Vicent Olaso
Entre les moltes tortures que es poden patir asseguts enfront de la televisió, a més dels atemptats lingüístics (reduïts a hores d’ara a l’àmbit castellà, després del tancament de Canal 9), hi ha les estrambòtiques referències a la Història, especialment a la medieval, sobre la qual els comentaristes semblen tenir una especial fixació. En general, solen abusar amb força alegria dels epítets pomposos, i així, esdeveniments que en pocs mesos es revelen transitoris, adquireixen al moment qualificatius absoluts, com ara ‘històric’ o ‘decisiu’. En els pocs minuts dedicats a les novetats culturals, els arravataments assoleixen quotes ridícules, i, per exemple, un grup musical amb vint anys d’existència és titllat ja de ‘mític’ o ‘llegendari’. Coses de la ignorància supina que assola la històrica professió del periodisme.
Com hem dit, en aquesta sopa de lletres les referències a la Història Medieval ocupen un capítol propi. Els presentadors dels informatius, però també d’altres escampats en programes diversos, aprofiten algun dels episodis violents, dels molts amb què ens regalen la vista cada dia, per comparar el vessament de sang o les amputacions de membres amb pràctiques suposadament quotidianes de l’Edat Mitjana. També, qualsevol opinió o manifestació contrària a un hipotètic i unànime ‘pensament modern’ és instantàniament qualificada de medieval, entesa com a reaccionària, retrògrada, vella o rància. Els més agosarats, aquells que no tenen por a llançar-se de cap a opinions extravertides, protesten obertament contra la gent que ens vol “fer tornar als temps obscurs medievals”.
Fet i fet, tenim la prova que el nostre sistema educatiu ha compartimentat els coneixements fins a tal nivell d’especialització que la idea que tenim del que no és el nostre camp assoleix quotes ínfimes. Dit d’altra manera, no en sabem un borrall d’Història, o de Física i Química, o de Filosofia, si no es tracta de la nostra matèria de treball. La cultura general, allò que recordem quan ho hem oblidat tot, la tenim pel terra, i això se’ns fa visible a poc que fiquem el nas allí on no deuríem. Caldria recordar ací que en algun lloc segueixen existint les enciclopèdies i els manuals, als quals es pot recórrer per a l’adquisició ràpida de quatre conceptes bàsics, que, a fi de comptes, és el que avui es demana als mitjans de comunicació. Ah, i no deixem de banda els diccionaris, fàcil manera d’aprendre que no es pot ‘cessar’ una altra persona, sinó destituir-la, o que ‘condonar’ no vol dir posar-se condons.
Una de les excuses darrerament més emprades per envestir contra els avenços de la historiografia medieval consisteix a afirmar que certes forces polítiques i econòmiques ens volen dur de tornada als Dark Ages, quan el terrible feudalisme oprimia els pobres, i els poderosos feien i desfeien al seu antull, explotant les classes baixes amb tota classe de prerrogatives fiscals, jurídiques i militars. I ves per on, quasi que hi podria estar d’acord, encara que l’opressió d’uns éssers humans contra els altres siga tan vella com la civilització, ultrapasse amb escreix l’Edat Mitjana, supere la Revolució Francesa i continue amb la transició democràtica espanyola. Però sí, vivim uns moments que la sempre present -però no sempre evident- dialèctica entre classes socials, reviscola amb força, i mentre uns manipulen per seguir imposant el ‘nou ordre mundial’, els altres premen les dents i presenten desigual batalla.
Doncs sí, ben mirat, estàvem vivint sense adonar-nos una nova Edat Mitjana (i Moderna, i també Contemporània), en la qual un reduït segment de la població balafiava en luxe i ostentació els diners trets de la bossa dels impostos arrabassats al poble, al qual, en la seua ment pèrfida, tenien com a vassall digne tan sols de contemplar la processó dels poderosos a canvi d’unes engrunes -a retornar- dels fastos sense aturador. Al final, resultarà que no van tan errats els periodistes. Que em perdonen si pot ser. Per solidaritzar-me amb els seus comentaris, diré finalment que, si això és així, tenim l’ocasió de traure’ns de damunt l’opressió d’uns temps ‘obscurantistes’, en lluita contra les pretensions ‘nobiliàries’ de l’alta burgesia democràticament escollida, per assolir una nova era d’igualtat i justícia social. Com deien els camperols anglesos del segle XIV, els ‘serfs alliberats’ del títol, al cap i a la fi, quan Adam cavava i Eva filava, qui era aleshores el cavaller?
