València: història i present del cap i casal (i 5)

valenciamoderna

Josep Sorribes

Sobre la ciutadania, ara i ací

 

En aquest apartat, em pertoca parlar dels ciutadans de València. I ho faré des de diferents perspectives. La primera, la més prosaica, la de contar i descriure la situació del personal fins allà on em permeten les estadístiques diponibles. La segona la de parlar de les diversions del personal perquè ja es sap que no sols de pa viu l´home i la tercera, la de aquells trets sobre el melting pot de la psicosociologia col·lectiva (valors, manies, complexos…). Amb aquesta triple vessant crec que el lector es farà una idea una mica més correcta de quants i com som els que habitem al terme municipal de València, obviant una vegada més que la ciutat “real” és l´àrea urbana de València (uns 67 municipis).

Comencem per la compatibilitat possible. Remet al lector a un petit annex estadístic i gràfic on pot comprovar que el que ací es diu no és fruit de la imaginació. Dit això i com ja vaig comentar al principi d´aquest escrit , des del punt de vista demogràfic la ciutat ha tingut un èxit indubtable: passar dels

142.063 habitants de 1877 als 798.033 habitants del 2011 no demana més comentari. Si de cas, subratllar que les annexions forçades de nuclis propers la segona meitat del segle XIX tingué un efecte estimable en aquest creixement.

On vivim els valencians de la ciutat? Doncs en 18 districtes oficials de diferent pes poblacional. Els menys poblats son els tres districtes de pedanies i – això cal subratllar-ho – el centre històric on el despoblament ha estat molt fort i dels vora 100.000 habitants que hi residien a principis del segle XX hem passat a menys dels 25.000.En l´altre extrem estan els Poblats Marítims, Camins al Grau, Quatre Carreres, Patraix, Jesús, Extramurs i Rascanya. El terme mig l´ocupen l´Eixample, Saidia, Benicalap i Algirós mentre que Pla del Real , Campanar i Benimaclet estan en la part baixa. Un altre tret d´interés és que som una població prou envellida com demostra la piràmide d´edats. Pel que fa a l´origen de la població de la ciutat, dels 787.301 habitants registrats el 2014, 430. 363 havien nascut a la ciutat, 21.905 a la resta de l´ Horta, 61.756 a la resta de la comunitat, 147.487 a la resta de l´Estat i 126.600 a l´estranger. Una distribució que requereix un esforç d´integració i, al mateix temps, de respecte a la multiculturalitat. Si ha d´haver una narrativa compartida i un projecte de ciutat, feina no en falta. Com es pot suposar, la immigració es concentra als llocs de menor nivel lde renda amb més problemes d´exclusió social.

Deixem de costat la demografia per a parlar del constructe.Entre 1950 i 2011 el ratio d´habitatges per habitant ha passat de 0´20 a 0´59 i el 2011 a la ciutat 465.495 habitatges per a una població de 792.054 habitants. La importància del habitatge buits com a conseqüència del darrer boom immobiliari es fa sentir: no arribem a una vivenda per cada dos habitants. I això que no comptem els milers de segones residències que tenen els ciutadans de València en altres municipis de l´àrea metropolitana. Tot un excés de “taulell” que estem pagant molt car.

Les fonts estadístiques sobre l´estructura productiva de la ciutat no son gens satisfactòries i l´únic que podem afirmar és que, a hores d´ara, la presència de la indústria és marginal com a conseqüència del procés de descentralització industrial que tingué lloc a partir de 1970 i que féu que la gran majoria de l´activitat industrial estiga a hores d´ara en altres municipis de l’àrea. El que si que podem saber és que, com és vox populi i malgrat el clima aparentment “festiu” que és habitual a la ciutat, les condicions de vida del personal deixen molt que desitjar i han empitjorat de forma sensible els darrers anys per l´aplicació de mesures d´austeritat. En les estadístiques de l´annex es port comprovar la insuportable taxa d´atur (que és molt més greu en el cas de l´atur dels joves), la encara molt baixa taxa d´activitat de les dones en relació als homes, l´alt percentatge de gent d´aturats sense cobertura, l´elevat nombre d´aturats de llarga durada… i això per no parlar de l´increment dels contractes termporals i de la precarització del treball ni de la significativa reducció de l´atenció pública a la sanitat o l´educació. Negar l´estat del malestar a data d´avui sembla una temeritat i els increments positius del PIB -actuals i previstos- que deuen molt a la depreciació de l´euro, a la baixada del preus del petroli i a unes exportacions dinàmiques que en part s´expliquen per l´abaratiment de la mà d ´obra- estan lluny de reflectir-se en una millora de les condicions socials.

Deia abans que en aquest apartat hauríem de deixar un espai per comprovar que els valencians de la ciutat (en general tots el valencians) tenim el bon costum   de posar bona cara al mal temps i de divertir-nos en la mesura que ens deixen. Parlant de festa, el lector interessat en la reflexió sobre el tema pot recòrrer al treballs d´Antoni Ariño (El gen festiu: fonaments científics de les festivitats humanes. Antonio Ariño Villarroya (coord.), Pedro García Pilán (coord.) Mètode: Revista de difusió de la investigació de la Universitat de Valencia, ISSN 1133-3987, Nº. 75, 2012  o bé a La festa com a patrimoni cultural, Antonio Ariño Villarroya, Pedro García Pilán Mètode: Revista de difusió de la investigació de la Universitat de Valencia, ISSN 1133-3987, Nº. 75, 2012)

Per altre costat, el lector, a més de divertir-se llegint el llibre La Valencia Prohibida. Sexo vigilado en la ciudad. (Ed. Pentagraf 2004) de Ramón Solaz (dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu), pot consultar els apartats que dedica Sanchis Guarner a “la vida qüotidiana” en tots els capítols del seu magnífic llibre La Ciutat de Valencia. Jo em limitaré a deixar constància- amb l´ajuda de la Guía de la València Republicana– que en aquell temps malgrat les dificultats, la vida qüotidiana estava plena de ganes de viure i de llocs i ocasions per a demostrar-ho. En la contra del plànol que acompanya a la guia hi ha una completa relació d´aquests llocs ordenats temàticament : restaurants ( sols 4: Baviera, Jardines, la Marcelina i Petit Mira mar) però 63 cafés , bars i cerveseries (entre elles Balkiss, Lauria , Royalti, el León de Oro, Gambrinus i Trocadero), 8 locals d’espectacles i diversions (Alkázar, Apolo, Eslava, Russafa…), 40 cinemes (que es diu prompte). 4 dancing – cabarets ( Alkázar, Bataclán Mickey, Eden Concert i Tabú), 2 frontons ( Trinquete Pelayo y Frontón Valenciano) i, és clar, el camp de Mestalla on el futbol ja anava conquerint la primacia de l´espectacle de masses competint amb els bous. Passejar continuava sent un costum estés (i barat) però València ciutat respirava diversió pels quatre costats.

El conflicte bèl·lic féu minvar en part l´activitat però com a ciutat de reraguarda que era l´ambient no va decaure fins al final. Amb el nou règim la ciutat baixà   molts esglaons o retrocedí mig segle. La censura política i moral féu de les seues i la gent tampoc estava per a massa alegries. El futbol, els bous, el catch i la prostitució actuaren com a armes de distracció massiva acompanyades per l´obligat fervor religiós i les quasi-militaritzades i domesticades falles (vegeu l´història de la revista Pensat i Fet entre 1912 i 1972 en http://www.numerossueltos.com/revistas/pensat-i-fet.html.) Caldrà esperar als seixantes per a que comence a haver-hi una mica d´oxígen i al retorn de la democràcia per a que la ciutat tornara a reprendre el pols. Del 1991 ençà, canvien els costums “oficials”, tractant de mantindre la “tradició”, però la festa s´imposa i el boom de les telecomunicacions i sobretot dels mòbils revoluciona relacions i convocatòries.

Com u not pot (o ha de) fugir de segons quins temes, un mini- assaig com aquest sobre València ciutat no pot deixar de parlar del relliscós tema dels “valors”amb el permís de Marqués i els seu “País Perplex”(Ed. 3 i 4 1973) , de Rafael Ninyoles i la seua “Sociologia de la ciutat de València” (Germania 1996) i d’Antoni Ariño (Ariño, A.; M. García Ferrando, (2001). Postmodernidad y autonomía. Los valores de los valencianos 2000. Editorial Tirant lo Blanch; València).

Més enllà de l´allau d´adjectius que vaig utilitzar ja fa 13 anys i que figuren al principi de l´escrit, m ´agradaria començar per dir que malgrat l´aparent importància dels nostres dimonis familiars, l´eurobaròmetre de valors culturals (http://www.atlasofeuropeanvalues.eu/new/europa-regio2.php) no sols no ens posa malament sinó que en molts aspectes   el nostre “sistema “ de valors és envejable per a moltes altres regions europees. Dit això, parlar de com som els valencians de celles cap a munt sense caure en el tòpic és certament difícil. Tal vegada per això, m´agradaria limitar-me a uns pocs trets, discutibles com tots, però que crec que determinen prou el nostre comportament col·lectiu: un peculiar complex d´inferioritat, una permissivitat i una banalització de vegades excessives, un evident desinterés per ser o no ser cap i casal i un problema esquizoide amb la llengua i la “identitat”. Sense cap pretensió de dir la última ni d´encertar em permetré algunes reflexions en torn als trets esmentats.

Pel que fa al tan comentat “complex d´inferioritat”, pense que la cosa guarda prou relació amb la classe dirigent que ens ha tocat (o hem generat) i els seus comportaments servils o ineficients. Això afecta també a la llengua per la via de la castellanització, però té altres dimensions. El que aquí volia subratllar és no sols el costum de la noblesa d’habitar a la Villa i Corte els segles XVII i , tal vegada més encara , sota el centralisme borbònic del XVIII, sinó que, el que es més greu , l´inici de la modernització del país no generà cap moviment reivindicatiu envers el govern central i s´inaugurà l´època del dontancredisme, de les infinites comissions que anaven a Madrid i tornaven amb les mans buides, costum que continuà amb el blasquisme amb la nota de color dels comiats multitudinaris en l´estació. Seria llarg i fastigós relacionar la quantitat de “comissions” però, per si serveix d´exemple el “Directo a Madrid”, la propietat dels terrenys de Sant Francesc o la cessió a la ciutat de l´Albufera i la Devesa són tres bons referents. Amb Franco s´acabaren les “comissions” i en les darreres dècades, la feble representació empresarial ha représ el costum donant una penosa imatge siga el tema que siga. Que encara triguem tres hores en arribar en tren a Barcelona quan a Madrid ho fem en un hora és, per suposat, un problema tècnic i no polític (!). I de l´infrafinançament, el deute històric, l´arc mediterrani o la “discriminació” preferesc no parlar. Continua el servilisme cap a Madrid. Eixides de to a banda (¿on estaven els nostres valents empresaris i polítics i quan han reivindicat i per a què?), els que ara treuen o volen treure pit s´han passat dècades bavejant davant dels poders fàctics a Madrid o a València.

En aquest context seria un miracle que no quallara un cert complex d´inferioritat (molt ben utilitzat pel populisme de Rita Barberà, encarnació de la tia en dos… que s´enfronta a tots) i que fóra fàcil vendre, amb el plaer i beneplàcit de Madrid, un enemic exterior (els catalans, no cal dir-ho) que eren els que volien invadir-nos i furtar-nos tot, inclosa la personalitat. Una bona maniobra de distracció massiva electoralment molt rendible que s´ha prolongat fins avui amb una demencial Llei d´Identitat http://www.gov.gva.es/va/web/estatuto/senas-de-identidad, tot just abans d´unes eleccions que podrien posar en perill l´statu quo. És possible que “l´anticatalanisme“ tinguera al segle XIX alguna relació amb la polèmica proteccionisme – lliurecanvisme, però del 1978 ençà, ja sabem de què va la cosa. Quan hi ha un complex d´inferioritat interioritzat i fefaent – i això és matèria de la psicosociologia col·lectiva, una matèria a la que hauríem de prestar més atenció- a ningú hauria de sorprendre les reaccions compensatòries de “som els millors”,” som la vanguàrdia “, “ens tenen enveja” i altres delicatessen. Sols així es pot mantindre una certa cohesió social.

Passem a la permissitivitat i la banalització. D´antuvi vull deixar clar que hi ha una dimensió d´aquest tret nostre de la psicosociologia col·lectiva que a mi personalment em sembla la mar de bé: som prou descreguts i escamiformes, no és fàcil que ens arrosseguen xarraires, se´ns passa prompte l´eufòria i no s´acabem de creure res, som poc propens a l’escatologia i la metafísica (no serà per a tant!!) i tenim un substrat anticlerical conreat al llarg de segles. Ens agrada el bròfec  picant i fer broma de tot el que podem. Som imaginatius per a tot però també per als malnoms i el segon sentit de tot i les xarxes socials dels darrers anys en deixen constància. A més som – almenys en aparença- prou permissius amb els costums de cadascú, etc…

Podria continuar però crec que el lector ja sap per on vaig. L’altra cara d´aquestes honorables virtuts és que s´ho empassem tot, ho banalitzem i fem broma. No sé si som una societat corrupta o corruptible però és un fet que la corrupció, fins ara, ha passat poca factura electoral si s´atenim a les vots del 2011. La corrupció de vegades sembla que es considera un mèrit (què llestos són!!) i, en definitiva, a més d´inspirar els llibrets de falla, València sembla la ciutat on mai passa res i no serà per la bona fama que hem guanyat els darrers anys. Hi ha sempre excepcions – com el malaurat “accident” del Metro”- però conflictes com la subcentral elèctrica de Patraix o la barbàrie del Cabanyal (per posar dos exemples) no s´han traduït en un càstig polític. Veurem el comportament electoral del 2015 on sembla que -per fi!- pot haver factures a pagar malgrat la lamentable i habitual divisió de l’esquerra quan el vertader front popular és el del PP. Parlant de permissivitat i banalització, no es pot deixar de parlar del enrojolament que produeix l´ espectacle del “caloret” de la darrera Crida i de com això ha estat utilitzat. En qualsevol país (o regió) menys permissiu les conseqüències hagueren estat greus i immediates. Però ací optem per la camiseta, l´acudit… i el negoci i suportem que alguns traguen pit i reivindiquen espectacles tan obscens.

Complex, permissivitat (excessiva), banalització… i del cap i casal? Doncs bé. Ni és fàcil que una societat tan insegura com la de la ciutat tinga ganes de fer de vanguardia (perquè no sap ben bé de què) ni la història (amb comptades excepcions) ha deixat rastre de formulacions coherents. Fer país? PAI´s si que en sabem fer però país… Els blasquistes pretenien fer una ciutat- estat   com Atenes o Venècia i l´entorn rural el menyspreaven perquè estava ple de rectors i de camperols que els feien cas. Manava –per a uns i per a altres – la circumscripció electoral i el mateix Joan Lerma ha fet apología dels invertebrats. Un país existeix si la gent s´ho creu i si se l´estima i coneix. I València mai ha ajudat.

Ja fa 25 anys que Rita viu de Trànsits endins però abans tampoc hi havia massa voluntat ni claredat, més enllà de les declaracions formals. No hi havia cultura de capitalitat i l´ esquerra, amb algunes excepcions, no gaudia massa de la idea. Tampoc sabien que oferir. Crec que el mateix Lerma referint- se a la capitalitat de València, digué que “tenía que ganársela”. La ciutat de València no vertebra ni fa de vanguardia d´un país inexistent, els propis municipis del´Horta (més lluny simplement ens ignoren) miren a la ciutat amb recel i, per si algú li queda algun dubte de la retòrica del cap i casal, fins i tot els municipis annexionats la segona meitat del XIX, encara “van a València” i , curiosament, són els llocs on hi ha en temps recents més conflictivitat urbana. Comptat i debatut , la ciutat de València, de fet, ha renunciat a qualsevol tipus de lideratge perquè , conscient o inconscientment sap que rebria el rebuig generalitzat ( envejes i queixes de centralisme a banda). L´identitat esquizoide i la castellanització, de la que parle a continuació no és que haja ajudat massa precisament.

El quart tret que volia comentar era, tot just, el d´una castellanització profunda de la ciutat les arrels de la qual es remunten a la castellanització de la noblesa i de la burgesia i a lo “fi” que era i és parlant castellà. Escalante ens deixà pàgines meravelloses que eren també una premonició. El país (o algunes àrees del país) es resisteixen i la Llei d´Ús ha servit en part de contrapés (i també de cinisme oportunista en allò dels títols que “compten”). El secessionisme lingüístic continua i a l´Acadèmia Valenciana de la Llengua ni l´han consultada en la fantàstica i recent Llei d´Identitat, cosa que si que han fet amb Lo Rat Penat i acòlits. Les majories absolutes del PP al llarg de 5 legislatures (no érem tan rojos com ens pensàvem) són complexes d´explicar però el fet és que el personal ha votat a una alcaldessa que té a gala no dir ni una una en valencià i que quan ho fa (la darrera Crida) és pitjor el remei que la malaltia. Alguna cosa voldrà dir. Com alguna cosa vol dir (encara que la pregunta tal vegada estiga mal formulada) el que ens sentim “tan valencians com espanyols” quan es fan enquestes suficientment representatives.

Amb tots aquests trets- evidentment interrelacionats- allò de la identitat esquizoide té prou de sentit. I tot i que a la ciutat (com al país) siguem poc amics de la metafísica esdevé difícil no formular les preguntes màgiques: qui, com , quan , per què , per a què …

 

L´imprevisible futur

Fins ací, estimat lector, he estat capaç d´intentar descriure i – tal vegada– explicar una mica una ciutat com València, vella matrona que ha assistit a les ventures i desventures dels seus habitants. El futur, sempre imprevisible, depén de moltes coses però entre altres de la consciència, la voluntat i l´esforç d´aquesta generació i de les que han heretat el bo i el dolent, les històries exemplars o no, la complexa psicosociologia col·lectiva. Els meus millors desitjos. Parafrasejant a El Roto jo diria que és urgent repartir moltes cartilles de raonament i també que no sé si cada vegada ho tinc tot molt més clar o estic confós a un nivell superior. Salut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER