2015: Europe’s living in debtocracy

descarga

Jordi Vila

“Els Estats Units d’Europa, sota el capitalisme, o són impossibles o són reaccionaris.”

 

 – Vladimir Iluch Ulianov “Lenin”.

 

Introducció: I de nou Grècia?

 

Ja estem a 2015 l’any que segons sembla tindrem molta carn per a la picadora i, sobretot, molta discussió politica i econòmica per davant. La convocatòria d’eleccions a Grècia fou una de les notícies que va encendre aquest any amb il·lusions per a uns i precaució per a altres al panorama polític i és que la visió d’una suposada victòria de l’esquerra radical en l’horitzó és un fet que emociona a molts i moltes en aquestos temps d’hegemonia neoliberal i de crisi del sistema capitalista. Anoteu, doncs, a la vostra agenda: 25 de gener, dia d’eleccions gregues.

 

L’eufòria, però, es convertia en queixa i ràbia en conéixer que el Fons Monetari Internacional retirava l’ “ajuda econòmica” a Grècia i que Merkel advertia a la població grega dels perills de votar “alguna cosa diferent” al que els 40 anys de bipartidisme grec havien mantés, a les xarxes socials es va estendre un crit: “IV Reich!”, “Intervenció alemanya dintre de la política grega!”, “El FMI pressiona contra el canvi!” etc. Acàs podria esperar-se una reacció diferent a la vista d’una possible victòria d’una força que qüestiona, en part, el deute grec? Podriem esperar una reacció amable en clau de progrés? Fa temps que el FMI i la seua cara europea que és la Comissió Europea va deixar clar que aquest camí no existia en el règim totalitari del capital financer.

 

I és que, al parer de l’autor, una de les qüestions que semblen un tabú o una qüestiò obviada per l’esquerra a la majoria dels nivells, excepte debats teòrics de recorregut límitat com el de Varoufakis i Lapavitsas, és el fet de si hi ha o no un cert marge d’actuació per a una política progressista o no dintre de la Unió Europea, quan parle de qüestió obviada també estic referintment a la inexistència d’una anàlisi complet cost – benefici sobre l’eixida o permanència a la Unió Europea. Aquest any no és solament un any d’eleccions gregues sinó també d’eleccions en el marc autonòmic i estatal a l’Estat Espanyol on l’opció de PODEMOS es postula com una alternativa però tampoc aposta per una eixida de la Unió Europea sinó per, aproximadament, un canvi i aquest és el punt que l’autor vol debatre en aquest article, l’existència o no de la factibilitat d’aquest marge de reforma.

 

La configuració de la Unió Europea: L’euro i el Tractat de Maastricht

 

            La Unió Europea accelera la seua configuració a partir dels anys 80 amb tractats com l’Acta Única Europea l’any 1986 que pretèn culminar l’integració en un únic mercat en 1993 i en la lliure circulació de capitals o amb el Tractat de Masstricht que estableix el camí per a la unificació monetària (euro) i la constitució del Banc Central Europeu (BCE).  Més tard signaran el Pacte d’Estabilitat i Creixement l’any 1997, el Tractat de Niça, el projecte de fallit de la Constitució Europea per finalitzar finalment amb el Tractat de Lisboa on es fa una gala espectacular de com la democràcia no importa en el aquest projecte (aplicació de la rebutjada Constitució Europea sota els paràmetres del Tratat de Lisboa).

 

Aquesta recopilació de dades cronològiques té com a finalitat mostrar com des dels anys 80 s’inicia un creixent interès per aquesta integració, una integració que s’assentava sobre l’eliminació de la sobirania nacional en matèria com la política monetària (i per tant també canviària) i que acotava i restringia la política fiscal i, fins i tot, laboral. Aquesta acceleració del procés d’integració respon a l’esgotament del model d’acumulació capitalista que es dona després de la II Guerra Mundial que, al cap i a la fi, suposava una fugida cap endavant basada en mesures excepcionals i artificals a nivell econòmic i en un consens polític capital – treball assentat sobre bases de fang.

 

De la mateixa manera que el Dollar al sistema d’acumulació capitalista post bèlic significava la consolidació de l’hegemonia dels EUA mitjançant el sistema Bretton – Woods, l’Euro tampoc es tracta d’una expressió monetària sense més, darrere de l’euro s’entreveu una intenció del capital financer, hegemònic des de l’ascens de l’imperialisme com a fase del capitalisme contemporani, de realitzar un brusc canvi de model d’acumulació davant l’esgotament del sistema d’acumulació post bèlic. Així una ràpida lectura a tots els tractats que configuren la Unió Europea es fa denotar que el contingut d’aquestos no és més que tot un pla d’ajust extret de les receptes bàsiques del Fons Monetari Internacional: privatització d’empreses i serveis públics, desregulació del mercat laboral, precaritzaciò del treball etc. Tot això enquadrat en el projecte de mercat únic i de lliure circulació de capitals.

 

Tal volta pot semblar que aquesta caiguda en favor del capital s’ha donat des de l’inici de la crisi, la consigna actual de la socialdemocràcia clàssica europea és que els conservadors i els liberals han degenerat la seua estimada i solidària Unió Europea convertint-la en una eina del capital financer, però si peguem una ullada a les dades que ens proporcionen l’Eurostat i AMECO:

 

  • De 1995 a 2007 la participació dels salaris reals en el PIB de l’eurozona va disminuir del 50,4% a un 47,3%.
  • Front als arguments de molts neoliberals que afirment que aquest fet es podria donar per un augment del capital en la composició sectorial del PIB, les dades mostren que la força de treball en relació a la població va augmentar del 75,3% a un 78,8%, el que mostraria que, en realitat hi ha hagut una major disminució del que en un principi es podria advertir.

 

Tot i això és a partir de la  crisi on es dona un canvi de la dinàmica d’acumulació capitalista, emul·lant la crisi dels anys 70 el capital s’ha avançat i amb nous models d’apropiació ha començat a recuperar la taxa de guanys i passar la factura a les classes popular per a que paguen la fúgida cap avant que ha suposat el model d’economia financiaritzada que ha basat el seu creixement en la forma financera-  especulativa del capital, en paraules senzilles: algú ha de pagar la diferència entre la taxa de plusvàlua efectiva a la generada artificialment a l’esfera financera. Aquesta configuració financera no és més que el pas natural que pega el capital en no trobar una eixida a la seua reproducció en l’esfera productiva, allò que s’anomenaria “estalvi disponible” i que, com tot capital existent, necessita la seua reproducció en qualsevol esfera per no depreciar-se i continuar sent útil al seua propietari.

 

La mateixa lògica del capital deriva aquest comportament amb el seua desenvolupament històric i tractar de limitar el capital financer en temps de crisi és tractar d’immobilitzar totalment el capital en un moment on no troba major rendabilitat a l’esfera productiva i es canalitza per la financera, es tractaria d’impugnar la mateixa base de l’acumulació capitalista actual. Lligant aquesta tendència amb l’estructura actual de la Unió Europea, és senzill formular un lligam directe entre la configuració de la Unió Europea en favor del capital financer i la “deutecràcia” actual que es viu a la perifèria europea, caracteritzant aquest últim com un mecanisme d’acumulació per despossesió per reflotar la taxa de guanys efectiva.

 

L’euro i els seus tractats tenen una relació directa amb l’existència d’aquest deute que es converteix en una cadena de la sobirania nacional: rebaixes i exempcions fiscals, caiguda d’ingressos pel col·lapse del mecanisme d’acumulació del capital, rescats bancaris que constitueixen un traspàs directe de recursos al capital financer i impossibilitat de realitzar cap política alternativa més enllà d’aquestos marcs. Parlem de transferències directes en el marc d’una necessitat d’augmentar el guany per poder repartir-la entre els diferents capitals, precisament aquest augment del guany es necessita per l’existència de la plusvàlua fictícia del capital financer que amb la crisi de 2008 ha vist truncat el seu mecanisme d’acumulació fictici sense fi deixant una escletxa entre el guany real i el guany esperat o fictici de les inversions sense base real de valor.

 

D’aquesta manera el mecanisme del deute es concep com un mecanisme d’apropiació de plusvàlua real per disminuir l’escletxa entre aquesta i la plusvàlua suposada que demana el capital financer per continuar la seua reproducció, les classes populars paguen la factura per continuar amb el mecanisme d’acumulació. Aquest mecanisme enunciat per David Harvey com a “Acumulació per despossesió” és una de les bases actuals de l’Unió Europea en tant que aquest és una institució purament fundada pel capital financer, a través d’interessos acumulats i privatització d’espais no mercantilitzats (sanitat, pensions etc.) per crear nous espais  d’acumulació de capital per on es realitza aquest augment de la plusvàlua real que es  traspassa al capital financer (un repàs a la història de la Dècada Perduda d’Amèrica Llatina pot donar evidència d’aquest mecanisme).

 

Així en aquest context les opcions polítiques es mouen en dos eixos: austeritat o l’estimul. El primer, el que fins ara ha estat el dominant, es tracta de la versió extrema de passar tot el pes de la factura a les classes populars, un mecanisme que tracta de recuperar la taxa de guanys mitjançant una política de terra cremada que tracta d’imposar una elevada taxa d’explotació per treballador al preu d’una destrucció molt elevada d’activitat econòmica (5 milions d’aturats) i d’un horitzó de creixement sostingut a llarg termini, la necessitat apremiant de guanys converteix aquesta opció en un tren sense direcció. D’altra banda l’opció “progressista” de la socialdemocràcia es tracta de suavitzar aquesta pagament, un estímul mitjançant la despesa pública que assentara les noves bases per a una nova acumulació de capital, en esquemes de pensament marxista: si la taxa de guanys es defineix com a (P/c+v) sent P la plusvàlua i (c+v) el capital en el seu conjunt (variable i constant) es tractaria d’augmentar P amb un nou circuit d’acumulació del capital i disminuir el denominador (c+v) amb el control i expulsió de capital financer especulatiu.

 

En altres paraules, amb l’opció de la socialdemocràcia una part de la factura la pagaria el capital financer mitjançant l’acceptació de la destrucció d’una part elevada de la plusvàlua fictícia amb les pèrdues que això comportaria, fins ací tot podria semblar una proposta de “sentit comú” però nos ens equivoquem, aquest anàlisi simplista s’enquadra en allò que Marx va batejar com a “economia vulgar”, tractar d’imposar aquest tipus de repartiment de la factura a una institucionalitat creada pel mateix capital financer és, com a mínim, optimista quan no utòpica com han demostrat les opcions sociademòcrates durant els últims any de crisi amb la seua impotència política.

Una eixida radical: Més Europa, menys Unió Europea:

 

Des de les instàncies pròpies dels governs i organismes supranacionals s’ha anat revestint la Unió Europea d’un color de progrés i futur, com una mena de culminació d’eixe projecte d’enteniment entre els pobles construit sobre el mite de la convergència d’objectius dels pobles europeus per evitar un nou conflicte semblant a la II Guerra Mundial, aquest relat és, actualment, el que es considera com l’oficial. Tot i això la realitat colpeja i les últimes actuacions en matèria de geopolítica en relació al conflicte de Crimea i el procés del TTIP evidèncien un comportament de continuació amb els mandats del capital financer i seguint les posicions geopolítiques dels EUA, tal volta a les següents explicacions trobem un indicador del per què d’aquest comportament:

 

“Des de 2007 ha augmentat encara més la participació dels fons nordamericans en la composició dels principals índex borsatils, el CAC40 (París), el DAX (Frankfurt) i el Footsie (London). Aquestos fons arriben a composar el 33,7% al CAC, el 30,1% al Footsie, el 20,6% en el DAX mentre continuen essent els amos de la seua pròpia casa amb una participació del 87,1% al Dow Jones… Quan Obama, Geithner i Lipsky donen ordres a Merkel i a la UE, ho fa per obligar-los a prendre mesures que puguen evitar que un crac del sistema bancari europeu desestabilite el sistema financer mundial que colpege Wall Street.”

D’aquesta manera l’economista Xabi Arrizabalo enuncia la seua tesi del domini imperialista del capital financer dels EUA sobre la Unió Europea i les seues institucions, a través dels diversos tractats que hem enunciat aquesta subordinació amb el FMI com a braç armat s’ha anat consolidant dintre de l’estructura europea i, d’aquesta manera, la lògica del deute i de l’acumulaciò per despossesió queda impregnada dintre de la integració europea a la crisi, queda consolidada com a solució per la crisi capitalista iniciada al 2008. En definitiva, no hi ha marge dintre d’aquest marc de la Unió Europea per a realitzar una política que puga permetre un horitzó de progrés de les classes populars a llarg termini, la caracterització d’aquesta institució com un mecanisme antidemocràtic té com funció el servir per preparar les bases per una nova acumulació del capital basada en la baixada dels salaris indirectes (sanitat, pensions etc.) per passar-ho als comptes del capital financer.

 

La Unió Europea és, sense cap mena de dubte, menys Europa com sol afirmar el mateix Arrizabalo. Així tot apunta a que a llarg termini una eixida favorable a les classes populars implica una impugnació total de l’euro com a mecanisme de disciplinament de la sobirania nacional i del deute com a mecanisme per realitzar na massiva transferència de recusos del salaris, especialment l’indirecte via retallades, al capital financer. L’eixida de la Unió Europea tindria uns costos, d’això no hi ha cap dubte, en termes canviàris, bancaris etc. Possiblement a curt termini les classes populars carregarien una gran part de costos, tot i que un govern en favor de les classes popular podria provocar un repartiment d’aquestos costos amb el capital nacional però, almenys, tindríem una possibilitat d’obrir un horitzó esperançador al llarg termini.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER