El dia després que el PP s’ensorre. Reflexions preelectorals valencianes II

1 Rita i Camps

Joan del Alcázar

Avui, el que fins no fa molt era el diari espanyol de referència porta en primera una notícia trencadora sobre les previsions electorals valencianes: el PP s’ensorra en benefici de Ciudadanos i sols una coalició d’esquerres podrà governar. Certament, a la cita amb les urnes del proper 24 de maig, els resultats de València i Madrid són els que han despertat més interès als mitjans de comunicació en Espanya. Molt probablement perquè són els dos territoris que poden donar informació fidel del grau de descomposició del Partit Popular i, com a propina, estendre el certificat de defunció de Mariano Rajoy com a candidat de les legislatives de novembre.

Fa poc escrivíem en aquest mateix lloc unes reflexions sobre les eleccions de maig vinent. I acabàvem aquelles ratlles amb una pregunta: durant aquest calvari que s’ha patit durant el govern del trio Zaplana-Camps-Fabra els valencians han aprés alguna lliçó?

A un mes de la cita electoral la resposta sembla evident: sí, han aprés i prou. Particularment, si atenem a l’enquesta esmentada, ―i a d’altres, totes coincidents en la davallada del PP―, els qui més s’han ensenyat són els electors que van recolzar anteriorment aquestes sigles en les de 2011, on van assolir la majoria absoluta a Corts Valencianes i a la major part dels ajuntaments importants. Sembla evident que una bona part dels votants popularistes s’han sentit traïts i enganyats per un partit que no sols no va acomplir amb allò que anunciava al seu programa electoral, sinó que ha estat un lamentable exemple d’una barreja perversa d’incompetència, corrupció i megalomania. Fa molt que els problemes de finançament i el balafiament dels recursos públics ha generat dèficits de tresoreria que no es poden amagar. Bona part de les candidatures municipals estan socarrades, tot destacant el cas de Rita Barberà; i el candidat a la presidència de la Generalitat, Alberto Fabra, conegut despectivament en els ambients opositors com El Moniato, no compta ni amb el benefici del dubte dels seus militants. Cal, per a complementar el quadre, afegir l’efecte Rajoy, un president insensible i llunyà, incapaç d’empatitzar mínimament amb les víctimes de la crisi i sempre perdut en xifres i previsions optimistes que la ciutadania sent com referides a un altre planeta. El remat de l’escenari per al PP, no obstant, s’ha produït en les últimes hores: Rodrigo Rato, l’apòstol d’Aznar, el sant més miraculós del calendari popularista, ha resultat ser un híbrid de roder i cleptòman, i ha deixat la parròquia pepera catatònica.

Tot amb tot, el PP encara arreplegarà milers de vots. No de bades ha tingut més de dues dècades per a teixir una teranyina d’interessos econòmics i polítics. D’una banda els personals i laborals: quanta parròquia pepera haurà d’apuntar-se a les oficines de l’atur el 25 de maig? Consellers, diputats, alcaldes, regidors, assessors, càrrecs de confiança, funcionaris interins, personal laboral, empresaris afins, beneficiats de diversos tipus… Tots ells han conformat un seguit de xarxes clientelars i familiars que acudiran disciplinadament a votar el 24 de maig. Afegim-li, a més, el vot de la dreta pura i dura; l’electorat ideològicament adscrit a les sigles PP, que no deixarien de votar-lo encara que el candidat fora el Pato Donald. Un tercer grup, més minoritari, el d’aquells que tornen a creure que no votar el PP és obrir la porta a l’anarquia, a la col·lectivització o a la catalanització irreparable de la dolça terra valenciana. És a dir, què, comptat i debatut, el PP encara traurà bona cosa de vots a les properes eleccions municipals i autonòmiques. Però, no seran suficients per a seguir [mal]governant el territori. L’enquesta citada, publicada avui, diu que ni tan sols en el més que improbable cas que PP i C’s uniren les seues forces, arribarien a poder formar govern. A més, una dada és important: tot i que bona part del vot a C’s procedeix del PP, o exactament per això, la gran majoria dels qui recolzen aquesta opció no volen sentir de pactes amb els popularistes.

L’escenari que podem preveure avui, llavors, és el d’unes Corts Valencianes amb sis partits representats, dels que quatre poden ser ubicats grosso modo en l’esquerra. El PSOE continua baixant, encara que seria la força progressista amb més diputats [probablement perjudicat pel pèssim cartell electoral per a València ciutat, on podria convertir-se en la quarta o la quinta força pel nombre de vots], seguit de Podem, Compromís i Esquerra Unida. En elles recaurà la responsabilitat de formar un govern amb el suficient suport per al legislatiu, que siga capaç de revertir els efectes de la plaga bíblica que sobre aquesta terra va caure des que un tal Eduardo Zaplana va ser nomenat Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Era l’Any de Gràcia del Nostre Senyor de mil nou-cents i noranta cinc, i des d’aleshores ençà el país dels valencians s’ha convertit en una de les regions més empobrides i maltractades pels seus governants del sud d’Europa.

Estaran les quatre forces polítiques de tarannà progressista a l’altura de les circumstàncies? Respondran amb eficàcia i generositat partidària els desafiaments que hauran d’enfrontar? Estaran a hores d’ara treballant ja de manera efectiva i coordinada per a saber què fer el dia després que el PP s’ensorre? Seria desitjable.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER