Contra l’escarni de la memòria de Guillem Agulló

nazis

Francesc Viadel

A la memòria de Xavier Vinader

L’onze d’abril de 1993 Guillem Agulló i Salvador, militant de Maulets, moria assassinat a Montanejos, a mans d’un escamot de l’extrema dreta. Els agressors abandonaren el seu cos saludant a la romana i cantant el Cara Sol. Tenia divuit anys.

Uns anys després l’Audiència de Castelló decidia que darrere de l’assassinat no hi havia hagut cap motivació política. El fet quedava reduït, doncs, a una simple baralla juvenil i, per tant, desproveït de tota la seva càrrega ideològica en un país on la violència feixista, explícitament anticatalanista o no, ha estat invisible durant dècades per a policies, jutges, fiscals i, també, incomprensiblement per una bona part de la classe política. Del que es tractava, com recorda el periodista Jordi Sebastià en el pròleg al llibre de Jaume Fuster, La mort de Guillem (Tres i Quatre), era de reduir el fet a “un accident fatal” i, per tant, admissible, de negar que “el monstre, el del feixisme, el de la intolerància, continuava viu”. El cas és que el tribunal va condemnar només Pedro Cuevas a catorze anys de presó que van quedar finalment en quatre per bon comportament. En sortir de la garjola, l’assassí va arribar a temptar la vida política presentant-se en les llistes municipals de Xiva per Alianza Nacional. Matar Agulló li havia sortit molt barat. Des d’aleshores, l’extrema dreta no ha perdut ocasió per a fer escarni d’Agulló. Ho començaren a fer des del minut zero. A l’escarni encara cal afegir el silenci dels grups polítics majoritaris, les pintades celebrant la seva mort per “catalanista” que signaven –i encara ara- els grupuscles blavers o la persecució sistemàtica del diari Las Provincias que durant algun temps insistí a publicar informacions en què s’implicava el jove assassinat en activitats violentes que en realitat mai no va cometre. Tot plegat, l’escarni com a repugnant demostració de menyspreu cap a la víctima, però, també com a amenaça vetllada, dolorosa i repugnant.

El passat 9 d’octubre, durant la processó cívica amb motiu de la Diada del País Valencià, els nazis tornaren a escarnir Agulló, a insultar-lo pels carrers de València alhora que insultaven també els militants i càrrecs polítics de la formació nacionalista Compromís que assistien a l’acte. Es passejaren amb esvàstiques, sense por, exhibint-se obscenament davant de les càmeres, braç en alt. A la processó, juntament amb els membres de Valencia-Nacional Revolucionaria es va veure escridassar també els d’España 2000 i els del Grup d’Acció Valencianista, amb la descaradura i prepotència d’habitud, crescuts en el context d’una societat i d’una classe política estupiditzada per la por i el càlcul polític covard. La mateixa alcaldessa Rita Barberà, filla d’un notable falangista, havia convidat en el seu discurs institucional de la Diada  a identificar els partits anticatalanistes.  Posteriorment als fets, en unes declaracions vergonyoses, d’un cinisme espatarrant, es va atrevir a posar al mateix nivell els militants de Compromís i els nazis mentre s’erigia com a la única garant del benestar dels valencians.

La setmana passada, gairebé al mateix temps que Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) convoqués una concentració pacífica en memòria de Guillem Agulló a la plaça major de Burjassot, el seu poble, l’advocat Moisés Vizcaíno, denunciava en la fiscalia de Valencia en representació de La Veu del País Valencia els fets ocorreguts el pasat 9 d’octubre a Valencia. Es tracta d’una denúncia clara, perfectament documentada amb les imatges d’un vídeo reportatge signat pel realitzador Albert Montón on es veu com els nazis fan befa de l’assassinat d’Agulló i increpen violentament els militants valencianistes. Vizcaíno, editor també del diari digital, ha demanat només el que és de sentit comú: que la democràcia es protegeixi dels feixistes, que es persegueixin els que inciten l’odi. La fiscalia és qui haurà de decidir ara que és el que toca fer. Meditarà la seva decisió després de vint-i-dos anys d’escarni contra Agulló, amb els atemptats contra personalitats com Joan Fuster o Sanchis Guarner sense esclarir  sense, amb un polític sense escrúpols al capdavant del ministeri de l’Interior capaç de vincular el sobiranisme català amb el terrorisme gihadista, en un país on el PP impedeix qui siguin jutjats els torturadors del franquisme, on la catalanofòbia circula lliurement per les xarxes defecant sobre la memòria de víctimes innocents. I no tan sols li caldrà meditar a la fiscalia. També ho hauran de fer, sens dubte, els partits polítics, tots, començant pels que més han patit la violència en un País Valencià convertit des de la Transició en un autèntic camp de batalla del nacionalisme espanyol més assilvestrat contra Catalunya, contra els catalans tots. Del cert que sense la denúncia inequívoca i decidida d’aquests partits la impunitat feixista no només sobreviurà als canvis sinó que potser fins i tot esdevindrà hegemònica enmig del canvi mateix. Guillem som tots.

Publicat a Directe! (12 d’abril de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER