El periodisme de difamació, Podemos i l’honor de Katharina Blum

3 Podemos

Joan del Alcázar

Estem acostumant-nos, no sense dificultat, alguns almenys, a cert periodisme particularment dedicat a desinformar i, en segons quins casos, directament a intoxicar els seus lectors, oients o espectadors. Les tertúlies, radiofòniques i televisives són l’escenari més propici i comú en el qual intervenen els qui practiquen aquesta forma de periodisme bastard, però també es manifesta a la premsa escrita.

En aquesta, avui en dia fins i tot en il·lustres i reconegudes capçaleres, es barreja informació i opinió, mitges veritats i mentides completes, en ocasions per a sorpresa, també, de bona part de la plantilla del mitjà. Comitès de redacció denuncien amb freqüència les pràctiques alienes no ja als llibres d’estil i al més elemental codi deontològic, sinó que posen negre sobre blanc la pura i dura censura, l’amagament del que no convé i l’eixamplament sense límits del que sí interessa al mitjà de comunicació i als seus accionistes o els seus responsables.

La crisi ha colpejat dur als mitjans. També les noves tecnologies i els nous formats, així com les noves pautes de consum d’informació, la immediatesa dels formats digitals, el caníbal mercat de la publicitat, la precarietat dels contractes dels periodistes joves i la consegüent fragilitat de les plantilles.

En la premsa escrita s’abusa de titulars que no es corresponen amb el cos de la notícia, o es fa alardó  tipogràfic de suposats descobriments periodístics ni contrastats ni confirmats. A voltes la deformació informativa és subtil, i en ocasions és grollera. Es posa en circul·lació una teoria de la conspiració, per exemple, com va succeir amb l’atemptat del 11M a Madrid, i poc importen els desmentits de la realitat. Allò que la veritat no pot desbaratar una notícia de portada és un axioma. Un exemple: el govern del PP diu que la crisi ja és història, i TVE, la que depèn de l’Executiu, trau un quadre estadístic a tota pantalla en el qual la corba de la desocupació marca que els 4.4 milions de 2014 estan notablement més avall que els 4.1 milions de 2009. La imatge enganya, però d’això es tracta.

La televisió té el poder d’intentar manipular a l’espectador des d’un racó de la seua sala d’estar. La ràdio se’ns fica a casa, en el treball, en el llit o en el cotxe, mentre els tertulians s’ocupen de debatre sobre els diversos temes d’actualitat. Això en els fòrums que ofereixen una certa pluralitat, que en la majoria el rosari d’intervencions pugna per veure qui la diu més grossa, qui difama més i millor, qui enalteix millor el propi i degrada millor l’alié.

Amb més o menys raó, barrejant mitges veritats amb mentides o, senzillament mentint de forma descarada, en aquests últims mesos assistim a un atac amb foc d’artilleria mediàtica sobre el novíssim partit Podemos. Sembla que ja, definitivament, a quatre mesos de les eleccions i amb aquesta organització obtenint bons resultats en les enquestes, s’ha obert absolutament la veda sobre ells.

No crec que la gent de Podemos, la seua direcció actual, siguen éssers arcangèlics. Ells han desqualificat, sense compassió i amb excessiva arrogància, pràcticament a totes les organitzacions existents en l’arc polític espanyol. Han entrat trepitjant fort en l’escena partidària, han crescut, s’han convertit en una amenaça real per al status quo, i els afectats estan atacant-los de forma ferotge. Bé, els joves de Podemos saben defensar-se i, a més, no està clar si molts d’aquests atacs els perjudiquen o, en última instància, els beneficien. Així està el joc polític.

L’últim bombardeig del diari de Casimiro García Vadillo i d’eixe ciutadà que [molt al seu pesar] contribueix a omplir les alforges electorals de Podemos cada vegada que parla en la televisió, Eduardo Inda, constitueix un exemple de mala praxi informativa.

En plena campanya d’assetjament i enderrocament contra el nou partit polític, l’objectiu dels últims dies és un dirigent al qual s’acusa per cobraments originats en els seus serveis d’anàlisi i assessoria per als països de l’ALBA. El Mundo ha acusat de nou Monedero de rebre un milió d’euros amb el mateix origen  a través de la Fundación Centro de Estudios Políticos i Sociales (CEPS).

Fins al moment, ni El Mundo ni ningú ha anat a un jutjat a acusar ni a CEPS ni a Monedero de res, però el diari afirma que segons fonts [no identificades] de “la seguretat de l’Estat”  [el CNI?] CEPS va rebre el milió d’euros per al professor. El diari no ha contrastat aquesta informació contactant amb CEPS, i la fundació ha exigit el seu dret de rectificació al periòdic i, en cas que no siga atès, anuncia que iniciarà accions davant els Tribunals de Justicia.

En el comunicat emès, CEPS nega que Monedero haja rebut cap transferència de Veneçuela, i afirma que el professor fa més de deu anys que no col·labora amb ells. Nega igualment vinculació econòmica amb Podemos i informa la ciutadania interessada que tenen una trajectòria [demostrable] de quinze anys d’activitats públiques i transparents en els quals han obtingut finançament d’organismes públics estatals, regionals, provincials i locals, tots ells espanyols.

Difama que alguna cosa queda, sembla ser en aquest cas la consigna d‘El Mundo, la mateixa que practiquen diàriament altres mitjans. Hi ha un periodisme en alça que sempre ha existit, però que en aquests temps difícils ha cobrat vigor; una forma d’exercir-lo que no haguera de tenir espai en una societat democràtica. És fàcil recordar en aquest context aquella reconeguda novel·la dels anys setanta, L’honor perdut de Katharina Blum, escrita per Heinrich Böll. El nòbel alemany denunciava amb aquella novel.la breu la pràctica d’un tipus de periodisme sense escrúpols, al mateix temps que censurava a aquella societat que li dóna recer, que ho consenteix i fins i tot ho encoratja de la millor forma que a aqueix periodisme li convé: consumint-lo.

 

Publicat al bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER