Toni Mollà
No és fàcil escriure sobre hipotètics canvis en la normativa lingüística des del País Valencià, un territori sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia. Potser per això vull subratllar, d’entrada, que, en parlar de llengües, la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevés. La llengua és, com li agrada dir a Pilar García Negro, l’únic instrument del món que millora amb l’ús. En aquest sentit, l’ús del català a l’espai públic i als mitjans de comunicació de masses és un prerequisit per a la millora de la qualitat lingüística i la fixació de la normativa. Sense dubte el fenomen sociolingüístic més determinant per a la modernització de la llengua i la consolidació de la norma durant els darrers anys ha estat l’aparició de televisions i ràdios de titularitat privada en català, com ara 8TV o RAC1, les edicions en català de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i la irrupció de l’ARA amb els seus desenvolupaments. Per contra, la desconnexió valenciana de les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el traumàtic tancament de la ràdio i la televisió públiques dels valencians han representat la desaparició de mitjans en l’idioma propi, i han deixat l’idioma mateix sense mur de contenció davant la hibridació unidireccional amb el castellà.
No vull, amb això, traure importància a les discussions estrictament lingüístiques i preceptives. Només intente remarcar-ne la dimensió social que les condiciona. Joshua Fishman, recentment traspassat, ja assenyalava fa més de 20 anys que la planificació del corpus lingüístic era tan ideològica com la de l’estatus social; i que, en qualsevol cas, la primera depenia de la segona. Per això, solia repetir aquella sentència de la tradició lingüística jiddisch -llengua familiar de Fishman- segons la qual “una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota”. Vull insistir, per tant, que l’establiment i la posterior divulgació d’una normativa lingüística -amb la consegüent estandardització de formes: objectiu de la planificació del corpus-és una conseqüència de l’avanç social de l’idioma. Charles Ferguson, un altre dels founding fathers de la sociolingüística, va assenyalar, per la seua banda, que el tret distintiu de l’estandardització (insistisc: l’objectiu de la normativització) és l’ acceptació del valor referencial de la (proposta de) llengua estàndard per part dels usuaris. Des d’aquest punt de vista, la normativa i l’estàndard que hi va aparellat no són productes inalterables, sinó una mena de work in progress que s’ha d’ajustar a les canviants necessitats expressives de la comunitat. Consegüentment, les propostes d’esmena o substitució de tries lingüístiques no poden emmirallar-se en el variacionisme -una varietat, amb perdó, del narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud- però tampoc en una suposada immutabilitat essencial de la norma. Les propostes de l’IEC, per tant, no tindran cap sentit social si es prenen d’esquena als usos moderns de l’ecosistema comunicatiu que generen les tecnologies de la comunicació i l’espai audiovisual: les plataformes de difusió i l’espill (o mirall) de qualsevol comunitat lingüística moderna i urbana com la nostra.
Vull també subratllar que tant el País Valencià com Catalunya han seguit fins ara -no solament en els aspectes sociolingüístics!- una tradició normativa (un subconjunt de la tradició jurídica, al capdavall) d’origen franco-espanyol excessivament reglamentista i que atorga potser massa valor prescriptiu a les propostes lingüístiques i no lingüístiques. Els països anglosaxons, per contra, tenen una tradició jurídica, diguem-ne més liberal, que genera unes jerarquies socials i uns models de referència ben distints -lingüístics i no lingüístics, vull insistir-hi!-. El principi de modelatge exercit per la BBC, la televisió pública del Regne Unit, i el seu valor referencial al món anglòfon fa innecessària, en aquell context social, qualsevol mena d’acadèmia per a l’idioma més important del món, ni una norma segellada per cap mena d’elit acadèmica. No oblidem, dins d’aquesta tradició anglosaxona, que els Estats Units d’Amèrica no tenen ni tan sols cap llengua declarada oficial malgrat els esforços del moviment English Only fundat el 1981 pel senador d’origen japonès Hayakawa. Els principis de correcció i adequació lingüístiques -i, per tant, les actituds i també els prejudicis davant de la norma- tenen, en conseqüència, un valor ben diferent al món anglosaxó que al nostre.
Joan Fuster assegurava en un dels seus aforismes que havia arribat a la conclusió que “només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia”. Fusterià ortodox en aquest aspecte (amb perdó per la contradictio in terminis ) jo seré, no cal ni dir-ho, el primer a acceptar allò que establiran com a formes normatives els nostres acadèmics i, en conseqüència, també el primer a complir-ne els manaments prescriptius. Ara bé, si en plena societat de la informació, cal certament que els savis de l’IEC dictaminen sobre la bondat o no de les formes lingüístiques d’acord amb el seu superior criteri, també crec que, en benefici de l’acceptació social de la proposta, farien bé d’escoltar les opinions dels usuaris professionals de l’idioma com ara els assessors lingüístics, periodistes i comunicadors. Només amb aquest diàleg sense reticències tindrem una normativa ajustada a la coherència interna de l’idioma, i alhora als usos i pràctiques realment existents. Siga com vulga, ni els uns ni els altres -ni acadèmics i ni professionals de la comunicació- han d’oblidar aquelles altres paraules que va deixar-nos en herència el mateix Joan Fuster: “La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes”. No haurien de perdre de vista, finalment, el consell de Manuel Sanchis Guarner quan suggeria, per convicció lingüística i també per prudència social, una “normativització policèntrica però convergent” (amb perdó).
Publicat a l’Ara, dissabte, 18 d’abril de 2015
