és la del Coto a Pinós, el marbre de més prestigi el crema marfil, i l’empresa més important la Levantina, amb seu a Novelda, com també ho és l’Associació del Marbre d’Alacant.

Les activitats pròpiament industrials representen a Novelda el 56,7% de totes les activitats industrials (incloent-hi la construcció), el percentatge més baix de les ciutats del Vinalopó, excepte Elx. Hi predominen les d’Extracció i transformació de minerals, energia i derivats, indústria química (113); i les d’Activitats manufactureres (102). De construcció n’hi ha 195. La ciutat ha perdut, en el període 2007-2012, el 14,4% de les activitats industrials.

Si mirem el rànquing[3] 2015 (exercici 2013), de les principals empreses de Novelda observarem que està formada per una barreja d’empreses del sector de l’alimentació i del sector de la pedra, però també de la indústria auxiliar, com la d’envasar infusions, Martínez i Cantó, i la de productes químics, Tártaros Gonzalo:

Empresa Vendes 2013 % sobre 2012 Ocupats
Levantina y asociados de Minerales SA 164.251.000 -6,41% 967
Jesús Navarro SA 59.365.020 1,21% 248
Tártaros Gonzalo Castelló SL 26.642.145 7,14% 56
Martínez y Cantó SL 25.505.151 4,80% 134
Intermarmor SL 16.088.495 -3,43% 29
Azaconsa SL 13.409.132 4,83% 83
Manchamar SL 10.989.751 9,97% 25
La Barraca Alimentación 9.137.733 1,18% 78
Mármoles Hnos. Jiménez SL 8.369.458 13,97% 34
Antonio Garcia Iñesta SL 7.190.254 -23,92% 26
Fiorantina Stone SA 7.015.147 3,34% 7
Mármoles Seller SL 6.730.519 -5,11% 39
Mármoles Bempe SL 6.712.656 5,78% 10
Verdú Cantó Saffronspain SL 6.538.191 6,95% 32
Bateig Piedra natural SA 5.534.221 -8,38% 49

Novelda té una certa importància en el sector de comerç l’engròs, tant el dedicat a productes agraris, begudes i tabac, 52 empreses, però especialment en el del productes interindustrial i assimilats, 122 empreses, i això que n’ha perdut el 20,5%, en el període 2007-2012,

El sector al detall també ha patit greument la crisi, en el període 2007-2012 ha perdut el 24,5% de les activitats. Actualment dedica al comerç al detall 53.355 m2, pràcticament 2 m2/hab. D’aquests 14.341 m2 són d’alimentació, i 35.173 m2 de no alimentació, especialment productes per a la llar i altres.

En l’alimentació hi ha un gran nombre de botigues tradicionals i 12 supermercats. El comerç al detall d’alimentació es caracteritza per tindre una superfície molt petita, 10,6 m2 de mitjana per botiga, quan la mitjana sol situar-se en almenys 20 m2 (Elx 23,4 m2). La superfície dedicada a roba, calcer, perfumeria, etc., és poc important. En el mateix període, les activitats de bars i restauració han caigut un 15,7%

Novelda compta amb un parc comercial, Ledua Park. 13.500 m2 dedicats a alimentació, galeria comercial, centre de l’automòbil, oci i restauració. No té molt d’èxit la meitat de la superfície no s’ha ocupat, només hi ha un Aldi, un Carrefour, una botiga d’articles xinesos i una gasolinera. El gran pol d’atracció comercial i d’oci és Alacant (“Alacant viu d’això”) i també el centre comercial d’Elx. En menor mesura ho són Novelda-Petrer i Villena. L’oferta comercial de Novelda només reté el comerç de proximitat de la seua subcomarca. Això si, al futbol tots són de l’Elx.

És cridaner que la ciutat només tinga 11,2 línies de banda ampla per cada 100 habitants (Elda 20, Elx 22,3), la més baixa del Vinalopó i que, per altra banda, tinga el major índex de vehicles a motor de tot el Vinalopó, 0,72 per habitant. La compra d’automòbils va tindre un creixement molt elevat en el període 2002-2007 (4.547 cotxes, un increment del 31,32%) i, però en el període 2007-2012, s’ha paralitzat l’adquisició de cotxes nous i ha hagut una forta baixada del parc de camions i furgonetes (el -7%).

Els índex econòmics que ens facilita la Caixa[4] mostren la nul·la importància del sector turístic a la ciutat; però mostra un elevat índex industrial, 167, duplicant els d’Elda, Villena o Crevillent; i també un índex comercial a l’engròs elevat, 115, bastant més important que Villena i a l’altura de Crevillent. El comerç al detall està en consonància en la seua capitalitat subcomarca. Comparativament, durant la crisi, Novelda ha mantingut a l’alça l’índex d’activitat econòmica

Índex industrial Índex comercial Índex comercial a l’engròs Índex comercial al detall Índex de restauració i bars Índex turístic Índex d’activitat econòmica
167 75 115 45 43 1 82

La situació pressupostària de l’Ajuntament no és per a tirar coets. Segons dades d’Argos.gva.es., del 2014, el pressupost municipal per habitant és de 786,50 € i el deute viu per habitant de 1.050,75.

L’alcaldessa Milagrosa Martínez, la Perla, imputada en el cas de la trama Gürtel, no va fer una gestió precisament brillant i va incrementar el deute durant la crisi. El pitjor de tot, és que les inversions i les infraestructures que necessitava la ciutat s’han quedat totes per fer. Ara, això si, la partida destinada de despeses de personal es va disparar fins arribar a significar, el 2012, més del 50% del pressupost municipal.

Per finalitzar vull fer-me ressò d’una noticia cultural del diari Novelda digital:

Sueños de sal, Cuatro vidas, cuatro sueños como ejemplo de superación en tiempos de crisis …resulta un híbrido entre ficción y documental….El film dirigido por Alfredo Navarro y producido por el empresario Jesús Navarro, y con banda sonora de Óscar Navarro, mostrará a los espectadores una visión optimista de la superación personal. “Sueños de sal” paseará por los principales festivales de cine (…) Los sueños de sal son el espiritu de un pueblo que, pese a tener un río salado, ha sabido reinventarse en cada crisis y levantarse a cada tropiezo.”

La productora és Condimenta films i ha comptat amb el suport, lògic, de Carmencita i de Tártaros González Castelló.

 

[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

 

[2] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62. 1984

 

[3] http://www.valenciaplaza.com/ranking_empresas_valencianas

[4] Anuari Econòmic d’Espanya 2013. la Caixa

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER