Les Valls de Mariola: Biar, Banyeres i Bocairent (i 2)

biar banyeres bocairent

Néstor Novell

Biar

—Desde el día que pisé las piedras de tu portal…

—A pixar se’n va a sa casa que ací no és cap de corral.

—¡Qué chica más mona! —Més mono és vosté!

—Ven conmigo, vente. —Vinga ací vosté!.

—Ven acá paloma. —Ni colom tampoc.

—Ven acá, lucero. —Això és nom de gos!

—Desde el día que te vi estoy loquito de amor.

—Si està boig que l’engabien, fins que estiga millor!

(Cançò popular)

Biar era el castell de frontera que protegia el pas del camí de Xàtiva, des de Castella o Múrcia, cap a les Valls de Mariola i cap a la Foia de Castalla. Al segle XIII ja està documentat un important Alfòndec per a comerciants a la vila. La conquesta la fer personalment Jaume I, va expulsar els moros o sarraïns i la va repoblar d’almogàvers i de població recentment assentada a Ontinyent i Bocairent.  Va tindre un paper molt actiu durant les Germanies i durant la guerra de Successió es declarà formalment felipista, si bé el Consell de la Vila li va demanar al consell austracista d’Alcoi que li guardara el bestiar i el ramat mentre durara la guerra:

“que per la proximitat que tenen al regne de Castella, i en particular a la ciutat de Villena, i témer alguna ruïna de declarar-se en lo exterior sent així que de sa voluntat y en lo secret estan de part de nostre rey”

En els darrers anys la població mostra una lleugera tendència al creixement, així com els pobles més propers de la Canyada i el Campet que també han desenvolupat unes petites i actives empreses industrials.

Biar i la Vall de Biar han estat tradicionalment terra de conreus de blat, raïm i oliveres, a més de disposar d’una petita però important horta vora les aigües del Vinalopó. També ha estat terra de ramats importants per a la indústria de la llana. A finals del XVIII i fins temps molt recents Biar era reconeguda per la seua terrisseria vernissada. La seua producció es venia pel País i per Múrcia. De la mateixa manera que els seus veïns de Castalla els teulers anomenats castelleros solien desplaçar-se a Aragó i a Castella a fabricar teules. Cavanilles[1] reflecteix la importància alfarera i espardenyera de Biar.

“Casi en el centro de las huertas y entre elevados montes se levanta un cerro cónico coronado por el castillo, en cuyas faldas y raices está la villa de 738 vecinos, los mas labradores, excepto 800 personas empleadas en las fábricas de ollas cántaros, tejas, alpargatas i lienzos”

La diversificació industrial de la vila és cosa del segle XX, centrant-se en el joguet, el tèxtil i el calcer. Actualment l’economia principal és industrial, si bé, el sector turístic ha experimentat una important empenta.

La vila té 149 activitats industrials que donen treball a unes 750 persones. En el període 2007-2012 només hi ha desaparegut l’1,2% de les activitats. Les empreses d’activitats de la construcció representen el 31% del total.

L’estructura comercial mostra una escassa importància en el comerç a l’engròs i una diversificada oferta de comerç al detall: 1,5 m2/habitant

El polígon industrial, ben dissenyat, ha anant omplint-se de PIMEs industrials de caràcter divers: joguets (peluixos i plàstic), tèxtil (filat, gènere de punt, acabat), fabricació de productes plàstics, perfils metàl·lics industrials, construcció i serveis turístics.

Biar ha fet un esforç admirable per recuperar el seu patrimoni arquitectònic, civil, militar i religiós,  i la seua trama urbana, així com el seu patrimoni immaterial: festes, cançons, danses i gastronomia.

De les seues festes cal ressenyar algunes particularitats molt antigues que a Biar s’han preservat com són les Fogueres i el Ball dels Espies i la Mahoma durant els festes de maig, i la medieval figura del Rei Pàixaro que surt a les festes de sant Antoni.

Aquesta aposta pel seu patrimoni li ha permés desenvolupar un sector turístic d’interior ben interessant i de qualitat que es complementa amb les possibilitats de l’excursionisme per la serra de Mariola i els seus contraforts. Actualment disposa d’un magnífic i cuidat centre històric i d’una xarxa de  cases rurals amb molta acceptació per part del turisme cultural i el turisme gai. La vila compta amb 4 hotels “amb encant”, en total 71 habitacions; 11 cases rurals, un alberg juvenil per a 90 places; i el campament Serra Fontanella per a 210 places. L’oferta de bars i restaurants, 29 activitats, supera la de Banyeres i la de Bocairen.t

El creixement de la població és lent i el creixement dels darrers anys s’ha degut a la immigració estrangera. Actualment el saldo migratori és negatiu.

  A altres municipis valencians A altres països o regions de l’estat A altres estats Total
Emigració 67 16 5 88
Immigració 51 11 13 75
Saldo -16 -5 +8 -13

Font: Diputació d’Alacant. Revisió del Padró Municipal 2013

Els estrangers en aquests moments signifiquen el 4,5% de la població i 157 persones. Per procedència els més importants són, per una banda,  27 de Marroc, 18 de Bulgària, 14 de Senegal, 16 de Pakistan i 11 d’Equador; per l’altra, 34 anglesos i 8 francesos.

La piràmide de població mostra que la majoria de la població es concentra entre els 30 i els 65 anys i que les persones menors de 30 anys són clarament insuficients per a compensar el relleu generacional

A Beneixama s’ha generat un important hort solar, amb una capacitat de 20 mw i fins ara ha estat la és la més gran del món. L’empresa Accener i la promotora Solar Spain van anar adquirint els terrenys el 2005, aprofitant la seua orientació i la proximitat a la subestació elèctrica. L’empresa alemanya Citiy Solar és la que va invertir en material i muntatge i ha venut les dues-centes subintal·lacions – de 30 anys de vida útil- a inversors privats.

El nucli central de les Valls, intercomarcal i interprovincial, és el binomi Banyeres – Bocairent. Començarem per Banyeres de Mariola.

 

Banyeres de Mariola

“Banyeres poble industrial. / Terra no hi ha de tan bona. / Perfumat de bones herbes / de la nostra Serra Mariola.”

(Jota de Banyeres)

Entre el centre de Bocairent i el de Banyeres hi ha uns 10 Km. La distància entre els respectius polígons industrials deu acurtar la distància a prop de la meitat-. Les històries passades i el localisme que impregna la societat valenciana -segurament a falta de referents territorials més amples-  fan que aquestes dues viles d’història i indústria compartides, i que es necessiten per aconseguir una mínima massa crítica industrial, viuen d’esquenes, en dos províncies i en dos comarques diferents. No se’n pot demanar major irracionalitat.

Arribe a boqueta de nit a Banyeres per la carretera d’Onil que, per dalt la Mariola, s’uneix a la carretera d’Alcoi a Banyeres. Als trams més elevats la carretera va per damunt dels 1.000 metres. El paisatge, malgrat els incendis, fantàstic: boscos, fonts, camps de blat, masos. Una verdor pirinenca i unes boires inconcebibles només uns quilòmetres més avall a les Foies. La carretera transita entre cims de 1.000 i 1200 m. d’altitud: la Barcella, la Penya Blasca, les Talaies i el Capollet de l’Àguila. Diverses sendes de muntanya adrecen cap a una diversitat de fonts; del Sapo, del Cavaller, del Teularet de Roc… i el naixement del Vinalopó

No és d’estranyar l’interés botànic que des de sempre ha despertat la Mariola. En l’època de la l·lustració la serra va ser motiu d’estudi per part dels millors botànics europeus: Abraham Ortelius, Joseph Pitton de Tournefort, Melcior de Villena i, per decomptat, Antoni Josep Cavanilles, cosa que internacionalitzà el merescut prestigi botànic de la serra. Avui Banyeres acull el Centre d’Interpretació del Parc Natural de la Serra de Mariola i es fa justificada publicitat turística com la Porta de la Mariola.

Banyeres, pertany a l’Alcoià i de sempre ha mantingut unes relacions bastant estretes amb Alcoi. Parle sobre Banyeres amb el poeta i escriptor, a més d’activista cultural, Vicent Berenguer.

“Però els que no viuen a la muntanya la magnifiquen com a una barrera física quan en realitat és una barrera mental. De Banyeres a Alcoi són 20 minuts. Als anys 60, els amics eixíem de marxa amb el cotxe i fèiem la volta a les Marines i anàvem per tots els portets de muntanya amb una normalitat absoluta. Per a nosaltres la mar, la Vila, Benidorm, Altea o Dénia estan ben a prop”.

Des de lluny la vila es veu magnífica, amb el restaurat castell d’origen almohade i presidit per una fàl·lica torre de l’homenatge que, com un eix simbòlic, ordena al seu voltant el castell i les cases del poble. Potser per això, a algú se li va ocórrer destinar-la a Museu del Moros i Cristians.

Em dirigesc cap el castell. Aparque el cotxe a la plaça de l’església, dedicada a la mare de Déu de la Misericòrdia i de façana barroca molt senzilla –encara que el patró és sant Jordi del qual es conserva una relíquia i té dedicat un bonic relleu al lateral de l’església-. La plaça, situada entre dos turons, és rectangular amb molts edificis nous que no s’adiuen a la importància del lloc. Si de pujada, cap a una banda de la plaça, aniríem a parar al castell, cap l’altra banda, uns carrers costeruts ens durien a l’ermita del Crist. Superar la pendent ben paga la pena, la visió del terme municipal, i de la Vall de Biar, des del castell estant, és magnífica i em confirma la impressió prèvia: l’urbanisme és una matèria desconeguda a la població. Pisos i més pisos ofegant el centre històric, carrers estrets i un desenvolupament de naus industrials arreu del terme. Cap a la carretera de Bocairent es troba el nou polígon industrial amb una ocupació mitjana. A la part de darrere, dalt d’una muntanya, l’ermita gòtica de la Malena. Me’n baixe ràpidament perquè fa un fred que pela, no debades la vila es troba en un contrafort de la serra de Mariola a 818 metres d’altitud, un dels hàbitats més elevats de tot el País. Passejant pels carrers principals del casc antic observe que la qualitat urbana és inferior a la de Biar i Bocairent. Les cases també són més pobres i hi ha un nombre considerable d’intervencions recents amb poca cura i respecte a les tipologies tradicionals. A Vicent Berenguer no li’n falta raó en la seua crítica a l’urbanisme local:

“El creixement urbanístic ha estat un desastre, sense qualitat constructiva, ni bona urbanització, ni respecte ni conservació del patrimoni urbà al casc antic. El centre històric està buit i el poble no té cap atractiu, quan en podria tindre tant. A Banyeres el preu del sòl és la meitat del que té que a Biar o a Bocairent. Durant anys cada empresa ha anat construint-se la nau on ha volgut. El polígon industrial és manicomial, es va desenvolupar tard i és menut. Va ser un error no fer-lo quan calia, ara està mig buit”.

En les darreres eleccions el PP obtingué el 63% del vots, el PSPV el 20% i el Bloc-Compromís, 17%.

Abans de la conquesta existien dos nuclis, Banyeres i Serrella, tributàries de Biar. La Vall es denominava Hammam Bÿar (les Fonts de Biar).

Des de 1381 fins 1618 la vila i el castell foren adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent, per conformar un únic municipi fins 1.618. Felip V li va concedir el títol de vila reial en convertir-se en un bastió borbònic durant la guerra de Successió, durant la qual va resistir vint atacs i tres setges dels partidaris de l’arxiduc Carles.

Cavanilles[2] en dóna notícia del fort creixement de la vila.

“Apenas tenia 70 vecinos al principio del siglo actual, y hoy cuenta 497, sin el grande número que han salido á poblar otras tierras: á ningunos del reyno ceden en la aplicacion al trabajo (…) únicamente se conocen dos personas que piden limosna en los dias que no pueden trabajar. Su principal ocupación es la agricultura, bien que algunos la tienen en las fábricas de gorros, estameñas, faxas y delantales”

Mig segle més tard l’activitat industrial sembla, segons Madoz[3], que va prenent embranzida:

El r. Vinalopó. El cual cruza por el O. de la v., y sus aguas tomadas por un cáuce sirven para dar movimiento a 5 molinos harineros, á o tro de papel, y para riego de porción de TERRENO. (…) las lomas y quebrados que en otro pais se dejarian incultos, aquí se ven pobladas de viñas, olivos é higueras, al paso que en los campos prosperan los cereales y otros frutos (…) sostiene ganado lanar, algun cabrio, y el vacuno y mular preciso para la labranza (…) hay caza de liebres, conejos y perdices. (…) hay fáb de gorros, fajas y mantas del pais, dedicándose tambiés los vec. al acopio de nieve , la cual durante el estio la venden a los de Játiva y otros puntos”

El desenvolupament de la indústria a Banyeres va tindre un marcat caràcter familiar, tant respecte a el tèxtil tradicional, de llana o de fibres naturals, com de la indústria del paper, la qual  farà un bot qualitatiu, a finals del XIX, en aprofitar els molins hidràulics com a font d’energia

Encara que el primer molí de Laureano Ballester es remunta a 1779, a les darreries del segle XIX ja hi havia 14 molins paperers en funcionament, la majoria dedicats al paper de fumar. El primer molí de paper de fumar el feu Joan Casasempere, el Molí Roig. Fabricava les marques El Reloj i  Aguila.

Per la seua banda, l’alcoià José Laporta eixamplà la seua indústria a Banyeres fins convertir-se en el fabricant més important de la vila, i dels més importants de l’estat, atesa la seua capacitat exportadora de marques de prestigi. En 1935 agrupà totes les seues empreses en una única, Papeleras Reunidas SA, la qual fabricava paper de fumar, paper per a embolcallar les fruites i paper d’embalatge. Tot un seguit d’empreses repartides en moltes poblacions del riu Vinalopó i del riu d’Alcoi.

A finals del segle XIX el moviment obrer a Banyeres ja havia adquirit certa consistència. Hi ha constància d’una gestió col·lectiva obrera del Molí de l’Ombria dedicada a la fabricació de paper de fumar. Els primers anys del segle XX foren de certa conflictivitat laboral a Banyeres que seguia l’estela sindical d’Alcoi, tant en el sector del paper, com en el tèxtil, com en la fabricació d’espardenyes. Només el creixement que es produiria amb la Gran Guerra permetrà rebaixar aquesta conflictivitat. L’1 d’octubre de 1919 s’aconseguia la jornada de vuit hores, però les empreses varen incomplir l’acord i tornaren els conflictes i la repressió. Amb la crisi de la postguerra els patrons havien consolidat altra vegada la seua posició de força.

El desenvolupament industrial de Banyeres és va veure afavorit pel ferrocarril Villena-Alcoi-Iecla (VAY) -projectat en 1882. En 1887 es va inaugurar el tram Iecla-Villena. La línia es perllonga de Iecla a Jumella i de Villena a Agres. A Alcoi arribà en 1909. El 1921, entrà en servei el tram Jumella-Cieza i, malgrat tenir fets els túnels d’Agullent i de l’Olleria, el VAY no mai aplegà a l’Alcúdia de Crespins per connectar amb la via ampla.

El trenet permetia l’eixida a la mar en compartir via a partir de Muro amb el ferrocarril Alcoi-Port de Gandia. A banda dels viatgers, les principals mercaderies que transportava eren espart i vi de Jumella, sal i vi de Villena; paper de Banyeres; tèxtils de Bocairent, Cocentaina i Alcoi; i carbó del port de Gandia. El tren va possibilitar que el paper i el tèxtil de les Muntanyes arribara a nous mercats estatals i internacionals. En 1965, el VAY, o Xitxarra, va ser adquirit per FEVE que el tancà per baixa rendibilitat el 1969.

La consolidació industrial arribarà amb la postguerra i es basaria en l’elaboració de papers, cartonatges, regenerats tèxtils i gèneres de punt. La població, i la construcció, va créixer ràpidament en produir-se una important immigració de les poblacions veïnes d’Alcoi, Biar, Bocairent, Camp de Mirra i una altra procedent de la zona castellana,

Ens aproximarem a la història de la industrialització de Banyeres seguint la trajectòria de dues nissagues de fabricants importants. Els Mataix i els Ferre.

Jordi Mataix Sempere va nàixer el 1937. Fill del segon matrimoni d’Evelio Mataix. Son pare va muntar una indústria de confecció i la indústria de paper Evelio Mataix Molina SA. L’any 1956 eixamplà el molí i alçà una nau de filatures vora el molí de paper. La producció era de 20.000 Kg setmanals de fil gros de cotó regenerat de dos colors que venia per a l’elaboració de roba de treball a Castelló, després també produí tèxtil-llar

El 1966, ja l’empresa en mans dels fills, muntaren una fàbrica de paper en Toledo que funcionà fins 1993. En 1969 compraren R. Belda Llorens SA d’Alcoi, una empresa de filatures amb bones instal·lacions, la seua producció venia al Líban. El 1974 introduïren una filatura amb sistema Open -End, la tercera de l’estat, i muntaren una nova secció, Rosa Belda-1 per a produir filat en cru de viscosa 100% per al mercat comarcal de les Rachels.

Durant la crisi de la segona meitat dels 70, Jordi Mataix reorientà la producció cap a productes més barats i de major consum, com l’acrílic, el polièster i la barreja de diverses matèries (polièster-cotó, acrílic-cotó, polièster-viscosa, etc.) que amb el temps assegurarien l’èxit de l’empresa.

En 1978 va tancar la planta d’Alcoi i obrí a Banyeres una nova secció per fer filat amb maquinària moderna sistema Open-End, la R. Belda-2. Al mateix temps eixamplà les instal·lacions de R. Belda-1 per donar servei de doblat als clients del tèxtil-llar.

Els anys 80 varen fer la transformació de la primera filatura (Evelio Mataix SA) que encara treballava el sistema convencional, en una nau de fabricació de rissat de tovallola amb filats de regenerats en colors en sistema Open-End. Tota una innovació en aquest mercat que seria copiada a la resta del l’estat i que a Mataix li va permetre bons beneficis durant 12 anys.

Després vindria l’automatització del grup en sistema Open-End fins convertir l’empresa en una filatura moderna. A la segona meitat dels anys 80 instal·là una planta d’ordidura i encolat per a donar servei al tèxtil-llar i als fabricants de catifes. Els anys 90 la innovació va vindre de la ma de les fibres en color. El grup Mataix va ser dels primers en elaborar barreges de matèries sintètiques i artificials de color amb cotó també de colors. El seu acrílic-cotó, com abans havia passat amb el regenerat, es convertí en el producte estrella del grup. Durant anys el van vendre sense competència i fins fa poc encara representava el 38% de les vendes del grup.

En els darrers anys va treballar amb proveïdors de matèries primes, AITEX i CDTI, per introduir els filats amb microfibres en sistemes Open-End. Per altra banda, s’esforçà per aconseguir les millors marxamos de qualitat i etiquetes ecològiques. Els darrers èxits varen ser les barreges de matèries sintètiques i artificials amb llana i lli; l’elaboració de polièster-cotó en colors i la producció de cotó 100% en colors sistema Open-End.

En començar la crisi actual el grup tenia un complex industrial de 70.000 m2 de naus construïdes que acollien 4 seccions totalment automatitzades i una plantilla de 240 treballadors.

En el camp del paper, l’any 1957 els Mataix s’associaren per a la constitució de Cartonajes Banyeres per a la fabricació d’embalatges i cartró ondulat. Avui tenen el 50% del capital.

El grup Mataix constituí altres societats: el 1960, el 50% d’Ondulados del Papel SA (cartró ondulat); el 1969, el 50% de Banyeres Tèxtil SA que va tancar el 2002, el 1976, i el 20% d’Implasba SA (plàstics per a embalatge). A principis els anys 90 crearen Cogeneradores Bañeres SL per abastir d’energia les indústries del grup. Un projecte també capdavanter.

El 2004 la facturació de la filatura va ser de 34 milions d’euros i, de 60 milions, la de les societats en què el grup Mataix és majoritari.

Jordi Mataix va ser president de Banyeres Industrial, membre fundador d’ATEVAL, membre del consell rector d’AITEX, soci fundador del Dipòsit Duaner de la Vall d’Albaida i conseller del Banc de València.

El 2008 el grup Mataix, que l’integra R. Belda Llorens 1, i 2 i Evelio Mataix, declara que produeix més que no factura i requereix un ERE als 180 treballadors de la plantilla amb una reducció de la setmana laboral a 3 dies·

L’altra nissaga està representada per Alfred Ferre Miró, nascut en 1939, La fàbrica Hilaturas Ferre SA la fundà el 1914 el seu avi, llaurador i corresponsal de banca. Va instal·lar telers per teixir jute, espart i lli. El seu fill, Alfred Ferre, va inaugurar la secció de filatures.

En els anys seixanta la gerència passa a mans dels germans Ferre Miró que continuaren la modernització de l’empresa i, als anys 90, la responsabilitat directa passa a mans de la quarta generació. Ara és un empresa important amb diverses naus industrials que sumen 25.000 m2 i un nivell de facturació que està entre les 100 més importants del País.

Alfred Ferre va ser president d’Ateval i membre del comitè executiu de la CEV i de la CIERVAL. En una entrevista[4] feta per Vicent Berenguer, deia:

“Tinc molt clar que (la crisis actual) no és un problema local, estem en una situació global. I és ben cert que, a partir de l’1 de gener (2005), s’han alliberat totes les quotes del tèxtil i ja no hi ha cap marc proteccionista, cap (…) La crisi industrial dels vuitanta era conjuntural, encara hi havia algunes alternatives per a la reducció de plantilles o jubilacions anticipades, però la situació d’ara és molt diferent i molt més crítica. (…) Cada u podrà pensar el que vulga, però la situació a què anem perjudicarà molt el nostre sector: teixidors, filadors, acabadors, confeccionistes, etc., tots ho acusaran. S’han fet estudis que diuen que sobren del trenta al seixanta per cent d’empreses. (…) Ara el que sobra és la quantitat. No es tracta que tots es posen a fer I+D, ¡el problema és que no hi ha mercat! En altres ocasions, no sé exactament com, però Banyeres –¡«el petit Japó»!, com ens diuen fora d’ací– ha resistit (…) Jo ja estic venent a Alemanya i a Itàlia, però aquests països ja no tenen la mateixa capacitat per a comprar-me, a mi. Ara he de vendre menys perquè els alemanys em compren una part a mi, però una altra als xinesos. I estic segur que l’any que ve compraran més als xinesos i menys a mi (…) Potser, tant de bo, no arriba a ser tan desastrós, però no m’atreviria a ser optimista; el problema d’ara no es pot amagar”.

La població de Banyeres ha crescut ininterrompudament des després de la guerra civil. Si l’any 40 tenia 3.447 habitants, als anys 70 ja n’eren 5.873 i, al 2001, n’eren 6.983. Des del 2003 la població s’ha estabilitzat al voltant dels 7.200 habitants, actualment en té 7.157 i, curiosament, exactament el mateix nombre d’homes que de dones

La seua piràmide de població mostra una manca de població de reposició generacional, encara que menys pronunciada que a les ciutats de l’entorn. La població es concentra en el tram 30 –65 anys. La població estrangera suposa el 4,5% del total, la majoria de Pakistan, Marroc, Equador i Bulgària. L’atur es concentra en el sector de la construcció, 35%, en el de serveis 37%, i en aquells que no tenien anteriorment cap ocupació, el 20%.

Li comente a Vicent Berenguer que em preocupa la visió territorial de Banyeres perquè a hores d’ara, amb diferència, és la vila més important:

“Banyeres és la capital industrial de les Valls i el poble més gran. El primer institut hi va ser el de Banyeres. L’administració ha creat una divisió comarcal a banda de les realitats socials i econòmiques. L’única cosa territorial que funciona per ací és la Mancomunitat de Muro. Banyeres pertanyia a Bocairent fins la divisió provincial del XIX. El reg era Beneixama-Biar- Bocairent

La Vall de Biar té de centre comercial a Villena, tant de Biar com de Beneixama, però no ho és culturalment ni en la mentalitat de la gent, per això l’Institut d’Estudis de les Valls de la Mariola inclou Biar, la Canyada, el Campet, Benenixama, Banyeres, Bocairent, Alfafara i Agres. Nosaltres voldríem que Alcoi, Muro i Cocentaina també hi entraren, però no ho fan. Alcoi sempre va a la seua, té una mentalitat aïllada. Alcoi ha dimitit, tant respecte a la indústria com respecte a l’agricultura. Les relacions amb la Vall de Biar són cada vegada més estretes, tot i que la vida política ha anat a la contra

El tren Bocairent Múrcia lligava molt tota la vall. Ara Biar està a la demarcació de Villena, Banyeres a la d’Alcoi i Bocairent en la d’Ontinyent.

Les elits de Banyeres són molt curtes de mira. Només han pensat en la fàbrica, mai no han pensat en el poble. Varen heretar els molins de paper Bambú (Papeleras Reunidas que pararen a finals dels anys 60). En 10 anys les deixaren que s’assolaren. La burgesia de Banyoles estiueja a Benidorm o a Alacant.

La gent treballa i ven rodant per tota la Mariola. Caldria estudiar la complementarietat de les empreses de Biar-Banyeres-Bocairent.”

Un estudi d’Ybarra, Santa Maria, Giner i Fuster[5] ens aporta una informació ben interessant del perquè, a partir dels anys 90, amb els acords de liberalització comercial mundial i el procés de globalització de l’economia mundial, el sector tèxtil ha experimentat uns cavis estructurals importants. El sector ha iniciat un procés de descentralització de les fases productives, la qual cosa l’obliga a encetar línies de subcontractació a altres empreses i, com a conseqüència, a caminar cap a una major especialització productiva.

“(En los sistemas productivos locales valencianos). Por una parte existen empresas que operan para el mercado final, actuando por cuenta propia, y que estan en contacto con el mercado, lo que no implica necesariamente que la totalidad del producto sea realizado por la propia empresa (empresas del subsector textil-hogar o empresas que producen tejidos). Por otra parte, existen empresas que funcionan por cuenta ajena, realizando únicamente una o varias fases del proceso de producción del producto, y vendiendo, por lo general, su producción a empresas por cuenta propia o a otras empresas que realizan los procesos de ennoblecimiento (blanqueo, tintura, estampación, aprestos), empresas que realizan los procesos de tejeduria (urdido, tisaje) y empresas que realizan la hilatura (preparación de fibras, preparación a hilatura). En general, las empresas son de reducida dimensión (con un tamaño medio entorno a los diez trabajadores), siendo las de tamaño más reducido las de tejidos, mientras que en las medianas y grandes predominan las de hilaturas y acabados.

DADES BÀSIQUES SOBRE LA INDÚSTRIA EN EL SISTEMES PRODUCTIUS LOCALS

Sistemes productius locals de Bocairent i Banyeres (Banyeres, el Campet i Beneixama)

Banyeres Bocairent
Ocupació manufacturera / Ocupació total no agrícola 59,51% 53%
Ocupats en PIMES/Ocupats totals en la industria manufacturera: 100% 100/
Densitat industrial (nombre d’establiments industrials per Km2): 4,83 1,44

Primer sector d’especialització: Fabricació de teixits tèxtils:

Nombre d’establiments 190 37
Nombre Establ. / Total establ. sistema productiu local 36,75% 21,89
N. Establ./ Total Establ. del sector del PV 11,52% 4,64
Ocupats 857 587
Ocupats  / Ocupats totals del sistema productiu local 30,70% 34,63
Ocupats  / Ocupats totals del sector en el PV 5,25% 6,74
Ocupats en PIMES / Ocupats total del sector sist. prod. local 100% 100

Segon sector d’especialització: Acabats de tèxtils

Nombre d’establiments 58 33
Nombre Establ. / Total establ. sistema productiu local 11,21% 19,52%
N. Establ./ Totl Establ. del sector del PV 10,46% 2%
Ocupats 339 452
Ocupats  / Ocupats totals del sistema productiu local 12,14% 26,66%
Ocupats  / Ocupats totals del sector en el PV 4,68% 2,77%
Ocupats en PIMES / Ocupats total del sector sist. prod. local 100% 100%

Els principals establiments industrials del sector d’especialització en el sistema productiu local a Banyeres són: R. Belda Llorens SA, Evelio Mataix Molina SA, Ismael Albero SA, Hilaturas Ferre SA, Beñeres Textil SA, Guillermo Albero e Hijos SA, Ferre Bañeres SL, Miguel Vicedo Cerdà SA, Hijos de Antonio Ferre SA, i al Camp de Mirra, Tenotex Nonwovens SA.

La cada vegada més gran diversitat empresarial i l’elevada concentració industrial obliga a les empreses tant, a una dinàmica d’increment de la competència, com a establir mecanismes, formals i informals, de col·laboració entre elles. Aquestes dinàmiques són plenament aplicables al tercer i proper sistema productiu local, el de Biar-la Canyada de Biar.

En la mateixa línia seguida a la Foia de Castalla, les Valls de Mariola, part indestriable del districte valencià del tèxtil, hauria de saber aprofitar aquest major grau especialització industrial i generar una dinàmica xarxa de relacions interempresarials amb la finalitat d’adquirir un alt nivell de flexibilitat productiva. Aprofundir en aquest procés agafats de la ma d’un dispositiu escaient d’estímul i difusió de les innovacions, són la millor recepta per a que les PIMES locals puguen aconseguir economies a escala semblants a les de les grans empreses. És per això que resulta econòmicament incomprensible que no es done entre les tres poblacions majors nivells de col·laboració, una planificació conjunta del sòl industrial de qualitat i una major connexió, entre aquestes i la resta del districte industrial del tèxtil, especialment, amb Alcoi i Ontinyent.

Banyeres de Mariola viu del tèxtil i auxiliars: fils i teixits. El gènere de punt s’ha anat afonant. Cada vegada hi ha menys telers i més drapaires, és a dir, empreses que compren el teixit a la Xina i el comercialitzen. Vicent Berenguer descriu així la realitat productiva de la vila:

“Molts dels petits tallers de tèxtil treballen en negre i fabriquen producte per als venedors ambulants. També hi ha molt de treball a domicili (filatures, cobertors, draps de cuina i camusses).  La fàbrica agrupa els tallerets, és a dir, el teixit l’aporta el teler o s’importa de la Xina, el producte s’elabora a domicili i l’acabat es fa a la fàbrica. Aquesta té dos canals de venda, un n’és el mercat normal, moltes vegades grans distribuïdors com Carrefour o el Corte Inglés, i l’altre el mercat ambulant.

“Les empreses de filatures venen directament tant a empreses de l’estat com de l’estranger.”

Com ja hem vist, les duess empreses més importants, amb uns 250 treballadors cadascuna, són Alfred Ferre i el Grup Mataix. Però Banyeres és una vila activa, amb empenta industrial, i en els darrers anys han nascut noves iniciatives empresarials o empreses que han reorientat la seua producció.

En aquest sentit, Rafa Barceló (RB) s’ha dirigit cap a la filatura tecnològica per a frens de cotxes; Fernando Cerdà, i altres empreses menys importants, és dediquen a fer ropó, és a dir, acabats de tela per a sabates. També hi han aparegut sectors nous com les empreses de perfumeria i fabricació d’ambientadors de baix cost, les quals comercialitzen molta part de la producció en negre. Per altra banda estan les empreses de cartonatges i manipulats que ara treballen en subcontractes per a empreses de plàstics d’embalatge. En el tema del plàstic s’han consolidat AlberGrass de gespa artificial, El Busi de plàstic granulat per als embalatges i, algunes altres empreses que treballen el plàstic per a fer poals, galledes, etc. En el sector metall-mecànic destaca David Pasqual, manyà del sector tèxtil i fabricant de sostres de xapa metàl·lica.

Però Vicent Berenguer no és gens optimista respecte del futur de Banyeres:

“A Banyeres no hi ha atur, no hi ha estratègia industrial, ni centre de coneixement, només fa falta fer 30 cases a l’any. L’Associació d’empresaris és Banyeres Industrial però no funciona, tot és molt individual. No hi ha fàbrica de màquines–ferramentes, tradicionalment els telers es compraven a Alcoi. La mentalitat és patriarcal. El votant d’esquerres és immigrant (Andalusia i Extremadura). Els banyerencs estudien i se’n van fora. El treballador del tèxtil és més aviat immigrant (pakistanesos i marroquins). Banyeres expulsa a la pròpia gent a viure fora, se’n pot parlar d’una autèntica diàspora.”

Si mirem el pressupost municipal els comptes pareixen bastant equilibrats. En els darrers anys el pressupost ha seguit una mena de dents de serra. Si en el 2000 era de 5,922 milions, en 2005 era de 10,35 milions d’euros, en el 2009 baixava a 6,11 milions, en el 2010 era de 8,17 milions i en el 2012 6,14 milions. Segons el pressupost de 2012, les despeses de personal significaven un 33,41% del total d’ingressos i les inversions reals eren del 12,20%, i destina el 41,43% a despeses de béns i serveis. El passiu financer només suposa el 4,10% del pressupost.

Els problemes de Banyeres està en la deficient cohesió i promoció social, l’abandó de les polítiques urbanístiques i, en especial, una nul·la visió territorial de suport al seu sistema productiu.

Darrerament al poble s’han encetat diverses iniciatives de caràcter turístic que tenen en compte, tant el gran actiu natural que és la Mariola, com la seua història i cultura (si deixem de banda la broma de la ruta de Cid)

Al Parc municipal de Vil·la Rosario s’ha instal·lat una Aula Natura on s’estudia i és dóna a conèixer la flora i fauna de la serra Mariola. L’edifici acull també el Museu Valencià del Paper, que documenta la història del paper i el processos d’elaboració de tanta tradició en la comarca, un museu que es complementa amb la Ruta Senderista pels Molins.

Moltes associacions culturals de la comarca, signants del II Aplec dels Pobles de la Mariola, demanen un esforç seriós a les administracions per recuperar el ric patrimoni industrial que representen els molins. El darrer mes d’octubre, la Conselleria de Cultura ha tret a concurs públic el Centre d’Interpretació del riu Vinalopó situat en l’antic molí Sol. Segons la Consellera vol declarar-se BIC el Molí i l’ermita de sant Jordi i, Espai Etnològic, el seu entorn.

La Torre de la Font Bona del segle XV alberga el museu arqueològic i la Torre de l’Homenatge del Castell el Museu Fester. Respecte del recent museu de l’espardenya inaugurat a la Vil·la Rosario.  Rafael Cebrià[6] deia:

“En su cuidada exposición de carácter permanente y abierta al ciudadano, rinde un emotivo homenaje a un oficio artesanal ya desaparecido y que se extendió de forma mayoritaria en las sociedades rurales, mientras que el calzado de cuero pertenecía con mayor entidad el medio urbano”.

La festes més importants de Banyeres són la Fira i Festes d juliol  en honor a Maria Magdalena i, com no, els Moros i Cristians, a l’abril en honor a sant Jordi, i a setembre en honor a la seua relíquia que arribà de Roma el 1780. Aquesta festa és anterior a 1792, una de les més antigues del País. Un 33% de la població està associada a alguna filà, la segona ciutat en percentatge d’associació després de Bocairent (que té un increïble 53%). Segons un article d’un membre[7] de la diàspora banyerenca.

“(Hi ha) múltiples figures del moro festiu i dramàtic des de l’edat mitjana ençà.(….) funcions geogràficament més properes com l’Ambaixada de les tomaques de Cocentaina (el Comtat) o l’Ambaixada antiga d’Onil (l’Alcoià), entre d’altres (Muro).(…)

Generacions i generacions de festers han dipositat amb el pas del temps estrats per a construir una festa complexa que combina, no sempre amb equilibri, la innovació i la conservació. (…) A cavall entre el segle XIX i XX, la influència de la puixant burgesia i una industrialització galopant canviaren definitivament el model de festa. (…). No obstant això, alguns dels balls d’homenatge i pantomimes còmiques que contrapunten les representacions de teatre popular més serioses hi han perviscut com ara el Ball moro i el Ball cristià de Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa), el Ball de les espies de Biar (l’Alt Vinalopó) o el Ball moro de Banyeres de Mariola (l’Alcoià). En l’actualitat, malgrat les dificultats per reintroduir elements perduts en una festa hiperestructurada, un cert moviment de recuperació d’aquestes relíquies festives ha començat a donar fruits. El Ball dels Llauradors i el Ball dels Contrabandistes d’Ontinyent. (…)

De la gran quantitat de festes basades en el model meridional de moros i cristians que se celebren al País Valencià en l’actualitat, poc més d’una vintena presenten una tradició centenària, regular i ritualitzada. (…) La primera característica que ens pot cridar l’atenció d’aquesta tipologia de festes és l’elevada participació.(…) Un segon factor (…) és l’impacte socioeconòmic (….) ( i ) la vertebració social que representa.”

Les principals associacions culturals són: la Colla de Dimonis La Quarantamaula, el grup de dolçainers i tabals El Brancal i, l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa, la qual es representada cada 3 anys, per unes 200 persones i a l’aire lliure, durant les festes de la Malena.

A Banyeres el Col·lectiu Serrella edita la interessant i reflexiva revista Barcella, i cal esmentar també la revista Bigneres editada per l’Associació Cultural Font Bona que també publica llibres de temàtica local.

Un personatge important de Banyeres va ser Manuel Broseta, advocat i polític destacat de la transició en passar-se de la Junta Democràtica al blaverisme més antivalencià durant la denominada Batalla de València . Vicent Berenguer ens conta la seua relació amb Banyeres:

“El pare de Broseta va ser “expatriat” a Banyeres on es casà amb una Pont. Manuel Broseta seria el primer llicenciat del poble, però la seua vida professional i política la va fer a València. Aleshores, a Banyeres no estudiava ningú. A Beneixama se li deia el poble dels 7 savis, perquè molts estudiaven als franciscans d’Ontinyent. Els de Bocairent estudiaven al seminari, però els de Banyeres anaven a la fàbrica.”

Ens acomiadem de Banyeres de Mariola i ens dirigim a Bocairent que també viu d’esquenes a Banyeres, supose que amb la mateixa justa i estèril correspondència.

 

Bocairent

La mare que tinga filles, ai / que se les sàpia guardar / que son com les pelailles, ai / que tots les volen tastar

(Fandango de Bocairent)

Passant Ontinyent i l’esplèndid toll del Pou Clar, aigües fredes inclús al ple de l’estiu, prenc el sempre impressionant canó que formen el riu Clar i el riu Pantanet. La carretera la van millorar a les darreries del segle passat però el congost continua sent un paratge especial. M’ature en l’antic Molí del Pas avui reconvertit en restaurant i, per l’antiga senda, entre el riu i les balmes dels penya-segats, observe els colossals i descarnats plegaments de la serra. Camine una mitja hora fins apropar-me a un dels impressionants murs de pedra de contenció de la línia de ferrocarril Xàtiva-Alcoi. Ací, les parets de la muntanya són quasi verticals i amb una vegetació mínima. La senda és ampla i manté l’empedrat i els esglaons fets sobre la roca des de temps immemorials. La vista és magnífica. Torne al cotxe i cap al final del barranc ja trobe “covetes de moros”, un aperitiu del que m’espera a Bocairent. Des de la carretera la visió de Bocairent és inoblidable “el poble de la pedra viva”, es presenta arreplegat i acaramullat al voltant d’un turó rodejat pel riu Clarià. Passe per vora l’ermita de sant Antoni, en aquesta esglesiola d’estil gòtic, el dia sant Antoni, per la petita lluerna de la façana, entra un raig de sol que il·lumina la cara del sant a les 17 hores.

El pont de sant Blai està en obres i hi entre per l’antiga àrea industrial. Passe per una vella fàbrica, un gran casalici que conserva el nom: “Indústria Lanera Sant Joaquín”, anem entrant en matèria!. En arribar a l’entrada de la vila prenc la circumval·lació per arribar a Ca Domingo, on he quedat amb Salvador Puerto, un amic de Vicent Berenguer. Tot just acabem de passar el dia de santa Llúcia i el dia és solejat, càlid i curt, així que anem per feina.

Salvador m’espera assegut a una taula i de seguida en crida, de seguida sap que sóc jo la persona amb qui s’ha citat. Pense que, amb la càmera de fotos i la motxilla amb l’ordinador i la gravadora, la meua imatge s’aproximarà bastant a la de qualsevol turista despistat, però clar, al bar es coneixen tots  i, ho vulga o no, l’únic foraster sóc jo. Em convida a seure a la taula i comencem la feina amb un got de vi i un quilomètric entrepà de truita amb llonganissa. Salvador Puerto és una persona oberta, amable, amb esperit crític i enamorada del seu poble. Li conte detalls d’aquest Viatge pel País que estem fent i em diu que, clar, la impressió que me’n puga dur de cada poble despendrà, i molt, de la persona amb qui parle, així que espera que la nostra xerrada em siga de profit. M’avisa que ell forma part d’aquell grup de persones que es creuen i estimen el País, defensen la llengua, la cultura i el territori per aconseguir un millor futur per als bocairentins.

“A Bocairent i a tota la comarca hi ha un grapat de gent que pensa com jo, però cal reconèixer que les nostres vides,les nostres inquietuds i les nostres activitats discorren en un món paral·lel al de la majoria social de la població. Vivim en una societat dual”.

Té tota la raó del món. Al País hi ha moltes persones com ell i que fan un esforç enorme per generar un espai on expressar-se. Fan País com si açò fóra una societat normal on no es rebutja i s’amaga tot allò que sona a creativitat i intel·ligència, i més si és en català. Convenim que és difícil que tota aquesta gent “del País”, amb una mitjans tan precaris i amb perspectives tan heterogènies puga trobar-se i reconèixer-se més enllà de l’espai local que cadascú s’ha fabricat amb molt d’esforç, però sense cap mena de dubte, si més no des de Joan Fuster, açò és un País de bogets o de desficiosos que estan escampats per tot arreu. Allà on vas te’n trobes un grapat! N’hi ha molts, més dels que podria semblar. Pensant-ho bé, aquest Viatge consisteix en anar pillant desficiosos, alguns personalment, altres per allò que et conten i, la majoria, per allò que han escrit o per l’obra material i immaterial que han deixat.

El terme de Bocairent té 97,3 Km2 que inclouen bona part del massís de Mariola i de la serra de la Solana, a més d’una franja de l’estret corredor que en diem la Canal de Bocairent.

En acabar d’esmorzar em proposa anar xerrant i passejant per una ruta fora muralla no massa coneguda. Caminem per la part de darrera de les cases de la vila medieval i que donen a les hortes que s’abancalen fins a baix del riu profund. Cases de 6 o 8 altures, per aquesta part, i que per davant no en tindran més de 4. L’Ajuntament està fent per ací un passeig fins al pont de Darrera la Vila, l’antiga entrada a la població. És emocionant veure petits jardins condicionats i que abans eren el corral, l’hort o el safareig dels habitants de Bocairent. Ací l’antic sistema de conducció d’aigües, allà un clavegueram, mig excavada en la roca una petita bassa, cap amunt les cases imponents, allà baix les hortes i el riu, a l’altra part del riu l’ermita de sant Bernardí i un antic molí. Darrere l’ermita i presidint la vall, la Mariola. La mítica muntanya dels naturalistes i també dels arqueòlegs. Entre els molts jaciments prehistòrics i ibers cal destacar el de la Lloma de Galbis, on s’hi trobà la Lleona de Bocairent, magnífica escultura ibèrica dipositada al museu de Belles Arts de València.

Passem per un magatzem de tint que era un antic monestir possiblement visigòtic, per unes covetes, i ens dirigim cap el Pouet de sant Vicent on les persones van a guarir-se les malalties de la pell. Ben a prop, l’antic molí del segle XII de la Cova d’En Gomar. Arribem al pont de Darrere Vila” i fem la pujada cap el raval, la part més antiga de la vila medieval.  Decrèpit i mig assolat, tot i conservar perfectament l’empedrat urbà. En cada lloc singular Salvador aprofita per contar-me la història del seu poble.

“De covetes de moros n’hi ha a Ontinyent, Bocairent i Alfafara, és a dir a tota la part alta del que realment s’hauria de dir el riu del Pou Clar. Les més famoses, per espectaculars, són les 53 que hi ha ací, tallades en la roca calcària, al Barranc de la Fos. Sembla demostrat que varen ser construïdes pels pastors transhumants berebers que les feien servir de graners de cereals, fruits secs, oli, formatge, sal, etc. i de lloc on amagar-hi armes i roba”

Els berbers definien el seu país com aquell que va “dels peixos als moltons”. Cada clan berber en tenia una de cova. Al segle XII hi ha un escrit d’un tal al-Maqqarí que ja parla de la qualitat de les teles blanques de Bocairent. Al llibre d’història d’Abel Soler i Josep A. Ferre[8], tot un exemple a seguir sobre publicacions d’història local, trobe el següent text:

“Al-Idrisió, geògraf, descriu Bukayràn en 1150 dient que es tracta d’un hisn o fortalesa itinerària ben fortificada, però envoltada d’una població tan gran que pareix una madina. (…) Un puzzle de cases excavades en la roca, (…) de com era l’urbanisme d’aquestes Gibàl Balansiya o Muntanyes de València”.

Segons aquests historiadors, en 1245 el governador almohade de Bukayrán rendí la plaça a Jaume I. Amb motiu del primer alçament d’al-Azraq, el 1248, s’expulsaren tots els àrabs d’aquest plaça fronterera i es va fer el repartiment de terres i cases entre els cristians. El 1256 s’atorga a la nova vila de Bocairent la carta pobla per a més de 300 colons. Els antics bocairentins, foragitats del seu poble, se n’anaren a l’exili a Múrcia, Granada i el Magrib, o bé a l’horta de Gandia, a la Marina i als pobles circumdants. L’historiador Josep Torró[9] ens apunta que:

“La primitiva comunitat colonitzadora ve estar constituïda per un grup de camperols-guerrers desarrelats, agrupats en vincles de companyonia en el servei d’armes i precàriament vinculats al lloc on resideixen.”

Però també hi havia mercaders i traginers, llauradors i mestres d’aixa, capellans i prestadors jueus, de molt diversa procedència i tots ells atrets per les expectatives del far south. De fet, en 1260 una parella d’emprenedors occitans construïren el Molí de la Roca, actual Molí d’en Gomar, i del qual en parlaren amb admiració Escolano i Viciana.

Així i tot, molts bocairentins i ontinyentins marxaren a repoblar Biar i després les ciutats de la governació d’Oriola, fins al punt que el rei Pere el Gran hagué de fer una altra repoblació de Bocairent. En tot cas, Bocairent va quedar entre les 12 viles reials del regne de València.

L’economia de la vila es basava en el conreu de cereals i en una important ramaderia de muntanya, encara que també hi havien moliners, terrissers i les salines reials. Tot i l’abundància d’aigua els conreus de regadiu eren mínims, per això, el 1446, Bocairent comprà el lloc de Banyeres i “feta la dita incorporació e unió, seran Bocayrén e Banyeres hun cos e hun terme” i es construí l’assut des on derivava el Rec Major del Vinalopó. El 1457, Bocairent comprà Alfafara, un poble de moriscos. Segons Soler i Ferre[10]:

“els cabanyers de Bocairent-Banyeres, entre grans i petits eren uns 60 i conformaven una comunitat de pasturatge, en total unes 18.000 ovelles (…) (La fusió) en un sol comunal o comunitat de pastures i emprius de llenya perdurarà fins 1852 (…) El benefici creixent dels ramaders perjudicà seriosament la muntanya, perdent-se aleshores gran part del carrascar autòcton i especies animals com llops i cérvols

A partir del segle XV, tant a Bocairent com a la resta de les Muntanyes, el gran negoci va ser la manufactura i el mercadeig de draps de la terra, el teixit de llana. La figura clau era el paraire. El nombre d’oficis, matèries primeres i enginys era enorme i implicava a les comarques veïnes. Bocairent restaria com un lloc de paraires (fabricants), mentre que Cocentaina faria de centre comercial, és a dir, drapers (traginers).

Els bocairentins de bon antuvi s’especialitzà en la producció de flassades i mantes, cosa que ha perdurat fins avui, d’ací el malnom de “cardadors”. El negoci serà controlat pels mateixos llinatges des dels temps de la conquesta fins a temps ben recents. Els Calataiud, Ferre, Sempere, Cerdà, Marco, Botella, Olzina, Candela, Molina, Garrigós, Eiximeno, Antolí i Maïques –llauradors benestants, ramaders i paraires- controlaran els ressorts del poder municipal i el control dels molins i dels forns, fins esdevenir una veritable oligarquia local. L’impost general del drap de les Valls, el Tall del Drap, també estava en mans d’aquests bocairentins.

És interessant la divisió en quarters que es fa del País per al cobrament d’aquest impost.[11] Pel que respecta a les Comarques Centrals Valencianes, el quarters n’eren sis: la Safor, que incloïa les valls de Pego; el Comtat; la Vall d’Albaida que incloïa la canal de Bocairent i la vall de Biar; la Costera, que incloïa la Canal de Navarrés; l’Alcoià, amb les Foies de Castalla i Xixona; i les Marines, Alta i Baixa.

La riquesa de la llana dels segles XV i XVI, que si bé no era d’alta qualitat tenia un bon mercat, es va traduir en millores urbanes, com la conducció de l’aigua fins la plaça de l’Om, l’enderrocament de l’alcasser per construir la nova església, la construcció del pont de darrere la Vila (el más grande elevado del reyno segons Viciana). El 1456 es contractà a Joan Reixach el retaule de sant Miquel, del qual només en resta, exposada al MNAC, a Barcelona, la taula de santa Margarida.

El 1587 apareix citada per primera vegada la Reial Fàbrica de Drap de Bocairent. La viles de Bocairent i Alcoi esdevenen els dos primers i principals centres industrials del drap. Les condicions orogràfiques dificultaven l’agricultura i, l’abundància d’aigua, amb corrents i salts importants, permeteren, sense grans inversions, construir molins i fer possible la indústria. A més, en ser Alcoi i Bocairent viles reials, no tenien els entrebancs de les trames feudals.

Cap a finals del segle el comerç del gel comença a ser un negoci lucratiu. El gel de la Mariola era dut diàriament a Xàtiva o a Gandia.

Carles V li concedí el dret a fer fira a setembre i mercat tots els dimarts de l’any per la seua adscripció mascarada durant les Germanies.

En 1609 es produí l’expulsió dels moriscos. De Bocairent 3 capitans, 564 soldats i 387 arcabussos es concentraren a Alcoi per anar a capturar els sollevats de Laguar. Alguns pares optaren per deixar el fills més menuts a mans de cristians prèviament marcats amb l’esperança de retornar. A Bocairent només s’adoptaren 11 morisquets, a Ontinyent 41[12].

“La viuda de Thomas Belda, y per ella Jaume Belda, manifesta a dit arguazil Franscisco de Palacio, un morisquet natural de Millena, nomenat Hieroni, de edat catorze anys, trencat de color, ab los ulls grans i eixits, ab un piquet de ferida en lo remat de la sella esquerre y altre en mig del front junt als cabells, batejat en dita vila”

Com a conseqüència de l’expulsió, durant el segle XVII hi hagué una forta reestructuració de les propietats agrícoles. Alfafara i Muro quedaren deshabitades. Moltes propietats s’eixamplaren i es feren més rendibles. La draperia es ressentí atès que el seu mercat era l’interior i l’expulsió deixà sense rendes a molta gent. Per altra banda, aprofitant la delicada situació econòmica de la monarquia hispànica, Banyeres en 1628 i Alfafara en 1632, compraren el dret a la seua autonomia municipal. D’ací naixen els plets sobre el terme i sobre les aigües entre Banyeres i Bocairent.

A la guerra de Successió Bocairent es va declarar austracista mentre que Banyeres es va declarar borbònica. A mitjan agost del 1707 la vila de Bocairent encara resistia el setge franco-castellà. Després:

“(Bocairent) quedó arruinado su término, saqueadas y quemadas sus casas y alquerias, llevándose quanto en ella havia a la villa de Bañeres…. Los principales oficiales del gobierno de dicha villa de Bocayrente fueron llevados presos a Barcelona por dichas tropas, y se mantuvieron mucho tiempo en el castillo de Monjuí”

Cap a final del segle XVIII hi hagué una clara expansió econòmica. La producció agrària és cerealista però comencen a tindre importància altres productes com el vi, l’oli i les fruites i hortalisses. Es fan alcavons per aconseguir aigua subterrània. Però el principal recurs de la vila continuarà sent la indústria, i Cavanilles[13] és ben explícit:

“(la vila) cuyas calles son generalmente cuestas rápidas é incomodas, algunas parecidas á escaleras: vense con freqüencia copiosas fuentes, edificios sólidos, y multitud de habitantes ocupados en las fábricas sin distinción de edat ni sexo. Debe contarse Bocayrént entre las principales villas del segundo órden si solo se mira el número de vecinos, que sin duda pasan de 1300; pero si se considera su industria agraria y sus fábricas, merece ser la segunda del reyno, siendo la primera sin disputa Alcoy. Las fábricas de lana, que de tiempo inmemorial han sido el nervio y manantial de riquezas de aquel pueblo industrioso, se han ido mejorando sucesivamente, y en estos últimos años se han aumentado de tal modo, que parece llegan á lo sumo respecto al número de vecinos, cuyos brazos hallan ocupación, y aun muchísimos de los pueblos de la comarca. Hállanse corrientes 5 tintes, 6 batanes, 3 prensas, 130 telares para bayetones y paños, y más de 30 para lienzos, cintas, cubrecamas y faxas; téxense en ellos anualmente mas de 100000 varas de bayetones ó paños, 10000 de lienzos, y así á proporción en los demas artículos; y no bastando unas 1500 arrobas de lana que rinden los ganados del pueblo, buscan y traen de Ávila, Segovia y otras partes, á donde despues la devuelven manufacturada, quedándose con la ganancia de transporte y fábrica. También hay un molino de papel blanco, una fábrica de xabon, otra de aguardiente, que produce 10000 arrobas, y varias de alpargatas de cáñamo y esparto”

En aquests anys la producció de draps es beneficia de l’obertura del mercat colonial pel port d’Alacant. Les baietes tenien eixida per les terres de la Corona d’Aragó, els draps eren venuts a Castella, Andalusia i Amèrica. L’escut d’armes de la ciutat era un marxamo de qualitat. Els empresaris més forts, com els Belda, amb la venda als mercats americans importaven productes colonials, que després distribuïa pel País. Els mestres paraires controlaven el procés de fabricació de més de 500 treballadors del poble: teixidors, abaixadors, premsadors, etc., i donaven feina a cardadors i filadores d’Alfafara, Agres, Banyeres, Biar, el Campet, la Canyada, Ibi i Onil.

També apareix aleshores la indústria del paper, atesa la seua similitud en el procés de fabricació. Si el primer molí paperer és de 1781, als inicis del segle XIX ja en seran 4 els molins al terme i altres 2 al barranc de la Fos. Per la seua banda la indústria del gel seguiria consolidant-se. Les majoria de les caves de la Mariola serien propietat de xativins.

Percentatges de població activa dedicada a la indústria tèxtil:

  Any % Any %
Bocairent 1730 50 1787 49
Alcoi 1730 31 1782 63,4
Ontinyent 1735 20 1784 23,2

Aquest creixement econòmic va fer que en 1792 la població de Bocairent arribà a tindre el seu record poblacional 5.100 habitants que requerien d’un important xarxa d’aigua corrent que es va construir en 1793.

A finals del XVIII, a Bocairent s’havia conformat una burgesia liberal, industrial i mercantil de tarannà capitalista. De l’època de la Il·lustració, amic de Cavanilles i de Maians fou el bocairentí Josep- Joaquim Castelló i Ferre que escrigué Descripción del reino de Valencia por corregimientos. Els liberals l’elegiren diputat a les corts de Cadis.

El segle XIX va ser d’estancament econòmic. Si Cavanilles parlava de 500 treballadors tèxtils, el 1.826 només n’eren 269. La guerra del Francés, la pèrdua de les colònies i la competència de les flassades i els teixits de cotó anglesos, posaran de manifest els problemes estructurals de la indústria llanera del triangle Alcoi-Bocairent-Énguera. La necessitat de diversificar riscos facilitaria el creixement de la indústria del paper a partir de la segona meitat del segle XIX.

Una cosa positiva per al tèxtil va ser l’ús de les mantes com a roba de vestir. Bocairent serà conegut com el poble de les mantes, però va quedar endarrerida tecnològicament. Els motius els expliquen Soler i Ferre[14]:

“Els de Bocairent sempre anaven una passa darrere dels alcoians, en matèria d’innovació. Ací, la relació personal entre operaris i paraires era més casolana: més gremial i menys impersonal que a Alcoi (…) Ni l’empresari més modern i liberal de Bocairent -el baró de Casanova- (Francesc Belda i Pla), s’atreví a comprar artefactes mecànics. (…) Mentre que els alcoians no es deixaren atemorir, a Bocairent la pèrdua de llocs de treball que produïen les màquines, va ser ben instrumentalitzada per carlins, absolutistes i reialistes, molt lligats a la església

Ací, el cardadors s’aliaren amb els jornalers dels masos, els paraires pobres (…) i trobaren suport dels sectors més conservadors de la societat. (…) Tot això explica la ràpida transició d’un Bocairent constitucional de, de liberals unànimes –el de 1813- a un altre Bocairent –el de 1833- conflictiu, de fabricants liberals en procés de moderació contra carlistes enyoradissos de l’Antic Règim Feudal i del sistema gremial.

El conflicte social-laboral, polític i ideològic estava servit (….) el rebolicat i soldadesc Bocairent de la primera guerra Carlina (1833-39) s’estancà durant anys: les mantes de vestir amagaven massa trabucs per a plantejar reformes radicals i profundes”.

Per tant, mentre a Alcoi el moviment obrer es consolidà –va ser la seu estatal de l’AIT- i els treballadors aconseguí drets laborals importants, a Bocairent controlada per una burgesia molt conservadora, una església molt influent i unes Confraries que articulaven una vida social aliena al que passava a l‘entorn econòmic i social, feren triomfar un model paternalista catòlic d’obrador. La manca d’innovació i mecanització es suplia amb jornades de 10 i 12 hores i fent ús de molta mà femenina i infantil. No va ser fins 1898 que a Bocairent es creà la Societat de Socors Mutus (però on estava prohibit parlar de política).  Les màquines anirien entrant molt poc a poc cap a la segona part del segle XIX i principis del XX. Per altra banda, la pèrdua del seu àmbit territorial i el localisme suïcida que practicà, limitaran la capacitat de la ciutat i l’aïllaran progressivament del seu entorn.

Per a molta gent les condicions de vida eren miserables. L’alimentació era a base de “maiz y centeno, muchos vegetales, salazón de inferior calidad, poco aceite y rara vez pan de trigo, carne y vino”, i el caciquisme estava a l’ordre del dia, així com els contrabandistes i el bandolerisme, molts d’ells a sou dels propis cacics. Com a mostra del nivell de repressió que es podia arribar durant la Dècada Ominosa Soler i Ferre[15] són ben eloqüents

“l’assassinat del qui havia sigut comandant del realistes Baptista Belda i de sa muller Maria Bernàcer, l’any 1829. A l’assassí, Manuel Monerris (…) se’l condemnà a una mort exemplar: arrossegat pel poble i aforcat a la plaça de l’Olm, el botxí li tallà el cap, el fregí en una caldera i el penjà dins d’una gàbia a la Plaça Reial o de la Presó”

Aquesta ciutat carlina i conservadora sota la figura del Marquès de Cabra, un Belda adscrit a l’Espanya més rància de la Restauració, es veuria immersa en un esperit reglamentista per assegurar l’ordre, el respecte i la decència en tots els àmbits de la vida pública. De finals del XIX són els reglaments de: la societat de Fabricants, Moros i Cristians, Patronat, festes patronals, Ordenances de la Vila, etc.

Cap a finals del segle XIX i inicis del XX s’afonà la ramaderia, però l’agricultura es consolidà, especialment gràcies al vi i els aiguardents. Mentre la fil·loxera feia estralls a tot Europa a Bocairent es va viure un gran expansió de la vinya. Però durant el segle XX la vila restarà demogràficament estancada, la fil·loxera acabarà devorant les vinyes, molts llauradors emigraran a França. La grip de 1918-20, la cucaratxa, hi tindrà una incidència important, i els creixements industrials de la Gran Guerra, dels anys de l’autarquia i al del anys 70, no compensaran les davallades dels anys 20 i de la guerra d’Espanya.

Bocairent continuarà apostant per l’especialització de productes barats i en competir via costos i la sobreexplotació de la mà d’obra, molts xiquets de 6 i 7 anys. L’empobriment del mercat interior espanyol, especialment l’andalús, la manca de bones comunicacions per dur la matèria prima i el retard en la innovació del procés productiu coadjuvaren a aquesta estratègia que cada vegada més l’allunyaria de les ciutats més actives. Al 1909, Bocairent s’havia especialitzat quasi de manera única en mantes i flassades. Mantes de 5, 6 o 8 ratlles per a militars o de viatge. Treballaven 600 persones i fabricaven 80.000 unitats.

Arribada la Gran Guerra l’exportació de mantes fou espectacular, multiplicant per 6 la producció. Però en 1922, la forta producció europea recuperada acabaren el cicle d’expansió i portà a la primera vaga, la del Beneyto, el 1922. Però mentre en Alcoi s‘havia aconseguit la jornada de 48 hores setmanals, a Bocairent es lluitava per la de 60 hores setmanals

La guerra civil i la denominada economia de guerra va permetre fer grans inversions en maquinària i instal·lacions de la indústria de Bocairent que explica el boom de la postguerra. L’Autarquia també va facilitar l’expansió pel mercat de flassades i mantes de qualitat mitjana o baixa. Als anys 60 s’arriba amb una forta expansió del tèxtil per la part nord de la Vall d’Albaida, pel Comtat, per l’Alcoià i per les Valls de la Mariola. S’havia consolidat el districte industrial del tèxtil

Bocairent ja no va poder competir amb aquestes noves ciutats amb instal·lacions més modernes i millor comunicades (la millora de la carretera Ontinyent–Villena no es produirà fins l’any 1995). La crisi econòmica de finals dels anys 70, la introducció de la calefacció a les cases, l’aparició de nous productes substitutius com els edredons, i sobretot, l’obsolescència de moltes instal·lacions, obligà a tancar a importants firmes. Molts treballadors marxaran a Banyeres i a altres poblacions. Tot i això, el 1981 encara la població activa dedicada al tèxtil era del 72,1%, amb molta economia submergida i els inicis d’alguna diversificació de la producció. Salvador Puerto em conta que:

“La crisi del tèxtil dels anys anys 80, fa que es desmunte el trinomi església-empresaris-poder polític. Aquesta crisi va portar a la desaparició de moltes empreses de la Reial Fàbrica de Draps que conformaven la Confraria del Roser (o dels fabricants) com els Beneyto, Vañó; Castelló, Ferre o Mestre. La mentalitat d’aquesta gent ja era obsoleta. A alguns dels seus membres organitzats al voltant de Pepe Juan, l’alcalde franquista, se li atribueix el fet d’entrebancar la creació de noves empreses a la Vila per evitar la competència a les existents, cosa que ha aguditzat la crisi posterior. En un principi els treballadors prengueren la iniciativa i crearen cooperatives industrials, unes iniciatives molt boniques i entusiastes però que no arribaren a consolidar-se en el temps. Ara només en queda Mar-Belán.

Però si Bocairent no s’ha desindustrialitzat és perquè és un poble d’emprenedors que sempre crearan empreses. Ací hi ha una cultura industrial de moltes generacions i una mentalitat de treball que no existeix a altres indrets. Allà les dones estan guanyant-se el jornal al magatzem de taronges i els homes molts dies estan al bar fent-se cassalles. Això ací és impossible.

Ací, durant la dictadura, les dones treballaven fins que es casaven. Les fadrines ho feien tota la seua vida. Actualment la dona està plenament incorporada al món laboral. El contrapunt de les viles petites industrialitzades, com Banyeres o Bocairent,  respecte dels les viles comercials és que ací els empresaris tenen molt de poder, són els que donen o lleven la feina. A la costa i en els pobles agrícoles la gent es manifesta amb comportaments polítics i socials més lliures.

L’estructura productiva de Bocairent s’ha modificat de manera substancial en el present segle. La vila continua sent principalment industrial, però el sector serveis i les professions liberals suposen el 45% de la població activa i l’agricultura s’ha convertit en una activitat residual.

Actualment hi ha 138 activitats industrials, de les quals el 69,6% són indústries, amb una majoria de manufactureres, 77 empreses i el 30,4% en són de la construcció. El tèxtil continua sent majoritari, però també s’ha diversificat cap el plàstic, i fusteria metàl·lica d’alumini. En el tèxtil es registra una orientació cap els matalassos i cobertors.

La indústria de Bocairent va començar vora el riu del Cantal de la Fos, després, amb l’arribada de l’energia elèctrica es desplaçà a la part nova del poble -les antigues fàbriques ara són els massets festers perquè es difícil adscriure-les a altra activitat, com ha passat a Alcoi-. Actualment estan al Polígon Industrial, de 290.519 m2, construït a l’altra part del riu direcció a Banyeres (n’hi ha un altre de polígon, petit, de 37.037 m2). Salvador, ben informat ens completa la informació:

“Al polígon industrial del Reagdiu entre el 30-40% de les parcel·les estan buides. Les fàbriques es van traslladar al Polígon, van fer una gran inversió econòmica que descapitalitzà algunes empreses i provocà el seu tancament.

Les empreses amb major pes econòmic i capacitat de contractació de ma d’obra són: d’empresaris de fora de Bocairent estan filatures Aznar, Nudisco Centre (centre de distribució de conserves) i Hoco, de fusteria d’alumini; d’empreses del poble importants hi ha: Euromoda (llençols i material tèxtil per a cobertors), Helioprim (bossetes per a fer infusions) i PERFIL 10 que fan fusteria de PVC. Amb la crisi immobiliària les empreses estan fent un esforç important per trobar altres mercats emergents.”

En el període 2007-12 Bocairent ha perdut un 10,7% de les activitats industrials. La crisi ha triplicat el nombre d’aturats: la indústria 44,2%; els serveis 41,36% i la construcció 9%. Des de les darreries del segle passat la població oscil·la entre els 4.500 i els 5.500 habitants, amb un 4% de població estrangera

Tot i que sabem que la sana austeritat pròpia de la mentalitat industrial fa que el sector comercial siga molt més reduït ací que no a la costa, Bocairent fa temps que no és el centre d’atracció comercial de les Valls.

D’activitats a l’engròs n’hi han 15, la meitat del tèxtil i confecció. Cal posar de relleu que durant la crisi el sector ha augmentat en un 7,7%. Les activitats de comerç al detall són 51. Amb la crisi n’han desaparegut el 42%. El sector està centrat en el petit comerç tradicional amb només 2 supermercats. La superfície comercial és de 7.240 m2 (quasi tants com Banyeres), la meitat en són d’alimentació.

El sector turístic en els darrers anys ha tingut un desenvolupament bastant interessant. Tot i la forta estacionalitat: caps de setmana i visitants de pas per la comarca, principalment excursions d’estudiants i estrangers amb cotxe propi. Els agradaria seguir el model de Morella però encara és una destinació massa desconeguda entre els valencians i el turisme de costa arriba molt precàriament. Té una empresa de dinamització, la Saria Turisme, que organitza rutes culturals, senderisme i cicloturisme; una altra d’excursió amb globus: Tot Globo; i un centre d’interpretació turística.

L’oficina de turisme és un espai obert i dinàmic amb gent molt amable que coneix molt bé les possibilitats turístiques de la vila i del territori. Allí em varen recomanar llibres de lectura, productes gastronòmics i em van facilitar immediatament totes les dades turístiques del poble.

De les 28.042 persones que demanaren informació a Bocairent-Info, 22.3434 procedien del País Valencià, 1.287 del Regne Unit, 649 de Madrid, 623 de Catalunya, 470 de França, 412 de Múrcia, 266 dels Països Baixos i 265 d’Alemanya. En el següent quadre es veu bé l’evolució anual.

GEN FEB MAR ABR MAI JUN JUL AGO SET OCT NOV DES TOTAL
1.057 1.154 1.536 5.949 1.540 889 1.090 2.250 1.199 8.235 1.597 1.546 28.042

El 31% de les demandes d’informació és de grups i el 69% de viatgers. La gran majoria d’informació que es demana és sobre la visita al poble, també els turistes s’interessen per les rutes de senderisme, la gastronomia, i en menor mesura sobre cases rurals.

L’oferta d’hostaleria i i restauració és de 3 hotels, 10 cases rurals, un refugi, un càmping i una zona d’acampada. De restaurants en té 3, de bona qualitat, a banda de diversos bars on es pot menjar bé, i no oblidem un parell de pastisseries de visita obligada. Salvador em matisa:

“Fa uns anys les cases buides del casc antic començaren a ser comprades per gent de fora, anglesos i de València-ciutat bàsicament, cosa que provocà una revalorització de les cases, però conforme la gent ha anat fent-se major han anat abandonat-les poc a poc. Els resulta molt penós viure en un espai amb tant difícil accessibilitat i manca de serveis. L’accessibilitat en cotxe és el principal handicap que troben els pocs habitants del centre històric i aquells que voldrien desenvolupar un negoci turístic”.

És cert que l’ajuntament ha anant invertint molts diners en la conservació dl centre històric, amb carrers ben empedrats i cuidats que fan la visita molt gratificant, però també es nota a faltar un pla urbanístic integral. El casc antic està buit i el perill de deteriorament és considerable. Fins ara s’han gastat molts diners públics per solucionar coses concretes però no l’accessibilitat.

Sortosament, o millor dit, gràcies a la mobilització de la coordinadora NO-GOLF, s’aconseguí paralitzar un pla urbanístic que preveia 2.000 xalets al voltant d’un camp de golf a la Mariola. Aquest perill de destrucció del territori polaritzà l’acció ciutadana fins aconseguir la declaració de la Mariola Parc natural. 5.831,06 Ha del Parc són del terme de Bocairent.

Salvador Puerto ens parla molt bé de l’actual alcalde, Josep Vicent Ferre, un valencianista de progrés que sobtadament es va presentar en les llistes del PSPV. Una persona molt respectada per una àmplia base social i cultural. Anem a veure què ens diuen les dades de l’Ajuntament:

El pressupost per habitant 725,85 € s’ha reduït en aquesta legislatura un 30% respecte de l’anterior. El deute viu per habitant, per contra, s’ha duplicat fins arribar a l’assumible quantitat de 436,67 €

Les inversions reals també han baixat un 30% respecte als de l’anterior legislatura, però sempre han estat molt modestes, el 3,77% dels ingressos pressupostaris. La despesa de personal ha continuant creixent i, encara que moderadament, ja arriba a ser una càrrega molt important, el 47% dels ingressos. Una baixada del 17% de les despeses de personal produiria un estalvi equivalent a triplicar el pressupost d’inversions.

Tota l’artificialització de sòl es va produir entre els anys 90 i els primers anys del segle actual, 112,07 Ha, que significava el 136% del sòl artificialitzat preexistent. Un informe del departament d’urbanisme diu:

“la totalitat del sòl es troba urbanitzat o en procés d’urbanització. A efectes informatius es considera que les necessitats de sòl industrial urbanitzador per a les necessitats a mitjà i llarg termini s’hi troben amplament cobertes”.

Bocairent té 1.795 habitatges principals, 158 de secundàries i 660 de buits. Segons el PGOU, té tres sectors residencials urbanitzables per un total de  114.000 m2 i dos sector industrials, un de 290.519 m2 i l’altre de 37.037 m2

Passejant amb Salvador Puerto hem arribat al Portal d’Agost de l’antiga Muralla. Cap enrere hem deixat el pont. Continuem el carrer Mossèn Hilari, que fa de circumval·lació, i arribem a la cava sant Blai. Paga la pena accedir al seu interior i baixar al pou per una escala circular. Des de dalt la Cava es divisa tota el barranc de la Fos, l’antic camí a Ontinyent pel Pou Clar, i on s’hi troben els antics molins que iniciaren la indústria del drap. En una paret vertical, les famoses covetes del Colomer, a l’altra part del barranc i a l’esquerra, el tortuós camí del calvari que porta al cim de la muntanya on s’hi troba monestir del sant Crist.

“L’any 1536 dos pelegrins s’acostaren al poble suggerint els veïns la construcció d’un santuari al cim de la muntanya. La població els prengué per bojos. Poc més tard començaren a aparèixer per les nits 3 llums allà dalt. Ben aviat començaren les obres. A Bocairent continua celebrant-se la festa de les tres llums.

Confrontat amb el monestir es va construir un convent de Beates recloses o emparedades. Moltes joves bocairentines hi foren emparedades durant quasi un segle.

Passat el monestir s’arriba al Pla de Camorra, on tingué lloc en 1873 una batalla en la darrera guerra carlina i guanyada pel constitucionalista brigadier Weyler, que ací anomenen el Carnisser. A la batalla morien 29 constitucionalistes i 149 carlins”.

Prenem al camí de pujada a la vila antiga vorejant el barranc. De front s’hi troben les naus abandonades de l’antiga àrea industrial, les fàbriques dels membres de la Reial Fàbrica de Draps, avui abandonades i de destí incert, excepte per l’ús que li donen els festers de moros i cristians

“L’origen de les festes és la reconversió, en 1859, de les desfilades de trabucaires festius de caràcter paramilitar que es celebraven per sant Blai. Els liberals s’agruparen en la companyia les Tomasinas; els absolutistes s’ajuntaren davall el nom de Mosqueters. Després aparegueren els Moros Vells; els Biscaïns (tradicionalistes), que es dividiren en Granaders de la Reina (moderats) i els Catalans (carlins extremistes); i 1867 els Zuavos del Papa (defensors del Papa contra Garibaldi) vesteixen l’uniforme Carlí). La majoria de les filades són molt conservadores i és molt complicat introduir innovacions i la plena incorporació de la dona –cosa que ha Bocairent s’ha aconseguit-. Com exemple dir que els moros i cristians estan obligats a traure els sants a la setmana santa sota penalització”.

I parlant de Carlins i de l’església cal recordar que els empresaris del tèxtil, durant la Contrareforma s’organitzaren en Confraries, la del Roser (1.569) i la de Minerva (1579). Mostra de l’estreta relació església-poder econòmic.

“Les festes estan dedicades a sant Blai, però el patró del poble era sant Jaume. La gent li tenia molta devoció a sant Blai per la seua intervenció en l’epidèmia de garrotillo (mal de gola). Quan al segle  XVII l’arquebisbe mana que cada poble ha d’estar sota l’advocació d’un sant, els jurats decidiren elegir-lo per insaculació, així que des de 1632 el patró és sant Blai i el poble celebra l’elecció amb l’anomenada Nit de Caixes.”

Recentment i per referèndum de tot el poble, amb el 62% de participació, s’ha decidit passar al cap de setmana les festes del poble. El PP estava en contra, però el 62% dels votants es decidiren pel canvi de dates”.

Salvador m’explica que el ball de la Mahoma a Bocairent, així com el Ball dels Espies de Biar, tenen el seu origen en els aguaitadors que Jaume II va fer posar als passos de frontera amb motiu de la guerra amb Castella pel regne de Múrcia. Per aquest mateix motiu, Jaume II creà dues companyies que implicaven al conjunt de les Comarques Centrals: “De la serra de la Rua (Énguera) a la Vallseca (Ontinyent)”, incloent la Vall d’Albaida i la Safor; i la segona, de la Vallseca a la Fontcalda (Fontcalent), és a dir, els pobles de les Muntanyes.

De les lluites contra el caciquisme i els bandolers a sou n’hi han moltes anècdotes. Un personatge ha restat en la memòria popular, la del guerriller Pasqual Cucala, i una frase feta: apartar el recapte per a Cucala.

“El conservadorisme i la influència de l’església i dels seus convent s’ha fet sentir a Bocairent fins a temps ben recents. A les eleccions de la República 293 vots anaren a la DRV, 216 al PRP (caciquisme tradicional), 2 al PSOE i 94 al PURA (blasquista). Poc a poc al Dreta Regional Valenciana anirà sent hegemònica. La dones conservadores feren la campanya electoral al crit de: O Cristo, o Lenin!”

Arribem a la plaça de l’Ajuntament, visitem l’Oficina d’Informació on compre el llibre d’Història de Bocairent i em faciliten informació i dades del poble. A la mateixa plaça, magnífica, ampla, lleugerament inclinada, en forma de mitja lluna allargada i voltada d’edificis, alguns renaixentistes i d’una altura respectable, ens fem un café. Parlem de la bellesa del casc antic:

“La potència urbana de Bocairent es basa amb el seu barri vell, i els seus monuments històrics, però sense ajudes institucionals molt potents no podrem protegir aquest patrimoni de tots els valencians. La solució passaria per tindre un pla continu de rehabilitació d’habitatges per a joves a molt baix preu o lloguer social, acompanyat de ajudes als allotjaments rurals i als emprenedors. La prioritat ha de ser repoblar el casc medieval per que es mantinga viu

L’antiga mesquita i església dels segles XIII i XIV es trobava a l’antiga plaça de la Vila, avui de Sant Vicent, on el sant va predicar i després de resguardar-se per una tempesta pronuncià la famosa frase “Benaurat el qui tinga una amotladeta en Bocairent perquè no morirà del mal temps”.”

Mentre ell fa unes gestions aprofite per visitar la vila antiga. Puge cap l’església per uns carrers de traçat medieval i ben empedrats, passe prop del museu arqueològic i aprofite per entrar a l’església que es troba oberta. L’església va ser consagrada en 1516. Originàriament gòtica, actualment llueix un barroc equilibrat i elegant. La visita és profitosa, amb obres de Joan de Joanes (que morí a Bocairent sense finalitzar el retaule), Segrelles, Sorolla i un calis de Cellini regalat per Joan de Ribera. Passege per la Vila feta de carrers amb molts desnivells que van descobrint-te ací una carreró, allà una placeta ben cuidada, de sobte una costera retorçuda, allà uns casals ben interessants i ben conservats. Un dels espais urbans més potents del País. M’ature a la agradable placeta de sant Vicent, antiga plaça de la Vila i d’ací, per carrer Batlle i el carrer Abadia, vaig baixant i gaudint de l’espai urbà. Entre de nou a la plaça per sota un coent arc mossàrab.

Li pregunte a Salvador Puerto el per què aquest localisme estèril que la fa viure d’esquenes a la seua vall natural i especialment enfrontada a Banyeres de Mariola. Ell no hi està del tot d’acord:

“Jo pense que allò que unifica tot el territori comarcal és la Mariola. Bocairent viu molt de cara a la Serra Mariola i a la Vall, les associacions locals sempre hem defensat la unitat comarcal, una altra cosa és que el poder polític i econòmic no hagen vist tan clar, però a l’hora de defensar el nostre patrimoni natural, tots els veïns de Banyeres, Bocairent, Alfafara i Agres hem lluitat contra el foc o contra l’intent d’agressions al paissatge. SALVEM LA VALLETA defensava no fer l’autovia Villena-Muro d’Alcoi, o la COORDINADORA NO-GOLF, va parar el PAI a la font del Rotglar de la Mariola.

Nosaltres, tots els de les Valls, compartim el “seny de la Mariola”, un entrellat molt particular i gens localista. Som els cardadors de la indústria de la llana de la Mariola, que després la venien a la industria d’Alcoi.

El Vinalopó naix a Bocairent. Hi ha continus plets pel tema de l’aigua entre Banyeres i Bocairent. Agres, Alfafara i Banyeres pertanyien a Bocairent. Es cert que la relació de Bocairent amb Biar ara és insignificant (ací tenen fama de ser gent malfeinera).

Quan la divisió provincial Bocairent es nega a ser d’Alacant, pressionà i aconseguí ser cua de València i no cap d’Alacant, però no té cap sentit. Fins fa ben poc l’hospital, l’oficina d’atur, els serveis, etc., eren a Alcoi. Les línies d’autobusos eren Bocairent- Muro-Alcoi i l’altra Bocairent – Ontinyent, i el tren ens unia a tots”.

Passegem ara pels carrers de l’eixample, també potent, agradós, ben conservat, amb un cert aire senyorial i amb les cases neoclàssiques o modernistes dels antics propietaris de les fàbriques. Estem prop de Nadal i vull comprovar a que es deu la fama dels pastissos de Bocairent. Li pregunte al pastisser per uns dolços de Nadal i em diu:

“Aquests pastissos embolicats, d’ametlló o de rovell d’ou els fem igual a Ontinyent, a Albaida que ací, perquè tots tres ens varem ensenyar a l’obrador del vell Mora d’Ontinyent. També pots agafar dolços de les monges que tenen molta tradició. Amb la prosperitat econòmica del segle XVI es va fer un segon convent femení a la fora-fora de la vila. Va ser el bisbe de l’Alguer Miquel Maïques qui facilità l’arribada de les agustines. Les monges feien pastissos per aconseguir guanyar alguns dinerets que encara avui són famosos, ara jo tinc les receptes i les monges me’ls encomanen”.

La visita va acabant-se, Salvador Puerto ha tingut l’amabilitat de passar-se tot el matí amb mi. Acabem parlant sobre l’associacionisme:

“El nivell d’associacionisme és elevat i actiu. La majoria de les associacions estan en funció de les filades de moros i cristians. A banda de les festes està el Centre Excursionista i el Grup de Muntanya, però en els darrers anys han perdut molta espenta. Algunes iniciatives importants han fracassat, com l’Associació Cultural Bekirent que tenia la vocació de Centre Cultural i d’Investigació i que publicà 20 números de la revista Bekirent. O la revista Trames, que va fer 4 números de molt bona qualitat. D’associacions ben vives cal ressenyar: Mesquedones és una associació feminista molt activa i de caire Valencianista i  l’Espigolà, que amb plantejaments de recuperació del nostre patrimoni lingüístic i cultural, col·laboren activament amb el col·lectiu Serrella de Banyeres.

Cal també fer esment de les associacions musicals, les dues Bandes de Música, el grup de dolçainers i tabaleters l’Aljub, i Els Cardaors, molt important en la recuperació del patrimoni de les danses i cançons populars. A Bocairent l’associacionisme és intrínsec als seus veïns, n’hi ha de tota mena: filatèlica, taurina, fotografia, etc, així com de caire social: Alzehimer, Càritas o la Creu Roja.

Jo faria menció a les festes de Sant Agustí, a finals d’agost, en les quals es fan les cinc nits de danses a la plaça major on el poble participa molt activament. Crec que és de les dansades populars mes nombroses de tot el país”.

 

 

La tradició associativa i valencianista ve de lluny. En 1932 Joan Beneyto funda el Centre Valencianista de Bocairent. El Centre Excursionista és de 1963, el mateix any que Joan Fuster instà Lo Rat Penat a fer a Bocairent el IV Aplec de la Joventut del País Valencià, amb una actuació de Raimon. El governador civil el prohibí i envià 3 regiments de la Guàrdia Civil. De 1977 és el Grup de Danses Cardadors.

“I de personatges importants estan: Dimas Ferre, que al segle XVI va ser ministre de l’ordre de sant Francesc de la Corona d’Aragó. El 1567 el beat Nicolau Factor fundà l’orde de sant Francesc a Bocairent i fins 1936 es conservava una mare de Déu de la Llet seua. Eduard Vañó, dibuixant de “Roberto Alcazar y Pedrin”; i Josep Pérez Belda, fill adoptiu de Bocairent –la família es va haver d’exiliar després de la guerra- i que enguany li han atorgat el premi Príncep d’Astúries de ciències socials.”

Deixem la carlina Bocairent i el seu repte de renovació industrial i ens n’anem cap a l’altra part de la serra de Mariola, les Foies d’Alcoi i el Comtat.

 

 

 

[1] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros diciones. 1981

[2] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[3] Pascual Madoz. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alciante, Castellon y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[4] Vicent Berenguer. Alfred Ferre Miró. Revista Barcella número 24. Febrer 2005

[5] Ybarra, J.A.; Santa Maria M.J.; Giner, J.M.; i Fuster, A.. Mapa de áreas de cambio e innovación en la Comunidad Valenciana. Universitat d’Alacant. 2008

[6]Rafael Cebrià Gimeno. El Museu de l’Espardenya de Banyeres,  www.periodistasturismovalencia.es

[7] Raül Sanchis Francés. A propòsit de l’exposició Ballar el moro

[8] Abel Soler Molina i Josep A. Ferre Puerto. Historia de Bocairent. Ajuntament de Bocairent 2003.

[9] Josep Torró Abad. La formació d’un estat feudal. Alcoi de 1245 a 1305. Col·lecció Història Local. Diputació de València.1992

[10] Abel Soler Molina i Josep A. Ferre Puerto. Historia de Bocairent. Ajuntament de Bocairent 2003.

[11] Muñoz Pomer, M Rosa. Aproximación a una división comarcal a través del Tall del Drap (1404)

[12] Abel Soler Molina i Josep A. Ferre Puerto. Historia de Bocairent. Ajuntament de Bocairent 2003.

[13] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros diciones. 1981

[14] Abel Soler Molina i Josep A. Ferre Puerto. Historia de Bocairent. Ajuntament de Bocairent 2003.

[15] Abel Soler Molina i Josep A. Ferre Puerto. Historia de Bocairent. Ajuntament de Bocairent 2003

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER