Borja Vilallonga
Durant la Guerra de Cuba, que va enfrontar el 1898 Estats Units i Espanya, la premsa americana va publicar una vinyeta satírica en la qual es pot veure un mutiladíssim Juan Español vestit amb un traje de luces. A sota s’hi llegeix: “ Very little left but honor ”. Poca cosa va quedar menys l’honor. L’honor és aquella patologia castellana que obnubila profundament la seva capacitat diplomàtica i negociadora, i encimbella la tossuderia a uns límits de resistència inusitats.
La màxima que els americans van aplicar tan bé al caràcter espanyol es repeteix en el malastruc cicle històric que assota la nació espanyola d’ençà de la seva prometedora formació el 1812 “en ambos hemisferios”. Intransigent, invertebrada i mutilada encara al segle XXI, a Espanya preval la idea nítidament expressada per Víctor Balaguer: “ Como si en España no hubiese más nación que Castilla ”. Espanya és Castella, la resta són apèndixs i afegitons, de major o menor grau colonial.
L’Espanya nascuda morta el 1812 ha sigut incapaç de nacionalitzar i d’espanyolitzar perquè mai ha sabut reconèixer cap altra unitat que no fos Castella. Així, Espanya va perdre tota l’Amèrica espanyola al primer terç del segle XIX. L’Espanya nació d’ambdós hemisferis moria abans d’encarnar-se. El 1898 el que podia haver sigut Espanya va perdre Cuba, un altre estimat apèndix de Castella al qual mantenia en un estat d’excepció colonial alienant permanent.
Del 1898 la perifèria colonial de la metròpoli n’ha heretat la passió per rompre les fixacions castellanes en la impossible Espanya nació moderna. Les altres parts essencials del que hauria pogut ser Espanya se saben nació i se saben oprimides per Castella i l’Espanya dissenyada a la mesura de les aspiracions dominants castellanes. Balaguer no pretenia desplaçar Castella del projecte nacional espanyol, només esperava que compartís el lideratge nacional amb una Catalunya que volia ser també Espanya. Com Prim i tota una generació de catalans vuitcentistes, Balaguer va fracassar i Castella va continuar sent Espanya. I Catalunya una colònia amb elits assimilades i comprades.
Espanya ho ha perdut tot en la història. Menys l’honor. Aquesta patologia que cíclicament repeteix amb patrons de mecànica exactitud s’aplica avui al cas dels catalans i la seva independència. El recent discurs del cap de l’estat major de l’exèrcit de terra, el general Jaime Domínguez Buj, evoca el 1898 i constata l’estatus colonial de Catalunya en l’Espanya castellana que ha acabat sent. I encara més. La proposta oligàrquica-moderada-tercera-via que planteja té ressons del regeneracionisme mentider del també general Camilo García de Polavieja, un fill del 1898. Domínguez Buj vol salvar l’Espanya nació de Castella amb concessions tan tímides -i tan falses- que solament persegueixen refermar l’existència d’un projecte nacional espanyol moribund i errant. Aquesta va ser també la tasca de Polavieja, a qui la burgesia catalana va donar suport fins que va descobrir l’engany: paraules buides, contenció de la crisi, perpetuació del monopoli castellà d’Espanya.
Domínguez Buj va córrer a rectificar: no es referia al 1898 sinó al 1808. El nostre murri general regeneracionista no ha pas oblidat que el 1808 no hi havia altra independència que la de la guerra peninsular, que el 1812 va produir la nació espanyola d’ambdós hemisferis. El militar coneix la història i coneix d’Espanya. Juga amb els senyors de la premsa, opinòlatres i polítics varis que es queden amb quatre idees històriques soltes. Aquests mateixos senyors que volen crear i controlar el que la gent pensa haurien de retenir una idea bàsica i essencial. L’amable general ha acabat manifestant ben palesament aquesta idea en la tradicional alarma dels garants finals dels afers de la nació espanyola: a Espanya només li queda l’honor. Catalunya ja li ha relliscat dels seus dits castellans i s’escola lluny de la metròpoli, propera a la independència.
La pressió, ara, és per a les elits catalanes. Com Polavieja, cal comprar amb promeses que mai s’acompliran. Les oligarquies de Catalunya potser pensen que han anat massa lluny en la seva nova i arriscada modalitat per negociar amb Madrid. El català elector s’ha mobilitzat, s’ha dotat d’estructura civil per garantir l’èxit del procés, i ha votat en conseqüència. A més, sembla cada cop més clar que la independència de la colònia catalana, fallida baula de la nació espanyola castellanocèntrica, significa independència per canviar-ho tot.
Catalunya pot ser, ha de ser, una nova Cuba del segle XXI. Com el 1898, Espanya ho perdrà tot menys l’honor.
Publicat a l’Ara, dijous, 20 de novembre de 2014
