Francesc Codonyer, in memoriam

paco codonyer

Sal·lus Herrero i Gomar

Per Facebook, el primer dia de l’any 2015, me n’assabente de la mort de Francesc Codonyer gràcies al seu gendre, Alvar Carpi. LLig unes lletres de recordatori d’Àngel Velasco on rememora el paper cabdal de Francesc, del seu germà Josep Lluís, d’Enric Tàrrega, d’Antoni Bargues, de Serneguet, d’Albert Thous a Lo Rat Penat dels anys cinquanta i seixanta, enmig d’una dictadura cruel que volia exterminar el valencià, el nostre català de totes totes. Deia Àngel Velasco en faceboock mentre donava el condol a la família Codonyer: “Llegint i parlant amb Tàrrega més d’una volta, sempre m’ha quedat clar que la tasca dels germans Codonyer (Francesc i Josep Lluís) fou d’una vàlua extraordinària: una tasca nacionalitària basada en la identificació entre el ser valencià i la construcció d’una personalitat fugissera del folklore. Molts de nosaltres no parlaríem, viuríem o faríem el que fem si no fos per ells, amb el susdit Tàrrega, Bargues, Albert Thous, i molts altres, organitzant i fent (encara no havien arribat els anys 60) els cursets de Lo Rap Penat. I eren molt joves! Però sempre m’ha agrada recordar també la feina de Francesc Codonyer (i el germà i d’altres més, Serneguet, per exemple) i la Joventut de la Rat Penat (que era com es deien) i les seues parades de llibres i que acabaria amb la Distribuidora General que tant faria perquè els llibres en català arribaren a València. Però, vull destacar també ara si m’ho permeteu, i acabe, a partir d’uns apunts que tinc, que Codonyer, i els comunistes valencians d’aleshores, amb el recentment fundat Parit Socialista Valencià i la resta del socialisme més marxista, d’una sèrie d’informes sobre el fet nacional valencià (i que Codonyer va lliurar a Carrillo, que, segurament, el guardaria en un calaix), on s’hi tractaven temes com “l’alienació nacional” i manifestada en termes culturals, polítics i econòmics. El text acaba reconeixent un doble nacionalisme: el “xovinista” (“que absolutitza la nació”) i el “del poble” que sols pretén viure “lliure i en pau”. Aquest text programàtic acabava citant paràgrafs (que tinc davant) del llibre d’Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional, del 1935. Tot un programa d’intencions. El meu condol a la família per una pèrdua irreparable d’un home insubstituïble. Sempre el recordarem i el trobarem a faltar.”

Al llibre de Santi Cortés sobre l’ensenyament dels cursos de valencià a Lo Rat Penat, Ensenyament i resistència cultural. Els cursos de Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), Ed. Denes, XIII Premi Francesc Ferrer Pastor, un joveníssim Francesc Codonyer fa un discurs integrador sobre la unitat de la llengua i critica el ‘nosaltres sols’ d’alguns grups de Catalunya.

També Santi Cortés en aquest llibre assenyala que entre les prioritats per a la supervivència d’un país que aspira a la normalitat hi ha l’ensenyament de la llengua pròpia. No cal dir que els resistents contra els estralls del franquisme, encapçalats pel mestre Carles Salvador, coneixien molt bé aquesta premissa. Els valencianistes que ingressaren enmig de la dictadura a Lo Rat no ho feren per seguir consignes folklòriques i conservadores innòcues dels addictes al règim. Al contrari, aprofitant les fissures de la repressió es proposaren salvaguardar la llengua, difondre les normes i la unificació ortogràfica, restaurar i potenciar el valencianisme cultural i després també “el valencianisme polític”, del qual Alfons Cucó féu una tesi doctoral. Cortés esmenta alguns dels més de 12.000 alumnes que passaren per Lo Rat d’aquells anys i les distintes generacions, orígens i procedències geogràfiques de tot el domini lingüístic català i de diverses professions i càrrecs institucionals i acadèmics de responsabilitat: “Trobaríem per ser exactes actrius i cantants (Merxe Banyuls), advocats (Joan Senent Anaya, Rafael Esteve Casanova, Josep Ll. Roca Monzó), agents comercials (Enric Tàrrega, Antoni Bargues, Josep L.  Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cueva), calafatadors (Enric Berenguer Espí), capellans (Avel·lí Flor Bonet, Vicent Faus, August Monzón Arazo), ceramistes (Antònia Carbonell), crítics d’art (Romà de la Calle), dirigents d’Escola Valenciana (Alfred Ramos, Empar Saràbia)… i continua el llistat amb més de setanta persones destacadíssimes de la vida social i cultural del nostre País Valencià.

Jo vaig conèixer Francesc Codonyer a principis dels anys vuitanta. Estava a l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià (AEPV), entre la gent del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) que havien sigut foragitats o se n’havien anat del PC ,  com ell mateix, expulsats pel secretari general del PCE, Santiago Carrillo. Eren Ernest Garcia, Gustau Muñoz, Doro Balaguer, Francesc i Josep Lluís, els germans Codonyer, Francesc Cueva, etc. També hi era Josep Lluís Blasco que venia del PSAN i altra gent que venia d’altres organitzacions polítiques o de grups socials, de solidaritat, ecologistes o pacifistes, com jo mateix. Des que el vaig conèixer em va semblar un activista del valencianisme de base, solidari i preocupat amb la situació de la llengua, de la cultura i del país de qualsevol racó del nostre domini lingüístic catalanoparlant. Sense xovinismes. No era un home que parlés molt, era molt discret, almenys a les assemblees o reunions polítiques de la Unitat del Poble Valencià (germen del Bloc Nacionalista Valencià i de l’actual Compromís), però quan parlava se l’havia d’escoltar perquè era seriós, de trellat i entenimentat. Duia darrere de les seues esquenes molta experiència política i sabia dir la seua, sense alçar la veu, a l’estil de Doro Balaguer. Havia estat, si no m’equivoque, en tot el llistat, a les joventuts de Lo Rat Penat, al Front Marxista Valencià, al PCPV, a l’Agrupament, a la UPV i al BNV. Era un patriota valencià, internacionalista, que estimava la seua llengua, la seua cultura i el país sencer, sense fragmentacions ni afebliments ni divisions suïcides.

Després l’he vist a algunes Trobades d’Escoles en Valencià amb l’orgull de fer d’avi dels seus néts, escoltant cantar al seu gendre Alvar Carpi en “Nosaltres, tenim la clau”, una cançó on es reivindica que la vitalitat del valencià depén de nosaltres sols, dels valencianoparlants o catalanoparlants del País Valencià, que no podem llançar-li la “culpa” a l’IEC ni a la Generalitat Catalana o Valenciana ni a ningú, la llengua depén de nosaltres, com han repetit de distintes maneres Carles Salvador, Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner com a tasca ètica, com passió pel nostre país, com a deure col·lectiu perquè no es perda la nostra llengua davant els nouvinguts, com a eina de redreçament del nostre poble, dels nostres pobles.

Francesc Codonyer encarnava eixa voluntat fèrria de persistir com a catalanoparlant en condicions prou hostils i difícils. Sense el seu exemple i el de la seua generació, com anota Àngel Velasco, la nostra situació pràctica, la de la viabilitat de la nostra llengua a les grans ciutats, seria molt més difícil, impossible.

Gràcies a gent com ell, com Fuster, Bauset, Cucó, Tàrrega, Bargues, Didín Puig, Serneguet, Senent, etc., hem avançat pel llarg túnel de la dictadura franquista fins a una situació una miqueta millor, tot i que ens han enganyat i estafat amb una “transició” continuista i tramposa. Li he sentit dir a Francesc Codonyer que ell era dels que eixien a pintar amb quitrà “Parlem Valencià!”, dels que es posaven a vendre llibres en català al centre històric de València, dels qui plantaven cara i treien la cara en defensa del valencià-català i no els han mancat alguna hòstia, fou dels que demanaven misses en valencià i defensaven a Pere Riutort i el Llibre del Poble de Déu a pesar de no anar a missa ni ser creients. Han sigut dones i hòmens com Francesc, Carme Miquel, Maria Jesús Badia, Josep Lluís Bauset i d’altres els qui en la pràctica han obert un espai perquè el valencià fóra viable, factible, eina d’expressió a l’espai públic, inclús als carrers d’una ciutat tan estranya vers el valencià com València, que ha estat deslleial i d’esquema a la seua llengua i a la dels seus pobles tan sovint.

Les últimes vegades que el vaig veure fou a l’homenatge que férem des de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV a la seu generació al Micalet, fa un any i mig. Llavors em va contar que es trobava malament, que vivia des de fa anys amb problemes de pulmons i d’asma, que la sensació d’ofec li amargava el darrer tram de la seua vida. Tot i que ho portava des de feia temps m’ho contava amb molta naturalitat, es queixava però s’havia ‘acostumat’ als problemes respiratoris amb la resignació del qui sap que enutjar-se és pitjor. Em va semblar un asceta budista, que acceptava el que li venia encara que no li agradava gens perquè ho havia d’encaixar el millor que poguera, tot i que deia que a ofegar-se no s’habitua ningú. Sempre he vist la seua dona al seu costat i la seua família sencera i els seus amics admirar-lo.

L’última vegada que el vaig veure havia anat al Micalet convocat per Tàrrega, Bargues, etc., per a tractar de fer un escrit de resposta a un infame paper de Lo Rat Penat actual contra l’AVL i les universitats valencianes. Havien decidit que respondre-li a Lo Rat, secessionista al servei de la política lingüística antivalenciana i anticatalana del PP, no pagava la pena, que era fer-los publicitat i posar-se a la seua alçada. Havien de signar l’escrit que feren de resposta com ex-membres de Lo Rat Penat dels anys cinquanta fins a meitat del setanta, però decidiren no respondre’ls, no entrar en el seu joc brut que només intenta carregar-se la llengua valenciana o catalana al servei del Madrid i de l’espanyol.

Després, Tàrrega, quan jo deia que anava a respondre’ls m’aconsellava que no ho fera. Codonyer no em va dir res, com dient, “fes el que vulgues, tant se val.” Igualment Tàrrega es mostrava tolerant dient que no m’ho prohibia, sinó que pensava que no era idoni això de respondre’ls, que és el que busquen per guanyar notorietat. Però fes el que vulgues. Gràcies per donar-me permís, encara que, evidentment, no em cal ni us demane el “nihil obstat”. Francesc Codonyer, assegut a l’entrada del Micalet, somreia sorneguer i distant de la xicoteta picabaralla amb Tàrrega sobre si havia de respondre’ls o no als de Lo Rat. Somreia seriós i respectuós, com sempre. Es podia dir d’ell aquella cançó del Raimon: Sempre t’he conegut igual, llevat dels últims anys de la seua vida, quan els problemes respiratoris li la dificultaven més del compte i li impedien caminar i pujar els esgraons de les escales i la vida se li feia costeruda i empinada. Però encara mantenia la seua elegància, la seua dignitat de valencià, al qui no li cal ser anticatalanista per a ser valencià del tot. Al contrari, agermanant-se amb els valencianoparlants de les Illes, de L’Alguer, de Catalunya i del Rosselló, Francesc Codonyer guanyava en obertura al món, en solidaritat, en respecte i en dignitat. Un valencià digne i imprescindible per a la supervivència de la nostra llengua que recordarem sempre com a sal de la terra, llavor, rent i saó del nostre País Valencià.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER