Europa davant la desconcertant interdependència de la nostra època. A propòsit del 7G parisenc

1 París

Joan del Alcàzar

La immensa majoria dels qui han escrit alguna cosa sobre els atemptats de París ho ha fet per a condemnar-los sense pal·liatius. Una minoria no menyspreable, no obstant això, ha abominat d’aquell acte violent, però no s’ha abstingut de postil·lar que, bé, al cap i a la fi han sigut unes poques víctimes però que: a) aquesta gent de Charlie Hebdo són uns provocadors que treuen benefici amb la seua suposada rebel·lia petitburgesa; b) que no eren/són sinó uns euro cèntrics de mentalitat colonialista, incommovibles davant els gravíssims crims de l’imperialisme genocida comesos des de Gaza a Agfanistan passant per l’Iraq; c) que ells s’ho han buscat per la seua inexcusable falta de respecte als musulmans de tot el món, insultats i provocats per les seues grotesques vinyetes.

Carlos Malamud escrivia sobre les reaccions que l’acte terrorista havia suscitat a Amèrica Llatina, i citava –entre uns altres- a l’argentina Hebé de Bonafini, qui després del 11S novaiorqués va afirmar: “Em vaig posar contenta que, alguna vegada, la barrera del món, aqueixa barrera immunda, plena de menjar, aquella barrera d’or, de riqueses, els caiguera damunt”. Ara, després de l’ocorregut a París, la senyora ha declarat que “la França colonialista que va deixar a milers de petits països en la ruïna no té autoritat moral per a parlar de terrorisme criminal”. A Europa s’han alçat veus de tenor similar, que d’una o una altra forma han culpabilitzat a les víctimes. A Espanya trobem, per citar algun, dos exemples procedents dels extrems de l’arc sociopolític. Des de la dreta de la dreta, el columnista Juan Manuel de Prada escrivia: “Hem de condemnar aquest vil assassinat; hem de resar per la salvació de l’ànima d’aquests periodistes que en vida van contribuir a envilir l’ànima dels seus compatriotes; hem d’exigir que les feristeles que els van assassinar siguen castigades com mereixen; hem d’exigir que la patologia religiosa que inspira a aqueixes feristeles siga eradicada d’Europa. Però, alhora, hem de recordar que les religions funden les civilitzacions, que al seu torn moren quan apostaten de la religió que les va fundar; i també que el laïcisme és un deliri de la raó que només aconseguirà que l’islamisme erigisca el seu culte impiu sobre els enderrocs de la civilització cristiana”. L’actor espanyol Willy Toledo, molt celebrat en territoris situats a l’esquerra de l’esquerra, després d’afirmar “Menyspree allò ocorregut avui, sense reserves”, ha minimitzat els crims de París acusant a Occident d’”assassinar a milions cada dia“.

En aquesta línia argumental, més o menys coincident, es poden advertir dues coincidències sorprenents. La primera és la falta d’empatia, de solidaritat o, segons alguns casos, de caritat cristiana amb les víctimes o amb els seus familiars i amics; i la segona és l’extraordinària facilitat amb la qual les persones, els individus, desapareixen en aquests judicis mentre que prevalen els estats, els continents o les confessions religioses com si foren subjectes [o objectes] històrics autònoms.

Quant a la impermeabilitat davant el dolor alié, sembla que hi ha gent per la qual el temps no passa, i es troben tan còmodes amb els seus clixés i amb les seues veritats de sempre. Els tres mil morts i els sis mil ferits del World Trade Center en 2001 eren culpables de ser nord-americans, o simplement d’estar a Nova York; com els dos-cents morts i els dos mil ferits de l’11M ho eren de ser ciutadans o veïns de Madrid. De la mateixa manera que la dotzena de morts i la desena de ferits de París eren culpables de ser o viure en la França colonialista i, a més, de ser [una part d’ells almenys] uns provocadors impius. Els extremistes islàmics no haurien fet una altra distinció entre les seues víctimes.

Així doncs, podríem concloure que al Xoc de Civilitzacions del que parlara Samuel Huntington li han eixit uns companys de viatge ben heterogenis. Com sabem, en els primers anys noranta, el politòleg nord-americà va reprendre el concepte d’Arnold Toynbee com a resposta a la suposada Fi de la Història decretada per Francis Fukuyama. Afirmava Huntington que els actors polítics principals del segle XXI serien les civilitzacions i que els principals conflictes es produirien entre elles i no entre les ideologies o entre els Estats, com havia ocorregut durant el segle XX. Els Estats-nació seguirien sent, augurava, els actors més poderosos del panorama internacional, però els principals conflictes de la política global es donarien entre nacions i grups de nacions pertanyents a civilitzacions diferents, i les línies de fractura entre les diferents civilitzacions serien pràcticament totes elles religioses.

Després del 11S de Nova York, l’intel·lectual i professor palestí Edward Said va encunyar la tesi del Xoc d’Ignoràncies. En la seua opinió, que compartim, no és possible parlar de la dicotomia Occident-Islam sinó des de la ignorància. La discrepància amb Huntington era profunda. L’acusava de convertir les civilitzacions i les identitats en una cosa que no són: entitats tancades i aïllades de les quals s’han eliminat les milers de corrents i contracorrents que fan que la història parle no solament de guerres de religió i de conquestes, sinó també d’intercanvis, de fecundació mútua, d’aspectes comuns, fins i tot de fraternitats.

No obstant això, en aquesta època de sotsobres i incerteses resulta irresistible per a molts la temptació de trobar refugi en les simplificacions tranquil.litzadores: la croada, el bé contra el mal, la llibertat contra la por, etc.  La significativa presència de musulmans en tota Europa i també als Estats Units significa que l’Islam ja no està en la perifèria dels països occidentals, sinó que està absolutament dins d’ells, la qual cosa per a molts constitueix una amenaça explícita. Des d’aquesta concepció, la tesi del Xoc de Civilitzacions seria una resposta fàcil a la sensació d’amenaça abans que, en paraules de Said, “una interpretació crítica de la desconcertant interdependència de la nostra època”.

És aquest desconcert el que sura en el dens ambient en aquests dies. Europa és mestissa, plural i complexa, i els vells i els nous europeus ho acusen. No obstant això, allò que més hauria de preocupar-nos ara és que està creixent de forma alarmant la desigualtat interna entre els europeus. Potents poders estan intentant demolir els assoliments de benestar aconseguits, les societats s’empobreixen i la voluntat redistributiva dels estats ha minvat notablement. A més, Europa no sap, o no vol, ocupar l’espai que hauria d’ocupar en l’escenari internacional en el qual es dirimeixen conflictes molt seriosos, i aqueixa abstenció té repercussions importants en l’escenari intern, tant i més en aquells sectors dels nous europeus més sensibles al que està ocorrent, per exemple, a l’Orient Mitjà.

Europa és molt complexa d’administrar avui dia. Diu el president Obama, potser veient la palla en l’ull de l’altre, que la UE no està sabent gestionar la presència de l’Islam al seu si. Per descomptat, una mica de raó porta el cavaller. No és fàcil la convivència de persones que sostenen principis tan contradictoris a propòsit de, per exemple, el paper que la religió ha de tenir en l’organització de la vida en societat. I ho és encara menys en aquest escenari de desigualtat creixent. L’exemple del que està ocorrent en ciutats com Marsella i unes altres és massa evident i hauria d’encendre totes les alarmes.

Pel que fa a l’economia, és necessari abandonar els principis rectors que han sigut imposats com a suposada única possible resposta a la crisi econòmica. Després d’això, i pel que fa a la convivència, com sempre, l’eixida no estarà en la negociació sobre els principis de cada grup sinó en com han de ser compaginats aquests principis. En temps de tan desconcertant interdependència, Europa no pot abandonar-se a una dinàmica de polarització entre un nosaltres i un ells, i menys en un enfrontament binari del nosaltres contra ells. José Manuel Rambla escrivia molt recentment, a propòsit dels crims de París, “allò que està damunt de la taula no és un problema de llibertat d’expressió, o almenys no ho és en la seua vessant més important [sinó que és] per sobre de tot un problema polític”. I afegia que “l’humorista, l’artista o l’intel·lectual, amb més o menys fortuna i amb més o menys bon gust, assenyala els problemes i contradiccions de la societat. Però no els resol. Aquesta és una labor que hauran d’afrontar els governs, els polítics i la mobilització de la societat en el seu conjunt”.

Crec que l’argument central de Rambla és cert. No obstant això, ni a Nova York, ni a Madrid va haver-hi res que poguera considerar-se provocació, com suposadament ha ocorregut a París. I aquesta diferència ens porta directament al problema de la llibertat d’expressió que, en paraules d’Ana Valero, és la “pedra angular del lliure pensament, que aconsegueix la seua màxima esplendor en la seua manifestació satírica, mentre que arma idònia per a fer crítica social des de la intel·ligència humana”.

No obstant això, aprofundint en la idea que estem davant un problema que va més enllà de la llibertat d’expressió amenaçada, que també, el més amenaçador fantasma que recorre Europa és el de la desigualtat, que fragmenta la nostra societat i segrega de forma humiliant als més febles, als més fràgils. En aquest grup social que formen els pobres i els empobrits, els nous europeus de religió musulmana estan sobre-representats. És en aquest brou de cultiu que els fanàtics religiosos de la Yihad troben carn de canó i aspirants a màrtir en la seua guerra santa.

Per a impedir que s’estenga una societat binària fragmentada, per a trobar-nos en aquest espai de ciutadania amb drets i deures que ha de ser l’Europa mestissa, els europeus, vells i nous, amb o sense creences religioses, necessitem urgentment assumir la nostra desconcertant interdependència. És imprescindible revertir la deriva de desigualtat que asfixia, particularment, als més febles. A més, tots haurem de reconsiderar com podem mantindre els nostres principis [també els religiosos, els qui els tinguen] sense violentar, sense entrar en col.lisió amb els de els altres.

En la mesura que Europa és majoritàriament aconfessional i laica, i que la secularització és una realitat des del segle XVIII, un punt que tots haguérem d’assumir en relació a la llibertat d’expressió, de la qual tant es parla en aquests dies, podria ser el que proposava Ana Valero: aquesta solament podrà ser reprimida “quan pretenga ser emprada per a apel.lar directament a l’odi cap a un determinat grup o comunitat de persones en virtut d’un determinat tret identitari, com pot ser el religiós”.

Conseqüentment, tal i conforme apuntava la jurista, en la mesura que el sarcasme de Charlie Ebdo, que a molts no agrada gens però que no incitava a la violència contra els musulmans, “no ha de qüestionar-se ni per un segon”.  Potser amb propostes d’aquest tipus podríem abandonar la senda simplificadora [i cruenta] del Xoc de Civilitzacions sense deixar-nos arrossegar cap al Xoc d’Ignoràncies.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER