Néixer, créixer, canviar

Cs

Joan B. Culla

Eren unes frases tòpiques en boca de les mestresses de casa de la generació de la meva mare quan volien subratllar que estaven molt crescuts el fill o la filla d’alguna família del veïnat: “Sembla mentida! Però si està fet tot un home (o tota una dona)! I pensar que, no fa tant, el (o la) vam veure néixer!”. Una cosa semblant podríem exclamar el grapat de periodistes i observadors polítics que, el diumenge 9 de juliol de 2006, érem a l’Hotel Campus de Bellaterra en ocasió del congrés fundacional de Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

Durant tot el matí, l’accés a la sala del plenari ens havia estat rigorosament vedat, però a primera hora de la tarda vam aconseguir colar-nos-hi durant la confusa recta final del congrés. Ho vam fer just a temps d’assabentar-nos amb sorpresa que el recentment triat líder de la nova formació era un advocat de 26 anys anomenat Albert Rivera Díaz. El nom ens era desconegut, i si algun dels presents hagués pronosticat que, menys de nou anys després, el tal Rivera aspiraria a ser president del Govern d’Espanya, evidentment li hauríem donat un clatellot.

Així doncs, vam veure néixer Ciutadans. Néixer com un partit monotemàtic, consagrat exclusivament a combatre el nacionalisme català i, molt en particular, les seves polítiques lingüístiques. Però a fer-ho no des del ranci dretisme del Partit Popular (immers encara, en aquells dies, en les teories conspiratives sobre l’11-M), sinó des de la frescor, la descaradura i la desinhibició que tan bé va sintetitzar el cartell de Rivera nu durant la campanya de les eleccions catalanes del novembre del 2006.

El monotema lingüístic li va valer a C’s importants padrinatges tant mediàtics com econòmics, però sobretot l’adhesió fervorosa de personatges (Antonio Robles, José Domingo…) que havien convertit la lluita contra la immersió en la seva causa vital. No obstant això, el còctel entre el fonamentalisme amateur d’uns, el pragmatisme descarnat d’uns altres (la coalició amb Libertas en les europees del 2009) i els emoluments de la política institucional va acabar sent explosiu: entre el 2007 i el 2009, Ciutadans semblava caminar en línia recta cap al precipici.

El monotema lingüístic li va valer a C’s importants padrinatges tant mediàtics com econòmics

Albert Rivera i els seus fidels van tenir la sort de conservar el control de la marca fent surf sobre la crisi interna, i la capacitat per revalidar els tres diputats al Parlament triat a finals del 2010. De totes maneres, aleshores molts dels pares fundadors, dels inspiradors intel·lectuals i periodístics de Ciutadans, ja havien pres distàncies respecte de la seva criatura. Un d’ells va fer saber que ni tan sols els havia votat en les municipals del maig del 2007. Uns altres es van passar a Unió, Progrés i Democràcia, que semblava una oferta molt més sòlida per al mateix segment de mercat: per exemple, Antonio Robles, aspirant a la Generalitat per UPyD el 2010, o Maria Teresa Giménez Barbat, eurocandidata el 2009 i el 2014. Aquesta última va publicar, a més, el 2012 un llibre, Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real (Màlaga, Sepha), no precisament amable envers els antics companys que es quedaven a C’s.

En resum: fins i tot després de l’espectacular repunt (de tres a nou escons) aconseguit per Rivera en les catalanes del novembre del 2012, Ciutadans apareixia com una força circumscrita a Catalunya, destinada a ser la competència del modest PPC o la veu de la consciència de l’espanyolisme local i capaç, a tot estirar, d’arribar a un acord de confluència honorable amb UPyD. Què ha passat perquè avui estigui devorant el partit magenta i susciti en els de Rajoy tanta por (al rival) com esperança (en el probable soci)?

Moltes coses, impossibles de desgranar ara: des de la supèrbia suïcida de Rosa Díez fins a la mobilització de forces i poders que, mitjançant Ciutadans, pretenen tapar la via d’aigua oberta per Podem a la nau del sistema; sense oblidar la pandèmia de la corrupció. En tot cas, els que assistim el 2006 al part de Bellaterra ens interessen especialment determinats efectes de la metamorfosi en curs. Per exemple, no sembla que, ni en la recent campanya andalusa ni durant la precampanya municipal i autonòmica, Albert Rivera hagi parlat gens d’immersió lingüística ni de plets identitaris. I bé, com s’harmonitza el centrisme postideològic de C’s a Espanya amb les amenaces ultraespanyolistes de Carina Mejías contra els actes del pròxim Onze de Setembre?

Un detall: des del 2007, fent honor potser a la seva autoubicació al “centreequerra no nacionalista”, o al passat marxista de la major part dels seus promotors, unes desenes de militants de C’s es reunien cada Primer de Maig a la plaça Urquinaona, i tancaven amb la seva corresponent pancarta el festeig sindical Via Laietana avall. Aquest any no només van brillar per la seva absència, sinó que la data va donar lloc a una agra disputa verbal entre el partit i les centrals sindicals.

No, mai no ha estat fàcil triomfar amb el mateix discurs polític a Barcelona, a Madrid i a Sanlúcar de Barrameda.

 

Publicat a El País (8 de maig de 2015).

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER