Grècia i Europa. Una oda a l’asalt al poder

ejecuciones

Rubén Garrido

Davant la recent victòria de Syriza a les eleccions del passat 25 de gener ens trobem davant un moment significant sobre la política recent d’Europa. Si bé, després de més de 5 anys sofrint una política d’austeritat predicada per una sèrie de polítics i “comentaristes” de tota Europa, no sembla desgavellat pensar que el moment de la inflicció sembla que està aplegant. No hi ha cap mena de dubte que tots aquells que defensem un projecte que supose un canvi pel que fa a la consciència general, una resistència enfront de les polítiques neoliberals hem d’estar d’enhorabona o, almenys entendre un possible canvi de panorama enfront dels partits que defensen el gran capital.

Les reaccions no s’ha fet esperar, des d’un David Cameron que no dubta d’anomenar el resultat de Syriza com un perill per a l’economia europea fins a un Fraçois Hollande que felicita la victòria en Grècia, enarborant  “estreta cooperació” entre els dos països[1]. Entre detractors acèrrims i nous simpatitzants pareix cridar l’atenció una caterva de persones que atònitament mantenim certa prudència. En un moment on pareix existir un combat per declarar-se amic, seguidor o quasi ambaixador de sincretisme de Syriza, resulta paradigmàtic quan les baralles són percebudes com un simple “quedar bé en la foto[2]” més que en un discurs o tàctica. La ironia aplega a tal punt que aquells que pareixen defensar una “nova política” acaben inclús oblidant que en Grècia acaba de guanyar un partit que no ha fet primàries, amb un polític professional i amb el terme d’“esquerra” junt amb la proscripció de “radical”.

Si bé, resulta molt prompte per a deduir quin serà el futur de la formació Grega que encara el govern. Pot ser, situacions com el pacte amb ANEL (Anexartitoi Ellines o Grecs independents, dreta nacionalista amb un pes rellevant d’escindits de Néa Dimokratía)[3] o unes polítiques enteses dins de la socialdemocràcia radical, no ajuden a preveure un canvi de major transformació nivell estructural, tant econòmic com polític. Per altra banda, per a no pecar de superficials, no ens queda cap dubte en assenyalar les polítiques taxatives a les grans fortunes, renegociar el deute e inclús la nacionalització de les empreses estratègiques com unes mesures primordials per a acabar amb l’austeritat[4]. En cas d’aplicar-se en un futur pròxim, amb aquestes mesures serien  un paradigma que demostraria que el canvi a Europa és possible després d’anys de derrotes continuades. Com va expressar el cap de l’equip econòmic de Syriza, Yiannis Milios: “Es el comienzo de un cambio importante para Europa entera. Europa no puede seguir con la deflación, la recesión, el paro y la deuda. Grecia abre el camino. Nuestro país, nuestro pueblo es pionero de un gran cambio”[5]. En mig d’aquestes panorama contradictori, entre il·lusió  i incertesa, govern de salvació social o la força d’esquerres en la reserva per a salvar el sistema, entre conciliació nacional o projecció d’una altra Europa, etc. És davant d’aquestes incògnites on deuríem plantejar-se el dilema Europeista.

Ara l’Europa progressista es fa hereu de la victòria a Grècia sense interioritzar ni els debats ni les anàlisis derivades d’aquestes. Un exemple és la crítica-burla que fan molts dels partits de “la nova esquerra” davant del KKE (Un dels principals partits comunistes a Europa, conservant la concepció Marxista-Leninista). Resulta realment poc encoratjador veure com tots aquells partits i actors socials tan transformadors sols perceben els conflictes en un plànol merament electoralista i possibilista, demostrant aquella vella cançó que per part d’alguns sols es tracta de reformar tot el sistema per a mantenir-lo igual. Si de la política grega podem aprendre quelcom, és el debat sobre la Unió Europea com futur i present. La confrontació despòtica exercida pel BCE i Alemanya ha sigut referenciada en un augment de l’euroescepticisme a Grècia (recordant la famosa enquesta del Metron Analysis, que durant el Març de 2013, on es va passar d’un 25,9% a un 40,4% dels ciutadans Grecs que recolzaven la dissolució de la UE front un 38% a favor de la integració[6]). Així que una gran divisió discursiva es perfilava dintre de la societat, travessant inclús els debats dintre dels mateixos partits grecs, expandint-se per tota Europa en les passades eleccions europees. Per tant, dintre d’aquest debat hem d’entendre l’existència d’un escepticisme extens que pot anar variant en cada país però podem reconèixer tres grans grups. Per una part, trobaríem un escepticisme de dretes (Típic del Front Nacional a França o del UKIP a Anglaterra. Originat en els països del centre econòmic de la UE, ressalten la situació de l’atur lligada a la immigració i la supeditació d’una Europa de les nacions originals enfront d’un projecte del qual defenen estar pagant a la seua costa). Per altra part, trobaríem una concepció populista (Com a màxims exponents serien el “Moviment Cinc Estrelles” de Beppe Grillo. Aquesta visió es basaria en una concepció de la nova política em clau populista, movent-se entre els elements conservadors i progressistes, criticant a la UE i certes estructures regionals com a causa de la crisis però sense demanar directament la eixida d’ella). I finalment, la concepció d’esquerres (En Die Linke a Alemanya o el CDU a Portugal.  Sorgeixen amb certa intensitat als països de la perifèria dependent Europea on colpejà la crisi amb major insistència. Solen partir d’una anàlisi anticapitalista, apostant per la recuperació de la sobirania i una crítica a tot el sistema, estructura com a la superestructura)[7].

Tal com hem advertit abans, aquestes divisions són il·lustratives però no determinants, existint distints debats i friccions dintre de cada un de grup de tendències. En el cas de la dreta és reconegut especialment en la Eurocámera, enfrontats per les inconveniències entre Nigel Farange i el seu partit amb Marie Le Pen i els seus (sense oblidar asimetria enfront d’Alba Daurada o el Jobbik, als quals se’ls pot reconèixer com socis potencials en un futur). Enfront del debat altament xovinista podem trobar el del plantejament de l’esquerra amb un projecte superador buscant un projecte de sobirania popular i de cooperació enfront la competència. És dintre d’aquesta visió quan podem veure dues grans divergències. Una concepció seria aquella que ataca a la UE però creu que és possible reformar-la des de dintre, capgirant la correlació de forces dintre d’un sistema de clientela i lobby cap a una Europa social i humana. Per altra part, existiria la concepció d’una ruptura radical pel que fa a una concepció de la UE com un òrgan de superposició i domini de classe de cara a un projecte neoliberal definit pel gran capital, com per exemple el TTIP com a TLC. Per aquests últims la ruptura amb la Unió seria un dels principals objectius (siga a llarg o curt termini) de cara a poder general un projecte alternatiu. Tals debats van existir a l’interior de Syriza, polaritzada la situació en dues tendències que van estar prop de la ruptura al voltant del 2012 (un any abans de la consolidació com a partit unitari, Casualitat o Ironia). Alexis Tsipras presenta la cara i la proposta la línia més centrista (formada per l’ala dreta del partit Eurocomunista de Synaspismos, Escissions del PASOK e Independents), els quals entenen la negociació com a forma de canvi dins de  l’estructura europea. Com si un nou “New Deal” a l’europea fora la solució[8].

Aplegat aquest moment podem començar a preguntar-nos si Syriza, com primer dels protagonistes en iniciar l’Europa del canvi, voldrà simplement buscar la UE però amb l’eterna fal·làcia del “rostre humà” o realment seran capaços d’advertir l’esgotament del sistema i enfrontar-se a ell, un repte de responsabilitat històrica. Des d’Amèrica Llatina, la veu de l’experiència no dubta en sentenciar “La Comisión Europea parece seguir a los mercados en vez de conducirlos, y reacciona tarde y en una escala que no se condice con la magnitud de la Crisis.”[9]I no és estrany advertir la concepció perversa de la unió monetària on la desigualtat esdevé creixement per al centre econòmic on el “superávit de Alemania se refleja en el déficit de otros países. Esta creciente desigualdad resultó de la estrategia de crecimiento, basada en las exportaciones, impulsada por el gobierno socialdemócrata a comienzos de 2000, tras un pobre desempeño del crecimiento económico. Esta estrategia, seguida después con celo por la coalición de la canciller Angela Merkel, contó no solo con subvenciones de facto a las exportaciones a través de incentivos fiscales, sino también con el acuerdo de los sindicatos para moderar los salarios reales y reducir la protección laboral. Uno de los efectos de la ‘moderación salarial’ será el lento crecimiento de las importaciones, lo que supone un superávit creciente de la balanza comercial. Este ‘neomercantilismo’ dio lugar a grandes desequilibrios comerciales, los cuales permitieron que las economías centrales (sobre todo Alemania) alimentaran la expansión crediticia y de burbujas en las economías periféricas del sur de Europa. Con el desarrollo de la crisis, estos desbalances se han profundizado todavía más”[10]. No fa falta remarcar com amb la introducció de la moneda única aquestos problemes es van agreujar.

Per finalitzar, sols queda recordar que aquell angle del qual partíem, és a dir, com la victòria d’una força regeneradora pot crear una il·lusió i obrir la possibilitat del canvi. No participar en aquest moment seria un sense sentit i la autocondemna més absoluta a la marginalitat. No obstant això, tampoc hem de perdre de vista la necessitat d’una crítica superadora des de la necessitat i la creació radical d’un projecte capaç de confrontar al monopoli neoliberal. Per a dur endavant aquesta resposta dialèctica hem de dur-la més enllà de les lògiques electoralistes, defensant un arraïmament popular i una mobilització social que garanteix la confrontació i la resistència davant de l’amenaça i el xantatge de l’oligarquia. Sols amb organització serem capaços per a estar preparats per a un salt qualitatiu amb la consciència de no cedir un pas. En açò devem ser conseqüents i saber marcar la línia allà on estiguen els nostres interessos com a classe, com a majoria exclosa, com a part central del sistema. Si no som conscients d’això, de què ens serveix tanta valentia, eufòria i il·lusió? Si és veritat que és la nostra hora: que comence la batalla pel poder i no pel govern.

 

[1]“David Cameron: ‘La victoria de Syriza es un peligro para la economía europea”. El Mundo.  26/01/2015 http://www.elmundo.es/internacional/2015/01/26/54c610ba268e3e0e578b4571.html

[2]. “‘Codazos’ de Cayo Lara y Pablo Iglesias por la foto con Tsipras, favorito en las elecciones griegas”. El Plural. 22/01/2015. http://www.elplural.com/2015/01/22/codazos-de-cayo-lara-y-pablo-iglesias-por-la-foto-con-tsipras-favorito-en-las-elecciones-griegas/

[3]“Gobierno Syriza-ANEL: izquierda y derecha nacionalista unidos contra el poder de la ´troika´” 20 Minutos. http://www.20minutos.es/noticia/2357590/0/gobierno-grecia/syriza-anel-griegos-independientes/contra-rescate-troika/

[4]“Así es el programa de Syriza: de la auditoria de la deuda a las nacionalizaciones”. ABC. 10/01/2014 http://www.abc.es/internacional/20141230/abci-propuestas-syriza-grecia-201412292012.html

[5]“Syriza anuncia la “muerte” del memorándum pactado con la ‘troika’ comunitaria”. Voz populi. 25/01/2015. http://vozpopuli.com/actualidad/56451-syriza-anuncia-la-muerte-del-memorandum-pactado-con-la-troika-comunitaria

[6]“Metron Analysis: Άνοδος της αποδοκιμασίας σε Ε.Ε και ευρώ” TVXS. 23/03/2013 http://goo.gl/OV0wnj

[7]“Ο φόβος του ευρωσκεπτικισμού πλανάται πάνω από τη γηραιά ήπειρο”. Tovima.9/02/2014

http://www.tovima.gr/world/article/?aid=565644.

[8]“La salida del euro no es una idea que Syriza vaya a contemplar en ningún momento”. Diagonal. 5/01/2015. https://www.diagonalperiodico.net/global/25237-la-salida-del-euro-no-es-idea-syriza-vaya-contemplar-ningun-momento.html

[9]CEPAL. “Panorama de inserción internacional de América Latina y el Caribe”. 2012. P. 39.

[10]Flores, Silvia Consuelo. “Crisis de la integración Europea y de la Europa Global: Implicanciones para América Latina”.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER