Nèstor Novell
“I com la serra és germana
de tot aquell que la vol,
a l’embruix d’ella jo em sent
estel, saurí i rossinyol”
(Joan Valls i Jordà, La cançó de Mariola)
Després de la conquesta de València i arribat a la frontera del Xúquer, Jaume I decidí conquerir el país de les muntanyes, un territori que ara diem Diànic o de les Comarques Centrals Valencianes i que ell institucionalitzà com la Governació d’enllà lo riu Xúquer.
Fins a final del segle XIX el nom la Muntanya, o la Muntanya d’Alcoi, o la Muntanya Valenciana, s’utilitzava com a topònim per a referir-se al territori que conformen les comarques de l’Alcoià, el Comtat i, a més, Bocairent i la Vall de Biar, la Foia de Xixona amb Sella, Relleu i Busot, la Vall de Guadalest i les Valls de la Marina Alta (Pop, Laguart, Ebo, Alcalà i Gallinera). Històricament ha existit una intensa relació social, cultural i econòmica entre tots aquests pobles, que encara perdura.
Si Emili Beüt anomenava Valls d’Alcoi a una comarca que incloïa el Comtat, la Vall de Biar, i Alcoi, Benifallim, Banyeres de Mariola i Penàguila de l’Alcoià, actualment molts i diversos són els grups, entitats i associacions, que d’una manera o altra, s’aproximen a aquest territori de les Muntanyes, a cavall de dues províncies i cinc comarques. Vegem-ne alguns:
- L’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola: és una trobada anual de grups de danses valencians, Alcoi, Banyeres, Beneixama, Biar, Agres, Cocentaina, Gaianes. Muro d’Alcoi, Planes i Bocairent.
- L’Assemblea dels Pobles de la Mariola és el paraigua sota el qual s’apleguen diferents associacions i col·lectius de la Serra Mariola amb la finalitat d’organitzar cada any l’Aplec de la Mariola. Està integrada pel Col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola, Joves de la serra Mariola d’Alfafara i Agres, Col·lectiu l’Espigolà de Bocairent, Centre Cultural Ovidi Monitor – Casal Jaume I de l’Alcoià i el Comtat, Inèrcia, El Diluvi, Coordinadora pel valencià de l’Alcoià-Comtat, Colla de dolçainers Rudimentària i Pandorga d’Onil, Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, Grup d’Amics de la natura de Cocentaina, Garbera Cultural el Guaret de Cocentaina.
- El portal turístic de Serra de Mariola: Agres, Alcoi, Alfafara, Banyeres de Mariola, Benàmer, Bocairent, Cocentaina, Muro d’Alcoi, Setla de Nunyes i Turballos.
- La Trobada Comarcal de Custòdia del Territori a les comarques de l’Alcoià i el Comtat: Grup d’Amics de la Natura-GAN de Cocentaina,Amics de la Font Roja, Celler la Muntanya de Muro, Centre d’Estudis Contestans, Amics de les Muntanyes d’Ibi, Institut d’Estudis de l’Alcoià i Comtat, Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, Centre Excursionista d’Alcoi, Centre Excursionista de Cocentaina, Associació de Veïns Zona Nord d’Alcoi, Col·lectiu Arrels, Colla Ecologista La Carrasca, Centre Excursionista Ratot, IES Cotes Baixes, FAPAS-El Canyet, Fundació Vitoria Laporta, Coordinadora per la Defensa del Bosc, Acampadaalcoi, Radio Charly-Alpha-27Mgz i Colla Ecologista Agro.
- El projecte d’emprenedors Mariola New Talent que han dissenyat els Institut Tecnològics de l’àrea amb el CEEI d’Alcoi
- El CEDER d’Aitana que inclou 47 municipis de Les Muntanyes i alguns de la muntanya de les Marines
- TvA, la televisió de l’Alcoià, Comtat i Foia de Castalla, i la revista Barcella.
Com es pot veure, entitats i persones amb inquietuds culturals, mediambientals i de fer País. És la gent que constitueix la veritable xarxa social d’aquestes terres però que, com passa a la resta del territori valencià, aquesta gent està com amagada, resulta invisible a ulls de la societat en general pel segrest social que pateixen els nostres intel·lectuals, dirigents socials i associacions cíviques. Són els orfes d’un inexistent espai comunicatiu valencià i les víctimes d’una política informativa atomitzada, localista i sucursalista, que es nega a veure, i a fer veure, el País en la seua globalitat i complexitat.
En aquest Viatge pel País rep el nom de les Muntanyes el rerepaís de les Marines, és a dir, el cor del país de les muntanyes de Jaume I. Hi resten fora, per tant, els pobles costaners i aquelles valls que es troben a la part més oriental de les serres d’Aitana, la Serrella, Alfaro i Albureca que, en obrir-se com un ventall cap a les comarques costaneres, reben una influència directa de les ciutats de la costa i s’han inclòs en les Marines.
L’espai que estudiem conté la part més abrupta de les muntanyes del sistema Bètic que s’endinsa en terres valencianes. Un seguit de serres, valls i foies que constitueixen les comarques de l’Alcoià i el Comtat, amb alguna addició, com la Foia de Xixona de l’Alacantí, la Vall de Biar de l’Alt Vinalopó, i la Canal de Bocairent de la Vall d’Albaida.
La bellesa del paisatge muntanyenc, la diversitat d’espais i conreus, la variada manera d’ocupar i traure-li profit el territori -des de l’agricultura a la indústria-, els importants nuclis urbans i el buit poblacional de les àrees rurals, tot plegat, defineixen un dels espais amb major personalitat del País Valencià. La part més important de l’espai s’articula al voltant de la serra de Mariola, no debades a la Mariola hi naixen els rius Clarià, Vinalopó, Verd-Montnegre i d’Alcoi. El territori acull la major quantitat de serres i muntanyes valencianes que superen els 1.000 m.
Si mirem el conjunt del País veurem que no hi ha enlloc més un rerepaís tan potent com aquest de les Muntanyes. Tampoc en cap altre lloc s’hi palesa, com ací, l’articulació del territori a base de subcomarques: una vall, una foia, una petita constel·lació de 3 o 4 pobles generen un petit sistema industrial o agrícola local, i que, com a conseqüència, ens mostra la irracionalitat de la divisió provincial i la manca de polítiques territorials. Des de València-ciutat o Alacant-ciutat, des del seus immensos melics, no s’ha vist en aquest territori muntanyenc més que una barrera, un confí, o una font de recursos materials i humans. Ara es promociona com la Montaña de Alicante (sic), en comptes de considerar-lo el veritable espai que fa de frontissa, de ròtula, de nexe, entre el nord i el sud del País.
La Generalitat de les tres províncies no mai podria pensar en un projecte per a fer un país cohesionat en la seua diversitat. L’absència de polítiques territorials n’és la prova més evident. L’acumulació d’inversions adreçades al binomi immobiliari-turístic de la costa i la descapitalització del sector industrial, la conseqüència més directa. Segurament és per això que un projecte vertebrador i modernitzador, entre la costa i l’interior, al cor del País, com les Comarques Centrals Valencianes, li vinguera sobrer. Les Muntanyes és el rerepaís emprenedor, sobri, industrial i innovador. És la reserva cultural, lingüística i mediambiental per excel·lència. És el subministrador de moltes de les matèries primeres, aigua, energia, materials de construcció, productes industrials de tota mena i fins i tot part de la ma d’obra, que consumeix la costa. Però per damunt de tot, és una part molt important de l’esperança de reindustrialització del País.
A les Muntanyes trobarem espais rurals en franca decadència, zones intermèdies que combinen l’agricultura de secà amb certs treballs industrials i, fins i tot, sistemes industrials locals i districtes industrials diversificats innovadors i dinàmics al costat d’altres que encara no han encertat la fórmula per fer front a la globalització i al canvi tecnològic.
En general, les Muntanyes pateixen la ineficàcia (o inexistència) d’una veritable política econòmica, especialment a nivell industrial, però també en el camp agrícola i turístic. És palesa la manca d’estratègies per enfortir la complementarietat de les activitats econòmiques amb les comarques litorals, en particular en els camps dels serveis, el comerç i el turisme. L’àrea reclama la plasmació d’una política territorial adient i una més gran coordinació entre els diversos nuclis especialitzats, especialment davant la pèrdua de la capitalitat i de centre difusor de les innovacions que, en els orígens de la industrialització, realitzava la ciutat d’Alcoi.
Amb l’arribada de la crisi el País Valencià s’ha convertit en un territori on el saldo migratori ha esdevingut negatiu[1]. A les Muntanyes, inclús els pobles industrials més dinàmics, com els de la Foia de Castalla, també comencen a perdre població, cosa que no és cap novetat a la Foia d’Alcoi.
Evolució del saldo migratori mitjà anual 2005-2010 (‰).
| Territori | Bienni 2005-2006 | Bienni 2007-2008 | Bienni 2009-2010 |
| País Valencià | 23,77 | 16,89 | 0,64 |
| Àrea Alcoi-Cocentaina-Muro | 3,86 | 7,51 | -0,76 |
| Àrea Ibi-Castalla-Onil | 18,58 | 12,69 | -6,32 |
| Àrea Elda-Petrer-Monòver-Saix | 5,69 | 4,26 | -4,67 |
Font INE: Explotació estadística del Patró. IVE: Banc de dades territorial. Elaboració pròpia.
La qual cosa es tradueix en un envelliment progressiu de la població
Índex d’envelliment, edat mitjana de la població i variació 2002-20011
| Territori | 2002 | 2005 | 2008 | 2011 | 2002-2011 | ||||||
| Ind. env. | Edat mitj. | Ind. env. | Edat mitj. | Ind. env | Edat mitj. | Ind. env. | Edat mitj. | Var. I.env | Var. E.m. | ||
| País Valencia | 1,17 | 40,03 | 1,11 | 40,20 | 1,11 | 40,52 | 1,15 | 41,30 | -0,02 | 1,27 | |
| Àrea Alcoi-Cocentaina-Muro | 1,28 | 40,72 | 1,24 | 41,04 | 1,25 | 41,51 | 1,26 | 41,29 | -0,02 | 0,57 | |
| Àrea Ibi-Castalla-Onil | 0,93 | 38,41 | 0,95 | 39,08 | 0,99 | 39,86 | 1,08 | 40,92 | +0,15 | 2,51 | |
| Àrea Elda-Petrer-Monòver-Saix | 0,97 | 38,62 | 0,95 | 39,07 | 1,00 | 39,82 | 1,05 | 40,72 | +0,08 | 2,10 | |
Índex envelliment (Ind. Env.) és el nombre de majors de 65 anys / nombre de menors de 15 anys
Font INE: Explotació estadística del Padró. IVE: Banc de dades territorial. Elaboració pròpia.
Evidentment, l’índex d’envelliment i l’edat mitjana de les zones rurals és encara major, si bé aquí es poden distingir dues tipologies, la primera són les zones clarament rurals, com el cas de la Vall de Seta i Travadell i la Valleta d’Agres, on la pèrdua de població ha estat constant, i la segona, aquelles zones rurals intermèdies que en tindre una certa connexió funcional amb les àrees urbanes mantenen un ajustat equilibri poblacional.
Fa uns anys Javier Esparcia,[2] en analitzar l’impacte dels projectes Leader i Proder en el desenvolupament de les zones rurals, concloïa que hi havia hagut una sobrevaloració dels seus resultats si ho miràvem des del punt de vista del teixit empresarial. Esparcia en trau dues conclusions que ens haurien de fer pensar a l’hora de definir plans d’actuació en aquestes àrees. La primera és que les zones rurals presenten un interessant teixit de microempreses i PIMES que són essencials per al manteniment del sistema econòmic local, encara que, pel seu escàs número en cada localitat no apareguen a les estadístiques.
La segona conclusió és que més enllà de les activitats de turisme rural que han tingut un fort desenvolupament –sempre relatiu-, certes activitats industrials continuen tenint un pes significatiu.
En l’àrea que ens ocupa, una part important de les activitats industrials estan lligades a l’agricultura i també a la ramaderia, però també hi són sectors industrials tradicionals com el tèxtil, les indústries mecàniques, l’artesania, i darrerament la construcció. La dinamització del turisme rural i la demanda generada a les ciutats i a la costa, han fet créixer les petites empreses de construcció i els tallers associats a ella, com la fusteria metàl·lica, instal·ladors de portes i mobles de fusta, electricistes, etc. Dit açò, la crisi ha castigat durament el conjunt d’activitats de les àrees rurals.
Si als pobles de les zones rurals més profundes les activitats industrials, i també les agrícoles, estan sovint estancades, a les zones rurals intermèdies s’han mantingut les activitats industrials tradicionals i han augmentat les de la construcció i les de serveis bàsics (laborals-financers, transport, etc.). Alguns pobles han mantingut el treball a domicili (cas del tèxtil), i han vist aparèixer algunes empreses d’envasos de cartó i de plàstic.
El projecte europeu Leader ha estat una de les poques accions territorials que s’ha desenvolupat a l’àrea. Les dades mostren que la seua orientació cap a les empreses turístiques i les millores del patrimoni natural i cultural a ell associat, han descuidat la trama empresarial que realment sustenta l’economia rural local. A més, segons Jordi Tormo[3]:
“Entre las principales deficiencias en la aplicación de la iniciativa LEADER + en las autonomías españolas se debe destacar que las acciones subvencionadas y puestas en marcha en la mayor parte de los grupos de acción no se han desarrollado bajo ningún proyecto estratégico territorial. Por ello, las acciones implementadas han mostrado un elevado grado de desconexión entre sí y han estado poco justificadas desde un punto de vista metodológico y estratégico. Además, al no incidir directamente sobre la cuestión agraria en la mayoría de los casos, se han visto deslegitimadas ante la población rural.”
A les Muntanyes es va desenvolupar entre 1991 i 2006 el projecte Leader AITANA. Des de 1995 el gestionava l’entitat CEDER Aitana fins que va passar la gestió a CEDER Alacant, però CEDER Aitana continua existint com associació de municipis pel desenvolupament rural. Els municipis en són: 24 del Comtat, 11 de la Marina Baixa, 17 de la Marina Alta, 1 de l’Alacantí i 2 de l’Alcoià. D’aquests, 47 tenen menys de 1.000 habitants, 5 tenen entre 1.001 i 5.000 habitants, i només 3 tenen més de 5.000 habitants. A més, també en formen part diverses entitats privades següents com Joves Agricultors, la Unió de Llauradors i Ramaders, l’Associació d’allotjaments Rurals Muntanya d’Alacant, Cooperativa Agrícola Ruchey de Callosa d’En Sarrià, Sociedad Cooperativa Agrícola Provincial Montaña de Alicante (SOCAPAMA), Asociación Cerezas La Montaña de Alicante.
L’aplicació del projecte Leader es feia mitjançant diferents mesures degudament pressupostades. La mesura de valorització de productes agraris subvencionà la modernització de les cooperatives agràries, la compra de maquinària, la incorporació de noves tecnologies i la realització de fires agràries. Durant les dues primeres etapes del projecte aquesta acció clau va rebre una pobra atenció pressupostària.
La mesura de turisme rural va subvencionar la creació d’allotjaments, d’establiments de restauració i de dotacions museístiques. De manera complementària, es subvencionaren accions de recuperació i valorització d’elements del patrimoni natural, cultural i arquitectònic amb finalitats turístiques. També va atendre l’edició de material per a la promoció turística i la creació d’oferta complementària d’oci.
L’altra gran partida de subvencions del projecte va ser la de serveis a la població. Les accions principals foren la creació de residencies i centres de dia per a gent gran, centres de consulta mèdica i centres socials.
Principals mesures de desenvolupament econòmic (en milers d’euros)
| Leader I | Leader II | Leader + | Total 1991-06 | |
| Mesures Turisme rural | 9.133 | 3.669 | 3.452 | 16.254 |
| Mesures Valoritzar productes agraris | 330 | 2.797 | 4.913 | 12.623 |
| Total mesures | 10.853 | 14.188 | 16.036 | 41.077 |
Font: CEDER-Aitana (2008).
Un dels productes derivats del projecte Leader ha estat la creació de l’Associació d’Allotjaments Rurals Muntanya d’Alacant[4]. Aglutina uns 20 establiments rurals (400 places) de les comarques de l’interior de la província. Funciona com a plataforma de promoció conjunta de les entitats associades, acudeix a les fires turístiques i compta amb una central de reserves, situada en la localitat de Callosa d’En Sarrià. És membre de la Federació Valenciana de Turisme Rural, FEVALTUR.
El conjunt de l’oferta turística de les Muntanyes no és molt important. Tot i el creixement de cases rurals i albergs, el seu nombre és inferior al de les valls interiors de les Marines, les quals, moltes vegades, són utilitzades de base operativa per a fer visites i excursions a les Muntanyes. Els restaurants de categoria superior a la bàsica només són 9. Les places d’hotel són escasses i només la meitat són de 3 estrelles o més. En els darrers anys el nombre d’hotels ha crescut només a Biar
| Hotels | * | ** | *** | **** | ***** | Places |
| Alcoi | 1 | 1 | 1 | 394 | ||
| Banyeres de Mariola | 3 | 57 | ||||
| Biar | 2 | 1 | 1 | 143 | ||
| Bocairent | 2 | 1 | 69 | |||
| Castalla | 1 | 2 | 174 | |||
| Cocentaina | 1 | 1 | 135 | |||
| Ibi | 2 | 1 | 91 | |||
| la Torre de les Maçanes | 1 | 27 | ||||
| Muro d’Alcoi | 1 | 56 | ||||
| Tibi | 1 | 26 | ||||
| Xixona | 1 | 14 | ||||
| Total | 6 | 6 | 8 | 4 | 1 | 1186 |
Font: Agència Valenciana de Turisme. Oferta municipal i comarcal 2013. http://www.turisme.gva.es
La resta de l’oferta turística també és reduïda, Només hi ha un càmping i poques empreses de turisme actiu
| Hostals | Nombre | Places | Cases Rurals i Albergs | Nombre | Places | |
| Alcoi | 1 | 57 | Agres | 9 | 158 | |
| Benimantell | 2 | 35 | Aigües | 3 | 23 | |
| Benimassot | 1 | 17 | Alcoi | 2 | 57 | |
| Millena | 1 | 12 | Alcoleja | 3 | 39 | |
| Muro d’Alcoi | 1 | 44 | Alfafara | 3 | 55 | |
| Penàguila | 1 | 34 | Almudaina | 1 | 10 | |
| Total | 7 | 199 | Balones | 1 | 11 | |
| Banyeres de Mariola | 2 | 40 | ||||
| Pensions | Nombre | Places | Beneixama | 1 | 7 | |
| Agres | 1 | 24 | Bocairent | 12 | 110 | |
| Cocentaina | 1 | 12 | Benilloba | 3 | 30 | |
| la Torre de les Maçanes | 2 | 28 | Biar | 8 | 69 | |
| Muro | 1 | 22 | Castalla | 2 | 23 | |
| Xixona | 1 | 18 | Cocentaina | 1 | 9 | |
| Bocairent | 1 | 10 | Fageca | 4 | 17 | |
| Total | 7 | 114 | Gaianes | 1 | 13 | |
| Ibi | 1 | 6 | ||||
| Càmpings | Nombre | Places | l’Orxa | 3 | 48 | |
| Bocairent | 1 | 737 | la Torre de les Maçanes | 8 | 57 | |
| Total | 1 | 737 | la Vall d’Alcalà | 2 | 28 | |
| Muro | 3 | 115 | ||||
| Empreses de Turisme Actiu | Penàguila | 2 | 25 | |||
| Alcoi | 2 | Planes | 4 | 41 | ||
| Benilloba | 1 | Quatretondeta | 2 | 14 | ||
| Bocairent | 1 | Tibi | 3 | 25 | ||
| Busot | 1 | Tollos | 1 | 6 | ||
| Ibi | 1 | Xixona | 1 | 10 | ||
| Total | 6 | Total | 86 | 1046 | ||
Font: Agència Valenciana de Turisme. Oferta municipal i comarcal 2013. http://www.turisme.gva.es
Un dels problemes del sector turístic d’interior és la forta estacionalitat del sector, concentrat en caps de setmana i festius. La connexió amb el turisme de costa és mínim, tant respecte a desplaçaments organitzats i visites individuals, com pel que fa a la comercialització del producte i implantació de marca. Dues ciutats destaquen per la qualitat de la seua oferta: Biar i Bocairent. A les Muntanyes hi ha 11 Tourist-info: Xixona, Biar, Ibi, Castalla, Onil Cocentaina, Muro, Agres, Alcoi, Bocairent i Banyeres de Mariola.
La gastronomia és atractiva i contundent. A banda de les especialitats locals, sempre hi trobarem la pericana, els mulladors, les olletes, el gaspatxo, la borreta ,la cassola al forn, les pebreres/pimentons/bajoques farcides i excel·lents embotits. Els dolços: pastissets de moniato, rovell d’ou i ametlló; torrons i carquinyols. I els licors típics, l’herbero d’indesxifrables i incomptables herbes de la Mariola, i el café licor.
Com s’ha apuntat, un altre dels handicaps de les Muntanyes és la seua manca de polítiques territorials. Jordi Tormo[5] en la seua tesi doctoral agafava com a camp d’estudi un territori que ell anomena Mariola, que segons ell, en 2006 – es caracteritzava (i es caracteritza) per:
| Municipis | 36 municipis (no contempla Bocairent ni la Foia de Xixona) |
| Població | 144.551 habitants |
| Principals centres comarcals especialitzats | Alcoi, Ibi, Cocentaina, Castalla, Muro, Onil i Banyeres de Mariola |
| Principal sectors industrials d’activitat | Tèxtil-llar i confecció, Joguet, Fabricació de productes de plàstic, Indústria del moble i la fusta, Indústria del paper |
En el seu treball conclou que:
- El conjunt de l’àrea “Mariola” hauria pogut desenvolupar un rol econòmic més important si s’hagueren coordinat esforços.
- El model de desenvolupament de l’àrea s’estructura en tres sistemes industrials locals que tenen dinàmiques ben diferents. Una sub-comarca d’elevat creixement, la Foia de Castalla; una altra de creixement moderat, Cocentaina-Muro; i una tercera en decreixement, la Foia d’Alcoi.
- A la regió li cal un pla de desenvolupament territorial que permeta reduir les diferències entre les diverses sub-comarques, fer front a les amenaces que afecten al conjunt de la regió, incloent les àrees rurals, i fer competitiu el territori en l’espai econòmic valencià.
Les associacions d’empresaris que han estat agents basics per al desenvolupament de les Muntanyes són: l’Associació de fabricants de torró, derivats i xocolates (TDC), amb seu a Xixona; l’Associació d’empresaris tèxtils (ATEVAL), amb seu a Ontinyent; l’Associació espanyola de fabricants de joguets (AEFJ), amb seu a Ibi. Cal esmentar també les associacions multisectorials, entre les quals destaca IBIAE. I més importants encara han estat els instituts tecnològics, especialment AITEX, amb seu a Alcoi; AIJU, amb seu a Ibi; el Consell Regulador de les IGPs Xixona i Torró d’Alacant; el dels plàstics, AIMPLAS, amb seu a Paterna. Els instituts estan jugant un rol dinamitzador i innovador molt important en els seus respectius clústers industrials ateses tres característiques del territori que cal posar de relleu.
La primera és el marcat caràcter industrial de les Muntanyes. L’oferta de sòl industrial està la voltant dels 12 milions de m2. Destaquen: la Foia de Castalla amb més de 5 milions de m2; Alcoi, Banyeres i Cocentaina amb superfícies entre 1 milió i 1.200.000 de m2; Xixona i Muro amb uns 600.000 m2 cadascuna; Biar, Beneixama, Bocairent i Benimarfull tenen entre 75.000 i 250.000 m2; i per últim, pobles amb petits polígons, al voltant de 25.000 m2, com són Beniarrés, l’Orxa i el Camp de Mirra.
Si ho mirem des de la capacitat de creació d’ocupació, a les Muntanyes el nivell d’ocupació industrial és superior al 36% de l’ocupació total mentre que la mitjana del País Valencià n’és el 17%.
La segona característica remarcable és la manca d’inversions en innovació dels darrers anys. Els diversos clústers del territori, ja siga el torró, el joguet o el tèxtil, estan formats per PIMES que requereixen dels instituts tecnològics per dur endavant els processos innovadors, tant de producte, com d’organització de la producció, o del procés de comercialització. L’orientació de la política econòmica valenciana cap els grans esdeveniments turístics i l’especulació urbana ha tingut ací una de les seues víctimes.
La tercera és la necessitat de disposar d’un pla de desenvolupament territorial, que superant les províncies i més enllà de les comarques històriques, s’adapte als requeriments de l’àrea. En aquest sentit, els sectors: turístic, mediambiental, industrial, energia, centres d’innovació i dispositius de formació-ocupació, són els més sensibles.
Sembla que hauria estat molt més coherent i eficaç per al conjunt del territori haver desenvolupat, en el marc global de les CCV, accions tan importants com: la interrelació dels districtes industrials, la coordinació en l’àrea dels pactes territorials per l’ocupació, el desenvolupament d’una política turística global orientada a integrar costa i interior, la plasmació de grans corredors ecològics i paisatgístics, així com el reforçament de la complementarietat dels sectors econòmics de les comarques de la costa amb les de l’interior (és a dir, indústria amb serveis i comerç). En comptes d’això s’ha tornat al provincianisme més estèril (“montaña de Alicante”) i al localisme de vol gallinaci que posa l’economia del País al servei dels interessos de les grans empreses constructores, energètiques, i financeres
Cal denunciar el boicot permanent de les administracions governades pel PP (només?) al projecte de les Comarques Centrals Valencianes que va ser finançat per la Unió Europea i amb el suport de l’OCDE[6].
“El tejido económico de las CCV se compone principalment de grupos de industrias fuertemente integradas, pero que a la vez son monoestructurales por naturaleza. Una vez que un sector concreto se ve afectado por una crisis econòmica, el àrea respectiva sufrirá seriamente. Una estrategia para salvar tal problema podria ser la de unirse a zonas adyacentes con sectores económicos diferentes, en lugar de diversificar la economia propia y perder, de este modo, la riqueza de la estructura existente.”
Amb el boom immobiliari, la millor accessibilitat de les Muntanyes i la sobrevaloració del sector turístic, els processos d’especulació urbana han començat a aparèixer en diversos projectes urbanístics a les serres de Mariola, Aitana i Maigmó, entre altres. Un primer fenomen fou l’aparició d’algunes noves construccions aïllades de segona residència, en llocs no sempre els més adequats i la venda de cases antigues a estrangers de tercera edat, normalment anglesos. Després, aparegueren els projectes de construcció de macro-urbanitzacions de cases unifamiliars i d’adossats. Aquestes inversions no ajuden al desenvolupament integral de l’espai i, més enllà del benefici immediat derivat de la venda del bancal i el guany del promotor-constructor, destrueixen el recurs més important de l’àrea: el paisatge, la cultura i la qualitat de vida rural.
Fins ara, la crisi i la mobilització de les associacions locals han aconseguit paralitzar la majoria dels projectes, però és clar que els interessos especulatius s’ha fixat en els pobles de l’interior, especialment els de menor grandària com ara Tibi, Penàguila, Gaianes, Benasau i Planes, i paratges naturals d’un gran valor. Jordi Tormo[7] ens facilita el següent resum:
Municipi Urbanització Habitatges Totals
L’Alcoià 2.630
Alcoi Urb. Serrelles 1.200
Alcoi Urb. Xirillent Golf 560
Alcoi L’Estepar 400
Banyeres de Mariola Urb. La Foieta 250
Penàguila Urb. Mas de Pau 220
El Comtat 1.755
Benasau Futuros Desarrollos 1.320
Planes Urb. Joya de Planes 435
Foia de Castalla 6.980
Castalla Urb. Los Campellos 5.430
Ibi Urb. Barberà 350
Tibi Urb. El Aljibe 1.200
Total 11.365
Un problema mediambiental afegit de l’àrea és la pèrdua de qualitat de les aigües i dels aqüífers per la sobrexplotació i la insuficient depuració.
Abans d’entrar a l’estudi de les principals ciutats de les Muntanyes, paga la pena fer un recorregut per els diferents espais que la conformen:
| La Vall de Perputxent | L’Orxa, Beniarrés i Gaianes |
| La Vall de la Baronia de Planes | Planes, Almudaina, Alcosser de Planes i les pedanies de Benialfaquí, Catamarruch i Margalida. |
| Les Valls de la Serrella: Valls de Seta i de Travadell | Balones, Benimassot, Tollos, Fageca, Famorca, Quatretondeta i Gorga. (Vall de Seta)Benimarfull, Benillup, i Millena (Vall de Travadell) |
| La Vall del Frainos | Alcoletja, Benifallim, Penàguila, i Benassau i la pedania d’Ares |
| La Foia de Xixona | Xixona, la Torre de les Maçanes, Busot i Aigües |
| La Foia de Castalla | Ibi. Tibi. Castalla i Onil |
| Les Valls de Mariola (Valls de Biar, Bocairent i Agres) | Biar, la Canyada, el Camp de Mirra. Beneixama i Banyeres de MariolaBocairent, Alfafara i Agres |
| La Foia d’Alcoi | Alcoi |
| La Foia del Comtat | Cocentaina; Muro i les pedanies de Benàmer i Setla de Nunyes; Benilloba; i l’Alqueria d’Asnar |
Tot seguit ens detindrem en aquells espais que no juguen un paper nodal en el territori. Les principals ciutats/sub-comarques ja tindran un capítol específic cadascuna en successius lliuraments.
La Vall de Perputxent
A la comarca del Comtat i a la part baixa del riu d’Alcoi ens trobem amb la Vall de Perputxent (l’Orxa-Beniarrés-Gaianes) allà on el riu, després de superar el pantà de Beniarrés, va a buscar l’estret de l’Orxa i el racó del Duc per on travessa la serra de la Safor (1.011 m.) que converteix la vall en un atzucac. La vall la conforma pel nord el Benicadell (1.104 m.) i, pel sud, les serres de l’Albureca (765 m.) i Cantalar. Les serres de la Safor, el Benicadell i l’Albureca separen el Comtat de les comarques de la Safor, la Vall d’Albaida i la Marina Alta, respectivament.
La Vall de Perputxent, amb el seu castell mig en ruïnes, va pertànyer per decisió de Jaume I l’orde de l’Hospital i després passà a mans de l’orde de Montesa. La repoblació posterior a l’expulsió dels moriscos va ser feta per mallorquins.
Terra bàsicament de conreus de secà i de regadiu, durant el segle XX va tindre un cert dinamisme industrial amb la fabricació de paper, el de seda i sulfits -conegut com a paper de Manila per embolcallar la taronja-, i també el de paper de fumar. El que en quedava d’aquesta indústria -Papeleras Reunidas- va tancar les seues portes definitivament el 2000. Els pobles han mantingut una indústria, més petita, però important a escala local, de manipulació i impressió de paper i d’empreses de fabricació tèxtil. Les rendes es complementen de l’agricultura de secà, fruiters, ametllers i oliveres -amb un oli de reconegut prestigi-, i del treball que realitza la gent dels pobles a Muro i Concentaina. La població ha anat baixant, especialment a partir de la desaparició del “trenet dels anglesos” (Alcoi – Port de Gandia) que abastia de carbó a la indústria alcoiana i relacionava humanament i comercial l’interior i la costa. La població actual dels tres pobles suma 2.426 habitants.
El poble més important és Beniarrés,1.271 habitants, que està presidit per l’ermita del sant Crist dels Afligits. La pronunciada pujada pels contraforts del Benicadell cap a Castelló de les Gerres (o de Rugat), permetia admirar uns dels paisatges agrícoles més inversemblants. Milers de petits bancals, sempre estrets i moltes vegades minúsculs fets de marge de pedra seca que mantenien la terra, la humitat i la vegetació, esglaonen la muntanya. Un bosc llaurat d’oliveres d’un intens verd platejat que pugen impetuosament des de la vall fins els cim del port. Un paisatge irrepetible condemnat a desaparèixer. Al seu terme es troba el jaciment neolític de la Cova de l’Or.
La Vall de la Baronia de Planes
Entre la Serra d’Almudaina i la Serra de l’Albureca s’hi troba la Vall de Planes, que tanca la serra del Llombo (862 m.) i la de Cantacuc (880 m.) i que són l’entrada a les Valls de Gallinera i d’Alcalà de la Jovada. Conforme es puja des de la vall del riu d’Alcoi cap a Planes, anem entrant en un territori d’oliveres, cirerers i ametllers que amaguen fonts, masos, barrancs, despoblats moriscos i coves i balmes amb pintures rupestres. Cal pujar a l’ermita de Planes per veure un bon paisatge del Comtat, visitar l’aqüeducte o pujar al poblat ibèric del Xarpolar. Una excursió inoblidable és l’excursió al barranc de l’Encantada. L’il·lustrat Cavanilles[8] deia:
“Van cayendo las aguas al barranco que la ignorancia y credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies sobre el nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondieron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada cien años sale para volver á entrar en el mismo dia. Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la superstición é ignorancia. “
Per la seua banda, un dels cantadors en vers[9], personatges abans molt corrents a la comarca, va composar el següents versos a l’Encantà:
Segons el conte relata, i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa li va eixir a un llenyater.
Li mostrà un collar de plata, amb diamants i robins,
li preguntà: «¿què vols, la joia o més estimes més a mi?.»
Ell contestà que la joia: «sempre seràs desgraciat,
en aquella penya alta tinc un palau encantat.
Ja no serà més ditxós, si m’hagueres volgut a mi
la fortuna que hi ha allí haguera sigut per als dos»
Per mig d’una boreal, a l’amanèixer l’aurora,
desapareix la senyora i el pobre es queda igual.
Si la dita els agrada, pensen que açò és una glòria,
puix és orige de la història del barranc de l’Encantada »
(Miquelet d’Helena)
El poble de Planes està coronat per un petit i enlairat castell. Actualment té 817 habitants, més o menys la meitat que fa un segle, i això que un 7% de la població són immigrants que treballen de temporada a l’agricultura. Planes viu bàsicament de la cirera i també de l’oli i l’ametlla.
Gastronòmicament és molt apreciat tot l’embotit del poble: llonganisses, botifarres de ceba, botifarres de sang, sobrassada i poltrot. També és típica l’olleta i les coques amb el forat enmig. A la Pentecosta mantenen el costum, com en altres pobles de la contornada, de fer la plantada del xop, un tronc ben llarg que aixequen entre els fadrins del poble a la plaça fent ús de cavallets de fusta i cordes. De Planes és l’erudit valencià Josep Alfons Llorenç Gadea.
El viatge per Benialfaquí i l’Almudaina, amb la seua magnífica torre almohade del segle XII, és entrar en el món rural profund i en un paisatge d’oliveres, barrancs i petits boscos que és extensible a Catamarruc i Margarida. Aquesta última acull una certa quantitat de residents estrangers en estar situada en un mirador natural i punt divisori amb les vall d’interior.
Les Valls de la Serrella
Les valls que es conformen entre la Serrella (Serrella 1.358 m.; Pla de la Casa 1.379 m. i Mallà del Llop 1.361 m.), i la serra de l’Almudaina (Lloma Alta 1.017 m.), i que tanca pel nord-est la serra d’Alfaro (l’Alfaro 1.186 m.), és Vall de Seta.
Parlem d’un territori tradicionalment d’agricultura de secà i de ramaderia i més aviat pobre. Així descriu Cavanilles[10] la seua visita a Famorca:
“Famorca, que és el pueblo mas oriental, y el mas miserable del valle: consta de 30 famílias, que viven en chozas infelices, con pocos frutos para subsistir, sin comodidad alguna, sin aseo: lo cual es comun en aquellos pueblos, tanto que no parecen valencianos. Desgraciado el que por ellos viaja sin llevar cuanto necesita para el sustento y descanso; pero mas desgraciados los tristes colonos que trabajan, sudan y recogen los frutos para un cortísimo número de ricos, dueños del valle”.
La vall pertany al Comtat i la formen els pobles de Balones, Benimassot, Fageca, Famorca Gorga, Quatretondeta i Tollos. Si per Famorca s’accedeix a la vall de Pop i per Tollos s’accedeix a la Vall d’Alcalà, des de Gorga es prenen els ports de muntanya cap a la Vall de Guadalest i la Foia de Xixona
“El retor de Fageca / Té un matxo pardo / que li dona garrofes / per baix del rabo”.
“En Balones els sarvatxos,/ i en Gorga baladrons,/ en Billena les raboses/ Quatretonda espentadors”.
El paisatge i les possibilitats per al senderisme són immenses. La Serrella té ací una magnificència i una atracció especial, i també formacions originals com els Frares a Quatretondeta. Ben a prop s’hi troba, ja en terme de Castell de Castells, el barranc de Malafí i el pla de Petracos, declarat patrimoni de la humanitat per les seues pintures rupestres macroesquemàtiques
La Vall de Travadell, als vessants occidentals de la serra d’Almudaina, és una petita vall de caràcter històric formada pels municipis de Benimarfull, Benillup i Billeneta/Millena. Mentre Millena i Benillup mantenen una interessant producció d’oli, Benimarfull ja resta sota la influència directa de Muro i acull algunes indústries.
Aquestes valls conformen una de les àrees més poc poblades del conjunt de les Comarques Centrals Valencianes. Tots els municipis plegats no arriben als 700 habitants. La producció industrial, més enllà de les almàsseres, és ben reduïda. L’agricultura, la base econòmica dels seus pobladors, ha anat a menys i els joves cerquen treball a la costa o als pobles industrials de l’interior. En tots els pobles hi han aparegut cases rurals que amb algunes cases noves construïdes, mantenen un turisme bàsic d’estiu, quan tornen els familiars, i alguns residents anglesos durant tot l’any. Josep M. Espinàs[11] arreplega algunes converses amb persones de la localitat que permeten tindre un bon retrat de la vida als pobles:
“-Parlant d’espardenyes, quan anaven al camp d’Alcoi a segar; avui costa de creure però duien les espardenyes sota el braç, per no gastar-les-“
“Abans no hi havien arbres, al camp, tot era vinya. Després, aquí, tots vam viure dels mancals d’ametllers i oliveres, i s’ha de dir que tenim una bona terra (…) collíem unes bresquilles roges, molt bones, que anàvem a vendre…. Ara se sulfata tot, i em sembla que ja no és el mateix. Si, eren bones, les terres que tenien els pares, i les van repartir entre els tres germans. I sap una cosa?, ara en sobren, de bancals. I ningú no en vol comprar cap. Abans eres ric, o t’ho semblava, si tenies terra. Qui tenia quatre bancals en volia comprar quatre més. Si se sabia que hi havia un bancal per vendre, tothom el volia comprar: Si ha vingut a peu, vostè ja deu haver vist com estan ara. No es poden comptar, els que estan abandonats (….) actualment, un dels fills viu a Pego, té una fàbrica, hi treballen mitja dotzena d’homes. Un altre és a Ondara, porta un camió de la Diputació. – No els parles dels mancals….-“
I és ben cert que els comerciants de la costa apreciaven moltíssim la qualitat de les bresquilles de secà de la Vall de Seta.
Els pobles, qui anava a dir-ho, tenen una certa tradició literària. De Quatretondeta era el prolífic escriptor de novel·les sentimentals Rafael Pérez i Pérez, però més importància tenen els rectors i els frares lletraferits de les darreries del segle XIX i les primeres dècades del XX. Molts d’ells eren simpatitzants de la Renaixença i col·laboraren amb Antoni M. Alcover en la seua redacció del Diccionari i després, amb el de Joan Corominas. Mossèn Alcover en convencerà alguns per a que feren la missa en valencià, d’altres deixaran una obra escrita més o menys important però bàsica per a la recuperació lexicogràfica del català.
A Balones va nàixer Joaquim Martí Gadea[12]. En 1881 va començar a autopublicar un diccionari valencià-castellà, en 1904 va publicar Burromaquia alacantina on simula un congrés de rucs a Balones i més tard Tipos, modismes i coses rares de la terra del Xè . De la seua obra Ensisám, on arreplega dites folklòriques i populars, són les sentències següents:
“La bacora pa ser bona,/ té que tindre tres senyals; / clavillada i rebecada,/ i picada dels pardals”
“Per a aiguardent la Vall d’Albaida, / per a bon vi en lo Comtat, / per a cireres Gallinera, /per a pansa el Marquesat”.
“Eres blanca com la merla, / bonica com l’estornell, / cara de mula guinyosa / i orelles de matxo vell”.
Gorga és el poble més important de la Vall de Seta, 261 habitants, i està situat en la confluència dels rius Seta i Travadell. Ací la vall s’eixampla conformant un terme molt accidentat. Els conreus principals no són només de l’ametlla i l’oliva –amb les corresponents almàsseres-, com a la resta de la vall, sinó també hi trobem fruites com la bresquilla, la pavia i la pruna. La ramaderia ovina ha anat minvant i substituïda per les granges de gallines.
El seu terme, com tota la vall, farcit de barrancs i muntanyes, ofereix un gran atractiu per a les excursions a peu. L’antic Palau del Marqués Ariza ara és una esplèndida casa rural. Té una bonica església barroca amb una imatge de la mare de Déu de Gràcia del segle XVI, algunes obres atribuïdes a Joan de Joanes i Vicent Lòpez i una escultura atribuïda a Esteve Bonet. El dia de la patrona és representa una acte sacramental que relata l’aparició de la imatge de la verge a sota d’una campana. Per sant Blai reparteixen gegantins pans beneïts.
El gorguer Vicent Olcina i Sempere (Gorga 1731 – Roma 1809), jesuïta i escriptor, va ser el primer que va escriure faules en català, 5 faules dins de la seua obra Documentos Morales. La major part de la resta de les seues obres, entre les quals una extensa crònica de l’expulsió dels jesuïtes i de les seues penalitats subsegüents a Ferrara, va desaparèixer el 1936. Ací en tenim una mostra, la titulada “El gat i el formatge”:[13]
“Un llaurador de molt poc calandari,
sentint un cert ruïdo en son armari,
donà per cert que sense companatge
es menjava una rata son formatge.
Què fa pués? Gafa el gat, i en molta pau
dins de l’armari el fica, i tanca en clau.
El gat matà a la rata, i a son atge
del llaurador també es menjà el formatge:
mostrant a tots que a voltes fa un amic,
si és codiciós, més mal que un enemic.”
Cerque en el Cavanilles[14] informació sobre Gorga i la seua famosa raça de gossos autòctons, però em trobre amb una sorpresa:
“Ví en Gorga una variedad de gallinas recomendable por su tamaño, mas que doblado que el de las ordinarias de Madrid. Tienen el cuello y las piernas muy largas, poca pluma en muslos y cola, y dos cuernos en la cabeza en vez de la cresta que ordinariamente vemos en las demas gallinas. Ponen huevos proporcionados al tamaño de su cuerpo, y los vecinos cuidan de perpetuar la especie, conocida en el reyno con el nombre de Gallinas de Gorga.”
Mig segle més tard, Pasqual Madoz[15] també en feia referència
“A Gorga se criaban en otro tiempo una clase de gallos de grandes dimensiones y sumamente altos, llamados de la casta de Gorga, los cuales han degenerado mucho por no haber cuidado su fomento: hasta se les ponía plato en la mesa de los amos”
A la vall de Travadell, Millena i Benillup són pobles de marcat caràcter agrícola, especialment l’olivera i la cirera de denominació Montaña de Alicante. A Milleneta fan un oli de reconegut prestigi, Vall de Travadell. Benimarfull, ja més proper a Muro, amb 423 habitants, combina la dedicació agrària, també cirerers i oli, aquest amb la denominació d’origen “Mariola” amb una certa indústria de fabricació de carrosses de festes, envasos de plàstic, maquinària i tèxtil.
A Benimarfull, que significa “fill de la font amarga” hi ha la font de l’Aigua Podrida. Des de 1847 fins 1936 va existir una balneari d’aigües sulfuroses. Segons Madoz[16]:
“Desconocidas sus propiedades hasta hace poco más de dos años, han sido asombrosos los resultados que desde entonces se han producido para la curación de las afecciones hepáticas y cutáneas, como igualmente para las irritaciones del estómago.”
En 1871 va nàixer a Benimarfull Lluís Fullana i Mira, el pare Fullana. Professor dels col·legis franciscans d’Ontinyent i Benissa, publicà a principis del segle XX diverses gramàtiques i estudis lingüístics defensant la unitat de la llengua catalana amb el nom de llemosí. Com a professor del Centre de Cultura Valenciana publicà Temes pràctics per a l’ensenyança de la llengua valenciana. Preocupat sempre pel dialectalisme i pel nom de la llengua publicà, en 1932, Ortografia valenciana, on va deixar palesa la seua disconformitat sobre la normativa proposta de Pompeu Fabra. Tot i això, va ser el primer a signar les Normes de Castelló.
La Vall del Frainos
És una petita sub-comarca formada pels pobles de la comarca de l’Alcoià, Penàguila i Benifallim, a la part occidental de la serra del Rontonar, i pels pobles del Comtat, Alcoleja i Benasau amb la seua pedania d’Ares, a la part occidental de la serra d’Aitana. Pujant la Vall es troben els passos de muntanya que permeten anar des d’Alcoi i Cocentaina cap a: la Vall de Guadalest i Callosa d’En Sarrià (pel coll d’Ares o de Confrides); cap a Sella i la Vila Joiosa (port dels Tudons); i cap a la Torre de les Maçanes i Xixona (port del Rontonar).
Històricament la població més important va ser Penàguila. Una vila emmurallada amb un castell decisiu durant les sublevacions d’Al-Azraq. El 1276, després de la segona sublevació -en la qual morí Al-Azraq-, les terres foren lliurades als ballesters que defensaven el castell. Fou vila reial amb dret a vot en les Corts Valencianes. Actualment té 321 habitants i ha desenvolupat un incipient turisme rural aprofitant la seua qualitat urbana i arquitectònica i el seu entorn natural.
[1] Valero Escandell, J. R. (2012): “Crisis económica y recesión demográfica: primeras consecuencias detectables en municipios industriales del sur valenciano”. En: La población en clave territorial. Procesos, estructuras y perspectivas de análisis. Actas del XIII Congreso de la Población Española. Santander, Ministerio de Economía y Competitividad, Gobierno de Cantabria, Asociación de Geógrafos Españoles y Universidad de Cantabria. Págs. 448 – 456.
[2]Javier Esparcia Pérez.Sectores productivos y dinámica socioeconómica. Una aproximación a la situación y cambios recientes en áreas rurales valencianas. URDEVAL. Serie Geográfica núm. 11. 2003
[3] Tormo, J. La aplicación del programa europeo de desarrollo rural LEADER + en España y la Comunidad Valenciana. Entorno Geográfico (no 6). Cali, Universidad del Valle (Colombia), 2008.
[4] http://www.muntanyadalacant.com
[5] Jordi Tormo i Santonja. Caracterización socioeconómica, políticas y proyectos para el desarrollo de la comarca funcional de l’Alcoià, el Comtat y la Foia de Castalla. Una apuesta por la planificación estratégica territorial Tesi Doctoral. UA. 2008
[6] Examen de la OCDE sobre las Comarcas Centrales de la Comunidad Valenciana. OECD Territorial Reviews. Universitat Politècnica de València. 2001
[7] Jordi Tormo i Santonja. La presión urbanística en las comarcas interiores alicantinas. Papeles de Geografía. UA. 2009
[8] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones
[9] Miquel Gadea Cebrià, Miquelet d’Helena. Planes 1886-1966. L’Encantada
[10] Antoni Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros Ediciones, 1981
[11]Josep M. Espinàs. A peu pel Comtat i la Marina. Valencians, catalans, mallorquins i moriscos. Edicions La campana. 1998.
[12] Joaquím Martí Gadea. Ensisám de totes les herbes ó ensart ….Chusep Canales Romàs. 1891
[13]Vicent Olcina Sempere. Documentos morales contenidos en varias fábulas, cuentos, símiles, casos, ó exemplos…, Salvador Faulí, València, 1800.
[14] Antoni Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Albatros Ediciones, 1981
[15] Pasqual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
[16] Pasqual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982
