Xavier Barral
La tardor de l’any passat, viatjant per la zona de Palència en el marc d’unes conferències, vaig tenir la sorpresa de constatar que a la Plaza Mayor de Carrión de los Condes encara no s’havia tret ni acabat d’esborrar el nom de Plaza del Generalísimo Franco, i que al carrer principal encara hi figurava el nom de Calle José Antonio Primo de Rivera. Me’n vaig anar dret a l’Oficina de Turisme per demanar que m’expliquessin aquesta anomalia constitucional i em van dir que alguns grups municipals s’oposaven al canvi de nom.
La història ens dóna lliçons de destruccions i de reconstruccions, de substitució d’uns per altres. Són decisions sempre polítiques, fins i tot quan aparenten altres motivacions. L’iconoclasme bizantí va destruir les imatges fa molts segles, i els talibans van fer el mateix amb els budes gegants de Bamian no fa gaire. El castrisme va eliminar els retrats de Batista i ara alguns voldrien fer-ho amb els de Fidel. La Revolució Cultural xinesa va donar un exemple semblant. A Rússia les imatges gegants de Lenin van substituir les dels tsars, i a l’Iran les dels aiatol·làs les del xa. A Tunísia s’han substituït les de Ben Ali, a Líbia les de Gaddafi i a l’Egipte més recent a les de Mubàrak les han succeït les de Mohammed Mursi, que ara estan prohibides en benefici de les d’Al-Sissi.
Mentre que a Alemanya els símbols i retrats hitlerians estan vetats, a Itàlia els del període mussolinià campen arreu sense vergonya. La memòria pública amb imatges de vegades s’ha esborrat i d’altres s’ha congelat. Sovint, el nouvingut ha cercat com destruir-la ràpidament, perquè considerava que era la millor manera de mostrar que el poder era capaç d’eliminar el passat i la identitat. Aquest va ser el cas quan els americans van arribar a Bagdad, que es van afanyar a enderrocar davant dels ulls del món l’estàtua gegantina de Saddam Hussein. Hi ha països, en canvi, que assumeixen tota la història sense treure’n cap tros, tant la que fa de bon recordar com l’altra, la que condensa la vergonya. Alguns han escollit allunyar la memòria recent de la visibilitat pública, com a Hongria, on les grans estàtues del període comunista han estat portades a un parc fora ciutat que s’ha transformat en memòria artística i històrica d’un llarg moment.
A Catalunya l’arribada del franquisme va suposar la destrucció de nombrosos monuments públics del passat republicà o simplement català. El monument a Francesc Pi i Margall, situat a la cruïlla de l’avinguda Diagonal i del passeig de Gràcia, n’és un exemple ben curiós, ja que es va reutilitzar i, després d’alguns canvis, va esdevenir un homenatge a Franco. Aquesta modificació va consistir a treure el medalló amb l’efígie de Pi i Margall i l’estàtua al·legòrica de la República, una figura femenina nua amb gorra frígia de Josep Viladomat. En el primer aniversari de l’ocupació de Barcelona aquest monument va ser tornat a inaugurar per celebrar la victòria franquista amb la col·laboració de Frederic Marès, de qui s’hi va posar una estàtua de la victòria. A Barcelona, com a totes les ciutats, s’han col·locat i s’han destruït diversos monuments commemoratius. Els reis hi han estat posats i n’han estat trets. Ferran VII, per exemple, a més de tenir un carrer amb el seu nom a la ciutat —el carrer de Ferran—, va ser commemorat amb dos monuments: el primer va inaugurar-se l’any 1831, però al cap de quatre anys va ser destrossat en la revolta del mes de juliol del 1835; el segon va instal·lar-se el 1850, i el 1868 va ser novament enderrocat durant la revolució.
Ara, a Barcelona, s’ha tret del saló de plens de l’Ajuntament el bust de Joan Carles I. No és un fet banal. Es una decisió política. Davant dels atacs de les dretes més conservadores, s’ha justificat el gest dient que aquell rei ja no era el cap de l’Estat. Però no s’ha substituït automàticament pel del fill regnant, Felip VI. S’ha argumentat que Barcelona tenia massa presència monàrquica en els seus símbols, monuments o noms de carrers i que calia que una comissió de la memòria avalués aquest percentatge a fi de restablir l’equilibri amb la tradició republicana. Curiosa afirmació que agrada a uns i desagrada a d’altres.
La història és un fet continu amb una periodització que és la que nosaltres li donem. Tot és una qüestió de conceptes. Es pot decidir de silenciar-ne una part i de privilegiar-ne una altra. Sempre serà, però, una decisió subjectiva de cara al passat d’un país. La qüestió central és la decisió de tallar la història en un moment determinat: la tria implica orientar la veritat històrica i modelar la memòria d’una manera determinada. En aquest cas s’està decidint que sigui la República el moment privilegiat que es vol aïllar. Res a dir, però qui ho decideix ha d’assumir que es tracta d’una decisió política sobre la presència del passat en funció de l’oportunitat del moment present.
Jo, personalment, trauria tots els busts de Joan Carles, començant pel que presideix el Cercle del Liceu. Però tot depèn de la idea que ens fem del país, de la relació Catalunya-Espanya, de la pròpia visió que cadascú pugui tenir de la història de Catalunya i de la consideració que es té de la contribució d’aquest personatge a la història col·lectiva. En tot cas, com a historiador de l’art, dipositaria aquestes obres a les reserves d’algun museu perquè són obres fetes per artistes i, com a tals, són, doncs, part de la història artística en general.
Publicat a l’Ara, dimecres, 5 d’agost de 2015
