En defensa de l’economia política

10816210_308563726020768_875508636_n

Jordi Vila

Introducció: L’economia com a tècnica? No, l’economia com a vulgaritat.

            Aquest és el quart any, i tot apunta a que també últim, que realitze el grau d’economia a la Universitat de València, sóc part de la generació que va entrar a cursar el grau d’economia tot just començava la crisi econòmica que encara hui sofrim. Molts varem entrar esperant trobar respostes a uns dubtes intuïtius que ja anàvem acusant a la nostra ment des de fa un temps esperant, ingènuament, que a les més altres institucions acadèmiques se’ns proporcionara unes indicacions sobre el mètode per desgranar i entendre els mecanismes que regeixen aquest complex entramat de relacions econòmiques que és el sistema capitalista. En aquest punt de trajecte, i a falta d’un sol quadrimestre per tancar aquesta etapa, la reflexió és contundent: l’alumnat de la Universitat de València pot eixir preparada per al mercat laboral, però no per formar una fornada capaç d’analitzar el seu entorn i oferir a la societat una interpretació de les relacions econòmiques que l’envolten.

L’alumne mitjà de la Facultat d’Economia ni tan sols té l’objectiu d’aprendre a interpretar els mecanismes interns del sistema capitalista, que és l’objecte d’estudi actual a les facultats d’arreu del món. L’estudiant d’economia sol ser una combinació d’estudiant d’ADE i de Comptabilitat amb una intensa dosi internalitzada de teoria marginalista i tocs varis del pensament de l’Escola de Chicago, és aquest fet una mostra de que l’estudiant d’economia sol ser una estudiant mediocre sense incentius? No, no ens equivoquem: l’estudiant d’economia respon a una hegemonia (de nou Gramsci!) que es dona a la majoria de l’estudiantat, el cicle universitari es concep com una marca de diferenciació al mercat laboral i no com un cicle de formació en pro d’obtenir aptituds analítiques. Cal recordar-ho: a la universitat europea orientada al mercat laboral es forma exclusivament força de treball qualificada (capital humà se’n diu últimament).

Hem de concloure en aquest obscur escenari hegemonitzat pel pensament neoclàssic que hem perdut l’espai acadèmic? No, a la Facultat d’Economia continuen existint oasis i nòmades de l’heterodòxia que continuen donant sentit a tot allò que sempre cercàvem i, sobretot, existeix un caldo de cultiu potencial en direcció a impugnar el pensament hegemònic. Aquest debat tan viu actualment té un llarg recorregut, en concret des del segle XIX i l’assentament del model capitalista en les relacions de producció es comença a donar un viratge important de la intel·lectualitat dominant cap a teories que blindaven el sistema capitalista i, sobretot, que traslladaven el focus de l’estudi econòmic cap als camps més còmodes per a la intel·lectualitat burgesa.

La superficialitat de l’economia vulgar i el fantasma de l’economia política

Al segle XIX l’hegemonia al pensament econòmic va passar, sobtadament, a passar a analitzar el camp de les relacions d’intercanvi que tenen lloc al mercat, abandonant el camp incòmode de les relacions de producció que havien estat el centre de l’interès dels clàssics. Aquest replegament va comportar a que els preus, el diner i el crèdit es transformaren en el centre de l’anàlisi econòmic i, el més important, es mostrava una suposada igualtat entre individus i classes socials, fins i tot es negaren categòricament qualsevol relació més enllà de l’individualisme metodològic, negant l’anàlisi de la producció es negava l’entrada al cor de la desigualtat del sistema capitalista.

              En aquest sentit Marx va titllar aquesta economia com una economia vulgar, que agita amb superioritat l’enteniment de les relacions superficials però evita entrar en l’esfera productiva del sistema capitalista, en aquest context és quan Marx publica una de les seues obres magnes: El Capital. En aquesta obra Marx impugna d’arrel la idea del bescanvi d’igualtat com a base del benefici capitalista, en paraules de Marx: “Conèixer el mode de distribució del valor capitalista no implica conèixer el seu origen”, així Marx elabora la seua dissecció de la producció capitalista d’on naix la concepció de plusvàlua, explotació etc. Les categories que sacsejarien l’economia política clàssica i marcarien el començament de l’encès debat que conformaria l’actual economia política i tots els seus debats històrics. Però , com concebre la superioritat de l’economia política front l’economia vulgar? Com entendre que al cor de la producció capitalista segueixen existint les bases enunciades per Marx? Fent cas a la mestra Joan Robinson: “Els professors es posen molt nerviosos quan discuteixen les percepcions dels peons”

            La base de l’economia vulgar per eludir el debat al centre productiu del capitalisme es troba en les anomenades “Teories dels factors productius”,  en l’obra d’Adam Smith, en un primer moment, s’assumeix la primacia del valor de canvi a les mercaderies, es redueix el valor d’aquestes a la quantitat de treball inserida i que, després de deduir la corresponent a les matèries primes, dona la part de treball que l’obrer rep com a salari i la part excedent es computa com a guany o renda. D’aquesta manera el mateix A.Smith començava a entreveure la lògica de la producció capitalista, aquesta lògica, tot i això, trencava amb la concepció de Marx al lligar els preus de mercat a la quantitat de treball lligat a les mercaderies, fet que negava categòricament Marx i que suposava una superació de la intuïció clàssica de Ricardo i Smith.

A.Smith va descompondre el preu de les mercaderies en tres components: els salaris, la renda de la terra i el benefici donant una teoria que alguns autors anomenen “teoria afegidora del valor”, en concret A. Smith assenyala: “Els salaris, els beneficis i les rendes són les tres fonts originals de l’ingrès tant com ho son de tot el valor de canvi. Tot ingrés es deriva en última instància d’algun d’ells.”. Així, després d’afirmar que el valor de canvi de la mercaderia es redueix a la quantitat de treball, A.Smith, en lloc de reduir el valor de canvi a salari, guany i renda, converteix aquestos valors en valors de canvi independents. Així A.Smith entén el valor de canvi de la mercaderia com al suma dels valors de canvi del salari, del guany i de la renda. El valor ja no té un origen purament del treball sinó que sorgeix d’aquestes tres fonts donades. Així construeix l’edifici teòric sobre el treball – valor (de la mateixa manera que Marx o Ricardo) però reconstrueix la seua teoria del valor sobre la teoria de la distribució d’aquest valor.

En aquest punt hem d’introduir una de les primeres crítiques de Marx a l’economia vulgar, ser pressa de l’efecte del Fetitxisme de la Mercaderia, aquest concepte amb el d’alienació serà el que donarà com a resultat la cosificació de les relacions socials. Diversos autors, entre ells Rubin com a destacat, han assenyalat que en una societat mercantil on les relacions laborals es donen a través de mercaderies i productes a causa de les relacions mercantils i de producció l’encobriment de la realitat del valor per la via del fetitxisme és una relació natural i normal que encobreix l’origen natural del valor, així per exemple un augment de la productivitat del treball solament es manifesta per la via d’una variació en la quantia o preu de les mercaderies.

Així, mencionant a Lukács, el fetitxe de la mercaderia té el seu fonament en la forma social que adquireix el treball com  treball abstracte baix el capitalisme i la seua conversió concreta: el producte del seu treball en forma de mercaderia. D’aquesta manera el fetitxisme de la mercaderia, en última instància, representa la impugnació a les teories basades en la productivitat dels factors de producció perquè estableixen un vincle il·legítim a l’atribuir al propietari la productivitat de les coses sota la seua possessió. Sota el sistema capitalista les relacions socials de producció adopten la forma de relacions entre coses.

A pesar d’això, A.Smith en la seua vaga teoria de la distribució del valor va deixar oberta la porta per a nombroses teoritzacions que tractaren d’impugnar l’economia política clàssica com obsoleta en el camp de la producció capitalista. Fins i tot actualment economistes de gran renom com Piketty, entre altres, tracten aquestos temes amb una superficialitat rellevant a ulls de l’autor, Piketty tracta d’enunciar la superioritat de les teories marginalistes clavant al mateix grup les teories de Marx, de Ricardo i d’A.Smith, independentment de la nostra inclinació cap a una o altra teoria la falta de rigor en situar al mateix nivell la teoria ricardiana i la marxista és bastant remarcable.

Say, Clark i Samuelson: els pares de l’economia absoluta:

Les teories que exposarem a continuació sorprendran tant al lector com a un estudiant qualsevol del grau d’economia, un tal volta per la novetat de conèixer aquestes teories, l’altre per reconèixer en aquestes la totalitat del temari del seu grau arreu del món occidental en solament 3 autors. En efecte, els models que a continuació exposarem són fills directes dels inicis de l’economia vulgar que tractava d’impugnar l’anàlisi productiu del capitalisme, naixen amb Bentham i evolucionen amb Luderdale exposant les forces d’oferta i demanda i aplicant els principis d’escassetat i teories de consum subjectiu individual així com del principi de substitució capital – treball. Comentant per damunt direm que aquestes ja començaven a tenir errors clàssics com nomenar capital a un conjunt de maquinaries i, a més, pensar en la maquinaria com un fet etern independent del treball. (Què són les maquines sinó treball mort?).

Per començar Say va rebutjar el principi segons el que el valor de canvi era creat pel treball, va formular la teoria segons la qual la producció es realitza per la combinació de tres factors productius: treball, capital i terra. Cadascun d’aquestos tres factors dona un servei productiu i permet al seu propietari una remuneració proporcional al valor creat pel seu factor. Per tant, la suma d’aquestos tres ingressos determina la magnitud del valor de la mercaderia, en conseqüència s’elimina la hipotesi ricardiana de que un augment dels salaris repercuteix negativament sobre els salaris, s’eliminava de colp el component polític de l’economia i es traslladava l’assumpte cap a un terreny purament tecnològic. El valor era creat directament per la combinació de coses i treball en condició d’igualtat i el valor era l’expressió de la suma dels salaris, les rendes i els beneficis, la teoria d’A.Smith es portava a l’extrem, confonent valor amb valor d’ús i producció de valor amb producció de productes. Els salaris, els beneficis i la renda determinaven en valor, com es determinarien aquestos? Senzillament llei d’oferta i demanda, una fixació totalment independent uns d’altres, així cada factor era retribuït en el seu just preu.

Més tard l’economista neoclàssic J.B.Clark es disposar a elaborar la llei natural de distribució prenent com a fonament l’anàlisi marginal, Clark fou un dels pioners en els supòsits emprats a la majoria d’anàlisis a les classes d’economia: volum de producció, població, capital i tècnica de producció invariables i economia en situació plenament competitiva i informació i mobilitat de factors plena amb plena ocupació (el paradís!). En aquest escenari idíl·lic els factors reben allò que aporten a la producció, aplicant la teoria de la utilitat marginal al preu del treball i el capital els valors de les mercaderies corrents es començaren a determinar, segons el seu model, per els valors de les unitats marginals del treball i del capital. La conclusió a un model amb moltes més rúbriques i supòsits era que el principi de la productivitat marginal era no solament una garantia de l’eficiència en l’assignació de recursos, també era una garantia d’equitat distributiva, la conseqüència final era la creació d’una distribució equitativa mitjançant la llei de la productivitat marginal que assegurava a cada agent el producte íntegre de la seua contribució. Així, la teoria de distribució sobre bases marginalistes, al reduir la distribució a la formació dels preus dels factors productius va excloure el component social de les propietats dels serveis, l’economia ortodoxa va entendre les qüestions referents a la producció com una expansió de les lleis d’intercanvi mercantil.

Finalment Samuelson tanca aquesta triada, aquest autor és un dels referents actuals a les classes d’economia de nombroses universitats. L’aportació de Samuelson a l’actual bloc hegemònic ve exposat, de nou, mitjançant la teoria marginal. Samuelson introdueix el concepte d’ingrés marginal o ingrés del producte marginal definit com l’ingrès addicional produït per una unitat addicional de dit factor. D’ací es deriva la regla del cost mínim  i la regla de substitució d’on naix la base per l’actual economia neoclàssica imperant a les facultats.

I què ha fet durant aquestos temps el fantasma de l’economia política? Donar guerra a una hegemonia que s’ha afiançat des dels anys 70 a les facultats d’economia. La mestra Joan Robinson i el famós debat dels dos Cambridges són una mostra rellevant d’aquest fet en ficar contra les cordes a Samuelson sobre la mesura del capital, ficant sobre la taula un principi de Marx: el capital no és una cosa o un conjunt de coses, és una relació social bàsica per a la dinàmica del mercat, l’enginyeria matemàtica dominant encara no ha aprés a definir una relació social en termes matemàtics i és que, com deia la mateixa Robinson, “Aprenem economia per a no ser enganyats pels economistes”.

Els deixebles de Kalecki, Luxemburg, Marx i Robison  a les aules

Deia Walras, famós autor referent dels neoliberals, que existien dos fets: els fets naturals i els humanitaris. Els primers responien al resultat de la voluntat, de l’activitat de la persona exercida respecte les forces naturals o relacions persones – coses, els segons responien a l’activitat de la voluntat de l’activitat de les persones respecte altres persones, les relacions persona – persona. El primer grup responien als fets econòmics científics que deuria estudiar l’economia, els segons eren qüestió de la moral. Efectivament, a un debat d’Economia21 en un debat un membre del nostre col·lectiu va preguntar a l’economista austríac Juan Ramón Rallo sobre la coacció al treballador en les relacions capitalistes i com açò donava la sensació de que el contracte liberal no era més que una fal·làcia, va respondre, senzillament, que eixe tipus de fets es tractaven de qüestions morals i no econòmiques, un deixeble de Walras.

D’aquesta manera la “ciència” econòmica es tradueix hui en dia com una ciència tècnica en una dimensió paral·lela que obvia les bases de les ciències socials més bàsiques, cal i urgeix una renovació o una contraposició notable a aquesta hegemonia acadèmica, perquè els deixebles de Kalecki, Luxemburg, Marx, Robinson i un llarg etcètera no volem ser comptables ni cercadors superficials, volem anar al nucli a veure el cor de la bèstia, científics socials sí, però també arrelats a la nostra mateixa realitat social.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER