La resistència al canvi a Espanya

rajoy

Josep Ramoneda

Què li passa a Espanya? Històricament el centre ha tingut un poder polític fort, mentre que el poder econòmic ha estat més perifèric, sobretot a Catalunya i el País Basc. Aquest desajust -Madrid es converteix en capital global ja en democràcia, fruit de la privatització de les empreses públiques- és una de les causes de la frustració de la nació espanyola, que mai ha aconseguit tancar un estat nacional homogeni, a l’estil francès. La història recent també ve d’una transició que va produir un règim homologable, però que s’ha encallat en una autocomplaença que impedeix veure que la vida va per davant de les institucions.

L’ordre franquista es va desintegrar quan ja només era una superestructura sense ànima, incapaç de seguir el ritme de la societat. I en aquell moment d’il·lusions i de pors, la construcció de la democràcia, a partir d’un pacte que salvava els interessos de les elits franquistes, es va fer sota l’obsessió per l’estabilitat. La democràcia no podia ser un altre episodi efímer. Quan l’arribada del PSOE al poder consolida el sistema, es forja un règim vertebrat sobre dos partits molt jeràrquics (el que es mou no surt a la foto), amb hegemonia del poder executiu sobre els altres poders de l’Estat, rígid i opac. L’estat de les autonomies, la solució que s’adopta per resoldre les demandes de Catalunya i el País Basc, desenvolupa bombolles de poder regional, versió postmoderna del caciquisme de sempre.

Aquest sistema ja estava esgotat el 2008. La crisi l’ha posat en evidència. S’han aixecat els vels de l’opacitat. I ha emergit una realitat feta de desigualtat, fractura social, corrupció, crisi territorial i immobilisme d’unes institucions incapaces de reconèixer la necessitat imperativa de reformes. Per això s’ha trencat la confiança, i han ocupat l’escenari projectes que demanen una redistribució real de poder, ja siguin els moviments socials i les seves emanacions polítiques o l’independentisme social i polític. Els poders espanyols han reaccionat tancant-se. Negant-se a veure que les institucions han perdut l’ànima. Avui, el mal d’Espanya és la resistència de les seves elits a fer canvis inajornables.

(Publicat a l’ARA, 3 de gener 2015)

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER