València: història i present del cap i casal (4)

valencia urbanisme

Josep Sorribes

La construcció i destrucció de la ciutat (1940-2014)

 En el llibre València. Construcción y destrucción de la Ciudad (PUV, 2015) a què ja he fet referència hi ha –pense- suficient informació (i documentació) que si el donarem per llegit ens estalviaria aquest petit apartat on sols tracte de subratllar allò més evident per entendre la ciutat que tenim a hores d´ara.

Amb aquest esperit, com no parlar dels Plans Urbanístics de la ciutat? Ho diré curt i clar perquè hi ha una considerable bibliografia. Sempre he dit que el “Pla General de Valencia y su cintura” de 1946 era “utòpic” per la senzilla raó que no es donaven les condicions. És cert que tècnicament el Pla té virtuts òbvies (si es despulla del llenguatge de l´època): és metropolità, està basat en estudis detallats (tot i que no s´han trobat), preveu sectors especialitzats , fa front a la necessitat d´infraestructures, etc… Però, simplement, encara que heretà coneixements “moderns “anteriors a la guerra, el Pla de 1946 no tenia recursos per a executar-se mínimament i això explica que part de les seues propostes hagen anat passant d´un Pla a altre fins a hores d´ara. Després hi ha un “petit “detall: l´organisme encarregat d´executar la planificació era Gran València, un òrgan de democràcia orgànica absolutament controlat pels vencedors.

El desastre de la riuà de 1957 (hi havia un precedent molt greu en la riuà de 1949 que se’n dugué milers de barraques instal·lades al riu per davant) forçà l´adaptació de la planificació vigent i l´aprovació el 1961 del famós Pla Sud, el del segell verd. Però vet aquí que l´esmentat Pla havia de fer front al mateix temps a la reconstrucció de la ciutat i a la nova vialitat projectada i a l´allau d´immigrants que arribaren a la ciutat entre 1960 i 1975. Simplement impossible amb una administració local esquifida, sense recursos financers i ineficient.

No passa res. Un quinquenni després, sota la inspiració del “jefe” Rincón de Arellano s´aprovà un nou Pla, el Pla de 1966, que recollia moltes propostes del 46 i del 61 però que, sobretot, no sols qualificava d´urbanes àmplies extensions generant rendes potencials sinó que , a més , “preveia” unes densitats que si s´hagueren executat hagueren tingut com a resultat una ciutat simplement impossible per a viure, amb una carència espectacular d´urbanització i equipaments i una manca aclaparadora d´espai públic, verd o no. Per cert, que si els pròlegs de les esmentades lleis hagueren estat altra cosa que xerrameca esotèrica, avui la ciutat tindria un altra forma. En tots els pròlegs s´insistia en la necessitat de crèixer cap als terreny de secà al nord-oest per tal de protegir l´horta. Això hauria generat una ampliació lineal cap a Llíria i la “forma” de la ciutat seria ben diferent.

Quan arribà la restauració democràtica als Ajuntaments el 1979 calia actuar amb urgència. Els nous Plans Generals (municipals i no metropolitans i això ens ha costat molt car) trigarien en aprovar-se i Gran València sols desapareixeria el 1985. Ja es sap que el vell es resisteix a morir i el nou triga a nàixer. No es podia esperar tant i calia aturar la barbàrie, no sols dels projectes d’El Saler i el Túria sino també la destrossa del centre històric i les expectatives dels “Plan Parcials” aprovats com a “execució” del pla del 1966. Es féu un altra delimitació molt més restrictiva del sol urbà, es suspengueren llicències i es començà a redactar a tota pressa nous plans especials per al Saler i el Túria i també nous PEPRI´s per als sectors amb expectatives més perilloses. I això caminant sempre pel fil del ganivet i l´evident buit legal (es planificava “parcialment” sense cap document general aprovat). Es parà el cop (parlar de canvi de paradigma potser és excessiu) i els esforços – amb molts pocs recursos – es dirigiren a urbanitzar (no hi havia col·lectors, ni llum, ni pavimentat, ni res!) i a dotar la ciutat dels mínims equipaments i zones verdes. “Acabar la ciutat” era la consigna però en els 80 també se pensà la ciutat del futur com demostra una modesta publicació (La Valencia dels 90) i també un Pla General (el de 1988) que malgrat l´inevitable protagonisme del “¿que hay de lo mío?”, reflecteix una certa idea de ciutat determinada per la columna vertebral del Jardí del Túria i una façana marítima que calia posar en valor i que per això es va acometre el soterrament de les vies i el Passeig Marítim

El pla era tot menys perfecte (d´entrada, no era metropolità per impossibilitat material). Massa àrees de planejament “diferit” i massa zones urbanitzables, programades o no, malgrat el retall que es produï en relació al Pla del 1961. Teníem Pla, però no alcalde perquè les ja velles i conegudes discrepàncies   entre la Generalitat i l´Ajuntament (llegiu el llibre de Pérez Casado Viaje de Ida) acabaren per fer dimitir a Ricard Pérez Casado quan la Generalitat el desautoritzà en el PGOU. Allò fou de la gota que va fer vessar el got. Clementina Ròdenas el substituí i malgrat el generós finançament de la Generalitat (que no s’aportava abans) les cartes estaven marcades i el 1991 el govern de coalició PP- UV retornà la dreta el poder municipal. Els darrers 25 anys estan profusament explicats i no caldrà insistir en el retrocés cultural, el secessionisme lingüístic, els negocis dels PAI´s en l´època de la bombolla immobiliària 1998-2008, la política de grans events (La Copa d´Amèrica, la F-1) i grans construccions (el Palau de les Arts) hi haguera o no demanda, la corrupció generalitzada (15) i la profunda crisi posterior amb receptes enfrontades (austericides o keynesianes) i un empitjorament objectiu de les condicions de vida dels valencians. Com a detall, la millora del deute municipal (de 965 milions d´euros el 2012 a 703 milions el 2015) ha estat feta a costa de baixar les inversions. I això ho reconeixen els propis autors dels desficaci. (LevanteEMV 24 de març de 2015 pg. 16). Estem en any electoral i ja veurem.

Parlant de la corrupció com a tret significatiu del darrer periode de govern de la dreta a la ciutat, un mitjà tan poc sospitós com Las Provincias treu el diumenge 12 d´abril de 2015 un curiós reportatge amb el títol “La maraña de casos judiciales entra en campaña” on s´especifiquen els casos pendents o que estan “investigant-se”. Com que les coses són com són, la relació no per coneguda deixa de ser significativa: Valmor, Brugal, Puerto, Gürtel, Feria Valencia, Cooperación, Banco de Valencia, EMARSA, Nóos, Fitur i Terra Mítica. Encara que el diari posa- per a despistar- els casos de l´alcalde de Zarra, Orengo, o el “talp” del Palau, el PP obté una clara majoria molt qualificada.

Més enllà de l´urbanisme i el creixement “físic“ de la ciutat a què fèiem referència al principi d´aquest escrit i més enllà dels cants de sirena del barroer (encara que llest) populisme de Rita Barberà, els ciutadans visquérem els diferents subperíodes que s´inicien el 1940, sempre adaptant-nos , però de formes ben diferents.

 

A la postguerra immediata, la postguerra de la repressió, la por, la fam, l´estraperlo, les llicències d´importació, les cartilles de racionament i l´olor a boniato, les dificultats foren majúscules, maquillades això sí, per les adhesions inquebrantables al Caudillo i la mentida institucionalitzada. Hi ha alguns textos de l´Almanac de Les Provincies (l´Antologia) referits a 1948 i 1949 que tenen el sabor de l´època:

“La situación económica del país era poco lisonjera, a causa de la carestía de la vida y de la mala calidad del pan, el cual no podía ser peor. Las quejas y las lamentaciones estaban a la orden del día” (Abril 1948)

“La prolongada sequía y la falta de embalkses, a consecuencia de ello, en las estaciones productoras de electricidad, trajo como consecuencia la implantación de restricciones en el consumo de fluido. Cortóse dicho fluido dos días por semana, desde las ocho de la mañana a las siete de la tarde” (Agost 1948)

“Llegó a Valencia el ilustre charlista y paisano Federico García Sanchiz, que dio el dia 29 su primera charla en el Principal, con gran éxito” (Noviembre de 1948)

“Entró el mes de febrero con la ciudad movilizada en torno a su curso, que seguía arrollador, de la Gran Misión. En el cauce del río, junto a los humildes y los barrios extremos de Valencia, revestían particular emoción los actos cotidianos organizados por los misioneros” (Febrero 1949)

“En diversos centros de la ciudad dieron conferencias…. la doctora M. Cordier  sobre la radición cósmica” (Diciembre 1949).

 

Més que radiació cósmica, el que als valencians de la ciutat els havia tocat era penar i penar, fer cues, adquirir els magnífics productes autàrquics, utilitzar el gasògen, mossegar-se els llavis vent com els jerifaltes s´enriquien amb l´estraperlo, acostumar-se als talls de llum i plorar en silenci.

En els 50 les coses canviaren una mica. El Concordat amb l´Esglèsia i l´acord de les bases americanes (1952-1953) legitimaren en certa mesura el règim. La llet en pols, els portaavions i l´ajuda americana (prostitució inclosa) per un costat. Per l´altre Franco bajo palio i una no massa subtil conversió del feixisme a l´avantguarda contra el comunisme i la defensa de la fe catòlica. L´Esglèsia, a canvi, recuperà i multiplicà la seua influència en tots els àmbits, especialment en l´educatiu. El Blau anava perdent poc a poc influència encara que romanien legions de falangistes amb el més alt interés (molt sovint pecuniari). El 1951 recuperàrem el PIB del 1936 i el 1954 s´acabaren les famoses cartilles de racionament. España (ja) iba bien.

Quan en la segona meitat dels 50 semblava que la ciutat tornava a tindre projectes de millora i un cert optimisme (sobretot oficial), la riuà de 1957 fou un cop dur, molt dur. No cauré en l ´èpica propagandística de la batalla del fang, tantes i tantes vegades reescrita. El Túria ensenyà de nou les seues escriptures, la ciutat s´inundà i l´expressió “fins acñi arribà la riuà” s´ha convertit en expressió popular. Ja he dit adés que l´ajuda trigava massa i la protesta costà algunes dimissions i el nomenament del “jefe” Rincón de Arellano com a nou Alcalde. Un camisa blava de pata negra i personalitat molt polièdrica del que s´ha fet molta hagiografia i cap biografia seriosa. Sota el seu mandat, de quasi una dècada, la ciutat visqué una profunda transformació. Però no fou “gràcies”a Rincón de Arellano sinó a l´allau immigratori que, per altra banda generà una trista perifèria i molts guanys per als constructors promotors. És cert que s´aprovà el Pla Sud però tambe és cert que “ s´inaugurà” quan encara quedaven la meitat de les coses per fer i ningú ha explicat encara com es gastà un pressupost important per a l´època. A més, l´herència de Rincón no és precisament com per a posar-se medalles: un Pla especulatiu ( el de 1966) del que ja hem parlat, algunes operacions ad hoc en els millors llocs de la ciutat (Fira Mostrari, Corte Inglés i Preciados, Torres del Túria, Avda. d´Aragó…), l´atemptat del Saler, la complicitat amb el projecte de convertir el Túria en un feix de comunicacions… ¿ On són els mèrits?

Tot i que Rincón dimití pel triomf de l´Opus Dei en el Pardo, els alcaldes posteriors foren bàsicament continuistes de la seua obra i la ciutat el 1979 era un cúmul de carències malgrat que en els feliços 60 del sis-cents i el xaletet concentraven aspiracions i desitjos.

Del 1979 ençà faré cas per una vegada als historiadors seriosos i deixaré que cadascú traga les seues conclusions. Jo ja he apuntat alguna cosa i en el meu darrer llibre (València 1940- 2014) hi ha prou informació i documentació, però crec que, almenys en aquest capítol, fins ací arribà la riuà.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER