Julià Àlvaro
Ara que ja ha passat una setmana del primer aniversari del tancament de Canal 9 (i també de Ràdio 9), jo no me’n vull estar de dir la meva i intentaré no repetir coses que ja s’han dit aquests últims dies: la desfeta perpetrada pel PP, cal recordar-ho, no haguera estat possible sense tanta indiferència entre la plantilla i, sobretot, sense la complicitat d’un considerable grapat de treballadors, bàsicament periodistes, obedients, servils, deshonestos, insolidaris i aliens per complet a la responsabilitat social de la seva professió.
És per això que, evitant caure en la revenja, cal fer un esforç per posar a cadascú en el seu lloc o, com a mínim, per no barrejar. Molts periodistes (o el que siguen) que ara es presenten com víctimes del tancament de Canal 9, i corren a explicar els seus records o les seves emocions per televisions i ràdios, van ser els sicaris del crim diari a la llibertat d’expressió i a la democràcia que eren els informatius de la cadena. Eren els que firmaven les notícies, els que les dirigien.
Eren, també, els que aplicaven les consignes i els que, en cas de dubte, encara anaven un poquet més enllà del que els havien ordenat. Ells (i elles) presentaven els informatius, donaven les versions oficials sobre l’accident del Metro, mentien sobre la visita del Papa per tapar els 43 morts quan encara estaven de cos present, amagaven Gürtel, boicotejaven les eleccions al Comité de Redacció, miraven cap a un altre costat quan es depurava els companys que deien no, fins i tot els delataven. Mai es van concentrar en les protestes prèvies als acomiadaments i, quan els acomiadats no van ser ells, es van encongir de muscles. Van arribar a fer informes a favor de la privatització de la cadena… I ara pretenen compartir pancarta com si res. Ara van per les emissores amb gest de no entendre el que ha passat, amb llàgrima fàcil i amb paraules buides. Agafen els micros que passen pel seu costat amb la mateixa voracitat que els van agafar la nit del tancament, amb la mateixa ànsia que abans deien que sí a tot per un càrrec, un plus o un viatge.
Són els mercenaris que necessita tot règim corrupte per fer el treball brut. A aquestes altures de la història, no cal que ens expliquen els seus sentiments. L’única cosa útil que s’espera d’ells és que d’una vegada diguen tot el que saben, que conten quines ordres exactes rebien, qui les donava, en quin despatx, de quina manera. Noms, dates, dades concretes. No ho faran. Ha passat un any i no ho han fet… Els mercenaris valen per tot allò que callen i, encara avui, esperen que barrejant-se amb la resta de companys es dissimule la pudor que fan, la pudor de la deshonra del periodisme que no es trauran mai del damunt.
És necessari comprendre totes les llàgrimes que s’han vessat aquests dies; unes llàgrimes que són la continuació d’un patiment personal que molts dels treballadors de Canal 9 porten arrossegant ja va per a quatre anys, massa anys.
Enmig de la massacre laboral que ha patit el país, els acomiadats de Canal 9 han estat víctimes d’un abús directe dels poders públics i és tan comprensible el seu dolor com admirable la tossuda resistència de molts d’ells a que el cas s’oblide. Ara, la lluita contra l’oblit és la lluita pel lloc de treball però també, en el cas d’aquells que no l’havien perdut precisament entre les parets de l’emissora, és la lluita per la pròpia dignitat i pel futur del país.
Aquestes nobles causes, però, no ens poden fer oblidar tota la merda que arrosseguem. El fantasma de Canal 9 perseguirà per sempre més el Partit Popular i els directius que nomenaren. La pudor de les seves malifetes se’ls enganxarà als ossos i els delatarà allà om vaguen i, si no som capaços d’arribar fins al fons de les responsabilitats de cadascú, la ferum empudegarà també tots els que vàrem passar per aquella trista i corrupta casa, fins i tot als que tinguen les mans netes.
Publicat a eldiario.es (5 de desembre de 2014)
