Ontinyent, una ciutat amb vocació industrial (1)

ontinyent

Nèstor Novell

“Ni la incertidumbre de estas (lluvias), ni la pobreza del suelo pudiéron enfriar el ardor de aquellos Valencianos, hombres al parecer diversos de los de Villena sus vecinos; porque los montes y la tierra en los confines de Murcia y de Valencia son de la misma naturaleza; pero muy diversa la industria y la aplicación de sus dueños: y así se ven incultos los campos de Villena immediatos á las llanuras cultivadas del reyno de Valencia; y cubiertos de pinos los montes de este reyno, quando en los próximos de Murcia no se encuentran más de uno u otro”.

(Antonio Josef Cavanilles. Observaciones…. Valle de Albayda. 1.797)

 

Fa uns dies vaig assistir a una conferència de Rafael Beneyto i de l’alcalde d’Ontinyent sobre el dèficit municipal. La recentralització que practica el govern popular de Madrid –altra cosa és la pèssima gestió pública dels neoliberals valencians- no només és per la via d’ofegar a la Generalitat, l’encarregada de les principals polítiques de benestar social, i que l’obliga a privatitzar o tancar serveis públics bàsics inclòs el d’informació, sinó que també a escala municipal n’ha generat tot un seguit de normes de reducció de competències que han convertit el principi de subsidiarietat en una mera quimera. Cal llegir el treball de Beneyto[1] al respecte:

“Els ajuntaments han estat l’administració pública més maltractada pel desenvolupament de l’organització politicoadministrativa de l’Estat espanyol. No s’han respectat els principis d’autonomia local, subsidiarietat i suficiència financera, i amb l’excusa de l’estabilitat pressupostària i la sostenibilitat financera se’ls ha limitat moltíssim la capacitat de gestionar els assumptes públics i s’ha posat en perill el sistema de prestació dels serveis municipals.”

Segons l’alcalde, l’ajuntament d’Ontinyent ha dut a bon fi un sever programa municipal de reducció del deute que ha aconseguit una reducció del dèficit al 45% del pressupost en 4 anys. En aquests moments el deute viu és de només 433,12 €/hab., i el pressupost de 748,39€/hab.

A banda de la reducció del deute, les inversions també han tingut una forta retallada, ara són el 15%, en euros constants, de les de 2002. També s’ha produït una forta baixada, del 50%, de les despeses de personal, que passen a significar només el 18% dels ingressos.

Els estalvis d’aquesta política d’austeritat l’han aplicat a inversions en economia productiva, en el Lab Ontinyent amb la Universitat, i en polítiques socials, encara que han hagut d’incomplir la recent norma que obliga els ajuntaments a dedicar els superàvits a pagar el deute bancari

Per altra banda, l’Ajuntament dedica 450.000 euros anuals a allò que els veïns decidesquen sobre 10 propostes del Consell Ciutadà, un organisme que agrupa als nous consells ciutadans intersectorials que s’han creat per canalitzar la participació pública.

Mostra de tot això és el nou edifici de la Universitat inaugurat el mes de març de 2015. Hi acollirà els estudiants de magisteri, ADE, i Ciències de l’esport i l’activitat física, però també els nous estudis d’Unisocietat. En total un miler d’alumnes. A més, hi haurà una càtedra conjunta d’innovació de les universitats de València i Alacant, i un mestratge d’Enologia

Una altra mostra és el pla Reactiva a Ontinyent, impulsat per l’Ajuntament, Caixa Ontinyent i Innovall. Un pla que va consignar 250.000 euros el 2013 per a donar suport a nous projectes empresarials. Segons Vilaweb[2]

“El pla Reactiva a Ontinyent ha concedit fins ara cinc crèdits per valor de 117.000 euros, (…) s’hi han presentat divuit projectes, dels quals només aquests cinc estan ja definitivament aprovats”.

Ontinyent és la ciutat més important de la Vall d’Albaida, amb una població, el 2014, de 36.180 habitants (el 2001 en tenia 32.687 i al 2010, 37.935), la qual cosa suposa el 40,36% de la comarca. La seua vocació industrial és indubtable. Però a més, en els darrers anys, havia esdevingut la veritable capital del districte del tèxtil, superant a Alcoi. En realitat, el tèxtil d’Ontinyent el conforma un Arc industrial que comença en Atzeneta d’Albaida i acaba en el poble del musicòleg Llorenç Barber (i de Nino Bravo), Aielo de Malferit. L’Arc és perllonga, amb menys intensitat, fins a l’Olleria, Bocairent i Fontanars dels Alforins.

Polígons industrials de l’Arc Industrial d’Ontinyent – la Vall d’Albaida

Població Superfície (m2) m2 Pol .Ind./ hab.
Ontinyent 2.008.502 55,51
Agullent 666.598 273,75
Benissoda 99.158 228,47
Albaida 511.520 84,81
Atzeneta d’Albaida 134.584 114,54
Aielo de Malferit 654.799 140,61
l’Olleria 1.249.896 149.17
Bocairent 639.367 147,49
Fontanars dels Alforins 27.694 27,89
TOTAL ARC INDUSTRIAL 5.992.118 92,73

Font: Banc de dades municipals. www.argos.gva.es

L’Arc té una forta dotació de sòl industrial no sempre de les dimensions i els serveis que serien exigibles. Abans d’arribar a Ontinyent i entrevistar a Rafael Beneyto em passege per Albaida, Benissanó i Agullent per veure l’activitat dels polígons i respirar l’ànima d’aquest eix industrial

En Albaida he quedat amb Maria Josep Garcia que durant un grapat d’anys ha estat a directora de l’IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida). Mentre faig temps per a l’entrevista, per fi puc visitar el restaurat palau dels marquesos d’Albaida i accedir al seu patí interior, una visita que paga la pena.

Maria Josep em rep, a punt de fer vacances, en el seu despatx de directora del CEIP Elies Tormo d’Albaida. Amablement, tot i l’estres pels treballs burocràtics que els docents han de patir a l’acabament del curs, parlem del sentiment comarcal, de la crisi i de la situació cultural d’Ontinyent.

L’IEVA, ara i adés, sempre ha fet perquè s’hi associaren i col·laboraren les diverses associacions culturals de la Vall. També, sempre ha intentat que les activitats, que per raons òbvies es realitzen majoritàriament a Ontinyent, també es feren als pobles o, almenys, que els pobles es beneficaren d’algunes de les accions que es programaven al si d’un projecte. El cas més clar és la realització del Congrés de la Vall d’Albaida, però en altres línies de treball, com per exemple, l’Espai d’Opinió (xerrades, conferències, presentacions de llibres i taules redones de temes ben diversos), es procura que cada vegada es faça en un poble de la comarca.

En la qüestió cultural, la Mancomunitat de municipis realitza una tasca important a escala comarcal. Organitza trobades anuals i procura que cada any es faça a un poble diferent. És el cas de l’Aplec de Danses, la Diada de Bandes de música, la Trobada de Teatre, la de Cors vocals i la de Titelles. Darrerament organitza excursions intra i intercomarcals amb molt d’èxit i ara organitza, en la mateixa línia, campionats esportius.

Maria Josep em posa de relleu el gran nombre de museus locals que permet treballar amb una xarxa cultural ben interessant. El museu d’artesania d’Atzeneta, el d’etnologia de Benissó (Benissoda), el museu del bonic palau Marau de l’Olleria dedicat al vidre, els museus del tèxtil, d’arqueologia i de Moros i Cristians a Ontinyent, el museu de titelles i el de Segrelles a Albaida, els de Bocairent ……

“Cal tindre en compte també el treball de presentació de llibres i les campanyes d’animació a la lectura que fan les biblioteques, especialment les de Montaverner, l’Olleria, Bocairent i Ontinyent. A escala municipal l’Ajuntament d’Agullent pot ser que siga el més compromés en la cultura del País, fent activitats culturals de tota mena i per totes les edats.

Però fora de l’IEVA i allò que fan les administracions locals, la veritat és que cada poble fa la seua, i cada vegada es centra tot més a Ontinyent, una població que no mai ha tingut una visió comarcal.

Una nova instal·lació, molt ben pensada, agradosa, que permet usos polivalents i ben dotada de recursos, és el Centre Cultural Caixa Ontinyent.”

Aquest és un edifici nou, racionalista, de parets llises i blanques que han fet darrere el carrer Major vora el riu. La programació és molt extensa i variada. La Caixa Ontinyent permet que puga ser utilitzada pels col·lectius de la comarca prèvia sol·licitud i presentació del projecte que es vol desenvolupar. Aquesta instal·lació ha millorat molt l’oferta cultural d’Ontinyent i de la comarca.

En el tema de les publicacions, la crisi i el governs del PP, les han deixat reduïdes al mínim. És manté la revista Alba, que dirigeix Vicent Terol, però ara només n’ix un número a l’any. De premsa, n’hi ha dos periòdics a Ontinyent: el Periòdic d’Ontinyent i Lo Clar. La informació que donen el 90% és d’Ontinyent, molt poca és comarcal. A més està el Vilaweb Ontinyent i la històrica revista Crònica, amb més de 500 números , que ara continua en la seua 5a. etapa i any 26, com a diari digital[3]. Maria Josep m’informa de noves alternatives culturals a Ontinyent, diferents, transversals, polièdriques i ben interessants:

“Una se’n diu El Filaner. La gestiona la Fundació Salvador Mollà i realitza exposicions i perfomances d’art contemporani, projectes que barregen menjar, música, pintura i taller de ceràmica.”

L’ànima del projecte és Voro Mollà. Utilitza una nau industrial vella per fer diverses activitats i exposar de manera permanent l’estudi-taller del propi Voro Mollà i una exposició de Josep M. Bartolomé “Manduca”. Les activitats tenen un cert èxit i aconsegueix involucrar a molts artistes de la comarca.

“Un altre projecte nou, modern i alternatiu ve de la ma de gent més jove: Ca la Mera, que la gestiona l’Assemblea de Jovers Meruts. Fan concerts, tallers de tot tipus (cultura, ioga, gastronomia, desobediència civil, etc.). Ara estan organitzant la seua universitat d’estiu merudiana.”

Cal recordar que ontinyentins són Xavier Mollà, una gran fotògraf del territori; Tudi Torró, tot un referent del món educatiu valencià i de defensa de la llengua a l’escola. Miguel Angel Murcia, professor de composició i reconegut concertista de música electroacústica, audiovisuals, música de cambra i ensemble arreu d’Europa. Murcia també ha estudiat l’obra operística de Josep Melcior Gomis i Colomer, l’ontinyentí i amic de Berlioz i Rossini, i compositor de l’himne de Riego a partir d’una cançó popular de la Vall d’Albaida.

He arreplegat una estrofa que es cantava durant la República amb la música de l’himne de Riego, però ningú m’ha sabut dir si té a veure amb la cançó originària o si és una burla (cosa molt més probable) de l’himne republicà

“Si vol sopar no te’n vages / sardines pudentes tinc / caragols en vinagre / i una salseta de grills”.

La conversa a Maria Josep deriva inevitablement en la necessitat de vertebrar aquest país de petites illes culturals, invisibles més enllà de la comarca.

“Ens calen mitjans de comunicació propis i que es creguen el País, que traguen a la llum la societat civil valenciana. Necessiten la televisió i la ràdio pública. Internet està molt bé, però atomitza i no prioritza la informació. Cadascú només coneix el que fa la gent del seu club. Per altra banda cal que a les institucions culturals hi haja gent que crega en la comarca i en el territori. En aquest sentit Ontinyent és una ciutat que es mira molt el melic”.

La conversa finalitza parlant d’iniciatives. Comentem aquella idea que es va plantejar a la Xarxa Llull de Ciutats Valencianes. Es volia aconseguir que les ciutats de la xarxa s’obligaren contractar una quota mínima d’artistes, creadors o intel·lectuals valencians, en les seues activitats culturals, els seus actes protocol·laris o en les seues festes. Les propostes culturals podrien eixir de les pròpies xarxes d’artistes i intel·lectuals que podrien ser gestionades per la pròpia Xarxa Llull, la qual cosa permetria estretir relacions amb les ofertes culturals de la resta dels Països Catalans.

La conversa ha estat llarga i s’ha fet tard. És hora d’anar a dinar. Passe pel petit poble de Benissoda, a la dreta indústries, a l’esquerra urbanitzacions i dotacions esportives, i arribe a Agullent. El poble té un centre cuidat i ple de vida. L’església de sant Bartomeu senzilla, sòbria i equilibrada. Una placa ens recorda el Miracle de sant Vicent. El poble ho commemora cada any amb una obreta de teatre que realitza el grup local l’Altet de l’aire. El sant miraculós, que parlava valencià i l’entenien en tot el món, va fer aquest miracle molts anys després de morir. Segons Vilaweb[4]

Agullent commemora el Miracle de la Pesta, atribuït a Sant Vicent Ferrer, amb la Nit de les Fogueretes. Segons la tradició, en la nit del 3 al 4 de setembre de l’any 1600, quan havien mort ja 83 veïns a causa d’una pesta declarada al municipi el 7 d’agost, es va escoltar un fort soroll a l’ermita dedicada a l’advocació del religiós valencià. L’ermità Joan Solbes va acudir al temple i s’hi va trobar el propi Sant Vicent Ferrer resant de genolls, per la qual cosa va eixir corrent a casa per a avisar la dona. En tornar minuts després, ja no hi havia ningú, però una llàntia que estava d’antic apagada a l’interior de l’ermita es va trobar encesa. Des d’aquell moment, es va ungir de l’oli de la llàntia, que hui es objecte de devoció popular, als malalts del poble i ningú més no va morir de pesta a Agullent.”

A la part de darrere del poble està el bonic paratge de la Font Jordana, on comença la pujada cap a l’ermita de sant Vicent. Al restaurant que hi ha vora la icònica i refrescant font em preparen un dinar molt digne a preu assequible. Torne a pujar al poble vora el convent de sant Jacint, que té unes pintures atribuïdes al pare de Josep Renau, i em dirigesc cap a Ontinyent. La carretera és una successió de polígons industrials.

El dia és calorós i el sol encegador, però ja se sap que la vida del visitant és dura si es vol fer camí. Aparque a la placeta on estava l’antiga fàbrica modernista de Paduana. L’edifici s’està readaptant per a altres usos, només salven la façana. Aprofite l’ombra del carrer Major, que segueix paral·lel al riu del Pou Clar i que era l’antic camí a Gandia, i m’adrece cap a la quilla de la nau ontinyentina[5]

“El mas (de las poblaciones del valle) occidental de todos es Ontiniént, que yace á la derecha del rio, cercado port todas partes de huertas. Su figura se parece a la de un barco, en cuyo fondo ó quilla está la plaza, siguiéndose despues por ambos lados espaciosas calles, sucesivamente mas altas, las mas de ellas incómodas por la desigualdad del terreno: su caserio es muy decente, distinguiéndose muchos edificios de vecinos nobles y otros hacendados.”

El carrer en conjunt és agradable i, llevat de certes intervencions totalment descontextualitzades, manté el caràcter de carrer principal on vivia la noblesa i la burgesia des del segle XVIII. Es conserven diverses cases palaus del XVIII, amb fortes intervencions del XIX, que pertanyien als Nadal, Maians, Barons de santa Bàrbara, Cerdà i Puig. Moltes d’elles ara contenen les dependències municipals de cultura. Aquesta presència nobiliària va fer que els pobles de la comarca posaren als ontinyentins el malnom d’usietes i madametes[6]. També s’hi troben l’església jesuïta de sant Carles Borromeu, la que fou del convent de sant Francesc i, al raval, l’església del gremi dels draps, sant Miquel, del segle XIV.

Ontinyent fou una vila reial baluard, amb dret a vot a les Corts Valencianes, que va créixer al voltant d’un castell andalusí: hisn Untiyàn. Ben a prop del castell es troba del jaciment romà del Llombo. La vila apareix esmentada al segle XI per Ibn al-Abbar com a lloc de naixença del poeta al-Untinyaní.

La seua condició de frontera amb Castella i el regne de Granada explica la importància del bastió fortificat, la gran mobilitat dels nous pobladors que s’hi establiren i l’expulsió immediata dels sarraïns de la vila. El terme d’Ontinyent comprenia també els actuals d’Agullent, Fontanars dels Alforins (inclosos els Alforins annexionats per la castellana Villena), i Cabdet. Entre 1312 i 1501, Ontinyent hagué de fer front a 14 conflictes bèl·lics.

Després de la guerra de les Germanies, on Ontinyent va tindre un gran protagonisme de la mà d’Esteve Urgellés, capità general de la Germania, la vila va créixer per l’expansió de la manufactura del drap de Bocairent. La vila es desbordà cap el Raval, el qual aniria creixent, conformaria el carrer Major i acolliria els edificis administratius; la Sala del Consell, la Llotgeta del Mostassaf i l’Almodí. La vila accentuaria el seu caràcter de ciutadella, front a l’expansió de la ciutat al voltant de la nova plaça Major, les Cases Noves que acabaran sent el Poble Nou.

El creixement s’aturà amb la neteja ètnica de 1609. Unes 500 famílies abandonaren la població per anar a ocupar les cases abandonades pels moriscos al camp o en altres poblacions veïnes.

Me’n puge a veure el Raval antic, carrer dels Teixidors, carrer d’Enmig, Carrer de Dalt, fins a la plaça del Mercat. A la vora el barri del Cantalar on es trobaven les manufactures de terrissa i porcellana que esmenta Madoz. La pujada de vegades és “incòmoda”. Carreres estrets, poc veïnatge, cases refetes junt a d’altres a punt de col·lapsar, casals importants junt a construccions modestes. Pense en la dificultat de conservar un patrimoni tan potent i de vegades poc amable per habitar.

Paisatge urbà / on sempre hi ha costeres / amunt i avall / que ens recorden / l’origen / d’antics relleus / de llomes i fondàries / on s’ha assentat / l’Ontinyent que ara puja / per Tomàs Valls / i que potser / davalla / pel Delme o / -pots triar altres rutes- / pel Cantalar / de Sant Carles –o l’altre / de Sant Vicent. I sempre arribaràs / a un lloc que els peus / on els ulls / fan abastable. / I no has provat / d’anar per les travesses?”

David Mira. Passeig per travesseres

Després ja vénen les cases de la postguerra i la plaça de sant Domènec, antic centre comercial en evident regressió, i que fa de sutura entre el casc antic i l’eixample de la ciutat que s’inicia als anys 70. Avingudes, carrers amples i bona quadrícula. Arquitectura adotzenada i urbanisme presuburbial i desenrotllista. Barris de sant Josep i del Llombo.

Per la seua banda, la Vila, declarada el 1974 conjunt històric artístic nacional, fa 30 anys es trobava totalment degrada, ara constitueix un dels centres històrics més bonics del País. L’esforç de rehabilitació ha estat enorme i el resultat, tant respecte a l’urbanisme i les construccions originals com a l’assentament de residents, és notable, atés el punt de partida. Només el buit de l’aparcament del carrer Trinitat (antic call) i l’edifici de l’ambulatori vora l’església de santa Maria, generen un efecte altament negatiu. Passejar pels carrers, placetes; visitar l’església, presidida per l’imponent campanar, amb un bonic retaule del XV, i obres de Ribalta, Segrelles i Marià Benlliure; entrar a l’antic Palau de la Vila, amb el seu didàctic museu valencià del tèxtil; i contemplar el riu des de les restes de les antigues muralles, i la ribera -que mereixeria d’una adequada integració a la ciutat com a pulmó verd; i el barri popular de sant Rafael, a l’altra part del pont vell… és una experiència recomanable. Però tornem a la història.

 

Quan el mal ve d’Almansa…

Durant la guerra de Successió la Vall d’Albaida es declarà austriacista. A Ontinyent va caldre la presència del general gandià Francesc Garcia Dàvila, amb 3.000 homes, davant les muralles, per a què Ontinyent s’adherira a la causa de l’arxiduc Carles el dia de Nadal de 1705. La derrota total d’aquest general a Elx deixà el sud del País en mans del borbònics i a Ontinyent, altra vegada, com a ciutat baluard de frontera.

El cardenal Antonio Belluga, que després tant va fer per castellanitzar la governació d’Oriola, i el propi coronel botifler Pere Corbí, posaren setge a la Vila els primers mesos de 1706. Al segon atac la Vila és rendí per lliurar-se del saqueig, però l’acord no va ser respectat, es produïren fortes represàlies i Belluga suprimí els drets de la ciutat. Tan fort va ser el saqueig que les tropes castellanes i murcianes, satisfetes pel botí aconseguit, abandonaren els regiments i Belluga hagué de retirar-se a Villena.

Amb la derrota d’Almansa la primera ciutat en retre’s al mariscal d’Asfeld va ser Ontinyent. Darrere deixava, entre 1706 i 1708, mil set-centes víctimes de “l’efecte caserna”: tifus i altres malalties contagioses produïdes per albergar les tropes i les milícies de la Vall d’Albaida. Una quantitat de morts superior que la terrible pesta de 1600.

Però després de la guerra encara hi hagué un resistència austriacista a tota la Vall d’Albaida. Segons Vicent Terol[7]:

No seria gens fàcil la tasca que tenien al davant les tropes borbòniques que es disposaven a ocupar el país dels valencians. En efecte, el contrast és total entre la facilitat amb la que el País Valencià havia reconegut l’arxiduc Carles com a sobirà i les enormes dificultats de les tropes borbòniques per recuperar-lo, que es van allargar durant quasi dos anys. I mentrestant els miquelets (molts d’ells antics maulets de les milícies austriacistes) hostilitzaven les vies de comunicació i d’avituallament, els combois i les patrulles borbòniques. (…) En abril de 1708, tres mesos després de la caiguda d’Alcoi, les autoritats borbòniques reconeixien que la contrada conformada per Vilallonga, Vall de Gallinera, Vall d’Ebo, de Laguar i “todos los lugares de las Montañas” estaven controlats totalment per miquelets”.

 

Agricultura comercial, industrialització

 

El final del segle XVIII és una època d’expansió d’Ontinyent, la causa serà el desenvolupament d’una rendible agricultura comercial. És a partir d’aquests anys, i durant el segle XIX, que el terme d’Ontinyent i la Vall d’Albaida en general, s’omplirà de masos. Com molt bé descriu Paco Tortosa[8]: “encara crida l’atenció, en tota l’allargassada planura comarcal, l’existència de grans masos i cases senyorials, ara pràcticament en ruïnes”. Corresponien a propietats de grans extensions agrícoles que amb la crisi de la fil·loxera, la progressiva introducció d’una agricultura capitalista i la major rendibilitat de la indústria tèxtil, anirien abandonant-se a partir de la dècada dels 60 del segle passat. Això inicià un procés d’accés a la terra de petits propietaris. Amb aquests antecedents de poblacions agràries de marcat caràcter conservador, no estranya que la Vall d’Albaida siga un cas paradigmàtic de presència del caciquisme fins ben entrat el segle XX.

A finals del XVIII Cavanilles[9] descriu l’economia de la ciutat, posant de relleu una situació que perdurarà fins les darreries del XIX, una economia bàsicament agrària que compaginava el treball en petites manufactures.

“Al principio del siglo actual solo constaba de 850 vecinos, (…) hoy tiene 2100, inclusos 500 que viven dispersos en cortijos ó casas de las huertas y Alforíns. Estos son todos labradores, como también la mayor parte de los que habitan en la villa, donde hay 1500 personas empleadas en las fábricas de paños, bayetones, lienzos y papel. En ellas texen al año 40.000 varas de paño, 2500 de bayetones, 6300 de sayales, 9000 de lienzo, y fabrican mucahs mantas de pelo cabrío, 13000 arrobas de aguardiente, y 4.000 resmas de papel (…) benefician en el martinete como unas 200 arrobas de cobre (…)Ponen sumo cuidado en mejorar las viñas , que les produce 160.000 cántaros de vino (…) la cosecha anual se regula en 19000 arrobas de aceyte (…) El recinto privilegiado del término son las 10800 hanegadas de huerta dispuestas en graderias en las riberas del Clariano.”

Amb la caiguda de l’antic règim Ontinyent es mostrarà com una ciutat molt pròxima al radicalisme monàrquic, com ho demostra l’avalot de la Puríssima de l’any 1823. També la ciutat serà un dels principals bastions carlins, aportant molts voluntaris a la causa, fins a la derrota del general Santés al Pla de Camorra de Bocairent.

A mitjan segle XIX les produccions són molt semblants a les que descriu Cavanilles, però la ciutat pateix d’un estancament evident segons Madoz[10]:

“(Industria). La agrícola, 7 máquinas de cardar é hilar lanas, 5 batanes, 33 fáb. de paños, 13 de lienzos, 6 de destilar aguardientes, una de loza fina, 5 de tejas y ladrillos, un martinete, 3 molinos de papel, 19 harineros y 33 de aceite; se halla todo en estado de decadencia.”

Ontinyent, que va ser declara ciutat el 1904, durant el segle XIX i el primer terç del XX veurà aparèixer els primers moviments sindicals, majoritàriament catòlics, com correspon a una ciutat netament conservadora. Amb l’arribada de la República per primera vegada guanyaren a Ontinyent els partits republicans, fenomen només explicable pel creixement de les manufactures que havia anant produint-se. Ismael Vallés[11] mostra el canvi substancial de l’agricultura a la indústria.

“Podem observar clarament com el nivell de la tributació industrial sobre la total és creixent des d’un minoritari 23’2 % el 1891 fins a una clara especialització industrial el 1938 amb el 52’5 % del total tributat. La especialització tèxtil en canvi tot i estar present manté un nivell  que se situa als voltants de la tercera part del total de la tributació industrial.”

Evolució de la tributació total, industrial i tèxtil d’Ontinyent, segons matrícules industrials

Anys Tributació Tributació total (ptes) Industrial % Tributació Tèxtil %
1895-96 19.512 6.071 31’0 1.450 23’8
1901 22.364 8.616 38’5 1.919 22’2
1933 149.054 66.229 44’4 23.247 35’1
1941 242.831 112.521 46’3 43.769 38’8
1945 345.775 180.095 52’0 83.948 46’6
1949 570.841 334.181 58’5 209.030 62’5

La consolidació del procés industrialitzador es produirà amb l’autarquia i en part gràcies a les acumulacions de capital que s’obtenen de l’estraperlo. El quadre de les matrícules industrials de Vallès mostra la consolidació industrial del tèxtil durant els anys 40, atés que el tèxtil el 1949 ja suposa el 62,5% de la tributació industrial, tot i que, a finals de la dècada, 80 telers són encara manuals, és a dir, més artesania que no indústria.

Als anys 60 i 70 Ontinyent es converteix en una ciutat industrial basada en el tèxtil. Simultàniament arriba la immigració de Castella-la Manxa i d’Andalusia. Són anys de profundes transformacions urbanes i de gran creixement demogràfic. Creixen els barris de sant Josep i de sant Rafael.

Segons Vallés, les empreses amb més de 100 treballadors eren:

Principals empreses ontinyentines segons el catàleg sindical de1966.   (per nombre de treballadors)

Paduana SA  (mantes i regenerats) 234
Tortosa i Delgado  (llanera) 179
Josep Mataix SA 173
Indústries Reunides Jordà 161
Manuel Revert i Cia 156
Vda. d’Enric Pérez Moltó 102

Els anys 70 ja mostren l’empenta d’Ontinyent i del seu arc industrial i el declivi d’Alcoi. Continuant amb l’estudi de Vallés

Llocs de treball als principals  nuclis industrials de la regió Alcoi-Ontinyent, segons dades de la cotització a la Seguretat Social el 1987

Alcoi 10.101 Muro 1.167
Ontinyent 6.698 Benigànim 1.132
Cocentaina 1.780 Bocairent 744
Albaida 1.711 Agullent 643
Banyeres 1.325

“La distància en habitants i en població ocupada en la indústria, entre les dues capitals de la regió, Alcoi i Ontinyent, s’acurta. L’especialització tèxtil que en Alcoi representava a principis del XIX el 80 % s’ha reduït a un terç el 1987 mentre a Ontinyent s’aproxima al 50% i depassa aquesta quantitat a la resta de nuclis industrials  amb Agullent i Albaida.”

La creació de l’IMPIVA, el 1984, va ser una ajuda molt important per al sector. Per primera vegada es dotava d’una infraestructura de suport tècnic a la innovació i a la internacionalització. Al tèxtil, l’Institut Tecnològic es denominà AITEX, amb seu a Alcoi. El 1990, n’eren membres 53 empreses d’Alcoi, 21 d’Ontinyent i 20 de Cocentaina, més les d’altres poblacions.

Les dades dels treballadors fixes ocupats en la indústria tèxtil de la regió Alcoi-Ontinyent, el 2004, segons el cens de la UGT, que aporta Vallés, mostren que els ocupats als pobles de la Vall d’Albaida ja és superior als de les Valls d’Alcoi

Treballadors tèxtils fixes a les indústries de la regió Alcoi-Ontinyent. 2004. Dades UGT

Vall d’Albaida Valls d’Alcoi
Ontinyent 2.612 Cocentaina 1.341
Albaida 946 Alcoi 1.148
Agullent 820 Muro 751
Benigànim 441 Banyeres 542
Atzeneta 405 Villena 316
Alfarrasí 227 Beneixama 130
Bocairent 190 Biar 114
Salem 41 Benilloba 100
Els Fontanars 35 La Canyada 37
Montaverner 20
Total 5.737 Total 4.479

El predomini de la Vall d’Albaida és clar i la major importància d’Ontinyent al sí de la regió és del tot evident, doblant el segon nucli que és Cocentaina. Alcoi ha passat a un discret tercer lloc. Bocairent que havia estat al costat d’Alcoi el nucli històric originari ha quedat relegat a un lloc irrellevant. A ambdues comarques han aparegut nous nuclis industrials tèxtils: Benigànim, Alfarrasí, Villena, Biar i la Canyada”.

Superades la crisis dels anys 50, i la de superproducció dels anys 60 pel canvi de les selfactines per màquines contínues (que es superaria amb la introducció de les fibres acríliques i l’inici de les exportacions), la crisi del petroli dels 70 marcarà el declivi d’Alcoi i l’emergència del tèxtil-llar de la Vall d’Albaida. Les crisis del present segle són degudes a la mundialització, la globalització, la liberalització del comerç i l’entrada la forta competència dels productes de Xina i dels països asiàtics.

[1] Rafael Beneyto. L’endeutament dels ajuntaments valencians i les retallades a l’autonomia local (2010-2013). Fundació Nexe. Àgora 2.

 

[2] Reactiva a Ontinyent. Vilaweb. Dimecres  19.03.2014

 

[3] http://cronicaopinio.blogspot.com.es/

[4] http://www.vilaweb.cat/noticia/4037696/20120903/secular-nit-fogueretes-dagullent-obre-festes-miracle.html

[5] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural. Geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones 1981.

[6] Carlos Ros. Coloqui nou, gracios, y entretengut, que sels dona per un modo de refresc à les madametes, y usietes de apoqueta nit, ahon se refereixen les modes del dits suixectes, pera que tot hom es puga riure al llechir les sehues tontades compost en este present añy 1767, per un aficionat. 1767

[7] Vicent Terol i Reig. La Guerra de Successió a la Vall d’Albaida. Revista AGUAITS 24-25. 2007.

[8] Paco Tortosa i Pastor i altres. La Comarca de la Vall d’Albaida. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. 2000

[9] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural. Geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones 1981.

[10] Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y València. Institució Alfons el Magnànim. 1982.

[11] Ismael Vallés Sanchís. La indústria tèxtil a la regió Alcoi-Ontinyent,  1760-2004.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER