Sant Jordi 2015

firmas-sant-jordi-2014-L-JzrTjt

Carles Boix
La literatura és, en finalitats, multidimensional. En les altres arts, en canvi, la mesura de l’èxit i la utilitat només és una: generar una emoció estètica o, el que no deixa de ser el mateix (tot i ser el contrari), provocar l’antiplaer o la lletjor, aquest fi tan buscat pels artistes maleïts contemporanis. Evidentment, l’escriptor també apel·la a l’emoció i a la sensualitat. Però el seu producte, el llibre, pot funcionar perfectament com una forma d’educació sentimental i, fins i tot, de raonament moral o, per què no, d’aventura informativa. Qui escriu és un predicador, un partisà. El pintor o el compositor, no, almenys fora de l’àmbit de determinar el que és bell o lleig.
Potser, per això mateix, la lectura té diverses edats. O, al revés, cada edat es correspon amb lectures diferents. A la infantesa (i primeríssima adolescència) la lectura té dues potes, totes dues d’una qualitat variable. La primera la determina el currículum escolar, inventat per algun buròcrata ministerial obsedit a forjar una literatura nacional. L’efecte sobre el nano és gramaticalment fort però literàriament fluix. La segona pota alimenta la imaginació d’aquells anys. En el meu cas, la imaginació d’un Verne, un Salgari, Sabatini, Curwood o Grey. Ara les coses han degenerat: hi ha una oferta aparentment més abundant, però al capdavall dominada per Harry Potter i tots els seus succedanis de fantasies i màgies boiroses i inversemblants. Alguns amics s’entesten a llegir aquesta prosa de vagó de tren de segona per mantenir la comunicació amb els seus fills. Em semblen uns il·lusos (les generacions a penes es comuniquen entre si) que el que haurien de fer és confiscar aquesta literatura anglocèltica i tancar-la amb pany i clau.
En tot cas, i fins i tot si els llibres llegits són infumables, aquells anys creen l’humus que permet l’explosió, la febre lectora de la joventut. Aleshores les lectures es multipliquen desordenadament, en un estat d’efervescència sense cap paràmetre director clar -cosa pròpia de l’anarquisme d’un món mediterrani sostingut per universitats raquítiques-. Quan un volta els vint anys, no hi ha consciència del pas del temps. I això produeix una llibertat en el consum gairebé imprudent. En canvi, l’edat ensenya que triar un llibre implica deixar-ne un altre. Quan el rellotge de sorra s’aprima per la banda de dalt, es fa imperatiu llençar llibres que no acaben mai de fer res de profit.
La lectura del jove la dicten, en part, els editors i les seves dèries infernals. A ells els dec moltes hores perdudes llegint el que ara entenc que és una literatura sud-americana indigerible (n’exceptuo Rulfo i Borges) i transitant per la novel·la i l’assaig centreeuropeus (Musil, Benjamin i companyia), que no tornaré a visitar. Per sort, alguns amics i coneguts em van salvar amb clàssics angloamericans (més Fitzgerald i Lawrence que James i Wolf; però sempre L. Durrell i potser Flannery O’Connor) i russos (més Txékhov que Dostoievski) i, quan ve l’estiu, amb l’eterna amargor dolça d’un Maigret. No oblido Sales.
En algun moment de la vida la passió per la novel·la s’estronca. Llegir històries fictícies i el traginar d’ànimes imaginades per un desconegut és un avorriment. La inflació literària no hi ajuda: abans hi havia una elit d’autors; ara hi ha cabassos de literats, autèntiques classes mitjanes d’autors entrenats en màsters d’escriptura. És impossible esbrinar qui és bo. El millor és no intentar-ho. D’aquí cent anys ho sabrem. Ho sabran. La novel·la s’enfronta a un segon problema encara més gros. La fotografia va matar el realisme lineal a la pintura: els pintors realistes actuals ho són sobre la base d’accentuar de manera histèrica i irreal el seu realisme. El cinema i la televisió han matat la ficcionalització lineal -probablement amb l’excepció de la novel·la negra, potser perquè accentua la realitat narrada d’una manera histèrica i irreal.
A la meitat de la nostra vida i orfes de ficció, el refugi és l’assaig, la història i la poesia. La meva primera recomanació és Tucídides i algun volum de Tàcit (la part traduïda per Ferran Soldevila exhibeix un minimalisme encisador). L’ Odissea traduïda per Mira. Alguna prosa periodística catalana de Sagarra i Pla. Epistolaris de poetes, que no diuen res però escriuen bé. Algunes etnografies rotundes com la de P. Clastres sobre els aché. I, naturalment, tota la filosofia política moderna, de Maquiavel a Schmidt. En vers, el millor és no aconsellar res, perquè els gustos aquí són un camp de mines. Deixem-ho en Auden, T.S. Eliot, Kavafis i uns grans d’Ezra Pound. I, a casa, Salvat-Papasseit i Perejaume.
Diuen que, amb el temps, en l’època de retirada, de jubilació, el gust per la novel·la torna, depurada: el gust de rellegir el que vam trobar en primera joventut. Sobre això no puc opinar i ho deixo per al Sant Jordi del 2035 (que, amb permís d’Espanya o sense, també caurà en un 23 d’abril). En tot cas, intueixo que és veritat i que és per això que parlem de clàssics.

Publicat a l’Ara, dimarts, 21 d’abril de 2105

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER