Puig (i Oltra) davant l’espill

Victor Maceda

“Sóc de l’opinió que hauríem d’estar reflexionant i acordant sobre com gestionar el canvi, el que sembla cantat, i a més, sobre com compartir la gestió d’aquest canvi amb la societat. Una faena gens fàcil, per descomptat, però imprescindible si no volem estar dient als pocs dies de les eleccions que contra el PP es vivia millor.” Va escriure-ho la tardor passada Mónica Oltra a la revista L’Espill, però de converses que aplanaren el camí d’un futur pacte a la Generalitat Valenciana, no va haver-n’hi. Cap. Zero. Mai. Potser per això, més recentment, en una entrevista al setmanari El Temps, la candidata de Compromís ja va deixar clar que, en cas que Compromís i Podem sumaren més escons que no el PSPV-PSOE, ella se sentiria “absolutament” legitimada per exigir-li a Ximo Puig la presidència de la Generalitat. “I no caldrà dir-li-ho amb tanta amabilitat”, advertia.

Puig va fiar-ho tot a la seua relació d’amistat amb Enric Morera. Tampoc no va actuar quan tothom –enquestes incloses– li avisava que el forat dels socialistes a la ciutat de València era de dimensions astronòmiques. Un forat negre pel qual s’han escolat milers i milers de vots. A les europees del 2014 els socialistes van caure al 17,1% dels sufragis al cap i casal, i Puig va reconèixer llavors que “problemes especials requereixen solucions especials”. Per contra, va optar pel laissez faire, laissez passer, i a les eleccions a les Corts, ha baixat fins un irrisori 13,5%. Hi ha tret 40.000 vots menys que Compromís, pràcticament la meitat. Un autèntic drama. Perquè un partit que no supera el 13,5% a la capital d’un país, difícilment el governa. De casos així, deuen haver-ne pocs.

Si Puig pretenia esdevenir president, ja fa temps que hauria d’haver tendit ponts amb Oltra. Acordant un programa comú, però també, per exemple, consensuant que lideraria el Consell el partit de l’oposició que més vots tinguera. En canvi, va preferir la incomunicació: l’un i l’altra van coincidir als debats electorals de rigor i poca cosa més. Ni tan sols a les paperetes de les meses electorals, atès que Puig va decidir de concórrer per la circumscripció de Castelló, un detall que a hores d’ara no resulta menor: en quina situació es trobaria avui si Oltra l’haguera derrotat a la demarcació de València?

Després que els valencians li hagen atorgat 23 diputats al PSPV, 19 a Compromís i 13 a Podem, ha sigut Oltra, qui s’ha negat a parlar amb Puig. No va agafar-li repetidament el telèfon, primer; no s’hi ha volgut reunir en privat, després, i ahir, en fer acte de presència a la reunió convocada per Antonio Montiel, va avisar davant la premsa que el programa de Compromís era “molt semblant” al de Podem, i que tots dos sumaven 32 diputats. Va venir a dir que són la força més votada… Ni que siguen dues forces diferents, almenys de moment.

Perquè tant ella com Montiel –en representació de Podem– ara no descarten la possibilitat de presentar-se units a les eleccions estatals del novembre. Un detall que tampoc no és baladí i que lliga amb la condició de Pablo Iglesias d’investir Oltra com a presidenta per tal d’involucrar-se en el Consell. Una hipòtesi que allunyaria Compromís de l’“estricta obediència valenciana” que predica i que no ha estat consultada a la militància de la coalició, que és qui finalment tindria la darrera paraula. Si ara fa uns mesos Íñigo Errejón va declinar la proposició d’Oltra d’anar units a les eleccions valencianes, per què haurien d’anar plegats a les pròximes espanyoles, sobretot tenint en compte que Compromís està en disposició d’obtenir grup parlamentari propi, un fet impensable fa no gaire? Amb tot, sorgeixen veus que arriben a suggerir d’esgotar els terminis previstos per a la formació del Consell i de forçar la repetició dels comicis, fent-los coincidir amb els del Congrés dels Diputats.

Davant això, Puig ha obert converses formals amb Ciutadans. Ho fa perquè ha de representar aquest paper, perquè vol liderar el govern, però és ben conscient que un executiu d’aquest tipus no tindria estabilitat. No hi confia i no ho desitja, en absolut. La sintonia amb Carolina Punset i els seus és molt menor que amb Compromís i Podem. Quan lloa la tasca d’Ignacio Blanco –igual com Morera, per cert– segurament enyora un mapa més fragmentat encara, en què Esquerra Unida actuara com a pegament. Però el mapa polític resultant és el que és, i ben mirat, Puig no hauria de posar-se tan nerviós. Oltra només ha insistit en una cosa: “La línia roja és el què, no el qui”.

Al capdavall, Puig juga amb improvisació, sota la consigna borgiana de “o Cèsar o res”, i Oltra, amb mestratge. D’experiència en té, i molta. Ja va guanyar el tour de force de les primàries de Compromís, aconseguint una llista a les Corts que, tal com ha reconegut, li evoca la cançó de Pablo Milanés: “No es perfecta mas se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Sap prou bé que els socialistes no la faran presidenta –Morera president de les Corts, sí; ella vice-presidenta del Consell i potser portaveu, també; i Ribó alcalde de València, evidentment; però presidenta de la Generalitat, de cap de les maneres– i té la paella pel mànec. Si Compromís acaba controlant tot això i alguna conselleria més de les que esperava, aquest serial haurà pagat la pena. Com més capítols incloga i més s’aprope al 19 de juny, per tant, la collita serà més sucosa. I de forma inversament proporcional, cada dia que passe, Puig estarà més penedit de no haver generat sinergies amb Oltra molt abans. El seu futur estava escrit en un espill.

Article publicat a La Veu del País Valencià el 2.6.2015

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER