València: història i present del cap i casal (1)

valència històrica

Josep Sorribes

 

Iniciem avui 25 d’abril una sèrie d’articles de l’economista urbà Josep Sorribes que tenen com a objectiu traçar una síntesi històrica de la ciutat de València i abordar la problemàtica actual de la ciutat en tots els aspectes (urbanisme, economia, societat, tendències culturals, ubicació en el mapa de la globalització, relació amb la resta del país, etc.). Esperem que aquesta sèrie, rigorosa i documentada, ajudarà a situar les grans qüestions a què s’enfronta València, en un moment en què tot indica que s’acaba un període de la història recent de la ciutat particularment aflictiu, i en comença un altre, cal confiar que fecund i esperançador. N de la red.

 

(Una incitació a la lectura, el passeig i la memòria de la ciutat)

Missió impossible: A la recerca del mètode, proposta de lectures. Una introducció.

 

Fa ara catorze anys, si fa no fa, vaig publicar el llibre Un país de ciutats o les ciutats d’un país (PUV, 2001), on apuntava el que segueix sobre la ciutat de València:

 

<<València Ciutat: el problema és el concepte

Els lectors que hagen vist la divertida pel·lícula “Airbag” pensaran que això del “concepte” és un acudit, un truc, fins i tot banal, per a provocar el somriure. Doncs sí i no. Si tenir clars els conceptes se sol considerar requisit “sine qua non” en el món docent, tenir clar el concepte de què és València és no sols el requisit previ per a aclarir-se, sinó fins i tot la qüestió central. No és el mateix pensar que la ciutat de València acaba, com se sol dir, al Camí de Trànsits, i passar per alt qualsevol esdeveniment que tinga lloc fora daquest àmbit físic i mental, que estar convençut que la realitat és molt més tossuda i creure en la demagògia dels fets. En aquest segon cas, la ciutat de València és la ciutat real o, el que és el mateix , l´àrea metropolitana de València: una àrea urbana conformada per quasi 60 municipis amb una població d´un milió i mig d´habitants que passa amb notable qualsevol examen dexperts en delimitació d´àrees metropolitanes: espai polinucleat, de més d’un milió d’habitants, densitat elevada, predomini dels usos industrials i terciaris, i intensos fluxos quotidians per raons de treball, estudis , compres, gestions o esbarjo. És, simplement, un altre concepte molt més “científic”, però que planteja també problemes punyents de planificació i gestió coordinada que no són del gust de molts dels regidors de la “cosa pública” acostumats al cantonalisme (de cantó, no cal dir- ho) i recelosos de qualsevol “cessió” de sobirania. Ni tampoc del gust d’un govern regional i d´una Diputació Provincials als quals, per diferents motius- en el primer cas per voracitat competencial, i en el segon perquè es quedaria sense feina- no els ve de gust l´invent metropolità. I així ho demostra la recent i difícilment explicable supressió del Consell Metropolità de l´Horta. Si bé la indissimulada alegria de l´alcaldessa Na Rita Barberà i Nolla davant de l´esmentada supressió és més difícil encara d´explicar i entendre. No hi ha als Annals de la Història del Poder Local (publicació imaginària però possible) cap precedent: un alcalde o alcaldessa que s´alegra que li retallen el seu poder polític. Les miopies mentals no es solucione amb el làser. Ja en tenim dos, de conceptes, però encara ens falta el tercer. Hi ha qui, en situació de “delirium tremens”, pensen que València no és sols la ciutat real, sinó també el cap i casal d’un territori i nucli director d’un sistema de ciutats ( el valencià) i que , com a tal , hauria d’aspirar a fer un paper honorable a l´Europa de les Ciutats. Aquest tercer concepte duu encara aparellats més problemes que el segon, perquè demana més visió, més ambició, més humilitat i més predisposició al diàleg i a la col·laboració amb altres ciutats del país. I aquests somnis de megalòmans il·lustrats s´allunyen de la pràctica històrica, i dels usos i costums. Fet aquest aclariment conceptual, un altra característica cridanera de la ciutat de València és que suporta sense problemes que se li aplique una llarga llista de trets i adjectius, sols aparentment contradictoris entre ells, perquè la ciutat (els seus habitants inclosos) és més contradictòria encara. Em fem la prova? Ciutat sorollosa, sorneguera, un punt bròfega, bilingüe? i seu per excel·lència del secessionisme lingüístic, creativa , tòpica, moderna, conservadora, passejable i passejadora, barreja inimitable de formes, colors i olors, amant de la marxa nocturna, regne de la convivència forçada de la lletuga i el ciment, però també de la casa modesta de planta baixa i pis amb l´insípida finca. Ciutat inacabada, plena d´incrustacions, d´alineacions no alineades. Ciutat dels intolerants, dels sobrats i sabuts, dels “xiringuitos” culturals i dels especialistes en la veritat absoluta. Ciutat cruel amb els seus millors fills, on és perillós alçar el cap per damunt de la mediocritat. Ciutat que dubta entre el Miquelet i Calatrava. Ciutat paranoica, plena de complexos d´inferioritat, que s´inventa molins de vent. Ciutat amb dos rius sense aigua. Ciutat de la llum, de la mar blava, del “Tramvia a la Malva-rosa” i de “Gràcies per la propina”. Ciutat vella, plena de saviesa, però escenari de la darrera bestiesa de la Inquisició (el mestre Ripoll). Ciutat de les joies (antigues i modernes) i de la coentor arquitectònica. Ciutat refugi d’Azaña i dels intel·lectuals antifeixistes. Ciutat de Milans del Bosch i de l´estàtua enderrocada. Ciutat de Peset Aleixandre, de Renau, de Vicent Ventura i de Sanchis Guarner. Ciutat del foc purificador, de l´ofrena i del trasllat de la Verge. La ciutat de la nit, de la platja i dels sopars al carrer. Ciutat del caos circulatori i de l´aparque -on vulga. Ciutat dels contenidors culturals i del buit mental dels regidors culturals. Ciutat dels impressors, de la cultura i el laïcisme. Ciutat del consens impossible, dels conflictes espuris, de l´esperpent i del vol gallinaci: Ciutat gran que no és gran ciutat. Ciutat de futur imprevisible. Ciutat que renuncia a allò que no devia. Ciutat bulliciosa i botiguera. Ciutat que du la taronja al subconscient. Ciutat que no vol conéixer la seua història, una història que explica la ciutat. Ciutat dels projectes que no s´acaben mai. Ciutats dels pobles annexionats que, més d´un segle després, encara “van a València”. Ciutat de les sèquies, les espardenyes, de l´escultura del pare Túria i el Tribunal de les Aigües. Ciutat d´un centre històric molt gran, de tanta extensió i valor com minsa població. Ciutat abraçada i inundada per l´ondulant riu que sempre serà “el jardí que mai pogué ser”. Ciutat barroca i mediterrània que fa mal als propis i meravella als visitants. Tot cap a la ciutat de València. Fins i tot el futur d´un país que se la juga en la ja larga batalla de València. Perquè València serà capital del país o el país no serà país.Després d´aquesta mena de mascletada d´adjectius, ens convé reprendre la calma. És impossible parlar de tots els vessants i contrastos esmentats…. Educar per a la democràcia i practicar-la és un altre repte gens banal que demana molta més informació i participació. Encara hi ha un més que em sembla bàsic: la reconciliació amb el nostre entorn. El que hauria de ser un actiu (la mar, l’horta, les marjals) han esdevingut font permanent de conflictes i paràlisi, a més de constituir la prova fefaent que això de seure, parlar, pactar i anar endavant no està fet per a gent com nosaltres, de qui l’ínclit Unamuno deia que “ les pierde la estética”. Jo crec que no l’encertava. El que ens perd és el capficament a demostrar que, posats a cridar, sempre hi ha algú que crida més fort i, per tant, té la raó. “Más vale honra con muertos…” Home no, parlem-ne, a veure si li podem llevar la raó a Fuster quan – referint-se a la ciutat- deia, amb sornegueria absoluta: que no volen, que no volen.>>

En quinze anys han passat moltes coses que més reforcen que no contradiuen això que vaig escriure. Tanmateix és clar que allò fou un “cop d’oeuil”, una impressió espontània i colorista però no, com es diu en aquesta terra, una “explicació de la falla”. Tan sols alguns aborígens podrien entendre aquella mascletada d’adjectius, tant si n’estaven d’acord o no. Però ara, en aquesta mena de revisió corregida i ampliada d’aquella visió del país de ciutats, que sols ha estat possible amb la participació de Nèstor Novell, era prou evident que el flash no era suficient, encara que hi tornaré al final d’aquest petit assaig. Calia intentar un dibuix més fi de la ciutat i donar la informació suficient per tal que els que no la coneixen de prop se’n feren una idea raonable. I mentre anava baixant de nord a sud del país visitant les seues ciutats més rellevants i atrevint-me a escriure sobre elles, em venia sovint al cap com m´ho faria quan arribara a València, ciutat que em conec una mica com a ciutadà i estudiós i que em platejava molts dubtes si volia atreure l’atenció del lector.

Massa gran, massa complexa, massa història… massa de tot. Una ciutat que d’ençà de Jaume I és cap i casal del país però que quasi sempre -i més en les darreres dècades- ha viscut d’esquenes a la resta sense assumir la seua responsabilitat de vertebrar el llarg i inconnex territori que li pertoca. Clar que, com digué Joan Lerma “hay animales invertebrados que viven tan ricamente” (Josep Torrent, “La irrelevancia (política) de los invertebrados”, diari Información, quadern dominical, 11-1-2015, i reproduït a: http://paisvalenciaseglexxi.com/2015/02/08/invertebrados/). Tota una declaració de principis que ve a confirmar els pitjors temors. Una ciutat que compta amb una trilogia ontològica (l’horta, el riu i la mar) que només recentment ha començat a valorar de forma, això sí, no sempre adient, com veurem. Afirmació aquesta que no val per a l´Horta minvant on la mirada tòpica de la Renaixença ha estat substituïda per un conflicte espuri i gens operatiu (Salvem l´Horta). Malgrat tot València ciutat -d´esquenes també a la seua àrea metropolitana- és una etapa indefugible. I puix que qui fuig de Déu corre debades, vet aquí que ha arribat l´hora de la veritat. Amb l´ajuda, això sí, entre altres, de Vicent Alonso i de Francesc Pérez Moragón, amb els qui he tingut l´oportunitat de contrastar continguts i mètode expositiu i també d’extreure informació molt útil.

Pel que fa als continguts, la preocupació era relativament menor perquè comptem amb un bon feix d’articles i llibres i, per tant, la necessària simplificació d´aquesta panoràmica que intente oferir i les inevitables errades comptaran de ben segur amb la generositat i comprensió del lector. Aprofite l´ocasió per a incitar a la lectura d´alguns textos que podríem considerar “bàsics”: Azagra, J. (1993). Propiedad inmueble y crecimiento urbano en Valencia 1800-1931, Ed. Síntesis.; Azkárraga, J. M. i Peiró, J. (2008). Renta limitada. Los grupos de viviendas baratas construidos en la Valencia de la postguerra, PUV; Beltran, A. (2005); La València Lletja. Àmbits Serveis Editorials, Barcelona; Boira, J. V. (2011); València. La ciudad. Editorial Tirant lo Blanch; Llopis Alonso, A. (2007). Guía de Arquitectura de Valencia, Icaro-CTAV, València (En col·laboració amb Francisco Taberner, Cristina Alcalde, Ana Ros i José Luis Merlo); Llopis Alonso, A. Perdigón, L. (2010). Cartografía histórica de la ciudad de Valencia (1608-1944) Universitat Politècnica de València; Pérez Casado, R. (2012). Viaje de ida. Memorias políticas (1979-2007), PUV; Sanchis Guarner, M. (1997). La Ciutat de València. Generalitat Valenciana. Ajuntament de València. Universitat de València. Sisena Edició; Sorribes Monrabal, Josep (coord.) (2007). València 1808-1991: en trànsit a gran ciutat. Biblioteca Valenciana; Sorribes Monrabal, Josep. (2007). Rita Barberá. El pensamiento vacío. Ed. Faximil; Sorribes Monrabal, Josep (2015). Construcción y destrucción de la ciudad. Valencia 1940- 2014, PUV.

He dit “bàsics”, perquè la bibliografia provisional elaborada amb motiu del II Congrés de la Ciutat de València, celebrat el 24-27 de febrer de 2015, conté 686 referències, i això que la gran majoria dels treballs citats pertanyen a l´època contemporània.

El que em preocupava i em preocupa més era la qüestió del mètode discursiu, com explicar la ciutat en un espai raonable i com estructurar aquesta explicació. Després de prou hores de rumiar la qüestió, vaig pensar que tal vegada podia utilitzar un perdonable maniqueisme i estructurar el discurs al voltant dels personatges “útils” i “prescindibles” i de l’herència construïda “bona i dolenta”. El títol seria València: els quatre quadrants. Tanmateix, la tranquil·litat em durà ben poc perquè, a més de l´excessiu maniqueisme a què m´obligava l´elecció (les persones i les coses no sempre són fàcils de reduir al blanc o negre i hom perd la riquesa dels grisos), me’n deixava massa coses fora. Vaig descartar-ne l´opció i vaig substituir-la per un enfocament que integrarà personatges i llegat, però que comptarà també amb altres vessants. Amb tota la incertesa del món, vet aquí el resultat de tanta cabòria.

Llegir el plànol

Amb un plànol comercial davant, la lectura és ràpida i profitosa. El centre està clarament delimitat: una mena de rodona que segueix l´antiga muralla cristiana dins la qual es distingeix perfectament una trama de carrers estrets i irregulars amb l´excepció d´alguns indrets renovats. Aquesta rodona està emmarcada en dos viaris lineals regulars: les Grans Vies de l´Eixample del XIX- XX que s´iniciaven i finalitzaven al vell llit del Túria i la ronda de Trànsits que fou durant molts anys i fins fa poc el “limit “de la ciutat (de creus endins). De fet, fins fa 50 anys, la ciutat es limitava a aquest espai de Trànsits endins on quedaven encara molts buits per omplir i on els antics ravals de Sagunt, Quart i Sant Vicent i els espais propers als antics camins que lligaven la ciutat amb l´Horta havien estat els primers en créixer. Bé, és clar que en els anys 40 del segle passat la ciutat comptava també amb un fil prim (l´avinguda del Port) que la lligava amb els Poblats Marítims (Natzaret, Vilanova del Grau, Cabanyal-Canyamelar i una encara incipient Malva-rosa). Per últim, la ciutat havia botat el riu amb motiu de l´Exposició de 1909 i en aquella època hi havia una petita urbanització als voltants del Passeig al Mar.

Deixant la història per més endavant, continuarem llegint el plànol, que ha canviat força dels anys 40 ençà. Ha continuat el creixement radioconcèntric amb noves rondes (les marginals del Pla Sud, la ronda del segon cinturó acabada a finals del segle XX) i noves infraestructures radials que s´afegien a les tradicionals: les eixides a Madrid, Puçol, Ademús, Silla i el Saler. Cap a la mar, a l´Avinguda del Port li han acompanyat altres avingudes o carrers amples tant en paral·lel (Tarongers, Blasco Ibáñez, Sants Just i Pastor, Balears i França) com en transversal (Serreria, Manuel Candela i Avinguda d’Aragó.) Tot aquest desenvolupament viari és el que ha permés urbanitzar tant la trista perifèria dels anys 60 i 70 com els nous desenvolupaments de les darreres dècades. Partint d’una forma clarament estelada, la ciutat ha anant arrodonint- se i a hores d´ara sembla un puny on la monyeca- una mica més estreta- és la part de la ciutat més pròxima a la mar. Al remat, una teranyina viària que li ha guanyat de bon tros la partida a la xarxa de tramvies preexistent i que sols les successives rondes, les grans avingudes rectilínies esmentades i la llarga i transversal serp del Jardí del Túria permeten una lectura a cop d´ull intel·ligible per aquells que no coneguen la ciutat i també per a molts dels seus habitants immersos en la desmemòria.

Assolida, d’alguna manera, la lectura del plànol resta en peu, però, el gruix de l’explicació de la falla. De fet sols hem començat i amb el permís del lector queda molt de camí i caldrà administrar l´extensió i la paciència perquè la processó és llarga i el ciri curt.

 

 

L´evolució de l´espai construït

Com ha anat creixent la ciutat? El sentit comú demana que d’antuvi parlem de la demografia de la ciutat perquè, sense entrar en matisacions posteriors, és l´evolució demogràfica allò que “explica” millor el creixement del constructo.

Dels 142.063 habitants registrats el 1877 hem passat als 792.064 el 2011, la qual cosa suposa un creixement global del 500%. És a dir, la ciutat ha multiplicat la seua població per 4´57% en un període de 134 anys. Amb anterioritat 1877 no tenim estimacions fiables encara que com a punt de referència útil pot ser convinga retindre que quan Jaume I conquerí el 1238 la ciutat, València comptava amb uns 50.000 habitants.

Si baixem al creixement per períodes decennals, la taula és la següent:

1877….. 142.063 ….. ——–

1887……188.740……32´85%

1900….. 215.687……14´27%

1910….. 233.018…… 8´03%

1920 …..247.281…….6´12%

1930…   315.816……27´71%

1940 …..454.654……43´96%

1950….. 505.181……11´11%

1960….. 501.777……-0´68%

1970……648.003…….29´14%

1981….. 744.748…….14´92%

1991 …..752.909……. 1´07%

2001…..738.411……..-1´93%

2011… 798.033………8´07%

 

Tot i que globalment la ciutat de València pot considerar-se un ciutat “d´èxit” a la vista del seu creixement demogràfic, el comportament temporal d´aquest creixement ha estat força variable. Cal subratllar especialment el fort creixement de finals del XIX i dels anys 20, el caràcter excepcional del creixement de la dècada dels 30 i dels 40 relacionat amb la guerra del 36 i les migracions provocades per aquesta, la estancament demogràfic dels 50, el creixement sostingut del període dels 60 i els 70, el nou estancament del periode 1981-2001 i el darrer creixement positiu de la primera dècada del segle XXI determinat sense dubte pel fort component immigratori que tanmateix s’atura quan la crisi que comença en 2008 fa sentir els seus efectes. De fet, en el darrer anuari estadístic de la ciutat, la xifra de població per a 2014 és de 787.301 habitants, 12.000 menys que el 2011.

¿És l´increment poblacional la variable que explica el creixement “físic” de la ciutat? Doncs sí en termes generals però amb una necessària matisació: en les darreres dècades el fort creixement de l´espai urbanitzat (o “artificialitzat” com també es coneix) guarda una relació molt feble amb l´increment poblacional i s´explica -a més del fenomen de la bombolla immobiliària del període 1998- 2008,  amb un fort component de demanda d´inversió- per un canvi dràstic en la relació habitants/ metres quadrats artificialitzats, relació que és cada vegada menor amb la qual cosa a creixement demogràfics molt modestos es corresponen quantitats creixents de sòl artificialitzat. Així, segons les dades dels programes CLH i SIOSE de la Generalitat Valenciana, entre 1990 i 2013 la ciutat ha passat de tindre 4.200 Ha. a tindre 5.843 Ha de sol artificialitzat, la qual cosa suposa un increment del 39´11%, xifra elevada si es compara amb el creixement poblacional 1991- 2014 (sols un 4´56%). I això que estem parlant d´una ciutat prou “compacta”, sense desenvolupaments de baixa densitat, autèntics devoradors de sòl. Per tant podem concloure que mentre que fins a les darreres dècades del XX, el creixement poblacional podria explicar satisfactòriament l´evolució del constructo, aquesta relació ha perdut capacitat explicativa quan el consum de sol urbanitzat s´ha disparat sense guardar gaire o massa relació amb l´increment poblacional.

Amb aquesta matisació, ara ja podem fixar l´atenció en l´evolució en el plànol de l´espai construït. Una evolució per a la qual farem servir tant la magnífica obra de Tito Llopis i Luis Perdigón (Cartografía histórica de la ciudad de Valencia 1608-1944. 3ª edició, UPV, Valencia 2012) com algun altre plànol més recent que ens informa de com ha anat creixent la ciutat. Pel que fa a la cartografia històrica, els referents més clars son els plànols de Mancelli (1608), Tosca (1706), Plano Geométrico de la plaza de Valencia (1811) Plan de Valence (1812), Plano geométrico de la Ciudad (1831), Proyecto General del Ensanche de la ciudad de Valencia (1858), Plano de Valencia y sus alrededores (1883), Plano General de Valencia y sus ensanches (1894), Plano sin titulo (1899), Proyecto de Ensanche de Valencia y ampliación del actua l(1907), Reforma Interior de Valencia (1910), Plano de Ensanche de la ciudad de Valencia (1924), Plano General de Valencia (1925), Plano de nuevas líneas para la reforma interior de Valencia (1929) y Plano del Término Municipal de Valencia (1929- 1944).

Per a èpoques anteriors tenim sempre a mà, l´obra insubstituïble de Sanchis Guarner. Agafant aquesta obra com a primera font, és un fet sobradament conegut, que des de la fundació de la ciutat pels romans el 138 adC fins al primer plànol de Mancelli, el creixement físic de la ciutat es produeix pràcticament en la seua totalitat (amb la excepció del poblament vora mar) dins del que avui és la primera ronda i que segueix el recorregut de la muralla cristiana. Així, del castro romà construït en l´illa que conformaven els dos braços del riu: http://www.jdiezarnal.com/valenciamurallasvalencia.html) “tal vez su itinerario que bien podría ser el siguiente: la calle Conde Trenor, calle Serranos, calle Juristas, calle de la Corregeria, plaza de la Reina, calle Cabillers, calle Avellanas, calle San Luis Beltrán y calle Pintor López. La ciudad estaba formada por dos calles principales que se cruzaban entre sí, eran el Cardo máximo y el Decumanus máximo; en los extremos de dichas calles se abrían cuatro puertas: la Saguntina, la Sucronense, la Celtiberia y la del Mar. El punto donde se cruzaban ambas calles sería el punto 0 y estaba situado sin ningún género de dudas en la actual  Plaza de la Almoina”, es passà a la ciutat envoltada per la muralla àrab que mantenia el llit del Túria com a frontera nord i seguia el recorregut del ja dessecat braç inferior del Túria en el seu recorregut en els trams oest, sud i est. La muralla àrab comptava amb 7 portes: Babal- Qantara, Bab al – Hannax, Bab al – Qaysariya, Bab Baytala, Bab al –Xaria, Bab ibn – Sajar i Bab al- Wariak i el constructo interior – si excloem algunes medines extramurs com la de Russafa- romangué dins d´aquesta estructura defensiva que anaren ocupant les successives construccions i els intricats carrers que han perdurat fins avui.

Amb la conquista de la ciutat el 1238 es produeix una notable ampliació de l´espai construït o construïble per la construcció de la nova muralla cristiana que eixamplava considerablement l´anterior. En aquesta nova estructura la moreria ocupava part de l´actual barri del Carme i el call jueu es localitzava a la Xerea. Fins al 1865, data en la qual començà l´enderrocament de les muralles per iniciativa del governador Ciril Amorós, la ciutat visqué envoltada per la muralla cristiana:

El recinto amurallado cristiano, fue construido en 1356, durante el reinado del rey de Aragón Pedro IV el Ceremonioso que dio orden al Consejo General de la Ciudad de construir en sustitución de la antigua cerca islámica, un nuevo recinto amurallado, con fin de abarcar los arrabales y barrios formados fuera del antiguo recinto. La nueva muralla, con un perímetro de unos 4 Km. triplicó la superficie interior, que pasó a tener 142 Ha. En ella se abrían trece puertas -distribuidas en Portals Grans y Portals Xics- que permitían el acceso a la ciudad. En su parte exterior la muralla estaba rodeada por un amplio foso y en la fachada recayente al río se reforzó mediante una serie de torres. Las murallas se comenzaron a construir en 1356 por Guillem Nebot y se dieron por finalizadas en 1370, pero fue tal la precipitación en su construcción que con posterioridad se hicieron necesarias diversas actuaciones para preservar las mismas. La urgencia venia de la necesidad de fortificar la ciudad con motivo de la guerra con Castilla, conocida como la Guerra de los dos Pedros (1356-1366), entre el rey de Aragón Pedro IV el Ceremonioso y el rey de Castilla Pedro I el Cruel. Los “Portals Grans” eran: Puerta de Serranos (norte), Puerta de San Vicente (sur), Puerta de Quart (oeste) y la Puerta del Mar (este). Los “Portals Xics” eran el Portal de los judíos (Jueus), Portal de Ruzafa (Russafa), Portal de los Inocentes o de Torrente (Torrent), Portal del Cojo o de las “Setze claus” (Coixo), Portal de los tintes (Tints), Portal Nuevo o de San José, Portal de la Trinidad (Trinitat) y Puerta del Real. A esta relación aún se podrían añadir alguno más ya que dependiendo de las circunstancias y de las épocas fueron abriéndose portillos en la muralla cristiana. Las antiguas murallas musulmanas no fueron destruidas sino que se convirtieron en un segundo anillo defensivo. Para mejorar las comunicaciones entre ambas partes de esa muralla se abrieron portales, entre los que destaca porque aún se conserva el Portal de la Valldigna. Con el paso del tiempo esta cerca islámica iría siendo eliminada o bien integrándose en las casas con los materiales de la misma usadas para estas nuevas construcciones.” http://www.jdiezarnal.com/valenciamurallasvalencia.html

Entre 1370 i 1865 la ciutat, òbviament, no romangué inalterada, com ens informen els plànols abans esmentats del 1608, 1706, etc… Tanmateix fou al segle XIX quan aprofitant la desamortització de Mendizábal de 1836 i la de Madoz de 1856 comença a moure´s l’escaquer: la ciutat començà a ser, sobretot, una mercaderia… Una vegada enderrocades les muralles i després de l´intent de primer eixample d´Antonino Sancho en 1858 es produïren tot un seguit de projectes de reforma interior i eixample que anaren desenvolupant-se prou lentament. Comentar totes les vicissituds ocuparia massa espai, per la qual cosa tornem a remetre al lector a l´obra de Tito Llopis i Luis Perdigón. De tota manera, cal subratllar que el plànol del terme municipal de València (1929-1944) és un Plànol cadastral reproduït digitalment en l´obra referida a escala 1/ 1000 i que constitueix sense dubte el punt zero de l´anàlisi de les transformacions experimentades del 1944 ençà. En aquest periode de 70 anys la ciutat ha modificat susbstancialment el seu espai construït en molta major mesura que ho havia fet   entre 1810 i 1944, sense oblidar que en aquest periode els canvis també foren substancials en relació a l´estat “físic” que havia sofert poques variacions entre 1370 i l´any 1810 de la ciutat. Vegem en primer lloc en un cop d´ull general com era la ciutat (en termes de tamany i radi) en 1944 i com és a hores d´ara: https://drive.google.com/file/d/0B-ZK2I3DqIZCZGJGYlFnZV9sUFk/view

La imatge estalvia moltes paraules. Els negres son els espais ocupats el 1944 i els grisos els ocupats a data d´avui. A la vista de l´evidència, estudiar el que ha esdevingut a la ciutat en aquest periode esdevé una tasca clau. És clar que “el cor” (en negre) determina molt l´esdevenidor però no és menys cert que si la història contemporània és la germana pobra dels historiadors, els esdeveniments més recents són per a prou historiadors matèria “no historiable” per allò de la manca de perspectiva. Tanmateix,  obviar allò que ha canviat tant la ciutat en els darrers 70 anys esdevé un anacronisme obsolet. Si ens fixem una mica en el plànol es confirma el que dèiem adès. En 1944 la ciutat construïda (la part més fosca) presenta encara una configuració prou clàssica: s´han consolidat els espais centrals, és a dir, l´espai intamurs i l´espai delimitat entre la primera ronda i les dues avingudes de Tránsits al sud-oest i al sud-est (els actuals Peris i Valero i Perez Galdós) tot i que encara hi ha als extrems d´aquest espais   -sobretot al sud-est – prou espais per edificar. Més enllà d´aquesta àrea prou consolidada s´observa algun lleuger creixement al voltant de Sant Vicent i de Patraix així com al camí de la Font de Sant Lluis i a Montolivet. Al nord del riu, les voreres de l´Avinguda de Burjassot, Saidia i el carrer Sagunt (un dels antics ravals) han estat ocupats, com passa també al barri de Mestalla i als dos costats de l´Avinguda del Port. Per últim els Poblats Marítims mostren una notable compactació amb l´excepció de la Malva-rosa que encara no ha patit l´expansió de vivenda obrera a la postguerra. Benimaclet i Campanar es distingueixen amb dificultat. Si comparem aquest teixit ocupat ja el 1944 amb el gris que representa l´espai urbà ocupat a hores d´ara, la compararació en termes de radi (i també de densitat) ens afirma en un fet cabdal: la ciutat actual és, com a mínim, tres vegades més gran que la ciutat de 1944.

Com que no tenim imatges de qualitat suficient, passarem per alt el detall de com van urbanitzant-se els terrenys exteriors a Trànsits en el sud-oest i sud-est i com es van omplint els espais intra i extra trànsits en la vessant nord, detall que, per altre costat ens ocuparia un espai excessiu. Vist, amb les limitacions apuntades, l´evolució del plànol de la ciutat, sembla lògic aturar-se ara en la base econòmica de la ciutat, és a dir, esbrinar com la ciutat ha estat capaç de donar – amb una distribució molt desigual- mitjans de subsistència a una població creixent. Abans però, convé fer una petita referència al llarg i complicat procés pel qual la ciutat va dotant-se poc a poc no sols de la infraestructura viària que li permet crèixer i ocupar nous espais sinó també anar dotant-se d´aquelles infraestructures i equipaments que “fan ciutat”, incloent, és clar, el transport públic. Com que aquest procés de “modernització” se inicia al segle XIX, partiré d´aquest periode per a donar fe si més no d´alguns avenços que s´han anat produint en la història contemporània de la ciutat. De forma molt resumida- sempre es pot tirar mà de la bibliografía- els primers indicis interesants de modernització de la ciutat daten del periode de mitjan segle XIX (1845-1868) i tenen com a figura central indiscutible el Marqués de Campo. Amb ell (primer com a alcalde i després paradigma del “capitalisme monopolista de municipi”) la ciutat comença a experimentar canvis “moderns”. El primer fou la il·luminació per gas (en lloc de les llànties d´oli) en els carrers principals) i tot seguit l´abastiment d’aigües potables també en la zona cèntrica. El 1850 s´inaugura la primera font pública a la plaça del “Negrito”. Prompte es constituiria la Societat Valenciana d´Aigües Potables per a explotar un negoci segur, rendista i rendible com tants altres a la ciutat en el transcurs del temps. Després del gas i l´aigua vingueren l’emepedrat dels carrers cèntrics, el tramvia, els teatres, els mercats, els “grans magatzens” de final del XIX i començament del XX (El Siglo), els cotxes i fins i tot als avions.

 

La base econòmica

Abans de veure les transformacions de la base econòmica que es desenvolupen des de mitjan segle XIX haurem d´aturar-nos una mica en els testimonis que de la ciutat i des d´aquesta perspectiva de la base econòmica ens han deixat tant Cavanilles com Madoz. Començaré per Cavanilles que ens ofereix una visió prou acurada de “l´ambient” econòmic i social de la València de finals del XVIII. Diu Cavanilles (pp. 133-136):

“ … no pone allí la noche términos al trabajo: el riego se ha de dar quando le toca a cada campo, aunque sea a media noche ; se ha de estar continuamente reparando las pérdidas….más para todo hay brazos en la huerta , donde viven 13@ vecinos; para todo hay fuerzas y medios poderosos. La capital fomenta la industria y genio laborioso de los labradores por el enorme consumo que hace de frutos y por la prodigiosa cantidad de estiercol que proporciona al campo….Las cloacas suministran también al labrador materias para mejorar los campos… Aplican su principal cuidado a las moreras y las crías de gusanos, a las siembras de trigo, maíz, cáñamo y judías: destinan muchos campos a fresas, y mayor número sin comparación para pimientos, alfalfas y hortalizas. El grande consumo que en Valencia se hace de higos, uvas y melocotones, les fuerza a variar y perfeccionar las especies, logrando así frutas deliciosas.

Casi en medio de esta multitud de pueblos, y en el centro de un jardín inmenso se halla la ciudad de Valencia (1). Su figura es algo circular, cerrada con muros coronados de almenas… Pasa pobre (el Túria) y muchas veces sin agua en el verano porque las ocho acequias se la beben;   bien que su ancho cauce manifiesta que es terrible en sus avenidas, en las quales todo cede a sus furias que infunden gravísimos y justos temores a la ciudad. Esta es sin duda de las mayores de España, contando dentro de sus muros muy cerca de 100@#almas (2)… Mucho se ha mejorado Valencia de 230 años a esta parte; y aunque todavía dista bastante de la dignidad y perfección que se desea, hay fundadas esperanzas para creer que presto llegará a competir con las primeras ciudades. Foméntase con esmero la solidez y el buen gusto, no ménos en las bellas artes que en las ciencias… Asímismo se promueven la agricultura y las fábricas. Entre estas se distinguen las de telas, galones, cintas y otros artefactos de seda, las quales consumen anualmente al pie de 900@ libras (3) y daban ocupación a más de 25@ almas. El resto del pueblo se emplea en la multitud de oficios indispensables para surtir la capital y gran parte del reyno. Faltaba un puerto para que fuese Valencia el centro del comercio, como lo es de las riquezas del reyno; la playa de ningún fondo y lo bravo del golfo presentaban obstáculos al parecer insuperables; pero se vencen todos, y es de esperar que en breve se llevará a perfección la soberbia obra empezada en 1792; obra por todos respectos utilísima, no solamente a Valencia sino también a toda la nación. Omito   algunas cosas dignas de atención de la ciudad   pero no puedo menos que contar algunas particularidades de su hospital general. Lo vasto del edificio, la limpieza, el buen orden y cuidado que se advierte en todos sus ramos, forman un conjunto admirable…”

(1)El Ven. Juan Bautista Agnesio describe así a Valencia en la Elegia apologética impresa en 1543:

Inclita florigeris redimita Valentia sertis

Florida frugifero dives amoena solo

Campestri es formosa situ, pulchroque recessu

Montibus ambita est dextera, laeva salo

Fontes non desunt, latis nec flumina campis

Turia te nitidis irrigat amnis aquis

Silvis pomiferis, riguis nemorosa viretis

Flores, fructificas, perpetuoque vires

Ver tibi perpetuum est; coeli inclementia saevit

Null tibi, aut aestas. Durave saevit hyems

Non zephyri torrent, boreas non horrifer urget

Non pluviis rapidis auster inundat aquis

Opposita Eois impune haud diceris hortis

AEther arridet; sidea laeta favent

(2)Por la enumeración hecha de la Real Orden de en 1787 resultó haber dentro de la ciudad y en su quatro quarteles 100@654 personas desde la edad de siete años hasta la de 50. Hay allí un crecido número de individuos de 50 a 90 años , que se pueden regular en 20@, Y como los párvulos hasta la edad de siete años son regularmente la quarta parte de la población, se podrán contar hasta 40@ de ellos; cuyas sumas reunidas forman 160@654 personas de las quales muy cerca de 100@ están dentro de la ciudad. Nótese que la población va siempre en aumento, principalmente en el campo

(3) En aquesta extensa nota sobre l´activitat productiva de la ciutat,   Cavanilles fa menció de la situación de la industria de la seda. En 1784 segons información facilitada a Cavanilles per Joaquin Fos, a la ciutat es consumien 649@400 lliures de seda en els “3.247 telares de terciopeleros de la ciudad de Valencia”. Aquest consum, al qual hi hauria que afegir altres activitats no localitzades explícitament a la ciutat com telers de “galones y cintas”, “Fábricas de medias”” Obras de cordonería “etc, representa el 75% de tota la seda utilitzada com a input de la producció del sector. A la mateixa nota es parla de disminució de telers a la ciutat degut a la guerra (sols queden el 1795 2658 telers a la ciutat que, malgrat tot, fabriquen 1.830@821 “varas”. La nota conclou amb l´afirmació que es podrien produïr 594@476 “varas” en els 898 telers sense activitat per manca d´obrers “sin poder desempeñar los maestros y negociantes las varias comisiones que tienen.

Evidentment Cavanilles aporta molta més informació dels pobles de l´horta, dels regs i d´altres extems referits al Grau i a determinats indrets de la ciutat, quasi sempre en un to d´admiració i elogi, seguint les passes de la Elegia Apologética de 1543. Tanmateix, amb els textos reproduïts pense que el lector es pot fer una idea d´una ciutat on conviu una intensa relació productiva i de consum amb l´horta circundant (que ja no té el perfil de l´agricultura de subsistència de l´antic règim pel carácter minvant dels cereals) i una poderosa activitat sedera que aprofita el conreu intensiu de moreres a l´horta però que en els seus milers de telers dóna feina i ocupació a un percentatge important de la població.

L´altra referència obligada és la información que proporciona el Diccionari Geogràfic- Estadístic – Històric de Pasqual Madoz 1846-1950 (pp. 294-312). Seguint les seues passes tractaré de resumir allò més rellevant sempre des de la perspectiva de copsar les fonts de renda de la ciutat i les condicions materials de vida. Comença Madoz per una referencia al “Puerto y Muelle “ i ho fa amb una frase lapidària. “El Puerto del Grao de Valencia, no puede hoy llamarse tal, en el deplorable estado de abandono en que se encuentra…..la construcción de los muelles empezada y abandonada hace años , y de cuyas obras nos vamos a ocupar ha quedado completamente inutilitzada.”

No serà sobrer el relat que fa Madoz de les peripècies de la primera època de construcció de Port de València:

“ Antiguamente las aguas del mar en el Grao llegaban casi hasta el sitio donde en la actualidad se encuentran los portales de la villa que miran a la playa.. En 1671 se formó un puente de madera para facilitar el embarque y desembarque de las mercaderías; a los 15 años después se hizo de piedra, y a los 9 siguientes lo había inutilizado el mar. Varias veces se intentó construirlo de nuevo y otras tantas quedó abandonada la empresa, por no poder superar los inconvenientes que se ofrecían. Los doctores Tosca Y Corachán, valencianos y matemáticos distinguidos, juzgaron imposible la construcción de un puerto en el Grao. 65 años transcurrieron con el convencimiento de esta imposibilidad; pero en 1763 penetradas las personas ilustres de la prov. de la necesidad de un puerto seguro y cómodo en el golfo valenciano, estimularon a sus autoridades y se propuso nuevamente su construcción. Se emitieron diferentes opiniones en pro y en contra de esta por los comisionados nombrados al efecto , mas al fin nada se llevó a cabo hasta que en 1787, teniendo la Junta de Comercio un fondo disponible de 70.000 pesos se pidió permiso al Gobierno para construir un muelle, conforme el proyecto de D. Tomás Guelda; fue nombrado director de las obras D. Manuel Mirallas y comenzaron los trabajos en 1792, en los cuales se consumió la citada cantidad; para continuarlos solicitó la Junta de Comercio la imposición de algunos arbitrios sobre varios efectos de importación y esportación estrangeros y del reyno y facultad de negociar   un empréstito hasta en cantidad de 500.000 pesos. También se consumieron estas cuantiosas sumas en las obras hasta que   en 1796 las suspendió la misma Junta en vistas de los pocos resultados.Al poco tiempo se creó por el Gobierno una nueva junta protectora: se continuaron las obras por encajonado, adoptando otro modo de construcción; se establecieron nuevos y cuantiosos arbitrios y se sustituyeron otros a los creados, y en fin, por los años 1800, además de todas estas exacciones se impuso una contribución anual de 1.100.000 rs. agregada al cupo del equivalente. Continuaron las obras con actividad, pero a pesar de todos los esfuerzos, la playa crecía a medida de lo que adelantaba el muelle: de modo que, a principios de 1803 se mandaron suspender nuevamente los trabajos, habiéndose gastado la inmensa suma de más de 160.000.000 de rs., en cuyo estado, con muy pocas variaciones, se hallan en la actualidad”.

Uns principis èpics i desastrosos que tanmateix conseguiren instal·lar en la consciència dels governants la necessitat de tornar a intentar-ho. Dels successius éxits on hi havia hagut un fracàs descoratjador dóna fe el port actual, discutit pel seu creixement imparable a costa de la ciutat i per la seua negativa radical a anar desplaçant l´activitat cap al Port de Sagunt, on els efectes externs negatius (urbanístics i mediambientals) serien molt més reduïts. El lector interessat pot recorrer a la lectura de la informació gràfica continguda en http://solerdos.blogspot.com.es/2014/02/el-puerto-de-valenciasus-origenes.html, http://www.museodeltransporte.gva.es/museovirtual/animaciones.asp?ID=A.3.8 a més de la información continguda en el llibre editat en ocassió de la Copa de América (Hermosilla, J. (coord.) (2007), Historia del puerto de Valencia, Universitat de València) i en l´article de Josep Vicent Boira (Boira, J. V. (2002), «La Valencia marítima. Determinaciones y vacilaciones en la conformación», dins Historia de la ciudad. II. Territorio, sociedad y patrimonio, Ed. CTAV, València).

Continuant amb la crònica que en ofereix Madoz, el següent punt d´interés és el que fa referencia al capítol de “Producciones”. Subratlla el blat i la seda com a principals produccions i proporciona dades de consum de blat, seda, arrós, cigrons, vi , oli i garrofes, aclarint que “ se cosecha toda la hortaliza necesaria para la c. , entre las que se enumera la rica fresa y sobretodo la copiosísima de naranjas: hay también   algún cáñamo, maíz y cebada”. Després fa una referència interessant als problemas creats entre els pescadors del Grau per la restricció imposada a la pesca del bou, prohibició que començà el 1723 tot i que al llarg del segle es feren algunes excepcions, unes per a que “en las reales mesas no faltaran soillos , leguados ni salmonetes” (sic) y altres como el 1817 amb motiu d´una terrible epidèmia al Cabanyal, en la que el Capità General autoritzà la pesca del bou per a evitar l´epidèmia tot i que fou inmediatament desautoritzat pel govern. Fins la Reial Ordre de 1820 no es va restablir la autorització de la pesca del bou. D´allò explicat per Madoz pot deduir-se que el problema naixqué dels nombrosos plets entre els pescadors que faenaven en les més tranquiles aigües de l´Albufera i els que practicaven la més arriescada pesca del bou, als que se acusava de perjudicar a las críes y provocar l´escassesa de peix, acusació   per a la que Madoz no troba cap raó.

Mes enllà d´aquesta esta curiosa anècdota, la crònica de Madoz finalitza amb una referència prou exhaustiva a l´estructura productiva de la ciutat de la que destacarem allò referit a la indústria. Després d´avisar que tant la Junta de Comerç com la Intendència reconeixen el carácter aproximat de les dades i la seua més que probable infravaloració, Madoz ofereix les dades de què diposa. Destaca, malgrat la crisi, la indústria sedera amb 4 fàbriques modernes mogudes per vapor, 11 filatures de seda i 174 fabricants. Les dades oferides sobre el consum de l´input bàsic (la seda) i la producció i venda són xifres amb massa incertesa com per a donar -les per bones. A més de la seda, a la ciutat destaquen els teixits i objectes de cànem, els barrets, els guants i els ventalls. El llistat continua amb 4 fàbriques de fundició de ferro colat, 2 fàbriques de vidre, 8 de ceràmica i altres produccions menors. Més exacta és la informació oferida sobre La Fàbrica Nacional de Tabacs on treballen 3.400 dones i sols 40 o 50 homes amb una producció mensual aproximada de 130.000 lliures. Una breu referència a la Societat Valenciana de Foment de Campo (creada el 1846) i al comerç quotidià donen fi a l´informe de Madoz que acaba amb una estadística molt minuciosa del moviment del port i de la recaptació que sobre el consum pels conceptes de dret de portes i arbitris municipals. Que l´estadísitica de l´època deixava molt que desitjar ho demostra la pròpia “nota” amb la que finalitza Madoz l´estadística de consum i la recaptació per habitant. Diu Madoz que els càlculs   d´aquesta darrera magnitud es referiexen a a les 66.355 ànimes que senyal la matrícula cadastral de 1842 però que utilizant les dades demogràfiques i els joves de 18 anys enrolats, la població resultant és de 159.250 ànimes. Total… més del doble. La xifra oferida per Madoz sembla molt més realista si tenim en compte que uns anys més tard, el 1877, la primera informació demogràfica fiable de carácter censal, atorga a la la ciutat 142.063 persones.

Aquesta es la base productiva de la ciutat que hom pot trobar a Madoz i que, d´alguna manera, és per nosaltres el punt zero de les profundes transformacions que experimentarà aquesta base productiva des de mitjan segle XIX fins l´actualitat. Hi ha dos temes genèrics que paga la pena posar damunt la taula. El primer és el del “fracàs de la industrialització” i el segon és la succesió (i interrelacions) entre el model basat en l´agricultura i el model basat en la indústria que serà substituït a partir de 1975 per la ciutat “terciaria”que predomina fins al moment actual. Pel que fa al fracàs de la industrialització, son vàries les interpretacions de Joan Fuster, Eugeni Giralt, Jordi Nadal, Màrius García Bonafé, Ernest Lluch etc. Interpretacions que malgrat abastar el conjunt del País Valencià són també relelvants per al cas de la ciutat. Sense entrar en un impossible detall romanen algunes idees–força explicatives: el manteniment d´estructures agràries de propietat feudals o para-feudals que endarrerixen el desenvolupament capitalista de l´agricultura valenciana; la manca d´una burgesia “emprenedora”; la fugida de capitals cap a Madrid deguda tant a la desamortització com al caràcter feble i discontinu de la banca valenciana; l´existència d´un clima cultural i socio-polític molt conservador dominat per patricis i notables amb una notable “fam de terra” que els fa adquirir la condició de terratinents tant invertint quantitats guanyades a la banca, el comerç i fins i tot la indústria com sumant-se a l´aristocràcia per la via d´aliançes matrimonials o de la pura i simple compra de títols etc. Com nasqué i es desenvolupà en aquest periode de mitjan segle XIX el “grup Campo” anomentat per alguns “capitalisme monopolista de municipi” (finances, aigua potable, ferrocarril i tramvies, gas…) és un tema apassionant prou estudiat que, tanmateix, no canvia el tarannà agrícola i conservador dominant. Campo i els seus mai foren agents “industrialitzadors” i la banca (forània i després “local”) estigué fins a fa poc lligada amb interessos agraris.

Sense menystenir totes aquestes raons el lector ha de tindre ben present que des de finals del XVIII fins a mitjans del XIX la potent indústria sedera hauria pogut ser el motor d´una ciutat molt més industrial però com ha explicat molt bé Martinez Santos (Martínez Santos, V. (1981): Cara y cruz de la sedería valenciana (siglos XVIII-XIX), Valencia, IAM, 1981) i altres autors com Ricardo Franch Benavent (La producción de seda en el País Valenciano durante el siglo XVIII: distribución geográfica y evolución Noticiario de Historia Agraria’ n.” 8 • 1994 • pp. 67-98 • © SEHA ) el fracàs d´aquest iniciativa   tingué com a causa no sols la competència ferotge de Milà o Lió ni tan sols l´epidemia de la pebrina sino sobretot la preeminència dels interessos agraris de l´exportació de la seda en brut enfront al recolzament del sector autòcton.

La ciutat erstava lluny de tindre un perfil industrial al llindar de la sotragada financera de 1866 i de la Revolució Gloriosa. Tanmateix es cert que el darrer terç del segle XIX hi ha una forta reconversió de l´agricultura valenciana (molt més capitalitzada i abocada a l´exportació). Aquesta revonversió fou protagonitzada per arrendataris i petits propietaris i la ciutat s´aprofità d´aquest entorn dinàmic. També cal dir que malgrat el fracàs de la indústria sedera, altres activitats manufactureres (mobles, ventalls, tabacs i més tard el metall i la química) eren presents a la ciutat tot i que fos en general en petits tallers. Val a dir que una societat molt marcada per l´agricultura convivia amb un cert “fil industrial” i eventualment amb alguna gran empresa. La cojuntura extraordinària de la Primera Guerra Mundial afavorí per altra banda algunes grans empreses per fusió o nova creació (Unió Naval de Llevant, Transmediterrània, Ciments Portland, Alts Forns de Sagunt etc…).

El segon tema que volia treure a llum es el de la contraposició entre un “model” de creixement el motor del qual era l´agricultura d´un altre que posava més l´accent en la indústria. Com sol passar hi ha prou de maniqueisme en aquesta contraposició. És difícil rebatre que en torn a l´agricultura es conformà, almenys fins a la guerra civil, un “bloc agrari”. És a dir, no sols el comerç de la ciutat depenia de les collites bones o dolentes o més o menys rendibles ( i parlem no sols dels productes de l´Horta sino també del citrics , de l´arrós, del vi i de l´oli) sinó que en torn a l’activitat agrícola voltaven un gran nombre d´activitats productives com ara el port, les finances , el transport marítim i la construcció de vaixells, els adobs, la maquinària i els aparells agrícoles, les bombes extractores d´aigua, tota clase de molins, almàsseres i dipòsits. A aquesta indústria se li afegí en la postguerra la derivada de la substitució d’importacions i quan arribà el periode de la industrialització i urbanització masives (1959-1975), la indústria artesanal (o part d´ella) dona el salt cap a PIMES i substituí en part l’agricultura com a motor del canvi econòmic i social. La implantació d´algunes grans empreses multinacionals a principis dels 70 (La Ford, la IBM…) i la instal·lació dels primers grans centres comercials coexistiren amb la fugida massiva de la indústria a l´àrea metropolitana ja consolidada i des de 1980 la ciutat és cada vegada més terciària i la indústria pràcticament hi ha desaparegut, amb l´excepció, fins a la crisi de 2008, del sector de la construcció. Llavors el problema a hores d´ara és valorar la competitivitat de la ciutat central (València) i de la seua área metropolitana, més o menys 1.600.000 habitants repartits “fifty fifty” entre centre i corona metropolitana tot i que aquesta ja s´estén al Camp del Turia, la Foia de Xiva-Xest i la Vall dels Alcalans de la Ribera. La diagnosi no és en principi massa optimista perquè el terciari de la ciutat central té pocs components de “terciari avançat” i la perifèria indústrial pateix una forta crisi en part lligada a la crisi immobiliària. En un context macroeconòmic de retalls generalitzats, la innovació no ha eixit precisament afavorida i malgrat la baixada del salaris reals no podem competir via preus més que a molt curt termini. De tota manera hi ha un desenvolupament significatiu de noves teories sobre la innovació social que cas de fructificar permeten albirar possibilitats de creixement econòmic per a la ciutat (Chema Segovia, Ramon Marrades, Pau Rausell i Raúl Abeledo. ESPACIOS para la innovación, la creatividad y la cultura. PUV, 2015). A les conclusions del citat estudi, Pau Rausell, director d´Econcult exposa el nucli central de la reflexió:

“Sólo en las últimas dècadas se viene haciendo una aproximación más sofisticada entre la dimensión cultural de un espacio urbano y su capacidad para participar en la composición de las recetas de desarrollo… Bajo este nuevo marco , las ciudades ya no son meros espacios que concentran factores de producción sino que devienen en territorios que soportan significados, sentidos y relatos, siendo estos elementos los que   a medio y largo plazo determinan su competitividad…A modo de cierre,y sin extendernos   en detallar diferentes aportes que consideramos de gran interés , lo que hoy sabemos es que la concentración de actividades culturales y creativas en un determinado territorio cambia la lógica y el funcionamento de sus dinámicas económicas de una manera más profunda y compleja de o que habíamos supuesto hasta ahora “.

A València, aquesta efervescència d´una innovació que té molt de transversal i social comença a fer-se notar. És com a mi m´agrada dir la València subcutània que malda per surar a la superficie. Experiències ja prou consolidades com les de València Vibrant http://valenciavibrant.es/ permeten albirar prou esperançes. Però el camí és llarg i dur i l´optimisme del cor haurà una vegada més que imposar-se al pessimisme de la raó. Podem, hem de fer-ho i, a més, no tenim massa camins alternatius.

Finalment, hi ha el tema del turisme que ha estat en els darrers temps enarborat com una panacea. Afortunadament tenim alguns recents treballs de Vicent Monfort (“Turisme cubista” en Josep Sorribes ( ed.) València 1957-2007. De la riada ala Copa de América, PUV, 2010, i “ El turismo en la ciudad de Valencia” II Congrés d´Història de la Ciutat de València. 24-27 febrer 2015, en curs d´edició) que deixen les coses al seu lloc. A banda d´una divertida disgressió sobre la història del turisme (o del antiturisme) a la ciutat que acaba amb la sostragada esperpèntica de l famós però poc conegut llibre de K. Tynan (La pornografía, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos, Anagrama, Barcelona, 1979), Vicent Monfort posa blanc sobre negre :

“Se aborda en estas páginas una propuesta turística para la ciudad de Valencia, con la intención de reflexionar conjuntamente con otros agentes, a partir de este documento alrededor no tanto de su capacidad turística presente, que es conocida y fácilmente identificable en las estadísticas al uso, como de aventurar el futuro que le espera y que es donde más se debe incidir a la hora de articular una política turística para la ciudad asentada en el conocimiento, la competitividad, la sostenibilidad, la tecnología y la responsabilidad social.”

I ho fa amb una allau de dades que demostren que si bé és cert que la ciutat ha experimentat un salt quantitatiu i qualitatiu en materia turística en els darrers any no és menys cert que els altres (les altres ciutats) no han rpmàs estàtiques, per la qual cosa més val ser prudents en el judici i deixar la propaganda per a millors temps.

Les dades son prou aclaridores, com es pot comprovvar a l´annex estadístic. Però més enllà de les dades quantitatives hi ha un problema de concepte (una vegada més): l´estratègia de fomentar un turisme basat en grans esdeveniments i no en allò realment interessant que te la ciutat (i n’és molt) no sembla el camí més adequat i, a més en temps de penúria i absència d´esdeveniments, l´excés de capacitat i la baixa rendibilitat als hotels de la ciutat (que varen incrementar de forma exponencial fa una dècada l´oferta) pot esdevindre un problema greu. És difícil no estar d´acord amb la proposta sensata de Vicent Monfort :

“En consecuencia, la Valencia turística debe descansar en su vertiente idiosincrásica como forzoso elemento de referencia, cultivando así lo más autóctono, intrínseco y esencial de sus raíces mediterráneas y culturales. De esa forma se comprende que se propugne para la ciudad un turismo fundamentado en el binomio urbano-cultural, asentado en las raíces que es lo que ya se tiene”

De tota manera, llevat d´experiències molt singulars com Benidorm, hi ha seriosos dubtes sobre la capacitat del sector turístic per a ser el “motor” d´una base econòmica gran i diversificada com la de València. Un sector intensiu en mà d’obra de baixa qualificació i que – amb l´excepció relativa dels hotels- té molt poca capacitat per a introduir innovació. Té un indubtable interés (també per als propis ciutadans) però és més lògic contemplar-ho com un complement. Malgrat alguns esforços realitzats, encara som lluny de disposar d´una estratègia (necessàriament metropolitana) sensata i eficient de creixement econòmic de la ciutat. I la qüestió comença a ser urgent.

Amb aquests breus comentaris tal vegada el lector s’haurà pogut fer una petita idea de com ha anat grosso modo la base econòmica en els dos darrers segles. Amb aquest punt de partida, confie que el lector podrà comprendre i valorar millor tant el constructo como la dinàmica d’agents econòmics i socials que han estat els protagonistes de la nostra història com a ciutat.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER