La independència del País Valencià

Julià Álvaro

Els valencians que miren Catalunya, i el seu actual procés sobiranista, amb l’enveja de qui veu als veïns en una empresa millor o més ambiciosa que la nostra s’enganya. Enfront del viatge dels catalans cap a un país independent, nosaltres podem estar, si així ho volem, en la cruïlla cap a un país més just i més democràtic, en el qual, després, hi haurà lloc per a qualsevol tipus d’empresa.  El canvi al País Valencià està en marxa però només serà real si hi estan implicats de veritat els sectors socials més compromesos i amb ells, la majoria social del carrer, la que està patint, la que se sent enganyada, perplexa o cabrejada. No podem esperar a resoldre l’estafa disfressada de crisi econòmica que patim per traure la gent de la pobresa.  El repte, molt major i més complex que qualsevol reivindicació territorial, és buscar els diners allà on estan, es diga Joan Roig, Banc de Sabadell, Ford o Mapfre, i portar-los allà on es necessiten, als jubilats del barri del Carme, als dependents de l’Olivereta, als desnonats de Sant Marcel·lí o als xiquets que només mengen de calent el que els donen a les escoles. No pot ser que es desmantelle la protecció social just en el moment que més es necessita. Algú imagina que venguem les mànegues en l’instant que es declara l’incendi? Doncs això és el que està passant, això el que estan fent els nostres governants, incapaços i corruptes, a la vista de tot el món.  El canvi, i més que canvi, ruptura sensata, que necessitem, passa per un món més just i, per això, hem de convéncer el poder econòmic, amb tota la força que té la democràcia, que s’ha de posar al servei de la gent. El món just no reclama sacrificis a ningú. No s’ha de sacrificar el pare de família que cobra 1.000 euros al mes (si els cobra), a ell no se li pot tocar ni el sou ni els drets. Els diners que es necessiten per escurçar les brutals desigualtats existents han d’eixir dels que guanyen 8.000, 12.000 o més euros. Demanar a aquests privilegiats que limiten els seus ingressos no és demanar-los sacrificis. Diguem-ho clarament, no calen sacrificis, cal justícia.

La revolució pacífica de la igualtat passa per la pedagogia, per l’exemple i per la persistència. El repte és immens perquè no és només de present, és, també, de futur. Un món simplement just no és prou, ens cal un món just i sostenible. Si no fem un món sostenible, vol dir que l’estarem fent insostenible i, això, es diu suïcidi.

El nostre repte passa superar l’actual model econòmic, per canviar el model de creixement quantitatiu pels valors del creixement qualitatiu, basat en ser més feliços i no en poder comprar més.

La recepta es diu ecologia política i vol dir un model de vida a la mesura de les persones i del planeta que habitem i estem torturant. El problema no és del planeta, el problema és nostre. El planeta, d’una forma o altra seguirà, la qüestió és que potser nosaltres no hi tindrem lloc.

La mateixa pedagogia que, de manera immediata, hem de fer per aconseguir retallar les desigualtats de manera pacífica, l’hem de fer també per seduir la ciutadania, la del País Valencià i més enllà, per caminar cap a unes formes de vida més senzilla i més locals. No tenim més remei que posar-nos a la faena. Una tasca molt més complicada i apassionant que canviar l’estatus territorial. En les pròximes eleccions autonòmiques tenim una oportunitat immensa per avançar en aquest sentit. Serà en maig del 2015 i potser quan els catalans voten en les eleccions plebiscitàries (o el que siguen) de la tardor, nosaltres ja haurem començat un viatge al futur just i sostenible que ells envejaran. Ells parlen de començar a independitzant-se d’Espanya, nosaltres podem començar independitzant-nos de la injusticia.

Publicat a eldiario.es (16 de gener de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER