Unions enyorades

Three-Crowns-on-Stockholm-City-Hall (1)

Carles Barquero Genovés

A la ciutat més gran de Suècia, Estocolm, a l’edifici més representatiu, l’Ajuntament, el remat d’una torre altíssima enlaira, ben visible, la silueta de tres corones daurades. Són el símbol de la Unió de Kalmar, l’estat medieval que des de 1397 a 1523 agrupà en un sol reialme els territoris de Suècia, Noruega i Dinamarca. Tres regnes, tres corones, un sol escut. Aquella unió acabà, diuen els historiadors, com el rosari de l’aurora, perquè a tots els efectes els danesos hi exercien un lideratge dominant que acabà portant els suecs primer a la rebel·lió i després a la independència. Han transcorregut des de llavors segles de guerres i desencontres que, malgrat tot, no han acabat amb la forta consciència de comunitat supranacional i supraestatal que senten els pobles nòrdics. Escandinàvia, de fet, no és ben bé una península amb límits geogràfics reconeixibles, car hi són els danesos; tampoc no és cap unitat lingüística perquè hi són els finesos. No té límits concrets perquè de vegades s’hi inclouen territoris com Carèlia, Groenlàndia o les Svalbard; té al seu si minories com els lapons… i així i tot aquestos pobles tenen la consciencia de pertànyer a un tot comú, barrejat i imprecís i així i tot impregnat d’un marcat sentiment unitari.

Potser on més es veu aquesta voluntat de pertanyença comuna és, precisament, en les banderes. Des de la senyera danesa, la Dannebrog, totes les altres han anat bastint-se implementant, ordenadament, diversos colors sobre un mateix disseny comú. Cada nació amb les seues particularitats i simbologia. Els suecs, traslladant-hi els colors de l’escut reial, els finesos amb el simbolisme dels llacs blaus sobre la neu blanca, els noruecs i els islandesos, subratllant els vincles històrics amb l’antiga metròpoli danesa. Fins i tot territoris que només circumstancialment podrien considerar-se escandinaus, com ara Frísia, Estònia o les molt britàniques illes Òrcades i Shetland, han adoptat en algun moment de la seua història banderes amb disseny escandinau amb el propòsit de reivindicar els seus lligams amb els països nòrdics. Escandinàvia és un club al qual a gairebé tothom li agradaria pertànyer, que projecta una imatge impecable de civilitat i progrés, i el llenguatge de les banderes és fidel testimoni d’eixa atracció cap a un imant comú.

Les banderes del món ens parlen també d’altres unions enyorades, ja no sols de la de Kalmar. Moltes ensenyes de Centreamèrica reprodueixen el disseny de tres franges en blau i blanc corresponent a la desapareguda República Federal de Centroamérica (1823 – 1839), i fins i tot la bandera d’Honduras allotja en el seu centre cinc estrelles en referència nostàlgica als cinc països que antigament formaren aquella unió hui ja extingida. També les banderes de Colòmbia, Equador i Veneçuela presenten uns mateixos colors en al·lusió a l’antiga Gran Colòmbia (1819 – 1831), però on sens dubte més es nota la vinculació amb una antiga idea d’imperi és en les banderes de la Commonwealth britànica, moltes de les quals reprodueixen, al cantó superior esquerre, una petita reproducció de la Unión Jack.

Més domèsticament, se’ns ocorre el cas de l’antiga senyera d’Aragó, que els renaixencistes d’un costat i de l’altre readoptaren com a emblema restablint el pont que els separava temporalment de l’estat i del regne del qual era símbol. Què expressa, però, eixa bandera comuna a tants territoris, valencians, catalans, aragonesos, mallorquins… fins i tot rossellonesos o llenguadocians? Potser tot es queda en l’enyorança d’un cadàver polític perdut que, malgrat nostàlgies lacrimògenes, ningú no té ganes de restaurar, com és el cas de la República Federal de Centreamèrica o de la Gran Colòmbia? Potser una comunitat idiomàtica i cultural convenientment desbravada, com la Commonwealth britànica? Si em pregunteu, em quede amb el model de comunitat supranacional forta, solidària i alhora oberta i moderna que, encara hui, els escandinaus projecten al món. Poca cosa es podrà fer, però, mentre les diferències polítiques i les pors a reconèixer les evidències facen impossible el reconeixement de l’espai cultural i històric compartit.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER